“ARENYS VIDA PARROQUIAL” LA REVISTA ARENYENCA ENS DIU ADÉU

 

Imatge: Portada de Vida Parroquial amb motiu de les primeres eleccions democràtiques del país.
Vida Parroquial tanca. L’Eudald Prat, cap de redacció,  em demana un article. La revista tanca, em diu.

 De cop em fuetegen els anys, apassionants i apassionats, que en vaig ser cap de redacció de la revista.

 La notícia del tancament m’ha sobtat. Van ser moltes il·lusions compartides, molta vida a redós de la revista. Allà vaig tenir la primera universitat La millor,  diria jo.

I ara penso que podria explicar que amb la revista vaig conèixer Arenys. Que amb la revista vaig  estimar Arenys i encara l’estimo. Podria explicar les reunions, com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler,  d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent,  d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per per Mn Comas,  Mn Xutgla i més endavant, Mn Martí Amagat ….

…..Podria explicar que en el número de març i abril de l971 un grup d’arenyencs vam publicar uns llargs articles sobre la figura del poeta Salvat-Papasseit,  un fet que m’inicià a conèixer l’esmentat poeta i després musicar alguns dels seus  versos.

 Podria dir que al número de juny i juliol de  l’any 72,  es van publicar uns poemes pels quals, ai las, l’Alfredo Sanchez Bella, “gobernador civil de la Provincia”, ens va imposar una sanció de 50.000 pessetes per… eròtics (sic)… quines coses….

Però l’hora del tancament (de ben segur que hem d’exigir que sigui temporal) no és l’hora d’anècdotes, sinó de mostrar el que ha estat la revista per Arenys.

 La primera revista “de poble” que va començar a publicar articles en català.  La primera revista d’Església on hi vam aprendre a conviure sensibilitats diverses.

Persones de pensaments dispars,  però capaces de conjuminar els seus esforços per tal que la revista fos un clar calidoscopi de les inquietuds que la vila tenia en aquell moment.

I també, i potser per damunt de tot,  l’obra titànica que, a partir de Vida Parroquial, van fer uns quants arenyencs. Penso  que és l’obra més important que s’ha fet a Arenys de Mar i que, per desgràcia de les generacions presents, de les immediatament passades i de les futures,  si no hi posem remei, ha passat absolutament desapercebuda i crec que és d’obligació, en aquest darrer número, posar-les de relleu. I sobretot , reiterar una paraula que sembla desconeguda al diccionari arenyenc: GRÀCIES!

 En un  article publicat a Vida Parroquial el setembre de 1958, en Josep Montmany es preguntava si no havia arribat l’hora, davant la migradesa d’habitatges, de fer quelcom de concret. A partir d’aquí es va obrir un debat a la revista i el resultat fou que en els anys venidors es van fer prop de cinc -cents habitatges de protecció oficial. (ho heu llegit bé, prop de cinc-cents habitatges!).

I també, amb posterioritat, un article de Miquel Rubirola, al número de maig de 1968, s’exposava , amb dramatísme, el barraquisme que hi havia a Arenys de Mar . I acabava l’article dient “Potser ara, que coneixem el problema (del barraquisme) , entre tots hi trobarem una solució”

 Aquests articles publicats a la nostra revista van empènyer aquesta gran obra,   la més important d’Arenys, i, que jo sàpiga,  només  ha merescut unes sentides paraules de Mn. Martí Amagat, quan l’octubre de 1995 predicava:

“ Mireu, l’obra social més important que s’ha fet a Arenys de Mar, durant els quatre segles de la seva història, és la del Patronat de Vivendes Santa Maria. El
desinterès i la generositat dels seus promotors són dos dels gestos més admirables dels quals he estat testimoni directe en tota la meva vida”.

 I a continuació es dolia del fet que, dels centenars i centenars de persones que van gaudir del seu esforç, les que s’hi van apropar per donar les gràcies es podrien comptar amb els dits d’una mà.

I l’any 1995, un article d’en Jordi Salvanyà també posava de manifest aquesta  gran obra. I, en aquest moment de tancament
(naturalment temporal) de la revista, crec que és de justícia retre un
homenatge a tots aquests arenyencs que van esmerçar esforços en bé de la
comunitat.

 Presidits primer per Mn. Josep Arans, després per Mn. Joaquim Comas, Mn. Xavier Xutglar i per Mn. Martí Amagat, en van formar part  en Josep Montmany Vidal, en Marià Salmeron López, en Antoni Doy Auladell, en Frederic Quintana Colomer, en Joan Enric Garcia Ferrer, en Frederic Soler Arnó, en Lluís Montmany Vidal, en Ferran Soler Rubió, en Antoni Badosa Cañellas, en Joan Majó i Massip, en Antoni Font i Cabot, en Frederic Serra Colomer i en Joan Ibargüengoitia de la Aldea.

 Ajudats professionalment per l’arquitecte Manuel Valls, l’aparellador Andreu Bertran i d’altres que no en tincconstància.

  Avui,  que vivim un moments difícils. Que vivim en un món en el que sembla que tenir sigui més important que ser. Que rebre sigui més important que donar, que treballar per fer diners sigui més important que col·laborar en un projecte comú… En fi, en un món tan diferent i que sembla que ens sobrepassi en totes les facetes de la nostra vida,  és de justícia recordar que un grup d’arenyencs van dedicar esforços per confegir una potent entitat constructora i propiciar que a Arenys, les famílies modestes poguessin accedir a un habitatge digne a un preu correcte.

 Algunes d’aquestes persones dissortadament han desaparegut, però el seu llegat és viu i ara vull, amb aquesta petita contribució, que  article sigui un record emocionat a aquestes persones que van esmerçar esforços en bé de la comunitat i, a canvi, no van rebre més que algun disgust i alguna demanda judicial.

I des d’aquí, vull demanar que la revista no tanqui. Que sigui un parèntesi que, com l’au fènix, reneixi amb més força encara… Ens fa molta falta!

(Article publicat a Vida parroquial en el seu darrer número: Febrer de 2010 Aquesta revista ha estat  viva des de 1944)

 

 

 

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MARENY-SINERA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari