Per Joan Lladó
Ja som dimarts. Toca bicicleta. Agafem el cotxe i ens acostem a La Garriga. Aparquem al final del descens de La Sorrera per cloure l’escapada amb l’espectacular descens que, fins que no el fem, no ens adonem que és de pagament.
Per Joan Lladó
Vaig tard, ho sé. No m’ho retragueu. Aquesta entrada s’havia de fer perquè l’esquiada ho valgué. Aquí la teniu.
La temporada d’esquí d’enguany està essent bona, molt bona i el vent es conté. Les capes de neu s’estabilitzen i al damunt encara s’hi sobreposen precipitacions abundants. La darrera nit n’ha caigut un bon pam. Què més podem demanar? Podem demanar que no ens caigui al damunt.
Per Joan Lladó
Dimecres passat vam anar cap a ponent, cap a la falda de Céllecs i Sant Mateu. Avui, cap a l’altra banda, a llevant, cap el Montalt. En som pocs, cinc, ben al contrari de dimecres que n’érem catorze. Tant se val, la companyia sempre és bona. Faig canviar els plans que alguns tenien previst. Tinc a la ceba d’anar a fer el camí que ens ensenyà en Marcel als peus del Turó de Vilanegra, però aquesta vegada pujant-lo. Aleshores la vaig veure factible i, és clar, una hora o altra, aquesta mena de parets, s’han d’anar a tastar.
Per Joan Lladó
Si la nit de divendres gaudia en el bell i arrecerat racó, agombolats a tothora per l’il·luminat campanar a l’eixida de can Ciano, a Argentona, i amb la divertida colla dels Nats’63 cruspint-me una vedella amb bolets excepcional, l’endemà al matí la cremaria en una jornada ciclista memorable trepitjant un parell de comarques humides del país. En allò del paisatge i dels escenaris espectaculars, aquests territoris ens ho posen molt fàcil, però si a més, ens hi paren uns camins rurals aptes per fer amb flaca, aleshores arribem al súmmum.
… i aquell núvol que passa a l’horabaixa, que ningú veu, perquè tothom, ensems, mira el telenotícies.
Per Joan Lladó
Fa unes setmanes que repetíem via ferrada amb uns deu anys de diferència. Enguany, l’escapada de fira de BiCiCORRiOLS transcorregué per segona vegada després de setze anys, per la Serra de Prades i per la del Montsant, al Priorat. Hem repetit la visita perquè aleshores en fórem sis de colla i en aquesta edició, una quinzena. Valia la pena de tornar a trepitjar aquelles comarques i que els companys que no hi foren en aquella ocasió, poguessin gaudir dels paratges, rutes, gastronomia i la companyia dels amics durant tres dies que representen unes petites grans vacances enmig d’aquesta -com solia anomenar el Sr. Pla- immensa vall de llàgrimes.
Per Joan Lladó
Estic escrivint la crònica de la fira que espero no trigar massa en acabar-la. Mentrestant us penjaré un parell d’entrades que havien quedat a la cua esperant resoldre els problemes tècnics. Més ben dit, canviar l’ordinador per un de nou. Aquests treballs fets no es poden descartar malgrat el temps transcorregut; s’agraeixen, i molt.
Per Joan Lladó
Fa prop d’una dotzena d’anys que hi vam ser alguns de la colla amb l’Àngels inclosa. Aquella vegada, mentre progressàvem per la via, en tinc pocs records precisos, vam deixar la canalla, l’Aïda, en Guillem i l’Aleix, jugant al pàrquing dels cotxes, ben a prop del golf. Quan tornàrem, ens obsequiaren amb un sac ple de les petites pilotes que anaren recollint fruit de la mala traça dels jugadors. Què en farem d’aquest fardell? Doncs cap allà on era.
Per Joan Lladó
Les setmanes volen. Vam sortir divendres a la nostra eixida, després del canvi d’aires a la Garrotxa, i tornem a ser diumenge. El Montseny és a prop i val la pena cercar-hi nous camins i corriols. Un o altre sempre se’n troba. Que no és el mateix que al Maresme, que cada setmana se’n crea un de nou.
En Martí proposà fer ruta des de Vilamajor, pujar a Montseny, Sant Elies i avall. Doncs som-hi. Qualsevol fotesa a la muntanya d’ametistes sempre passa bé.
Per Joan Lladó
Tornem després de mig any d’inactivitat al bloc. Ens ha sabut molt de greu aquesta llarga aturada però una força major ens hi ha obligat. A partir d’ara, esperem donar-vos una crònica setmanal, com a mínim, i que la pugueu gaudir amb la mateixa intensitat i il·lusió com ha estat viscuda i elaborada.
Per Joan Lladó
En l’edició anterior, en la que el Grup de Muntanya d’Argentona (GMA) s’estrenava en la modalitat de marató, em feia molta il•lusió de córrer-la, però no estava prou preparat per fer-ho amb una certa comoditat i sobretot gaudint-ne, que és el que més valoro quan m’apunto -estranyament- en una cursa de muntanya. Ara se’n diu trail. Enguany ho havia de fer de totes totes, n’havia pres la
Per Joan Lladó
Sóc a les acaballes de les meves vacances i per fi trobem el dia que ens va bé a ambdós -al meu fill en Guillem i a mi- per fer una sortida de bicicleta al Pirineu. De fet, ho hem decidit el dia abans. La majoria de la colla és escampada amb les respectives famílies prenent el seu descans d’estiu i crec que és absurd d’avisar a ningú. Així doncs, ens aventurarem a fer el quart intent -per la meva part- de coronar el Comabona amb bici.
Per Joan Lladó
Tot i que aquesta entrada al bloc du un parell de mesos de retard, crec francament que la devia per dues raons: la primera, i possiblement em faré repetitiu, no podem deixar el bloc inactiu. Entenc que costa d’escriure, l’estiu, la calor, la mandra, la cervesa. Cal afegir a més, que personalment, aquest estiu, he tingut al davant unes lectures apassionants que no podia deixar en cap moment. I això
Per Joan Lladó
Quan acabo de fer una sortida amb la bici de muntanya, fora de la comarca, lluny de l’habitual escapada pels nostres estimats topants, a cavall d’El Maresme i el Vallès, em pregunto, què n’he tret? què m’ha aportat? què he vist? ha estat plaent? he rebut noves sensacions? què n’he après?
No espereu pas una crònica com habitualment faig de les nostres excursions. Enguany m’ha plagut més fer-ne una crítica. La colla va canviant, les forces minven i/o creixen, i pot semblar que aquestes ens distanciïn i vulguin trencar el que tants anys, sense pràcticament adonar-nos, ha creat un grup tan homogeni, malgrat el temperament heterogeni dels seus individus.
Per Joan Lladó
Al Maresme som massa gent practicant esports de muntanya: fent ciclisme i corrent, en situació de creixement exponencial; les motos, amb lleis cada vegada més permissives, trinxant fràgils camins; d’excursionistes, també creixent; de boletaires, gràcies als “caçadors”, també amunt; de caçadors, cada vegada menys, per sort. Paral·lelament a aquesta massa que s’avoca, frueix i entrena al bosc, hi ha un munt d’esdeveniments de cap de setmana que realment fa marejar i que s’organitzen perquè aquests practicants ens acabem d’esbravar. A partir d’aquí és on neixen els problemes dels drets d’ús del territori i dels seus viaranys.
Per Joan Lladó
En Carles havia organitzat, de feia dies, una escapada d’esquí al Pirineu central per pujar al Posets. S’ajornà una vegada per previsió de mal temps i es canvià pel cap de setmana passat. Els que s’hi van apuntar, els d’Arenys i en Carles, marxaven el dissabte al matí. A en Martí i a mi aquest dissabte ens tocava treballar i així fou com dijous, tot tornant de pedalejar pel Bertí, em comentà que ell segurament