BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

L’ARIEJA. TOSSA DE PEDORRERS I NERASSOL 24.01.2017

Per Joan Lladó

Vaig tard, ho sé. No m’ho retragueu. Aquesta entrada s’havia de fer perquè l’esquiada ho valgué. Aquí la teniu.

La temporada d’esquí d’enguany està essent bona, molt bona i el vent es conté. Les capes de neu s’estabilitzen i al damunt encara s’hi sobreposen precipitacions abundants. La darrera nit n’ha caigut un bon pam. Què més podem demanar? Podem demanar que no ens caigui al damunt.

Demano festa per tot el dia i amb en Martí ens acostem fins a L’Hospitalet d’Andorra. Abans, al coll de Puimorens, en Martí veu pujar de cara l’autocaravana d’en Sergi i la Roser. No m’hi he fixat. D’on deuen venir?

Fa un fred sec, l’aigua que corre per la carretera és ben gelada. A la fondalada del poble no hi toca gens el sol. L’ambient es fa estrany. Res hi lliga. Camions de gran tonatge, cues de cotxes, tot blanc de neu si mirem amunt, neu bruta a ran de terra, vista industrial, hostal de muntanya, algun turista…

Arrenquem a ran del remuntador i de seguida som a tocar de la canonada hidroelèctrica. La neu és fonda, flonja i ara ens toca el sol. La temperatura puja. El flanqueig per tornar a passar la canonada és precari; la neu llisca avall.

Som al desguàs del torrent i amb un parell de marrades entrarem al plató que fa la Jaça del Planell Roig on tot seguit hi trobarem el barratge del petit embassament que vorejarem pel seu marge esquerra. En aquest punt avancem a un parell d’esquiadors que es reparteixen un gran embalum: un dron de dimensions considerables. Canviem quatre mots amb el millor del nostre francès i seguim el nostre camí.

Enfilem sense complicacions l’ampla i ajupida Jaça de Bronhic i ens aturem on es comença a estrènyer per fer un canvi d’impressions i decidir l’itinerari. A ponent hi tenim el Nérassol i cap a nord el Pedorrers. En Martí proposa, d’antuvi, de guanyar  el darrer, encarant-lo pel vessant que ens queda de cara, el més abrupte, baixar per la pala oest travessant l’Estany de Pedorrers i pujar al Nérassol per la Portella de Siscar. Collonut.

Davallem uns metres per travessar el riu, que ara aguanta un bon tou de neu al damunt, i poder encarar la primera i costeruda pala que ens portarà a la Portella de Coma Vella.

Anem traçant ziga-zagues i guixem el bell mantell que la nevada de la passada nit ha teixit damunt vessants i planes. Tot n’és curull. Les baixes temperatures i l’ambient sec fan que la neu espetegui sota les fustes. Assolim la Portella  de Coma Vielle fent abans un petit graó de neu fonda i poc estable i on la pendent comença d’ajupir-se per anar encarant enmig d’un esplèndid mantell de neu nova i el Pic d’Alba al davant nostre a ponent, la Tossa de Pedourrés.

No ens entretenim gaire estona al cim. L’ambient és fred i decidim de fer un mos quan haguem baixat.

I és així que davallem per la pala oest del tossal fins arribar a l’Estany de Pedourrés on ens cruspim l’entrepà.

Seguim la ruta vers la Portella del Siscar a un ritme de cursa per despertar les nafres dels peus i constantment vigilats pel Pic de Regalecio.

En arribar a la Portella, ens hi espera un fort vent que no teníem gens previst i que ni tant sols havíem notat. És tramuntana i hem estat pujant pel vessant arrecerat. La pala que ara haurem de remuntar per assolir el cim és tota ventada i ens cal treure esquís per progressar-hi. Carreguem les fustes a la motxilla i fins que no som dalt no ens dirigim ni un simple mot. Les ràfegues gairebé ens tomben i cal anar per feina. En arribar al cim calcem de seguida i només de baixar la cornisa, quedem resguardats del vent. Quina pau! I quin espectacle!

La imponent i plàcida pala sud-est del Nerassol ens convida a trencar la seva uniformitat. Amb el Coll de Puimorens de cara, anem traçant cenefes damunt el mantell que la nit abans s’ha estès ben estirat i tibat. He pogut gaudir del que seria, ara parlo per mi, el millor descens de la temporada. Inoblidable. Gravo en Martí a mitja pala perquè el contrallum que s’hi projecta és dramàtic.

Marededeu!!!

Quan tanquem el cercle a la Vall d’Arques, ens felicitem. Quin tomb… Quina manera de gaudir. No hi ha paraules. Cal ser-hi.

Després de passar la presa, anem cercant la millor neu, doncs en aquelles alçades no té la qualitat de més amunt. I amb l’Hospitalet als peus i resseguint la canonada de la central elèctrica, finim l’inoblidable dimarts de gener de 2017.

Per molts anys i molts dimarts! Fins aviat.

Joan


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.