Ulisses20

La
cançó en valencià.

Per  fi ha arribat a les llibreries el
treball La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns,
un projecte que va començar l’any 2006 i que ha tingut una conclusió
esfilagarsada i encara no resolta del tot.

En
tot cas, el llibre, de vora 600 pàgines, representa la síntesi de més de vint anys
de treball inventariant i ordenant la discografia  d’expressió catalana publicada al País Valencià i seguint de
prop els avatars artístics dels qui l’han produïda. Entrevistes, ressenyes
discogràfiques, posts publicats aquí mateix, articles d’encàrrec, etc., escrits
durant aquest temps, han estat reciclats 
i adaptats per encaixar en el discurs narratiu de l’obra, junt al gruix
de material inèdit que la conforma. Ha estat, no cal dir-ho, un esforç molt
gran; i, estic convençut, encara hauria d’haver-ho estat més, però no quedaven
hores ni massa esma. Ara, dos  anys
després d’haver-lo lliurat a la impremta, distanciat de l’esforç i de la
persona que el féu, el cos em demana posar-se de seguida a fer-ne una esmena a
la totalitat. Ja hi haurà temps, però: la maquinària creativa no para, els
diagnòstics actuals, si  més no pel
que fa a la part artística, han de ser necessàriament més optimistes que els de
llavors i, per aquest mateix motiu, l’estímul per continuar la feina sembla
redoblar-se per moments.

Analitzant-ho
en gelat, trobe que el llibre és alhora símptoma i conseqüència d’un canvi
cultural molt profund del qual emergeix només,  de moment, aquesta efervescència creativa en l’àmbit
musical. Mai s’havia donat una situació com l’actual amb un cens d’intèrprets
tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i
varietat. Un fenomen que aquest llibre, per la seua mera  existència, certifica.Es tracta, és
clar, d’un estudi amb una doble circumscripció regional i lingüística que incorre
en les paradoxes i contradiccions 
inherents a aquesta naturalesa: l’àmbit regional queda molt postís quan
hom es refereix a Raimon, Ovidi, Obrint Pas o Pau Alabajos i el lingüístic no
té massa sentit quan el context en el qual l’autor inscriu la seua producció el
transcendeix sobradament com  és el
cas de Senior i el Cor Brutal, per exemple. Tanmateix, ateses les circumstàncies
especials en què s’ha donat la producció musical en valencià —amb una forta
dialèctica entre la minorització cultural externa, l’activisme resistencialista
intern i la seua  recepció parcial
i molt condicionada en la resta de l’àmbit lingüístic—, la doble circumspcrició
no és més que una imposició sobrevinguda per la pròpia dinàmica dels fets que,
dissortadament, i en la seua major part, no han tingut cap repercussió fora
d’aquestos dos àmbits.

– Oh, mestre Frechina.