Ulisses20

M’acaben de comunicar que els alumnes de 4t de secundària han arribat a Berlín. Fa justament vint-i-quatre hores, els convidava a trobar-hi l’ànima d’aquesta ciutat, en una mena de comiat de bon viatge. Cada ciutat té una ànima diferent; la de Berlín ha d’ésser tan especial. Els vaig demanar què n’esperaven del viatge, i els vaig demanar que ho explicaren per escrit, convidant-los a fer un viatge intel·ligent. No sé què és ni com es fa un viatge intel·ligent, la veritat, i per això vaig convidar a cadascú que ho descobrirà ell mateix. L’escola també és tenir sort, mentre alguns joves es debaten per uns mínims, aquests tenen l’oportunitat d’un viatge al centre dEuropa. Per això els demanava l’esforç del pensament; cada viatge té una passió, almenys una. Els vaig demanar què voldrien descobrir, plegats i individulament. Un carrer, un record, un monument, un café, una mirada, una part de la història del segle XX, una història pròpia, una carta… Ara, aquests joves que són sota el cel de Berlín, tenen el món per endavant: que no voldrien trobar-se?, a quina cosa no s’atreviran? «Berlín no deixarà de ser una ciutat ben important, malgrat vosaltres», els vaig dir, però la vostra acttitud pot contribuir perquè passe alguna cosa d’interés. Perquè l’actitud és el més important, sens dubte. 

Vaig començar parlant-los d’aquells àngels de Wenders, i els vaig convidar a observar i viure un viatge ben farcit. Naturalment, de primer vaig desitjar que s’esforçaren a passar-ho bé. Extraordinàriament. Però l’una cosa no en treu l’altra.