LA HISTORIA NO ES UNA CASUALITAT
Segurament, la cosa que pot trencar el procés nomes depèn de nosaltres. Per exemple posar dates límit a la celebració de la consulta en públic no ho veig una bona idea, i més quatre dies desprès de la reunió de tots els partits i de la mostra del mon local. Les paraules s’han de medir molt be, ja que la partida es favorable i no la podem malmetre. A l’altre costat com diu un interessant article d’en Xavier Roig hi ha uns origens de la fi de l’Estat de les autonomies, i naturalment la memòria te un lloc privilegiat.
Orígens del conflicte
La gent té poca memòria. El sistema constitucional espanyol ha arribat a un carreró sense sortida degut a la successió de diversos actes desgraciats. No és fruit d’un error, sinó de diversos. Però n’hi ha que són determinants.
No penso que descobreixi res de nou si dic que els catalans estem descontents amb Espanya per un motiu fonamental: Espanya no accepta la nostra diferència. Diferència que es caracteritza per diversos aspectes: la història, la llengua, el finançament, la projecció internacional, etc. I la manera emprada per no reconèixer la nostra diferència ha consistit en fer que totes les autonomies tinguin dret a aquestes diferències. Com que el fet es generalitza, apareix un fenomen: els catalans no podem exercir la nostra diferència amb naturalitat. Un exemple: per què Escòcia pot jugar com a nació en la majoria de competicions internacionals? Doncs perquè el Regne Unit no està compost de disset nacions. Si fos així, els organismes internacionals serien els primers en no acceptar només que un equip: el del Regne Unit.
La Constitució espanyola va ser dissenyada per mantenir la diferència entre dos grups d’autonomies –allò que anomena “nacionalidades históricas” i la resta-. Es va fer, penso, que per dir que Catalunya i Euskadi eren les històriques i la resta no (bé, potser Galícia una mica; un tipus de diferència com la que, per exemple, manté Gal•les respecte d’Escòcia). Tot anava bé mentre es van aprovar els estatuts d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Però vet aquí que quan es va arribar a Andalusia el PSOE s’hi va abocar: “Andalucia también es nacionalidad històrica”. I aquí va començar la fi del possible somni català. I el de molts constitucionalistes honestos. M’ha vingut ara al cap fa poc quan en veure per TVE imatges de les campanyes per els estatuts d’autonomia, en les d’Andalusia hi sortien, com si fossin nacionalistes andalusos, els senyors Guerra i González.
Massa sovint s’oblida la història recent. Oblidem aquells oportunistes andalusos del PSOE que vivien a Madrid, que van aprofitar el populisme i la demagògia per sembrar el clientelisme andalús que els va permetre mantenir-se al poder del govern espanyol tants i tants anys. Com també oblidem als socialistes catalans, progres i carregats de complexos de casa bona que hi van participar. Aquells que els queia la baba quan un demagog anticatalà anomenat Alfonso Guerra copava els mítings a Rubí o a l’Hospitalet. Ho dic perquè, a Catalunya, alguns volen disfressar l’anticatalanisme de moviment espanyol només de dretes. I és mentida. El PSOE, amb la col•laboració del PSC-PSOE, van començar la trencadissa.
Va ser una operació molt hàbil voler disfressar Andalusia de nacionalitat històrica. I pretendre diluir tots els pretesos “privilegis catalans” –excepte el de pagar les peonades que, principalment, surten del nostre esforç fiscal des de fa més de trenta anys-. Veritablement, aquella parelleta va trobar un viver de vots inesgotable a Andalusia –un viver tant gran com l’existent llavors entre determinat progressisme català-. Ara que molts espanyols no s’expliquen la nostra reacció, haurien de tombar la mirada cap aquest “gran estadista” anomenat González. Tenint en consideració aquests fets, m’adono que la seva acció ha trigat trenta anys a rebotar-li. És a dir a provocar algun efecte –que ja era hora!- entre els catalans.
Xavier Roig