LA IMPUNITAT PER BANDERA
Ahir vam veure entrar Fèlix Millet a la presó, no m’atreviria a dir per quan de temps, però com diu Iu Forn un gran actor i rei del desvergonyiment absolut. Un sistema corrupte que personatges com aquests en son els seus tributs i ens quedaria per saber qui ha manegat aquests fils, cosa que em temo mai sabrem del cert, coses del sistema.
Fèlix Millet i l’estafa de l’estampeta
Iu Forn
El teatre català i mundial va perdre un gran actor, però hem guanyat algú que ens ha trufat la crònica político-judicial de moments memorables que barregen desvergonyiment, sordidesa i picaresca. Quan aquesta tarda he vist Fèlix Millet entrar a la presó no he pogut evitar recordar algunes de les situacions més SEN-SA-CI-O-NALS que aquest personatge ens ha ofert els últims anys.
Millet va aprofitar el seu estatus social per enganyar un munt de gent que volia aparentar o entrar en un món al qual no hi pertanyia per dret de sang. Ell tenia la clau d’accés a la burgesia barcelonina i la va usar, convertint-se en una barreja de Lazarillo de Tormes, Oncle Garrepa i Dioni que tenia l’únic objectiu de guanyar diners i més diners.
I així va ser com va pensar la meravellosa estafa al seu consogre. Al casament de la seva filla, Millet va aconseguir organitzar el convit a la platea del “seu” Palau de la Música. Sense pagar un cèntim, esclar. Però li va cobrar al futur consogre la meitat del “lloguer” de la sala. Brillant.
O aquella altra poc coneguda de quan va canviar les butaques del Palau. Molta gent va estar disposada a pagar el que fos per endure-se’n una a casa com a record i es van acabar aviat. Però Millet havia vist el negoci. Què va fer? Anar al Palau de la Música de València i comprar-los un munt de butaques que tenien abandonades en un magatzem. Les va revendre com a seients originals del Palau de Ia Música, que ho eren, però, esclar, no del de BCN.
I la no menys oportuna situació del 26 de febrer del 2014, dia que havia d’anar a declarar pel cas de l’hotel del Palau. Just quan es va aixecar del llit per anar al lavabo va ensopegar amb la catifa i va caure. Tretze dies va estar ajornada la seva declaració. Aquell va ser l’inici dels moments de mala salut de ferro que ens han regalat altres grans moments com la seva gran frase “voy muy medicao” o els passejos en cadira de rodes amunt i avall de la Ciutat de la Justícia durant el judici pel Cas Palau.
Però l’anècdota que retrata millor el personatge és de la seva primera estada a la presó de Brians 2, on hi va anar a parar condemnat pel ja esmentat cas de l’hotel del Palau. Millet va comprar-se un televisor a l’economat del centre penitenciari per 150 euros del novembre del 2015. Són uns aparells molt senzills que no tenen ni carcassa posterior per evitar que s’hi amaguin objectes i que fora d’allà no tenen gaire utilitat. Una regla no escrita diu que quan el reclús surt en llibertat, el deixa als companys interns que no poden pagar-ne un i així els fa servei. Encara avui tinc clavada a la retina la imatge de Millet sortint per la porta de la presó… carregant la TV sota el braç!!! IN-SU-PE-RA-BLE!!!
El nostre home ara torna a estar empresonat. Veurem quant de temps i si en té alguna de preparada. Mentre, servidor de vostè seguirà donant-li voltes a la idea que perquè existeixi un Millet, ha d’haver algú que l’alimenti. Dit d’una altra manera, perquè Millet pogués fer tot el que va fer, va necessitar la col·laboració de molta altra gent que es va beneficiar dels seus tripijocs. I que avui dormiran a casa.
I no és cap disculpa, però per poder fer la famosa estafa de l’estampeta cal que algú tingui prou cobdícia com per intentar enganyar algú que es fa passar per babau i que finalment és el llest.