Ulisses20

[de la série ‘Foc al clero’]

La passió i el calvari és per als valencians una penitència que ens dura cent anys, o gairebé cent anys, entre dictadura, transició i disbauxa del pp. Si pugem en un balcó Camps, Rita, Fabra (els dos), Zaplana i la resta del rastre de botifarrons, i demanàssem al poble qui volen salvar del foc i de la creu, la gent començaria per cridar: -Barrabàs, salveu a Barrabàs!

Gentada o gentola, tant se val, malgrat tot el que ens han fet passar, encara peguem en beatos fins a la mèdula, els valencians, més que no els andalusos, que aquells ja saben que representen un sainet que els dóna bons rèdits, en canvi ací, a València, el drama és complet. Damunt d’arruïnats, deixem que aquells refills vestits de sants i maedéus, i figarapats, passegen com si foren les víctimes, les andes de l’església, què sé jo, els cristos nafrats, arreplegats, ferits… Uns màrtirs de la política i del temps que els ha tocat viure: i el poble vinga a clamar: Barrabàs, salveu a Barrabàs!

I aquests perdularis de botifarrons fotent-se dinarots i mones amb dos i tres ous en canvi de tant com han furtat i han cagat potes avall, fa més de vint anys, en canvi de passar per pobrissons escolans que ells només que volien el bé i la voluntat per al dòmund. Xa, no els haguérem pintat de quitrà i emplomat com uns bandolers Dalton de còmic… Però, no, passegen per enterros i processons, i continuen prohibint-nos els mitjans en valencià, l’escola en valencià, i els bancs i caixes valencians, ves si són santots, malparit o botifarró l’últim.

—Barrasbàs, salveu a Barrasbàs! —clama el poble, mentre ells, en Camps, Rita, Zaplana i els dos fabreros es miren atònits sense saber per què… Però moatros què us hem fet??

—Barrabàs! Que es diu Barrabàs!, que no sabeu ni dir-li el nom…

—Calla, Rita, calla, que tu encara l’ampastraràs!