Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 24 d'agost de 2010

Agost de deu: el vint-i-tres

Le PechLong. Hem sopat de nou a la terrassa, davant el paratge del Périgord negre, en una casa que cada colp trobem més extraordinària. El menjador és un espai gran a vessar de llibres, un piano, còmodes, taules, sofàs i sillons, i més llibres… Mentre sopem passem per Mara Aranda, per alguns cantants de café francesos, i acabem amb l’últim de La Gossa sorda, a Groléjac: cavallers, vergonya. Posem damunt la taula el gran nivell que va guanyant aquest grup, de cançons arrodonides, d’històries que ens expliquen les vergonyes del nostre país, dels últims vint-trenta anys, solament; que no ens en cal més, que encara volen repetir candidats. Algú ens ha demanat aquest matí si, quan tornem, ja hauran tancat l’homo Camps….
Hem pujat fins a Domme, ciutat excelsa sobre una penya que s’aguaita a la vall, sobre el riu Dordogne. És un paisatge ordenat, cuidat, organitzat a la francesa, impecable. Hortes, dacsars que són rectangles perfectes, prats amb algunes vaques, arbres immensos, castanyers, anouers, alzines, enmig mateix dels camps. A València ja els haguérem talat, tallat el coll, ací en canvi els arbres grans no destorben ni torben, al contrari, formen un tot del paisatge, art del paisatge, immens i extraordinari del Périgord. Baixem a Sarlat la Caneda. Sarlat és una ciutat medieval, de les mil botigues embotides de fetge d’ànec, de fetge d’oca, de vins, de licors, i de centenars de turistes que sopen a les set, abans fins i tot, mentre nosaltres ens preguntàvem si encara podíem berenar. Sense aquests milers de turistes, la ciutat és bellíssima, i encara amb tanta gent guarda un cert ordre: diu una pedra que Malraux va ser el ministre que va ordenar la protecció del patrimoni francés. Els francesos això ho saben fer, conservar el patrimoni, el paisatge, i vendre’l. En altres detalls, ja sabem fins com arriben a ser de refillets, i Simó de Monfort, hem passat a tocar del poble, el primer.
Sopem unes amanides franceses amb vinagre de Mòdena, oli d’anou, carn, llonganisses, meló francés, gelats de diverses textures, vins, cerveses, cafés i licors. No n’hi ha final ni límit, durant les vacances. Encara apareixen les coques fines de Bétera (sembla que portem la casa a sobre, enmig del país deles roulots), coques excelses, i per adobar la lluna plena que ara lluu sobre la Dordonge, posem Louis Amstrong, a cinc euros els tres cd’s al caprabo de Sarlat. Fins que no ens cansem no anirem triant com retirar-nos a dormir; avui no fa calor, una serena fresqueta, que ens endolceix l’estiu finalment.
Com diu una postal que s’assembla a una proclama valenciana pels quatre cantons: ce n’est pas par hasard que l’Homme y est né. Vive la Dordogne i bona nit.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent