ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES REBAIXES CATALANES

General

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.

 

Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.

 

Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:

 

El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a  Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.

 

CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado.  Els pantalons estan descordats, i s’aniran  baixant a poc a poc per tocar una mica de poder. Esperarem el Congres de juliol, per veure l’abast real dels moviments sobiranistes dintre el partit, o be si s’opta per la famosa Casa gran que es mes del mateix amb un altre nom lluent i esplendorós.

 

ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern  per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el jou socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles  amb un projecte creïble cap al dret a decidir.

 

 

ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.

 

Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.

 

 

Aquest es un primer retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys. 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.