ALBERT CORTES MONSERRAT

La presentació de Johan Cruyff com a nou seleccionador català, fa temps que porta una controvèrsia bastant mediocre al meu entendre, i què rau amb la insistència de que el seu idioma utilitzat no es el català, i per tant segons les més sagrades essències del purisme queda invalidat pel càrrec que ara ja ocupa, oblidant la seva imatge i els seus coneixements de la matèria ha de cremar a la foguera, i no poder entrenar una selecció que hores d’ara i desgraciadament va de costellada en costellada, suposant que la Federació Espanyola li deixi alguna data lliure per jugar.

 En una roda de premsa multitudinària, l’exjugador i posteriorment entrenador del famós Dream Team, va expressar el seu orgull pel càrrec que acabava d’acceptar, i què el tornava a la banqueta 13 anys desprès sense cobrar un sou, i amb una vinculació de la federació a la seva fundació per ajudar als infants.  Ha anunciat que cada partit te que ser una festa nacional, i que imprimirà el seu segell ofensiu a l’equip, respecte al gran problema de l’idioma, ha dit que no en domina cap, i què veu complicat arribar a parlar en català, pel que fa a la oficialitat ha contestat que es un problema polític.  Mes de 100 periodistes acreditats donen idea de la repercussió de l’acte.

El diari The Times s’ha fet ressò de la polèmica abans expressada, i parla de vergonya pels nacionalistes catalans per la negativa del nou seleccionador a parlar català, i ho barreja amb consideracions sobre la immersió lingüística o les sancions pels rètols que no estan en català.

Crec sincerament que es un gran encert la seva contractació, la seva imatge coneguda a tot el món com un crack com a jugador, i com entrenador que va ser capaç d’imprimir un segell inoblidable al Barça, portant-lo a aconseguir les més altes cotes, i ser una referència amb un estil que s’ha convertit amb la filosofia de l’equip.  A la roda de premsa ja es va veure  que l’expectació per la seva presencia era màxima, i el gran beneficiat de tot plegat serà la selecció catalana, què passarà de l’anonimat a començar a ser coneguda per la direcció de l’holandès, i pot facilitar que grans seleccions tinguin menys reticències alhora de jugar partits amb la catalana.  Respecte el reconeixement oficial, tant se val qui sigui l’entrenador, ja que dins l’estat espanyol mai s’arribarà a la oficialitat, i nomes s’aconseguirà automàticament amb un estat propi, es un tema força clar, i no val la pena perdre més el temps, mentrestant val més gaudir de partits interessants, i no paxangues sense cap interès.

Pel que fa al tema del català, crec que aquest purisme es francament infantil, ja que si volem ser un estat normal, veurem que molts d’ells estant dirigits per tècnics d’altres països, i es el més normal del món, i nosaltres no inventarem la sopa d’all, simplement volem ser amb la nostra identitat, però com la resta.  Un altre tema es que una persona amb 35 anys de convivència amb aquestes terres no hagi après l’idioma propi del país, cosa difícil d’explicar, però que no te res a veure amb la seva professió.  Aquests puristes haurien de saber que el reconeixement total i normal arribarà també de bracet de l’estat propi, i no per la llengua que parli o deixi de parlar Cruyff, què a més s’ha vinculat i ha expressat el seu suport en moltes causes, com a la plataforma per les seleccions catalanes, portar la senyera com a jugador en la mateixa selecció que ara dirigirà, posar Jordi el seu fill amb el dictador encara viu, o demanar l’amnistia dels presos polítics per posar uns exemples.

Per tant no confonguem les coses, i demanem a uns el que no exigim als que vertaderament ho han de fer possible, i què semblen més preocupats per enriquir-se les butxaques, i seguir insistint amb un sistema i un estat que es la perdició de Catalunya.  Un 10 per la federació catalana, i la seva visió de màrqueting i promoció.

Aquests dies hem sentit a Artur Mas en una entrevista al Diari de Girona, afirmar que la Independència no figurarà en el programa electoral de la federació convergent, i descarta qualsevol referèndum en la propera legislatura, amb l’excusa d’una derrota de la proposta sobiranista.  D’altra banda el President Montilla ha presentat un contracte de transparència pels candidats socialistes per lluitar contra la corrupció, però casualment totes les seves propostes ja son llei actualment.

En primer lloc l’Artur Mas diu que Catalunya no està per acumular derrotes, sinó començar a tenir victòries, en referència a un referèndum independentista, dona per segura la victòria del no, ja què assegura no hi ha una majoria clara, tot i així el principi d’autodeterminació si que figurarà en el programa, amb la típica ambigüitat convergent, i creu que primer s’ha de sortir de la crisi i aixecar la nació.

El President Montilla  arran del caos a Santa Coloma, ens anuncia un contracte de transparència per tots els socialistes, llàstima que apart del record de càrrecs de la seva dona que no tenen explicació, per llei ja hi ha obligatorietat de declaració de patrimoni al entrar i sortir del càrrec públic, i es obligatori la publicació dels sous públics, què com que feta la llei feta la trampa, permeten amagar les dietes per conceptes diversos, i que fan augmentar espectacularment les xifres.

Respecte el primer cas, i les dots de visionari d’en Mas sobre una derrota independentista son d’agrair, ja que ara cap independentista hauria de tenir la temptació de votar CIU.  Realment l’excusa es molt dolenta, ja què les dades no justifiquen les paraules de Mas, i l’actuació de l’Estat amb les consultes municipals totalment desproporcionada, i l’actitud de PSOE-C i PP que no en tenen prou en defensar el no, sinó que neguen el dret a preguntar als ciutadans amb una clara vocació antidemocràtica, i què dona molt a pensar sobre una possible majoria ja actualment. Pel que fa a sortir de la crisi la millor recepta es tenir els diners i el poder per fer politiques econòmiques solvents, i això nomes s’aconsegueix amb un esta propi.

Pel que fa al President i el seu lema fets i no paraules, caldria capgirar-lo ja que aquest contracte son paraules sense cap credibilitat, i amb vocació d’engany, i cap fet al respecte, ja que aquestes mesures ja son llei i la trampa del sistema com son aquestes quantitats extres, segueix sent permesa sense contemplacions. Prou d’enganys i l’enriquiment incontrolat de càrrecs electes amb el diner públic amb l’acceptació de tots els partits. Calen mesures per evitar la temptació, i no paraules buides que ja no enganyen a ningú.

Aquí tenim dues cares de la mateixa moneda, les dues propostes tenen el mateix objectiu, perpetuar aquesta posició d’espoli fins l’infinit, i sense cap intenció de donar el salt a la paret, ni d’escoltar la veu de la població per decidir lliurement el seu futur.  Cal prendre nota per evitar frustracions posteriors.

Aquest cap de setmana a Perpinyà, un seguit d’entitats, entre ells 10mil en xarxa per l’autodeterminació han convocat una gran manifestació dissabte acompanyada de tot un seguit d’actes per recordar i commemorar els 350 anys del Tractat dels Pirineus fet d’esquena a Catalunya i que va partir el país en dos fins els nostres dies, un greuge històric i una anomalia que tard o d’hora s’hi ha de posar remei.

Manifest 350 anys, esborrem el tractat dels Pirineus

Avui, dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s’ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Catalunya Nord se commemoren els 350 anys d’ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència.

El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d’Espanya va donar la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va topar, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria.

Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s’ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l’hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d’un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d’un futur millor.

Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d’una Unió Europea que diuen que preconitza l’obertura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l’Estat francès i l’Estat espanyol, responsables tant l’un com l’altre de la nostra situació de divisió nacional.

Divisió que els Estats controlen com els hi convé :

– Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat.

– Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de directiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc.

– Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió

– Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans : han volgut esborrar la nostra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura.

Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d’un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l’esquena. I això només ho podem fer junts.

Només treballant en un projecte comú aconseguirem fer del poble català un poble lliure i independent i just.

Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans.

També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, participant en el manteniment d’una frontera imposada i col·laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans.

Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País!

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

350 anys d’ocupació, 350 anys de resistència!
Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans!

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

• 10h Trobada d’entitats, estands i animacions diverses  Plaça de Catalunya
• 13h Dinar (entrepans freds o calents)
• 14h Animacions infantils
• 16h Manifestació “Commemorem els 350 anys”
• 18h Parlaments al Castellet
• 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
• 21h Concerts (Casa Musical)

Es una bona oportunitat per seguir sense treva el procés cap a l’estat propi i la normalització política del nostre país.

El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha fet un escrit pels rectors de la seva diòcesi, en que els comunica  que no han de permetre reunions, ni molt menys el referèndum posterior sobra la independència de Catalunya en cap dels seus locals, ja  que no s’ajusta a la legalitat, i crearia una divisió entre els membres de la parròquia, amb un nou gest que mostra el tarannà antidemocràtic que sempre ha caracteritzat en aquest cas l’església catòlica, apart de ser un poder fàctic contra les llibertats nacionals catalanes.

Una de les primeres coordinadores afectades ha estat al municipi de Canet, on desprès de demanar autorització per utilitzar el local sense cap problema, han rebut la carta dient que no donen permís per celebrar cap reunió preparatòria ni consulta posterior, emparant-se que tenen respecte en el dret d’alguns ciutadans a preguntar a altres sobre diverses qüestions, però sempre dins la legislació vigent. Segueix justificant-se dient que pot portar a una divisió de la comunitat parroquial, i demanen respecte per la llibertat identitat de l’església a les coordinadores sobiranistes.

Sembla que l’origen de la negativa correspon a una carta de Martin Garcia, cap de llista pel PP a les municipals al Bisbat de Girona, i on diu que l’ajuntament no pot cedir cap dependència per llei a la consulta, i què si ho feia l’església podia ferir moltes sensibilitats dels creients contraris a la iniciativa, què la identificarien com un suport  a la pròpia consulta.

Realment trist el paper d’aquesta església davant la societat, on per un costat ens vol vendre el seu missatge de pau, compartir i estimar, i per l’altra segueix tenint els tics feixistes que la caracteritzen.  Si durant la dictadura eren un poder cabdal i addicte al regim franquista, amb la suposada democràcia no han perdut gaires privilegis, i s’atorguen la potestat de la que ells anomenen casa de Déu, estigui tancada per un grup de persones que pacíficament i democràticament volen fer una consulta a la població, amb la simple excusa de que això pot provocar divisió..Haurien de saber que qualsevol votació produeix divisió d’opinions, i en una democràcia una consulta si es vinculant, la minoria accepta el que diu la majoria, al contrari d’una dictadura, sistema que suposo els es més familiar i s’hi troben mes a gust.

Diuen que respecten qualsevol consulta que entri dins la legislació, haurien de saber que es perfectament legal que una entitat privada organitzi una consulta sobre qualsevol tema, per tant el seu raonament queda anul·lat, a més sobre el fet en concret de la pregunta, hi ha la possibilitat de donar el si i el no, no s’obliga a ningú a cap posició determinada, cosa que ells no estan acostumatsn ja que la seva organització interna es totalment dictatorial i sense discussió possible.

Els creients d’aquesta església suposo deuen tenir diverses opinions de moltes coses a la vida i ben variades com correspon a un grup nombrós de persones i pels motius de respecte i llibertat que ens parlen, i per la seva pròpia fe haurien de ser els primers en defensar el respecte a totes les idees.

En definitiva, l’estat espanyol, i davant la seva impotència per aturar l’allau de consultes independentistes per tot el territori, primer ho va prova traient la pols a La Falange, i ara pretén utilitzar un altre element en la mateixa línia com es l’església, i encara més coneixent als sinistres personatges d’aquesta organització a la Conferencia Episcopal Espanyola.  El 13 de desembre serà un altre dia de triomf per la democràcia i la llibertat dels pobles, i els seus mètodes del passat hauran de deixar pas al dret a decidir.

El que va ser cap de comunicació de presidència, Toni Bolaño, ha lamentat amb una tertúlia que la prudència del President Montilla per no fer trontollar el tripartit ha lligat de mans i peus al PSC,  i ara internament molts membres importants d’aquest partit volen un govern mes estable, que amb la motivació de la crisi be donat per una entesa socialista i convergent, què seria beneïda per  sectors empresarials i financers catalans desitjosos que  la febrada sobiranista com ells l’anomenen no passi d’aquí.

Ens recorda aquest alt càrrec, què l’excusa per no contemplar aquesta possibilitat era que el país no era en crisi, ara ho està.  Donat la desafecció creixent pels escàndols de corrupció, i els sondeigs on el tripartit te una tendència a la baixa provocarà un afebliment institucional, què podria portar a aquesta coalició de dos partits recordem esquitxats per aquests casos de corrupció, i on l’actual president podria ser el número 2 de Mas.

Precisament per part dels dos partits, CIU en boca de Jordi Pujol, ha culpat José Montilla de la desafecció creixent entre Catalunya i Espanya, que estan en una situació pitjor que mai per errades de les dues parts. Ha culpat a Zapatero de l’engany continuat a Catalunya, i a Montilla per les esmenes a l’Estatut un cop aprovat al Parlament. Una desafecció que diu orgullós no es va produir quan el govern era convergent.

Per part socialista, ahir mateix veiem la demagògia i el cinisme habitual de José Zaragoza en una entrevista televisiva, i on davant les preguntes de corrupció dels càrrecs socialistes a Santa Coloma, de cada tres paraules, una era per llençar un atac a CIU, i les altres per lloar la transparència dels socialistes catalans, com si el batlle i regidors del partit a l’ajuntament intervingut fossin un miratge.  Va arribar a dir davant la pregunta de la davallada socialista en les enquestes, que ells es dedicaven a fer obra de govern fent escoles i hospitals que amb 23 anys no s’havien fet, veritablement un sectarisme que traspassa qualsevol lògica mental.

Realment aquesta proposta faria molt content a tots aquests sectors de poder desitjosos de seguir el seu negoci amb Espanya, a costa del tracte colonial al territori català. El que les enquestes van confirmant dia a dia es la cada cop més difícil reedició del tripartit, per tant el partit socialista, un partit amb un ampli poder, començarà a moure fils per fer realitat aquest hipòtesi, i seguir remenant les cireres amb una Convergència desitjosa de tornar al poder, però que difícilment arribarà a una majoria absoluta.

Deixant de banda aquests sectors, què son l’autèntic tap perquè Catalunya no faci anys que tingui un estat propi, veiem amb les declaracions de Pujol que la seva ambició simplement es seguir sent una colònia obedient i feliç de l’estat espanyol, i es mostra cofoi de que en la seva època a govern no hi havia desafecció, aquest es l’autèntic objectiu d’aquesta coalició, calma les aigües i tornar a la mateixa cançó de sempre amb una retòrica en el seu punt just. Aquest fet no aportaria res a Catalunya, que per molt que els pesi, ja ha iniciat el seu camí cap a la llibertat, i deixant enquestes a banda que son molt favorables, la onada de consultes populars amb visió internacional, i la coalició independentista que s’està formant, i que per primer cop portarà aquest noble objectiu al Parlament sense ambigüitats, la dignitat i la coherència porten a dir punt i final.

Per Catalunya es tant nociu la sociovergència com el tercer tripartit, son dues cares de la mateixa moneda que amb crisi o sense, ja no tenen cap raó de ser si es vol un estat democràtic i amb futur.

Aquest cap de setmana han vist la llum dues enquestes electorals de cara a les eleccions a la Generalitat del 2010, per part de dos del mitjans amb clara vinculació amb els partits actuals La Vanguardia i El Periodico, per damunt de les forquilles de diputats, i l’augment de l’opció convergent, sobta veure com es posa Reagrupament al costat de Ciudadanos amb moltes possibilitats de no entrar a la institució. Es una prova més de les constants maniobres que veurem per desacreditar aquesta nova opció amb un clar objectiu, i què el regim no vol veure com s’accentua el seu creixement.

En aquestes enquestes El Periodico, o sigui el pamflet socialista a Catalunya, CIU segueix el seu lent ascens, i el PSOE-C un lleuger descens que en el cas d’ERC es mes acusat, però tant sols d’uns 4 diputats, que en el cas d’ICV podria augmentar amb un, amb totes aquestes dades, i per la part alta de cada formació el tripartit tindria possibilitats de repetir, Ciudadanos podria perdre la seva representació, i Reagrupament no te assegurada la seva entrada. Pel que fa a la Vanguardia augmenta l’avantatge de CIU en mes de 20 diputats de diferència respecte el grup socialista, què veuria com amb la caiguda rellevant de mes de 7 diputats d’ERC, quedaria lluny de poder reeditar el tripartit. Ciudadano coincideix amb la seva desaparició, i Reagrupament no te assegurat la seva representació.

Una dada interessant, es que més d’un 70% dels enquestat es contrari a la reedició d’un tercer tripartit,  i vol un canvi polític, amb Artur Mas com a líder mes ben valorat. Per últim aquest diari ens diu que un 53% esta a favor de les consultes independentistes, i en cas de la opció triada un 46% es contrari a l’estat propi, i un 35% favorable, destacant que a CIU  les posicions serien molt equilibrades, mentrestant en termes globals els favorables a la Independència augmentarien en 5 punts respecte l’últim sondeig  de Noxa el 2007, i on també el rebuig ha augmentat 8 punts.

Es trist veure aquests dos mitjans, com el primer s’esforça en alleugerir la caiguda del partit republicà per evitar tensions entre els grups de govern, i aferrar-se a la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, se’ns dubte una possibilitat hores d’ara nociva per Catalunya, ja què es important començar a fer recular al PSOE-C a posicions secundaries.  El segon es mes cruel amb la caiguda d’aquest mateix partit, i posa a CIU a les portes del govern, un canvi que per molt que diguin, i amb els objectius de la federació actuals, potser guanyarà amb seriositat, però pel país pocs avanços es poden oferir, més que les receptes de sempre de bellugar tot per no moure res.  Es curiós veure com es resisteixen a donar representativitat a Reagrupament, la força o coalició que ha de portar un projecte diferent a la resta i sense ambigüitats, el posen a l’alçada de Ciudadanos,un partit que apart de la seva xenofòbia contra tot el que respira en català, no ha passat de ser una anècdota amb tendència a la desaparició.  Les seves raons tindran per minimitzar-lo, però si més no es un bon senyal pel projecte, i que si segueixen els casos de corrupció ha de recollir el testimoni de la regeneració i de la il·lusió, cosa que vista la desafecció, i abstenció actuals, es un mar molt gran on tirar la canya, i bones perspectives de tornar al port amb les xarxes ben plenes.

Pel que fa a aquest 35% de votants favorables a l’estat propi publicat per la Vanguardia dona idea de l’increment d’independentistes, segurament molt superior a la xifra donada per la publicació de can Godo, què com sabem no es precisament sospitós de voler l’estat propi per Catalunya.  Son dades que conviden l’optimisme, i que si es logra aguantar els atacs d’aquells que no volen perdre els seus privilegis sent una colònia espanyola, i es segueix connectant amb la població sense embuts, es pot avançar un gran pas en la propera legislatura, per segar definitivament les cadenes forjades fa prop de 300 anys, i volar sols fen el nostre camí amb un futur esperançador per davant.

La iniciativa legislativa popular presentada per la plataforma Prou.cat, per la modificació de la llei de protecció del animals, on s’inclogui la prohibició de les curses de toros a Catalunya amb el suport de 180000 signatures, comença a patir els efectes d’aquest Parlament català, què ara amb l’esmena a la totalitat del PSOE-C, PP i Ciudadanos, curiosament els partits espanyols de la cambra pretenen aturar la seva discussió, i votació lliurement.

L’esmena a la totalitat socialista s’argumenta perquè el Parlament pugui votar si acceptar o no la tramitació de la ILP, ja que si no es presentes seguiria la seva tramitació normal, tot i això ens diuen que els seus diputats, com també els de CIU, mantenen la llibertat de vot i d’ells dependrà la aprovació o no, ja que tant ICV com ERC ja han anunciat el seu vot favorable a la ILP. De totes maneres últimament des de les files socialistes s’han escrit coses, com que els antitaurins son uns inquisidors,  o la comparació de castells amb toros amb la comparació de maltractament a la canalla i els animals.

Realment esperpèntic l’argumentació per posar traves a aquesta iniciativa popular amb un gran suport del grup socialista, ja que la Mesa del Parlament es la que fa la funció d’admetre que la iniciativa tiri endavant, i pugui recollir signatures, un cop votat afirmativament, no te cap sentit presentar una esmena a la totalitat, sinó es que estant contraris al text presentat, simplement per decidir si segueix endavant es una gran bajanada, i què amaga una segona intenció que es defendre l’anomenada “fiesta nacional”, i que com a partit espanyol passa per davant de qualsevol tortura o crueltat animal.

No deixa de ser curiós les veus que últimament s’han sentit defensant aquest fet cruel, i arribant a comparar-lo amb el fet casteller am un exercici de demagògia i incultura difícil de superar.  Tanmateix la coincidència entre PSOE-C, PP i Ciudadanos es un bon exemple dels partits que s’oposaran a un futur referèndum d’independència, i què defensaran l’estat espanyol peti qui peti.  Cal treure la mascara a aquest partit socialista que sota la capa de moderació i catalanitat hi ha la intenció de que res es bellugui, i que de moment els ha portat ha anar perdent suport votació a votació, cosa que  amb els últims escàndols de corrupció amb la seva força municipal, sobretot en l’àrea metropolitana, on per higiene democràtica caldria un canvi de colors amb urgència.

Tard o d’hora, i sota aquesta capa de llibertat de vot, havia de sortir el vot contrari que tenen preparat per salvar la seva festa, sense veure que no es tracta de qüestions identitaries, sinó simplement de prohibir una crueltat sense límits, què en el segle on ens trobem no te raó de ser.  No hi ha raons per votar a favor de la tortura sigui animal o humana, i per tant el simple fet de discutir-ho ja  denota l’ètica dels nostres parlamentaris, què en els temps que corren sembla enterrada en un pou molt profund.

El magistrat de l’Audiència Nacional, i jutge estrella com se l’anomena Baltasar Garzon, ha culminat l’operació Pretoria amb la detenció  de l’alcalde de Santa Coloma el socialista Bertomeu Muñoz, junt amb altres càrrecs del partit, i dos històrics membres del govern de  CIU en l’època Pujol, com son Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i ha dictat presó incondicional per tots ells, amb unes formes que han anat molt més enllà del que s’espera en un estat democràtic.

Es bastant fort, per dir-ho d’alguna manera veure la Guàrdia Civil entrar en un Ajuntament català per efectuar detencions i buscar proves, incomunicar els presumptes delinqüents, i amb un autobús amb compartiments individuals enviar-los a la capital del regne, per tot seguit mostrar les imatges dels detinguts emmanillats, i recollint amb una bossa de brossa les seves coses per dirigir-se a declarar davant el jutge, i ser traslladats a la presó.

Aquest tracte indigne, i amb un acarnissament de cara a la galeria amb persones de mes de 70 anys com els ex càrrecs convergents, i per tant sense cap perill de fugida, han rebut un tracte igual que si es tractes del pitjor assassí en sèrie , tot hi els delictes que se’ls imputa al aprofitar-se del seus càrrecs públics per enriquir-se, de cap manera es poden tractar igual que els delictes de sang, ja que aquestes imatges donen la visió de les institucions, i sector que representen de molt baixa qualitat.

Convergència ja ha suspès aquests dos militants, argumentant que fa molts anys que no ocupaven cap càrrec de responsabilitat, i què la possible estafa es en els seus àmbits privats.  Al mateix temps PSOE-C planejava expulsar els seus militants imputats, amb punts foscos sense estirar com una possible relació de Manuela de Madre en els fets de Santa Coloma.

Aquests fets generaran encara més desafecció política a la ciutadania,  i a part de la condemna a aquestes persones, si al final han abusat dels seus càrrecs pel seu benefici personal, crec que això succeeix a tot el món, i forma part de la condició humana, i on en un gran cistell sempre hi pot haver una poma podrida, potser el problema no es aquest, sinó el cistell en si, o sigui el sistema democràtic, què ens hem dotat amb un control absolut sobre les coses, moltes comissions, organismes, assessors, que finalment no serveixen per a res, apart de col·locar les persones de confiança dels partits de torn. Es dona el cas en el recent escàndol al Palau de la Musica, què ja hi havia informes advertint possibles irregularitats feia alguns anys, però van ser passats per alt, ja que la majoria de partits en sortien beneficiats de les subvencions d’en Millet, i això era davant l’ètica més elemental.

El cas Pretoria també ha posat el descobert a mode d’advertència el tracte colonial que dispensa l’estat a Catalunya, ja no tant sols no fan cas a la llei orgànica fonamental en aquests moments catalana anomenada Estatut, i deixant-la en paper mullat, sinó que es demostra qui te la força per entrar a les institucions, la Guàrdia Civil, i es trasllada als detinguts a la capital del regne, cosa força il·lògica, si tots son d’un territori determinat, seria més lògic el trasllat del jutge per prendre declaració, i  finalment s’escenifica davant les càmeres el tracte vexatori davant la institució judicial, què com tots sabem es hereva dels tribunals d’ordre públic del  franquisme, i què ja ha ensenyat les seves cartes en casos com els d’Eric Bertran, la revista el Jueves o el cas Egunkaria entre d’altres.

En definitiva Catalunya amb 30 anys, no ha procurat crear una administració genuïna, i vertaderament moderna i democràtica, ja què els mandataris que han anat desfilant per la Generalitat mai han cregut en un territori separat mentalment de l’Espanya postfranquista, i els seus tics antidemocràtics.

Les teories de la catalanitat, i aquest monumental frau en la historia formulades per en Jordi Bilbeny i d’altres historiadors  catalans, troben suport amb les teories del professor de la Saint Mary’s University de Maryland (USA) Charles Merrill, sobre els orígens del descobridor d’Amèrica, que s’afegeixen a les anteriorment citades, i què les recull el llibre “Colom. 500 anys enganyats. Per què s’amaga l’origen català del descobridor d’Amèrica” que s’ha acabat de publicar.

Les múltiples nacionalitats  que se li han atribuït a Cristòfor Colom, sembla ser que una agafa avantatge sobre la resta, i posa al descobert un gran engany  sobre la paternitat catalana del descobriment d’Amèrica, fill d’una família de Barcelona que hi va viure al s. XV, i què mantenia una antiga enemistat amb els Reis Catòlics que van fer amagar la seva catalanitat, i fomentar que era italià per crear una falsa historia.  El cognom Colom es d’origen català, i la seva vida en va plena de referències indirectes a la seva nacionalitat. De fet hi ha tant pocs documents escrits que era català, com que era genovès. A més una família Colom va participar activament en la guerra contra el rei d’Aragó, i tenia molta enemistat amb la família Trastamara relacionada amb els monarques de Castella.  Ferran i Isabel van disposar que els territoris que es descobrissin en el nou món, i el seu comerç passessin a forma part de        Castella, i no de la corona Catalano-Aragonesa, amb un fictici origen italià, el frau estava consumat.

Ens parla en el llibre de la possibilitat de  criança de Colom en un poblet aprop de Tàrrega, on la tradició oral recull el fet, tot i la inexistència de documents que ho avalin, però amb nombrosos detalls com els noms de les dues primeres illes descobertes, què coincideixen amb els patrons del poble, o la forma llatina que surt als escrits de l’època del nom del poblet, Tarroja de Segarra.  Així com un llarg recompte de detalls que desmenteixen la versió oficial, i ens porten a la seva catalanitat i la seva sortida cap a la descoberta des de Pals, i no des de Palos (Huelva).

Moltes coincidències, i moltes descobertes que ja van sortir a la llum fa uns quants anys en el Programa Persones Humanes d’en Miquel Calzada a TV3, i que curiosament poc més tard va ser fulminat de la graella, ara ja hi ha molts més estudis, llibres, l’institut nacional historia (inh.cat), i investigadors com aquest nord-americà que estan arribant a les mateixes conclusions, i posant en evidencia el caràcter que sempre ha tingut Castella vers Catalunya, i que en diferents formes ha arribat fins als nostres dies.  Es un tomb a la historia i un gran engany, què podia haver canviat moltes coses, i que malauradament no van ser possibles.

Tard o d’hora la veritat sortirà a la llum, i serà l’hora de veure en Colom com un català universal, i un dels personatges mes il·lustres en la seva faceta de descobridor d’un continent desconegut fins aleshores, i que per desgracia seva, Castella es va apropiar, i va cometre un dels genocidis mes grans de la humanitat, pròpia d’un caràcter bèl·lic com el castellà.

Si amb els mitjans d’aquells temps van ser capaços de fer aquest muntatge, no costa massa d’entendre el que poden, i fan ara per mantenir aquest territori a les seves mans.

A Catalunya Radio ja sabem que des que el govern actual de la Generalitat ostenta el poder, s’ha efectuat una neteja a fons del que ells anomenen la Crosta Nacionalista, el programa del matí amb un líder comunicatiu com Antoni Bassas, va ser substituït per Neus Bonet amb uns resultats decebedors, i ara pel popular Manel Fuentes, segurament amb més ganxo, però amb una visió que no es compatible amb la radio nacional de Catalunya, i on el cas Millet ha estat un exemple més.

Efectivament, en Manel va tractar amb gran duresa  al secretari d’immigració de CDC, Àngel Colom, pel seu afer amb la donació de diners per part d’en Fèlix Millet, com també ha donat gran cobertura amb els convenis del Palau amb la fundació convergent Trias Fargas.  Però ves per on la corrupció que afecta alts càrrecs del PSOE-C ha estat tot un altra qüestió, amb la conversa amb Iceta sobre el tema, el què era un periodista incisiu s’ha convertit amb una suavitat descafeïnada, arribant a celebrar la celeritat en la decisió del partit socialista que si els seus son imputats els apartarà del càrrec. Al mateix temps ha parlat amb en Felip Puig de CDC, destacant que aquest partit no farà el mateix que l’anterior, quan tothom sap que els presumptes culpable Macià Alavedra i Lluís Prenafeta no tenen cap càrrec, i per tant no hi ha sanció possible, el to d’aquesta entrevista ha estat molt més dur que l’anterior, fet que ha motivat que una de les tertulianes li recrimines que actues diferent, segons de qui es tracta.

Se’ns dubte aquests periodistes del regim socialista en poden treure beneficis de curta volada, però crec que la ètica i honestedat esta per damunt de tot, i s’ha de denunciar. Els dos partits tenen molt a explicar, i ens amaguen moltes coses. Concretament en l’afer de Santa Coloma sembla que alguns haurien succeït amb el període de Manuela de Madre com alcaldessa, i de moment sembla no han badat boca, be, si ho han fet personatges com el Sr. Zaragoza per seguir abocant misèries sobre Convergència, i amagar les pròpies en un exercici de cinisme, què ja ens te acostumats aquest senyor. De fet ahir al Parlament els dos grans partits catalans van voler passar de puntetes sobre el tema que els ha esclatat als dits, i com va dir l’expresident Pujol, si estira de la manta l’afer es pot escampar més del que ens imaginem.

Ahir el President Montilla ens deia que no tots son iguals, i què la democràcia en sortirà reforçada d’aquestes investigacions, unes paraules de gran cinisme i de corrupció del sistema, quan sabem que la seva dona Anna Hernández ostenta mes de 16 càrrecs, que van des de regidora d’urbanisme a l’ajuntament de Sant Just d’Esvern, 1a. Tinent d’alcalde, Presidenta de PROECSA, Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona, Consellera de la Caixa, Vocal de la Fundació Caviga, Consellera de l’àrea de salut de l’àrea metropolitana de Barcelona entre molts d’altres.  Aquesta es la realitat, com deien en la seva campanya, fets i no paraules.

En Manel Fuentes fa un bon servei en aquest partit, què amb la seva acumulació de poder fa arribar els seus tentacles a tot arreu, i necessita d’aquests comunicadors per difondre les seves mentides o mitges veritats, que de fet moltes vegades es el mateix.

Cal denunciar la situació, i demanar aquesta regeneració tant urgent, i aquest projecte que es vol amagar i menysprear com es l’estat propi, i què entre tots podem aconseguir, si ens ho proposem per damunt d’aquests periodistes de fireta.

El president de la Generalitat ha fet les primeres declaracions desprès dels nous presumptes casos de corrupció, què s’afegeixen a la llarga llista que va creixent cada dia que passa, i ens diu que troba comprensible l’alarma social i el sentiment de rebuig, i demana als líders polítics actuar amb contundència per dignificar la funció pública, demana objectivitat a la premsa, ja que tots no som iguals, i espera que les institucions i democràcia en sortiran reforçades un cop aclarits per la via judicial cada cas.

Se’ns dubte el sistema ha esclatat, i allò que ens venien com un oasi de pau i felicitat, s’ha convertit en un fangar difícil de traspassar. Els atacs vinguts de les Espanyes son d’un cinisme grandiós, ja que els múltiples casos de corrupció i frau descoberts a l’estat, els deixa sense respecte per donar lliçons de puresa democràtica, el cas Gurtel a València  o els múltiples casos a les Illes han esquitxat bàsicament al PP, però amb la descoberta del frau d’en Millet al Palau de la Música, i totes les descobertes posteriors han empastifat a la majoria de partits polítics catalans que formaven part d’aquesta xarxa corrupta.  Una societat madura exigiria que els mecanismes de control per evitar aquestes coses haguessin funcionat, i si no  voldria dimissions i assumpcions de responsabilitats, el que tenim de moment es la reacció infantil d’acusar al partit rival per treure’n un redit polític sense donar importància a l’ús fraudulent dels diners públics, o sigui els de tots.

De totes maneres la operació  en un dels feus més importants del PSOE-C, com es Santa Coloma de Gramanet, i on l’alcalde ha estat detingut per  corrupció immobiliària, junt amb altres càrrecs socialistes, i on presumptament estarien implicats dos alts càrrecs del govern convergent com son Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, entre d’altres.

La taca d’oli del desprestigi polític es va estenent, i ja agafa de ple els dos partits principals al país. Jordi Pujol en una entrevista televisiva ja va anunciar que podia estirar de la manta, una forma d’admetre de que es el corrent de moltes irregularitats en els seus governs, i en el tripartit actual on començant pel informes inútils, els càrrecs de dubtosa qualitat, i ara el frau econòmic la cosa no pinta millor.

Em sembla molt greu aquesta actitud dels nostres partits, què han viciat el sistema, com diu el President no tots son iguals, evidentment, però la desafecció es més forta que mai, i la regeneració política una necessitat de primer ordre, junt amb un canvi del sistema que no permeti que casos com Santa Coloma amb una alcaldia controlada per un partit des de fa tant de temps, porta a la corrupció per pròpia natura humana.

La llei electoral ha de canviar, i les llistes obertes han de ser un referent, amb la proximitat del diputat al seu electorat per donar respostes i confiança als seus votants, i no un coto tancat on els amics tenen un càrrec assegurat, i on la llibertat d’aquests diputats es nul·la, i tot va dirigit des de la cúpula sense marge d’error, amb un representant per partit n’hi hauria prou en cada sessió.  Aquesta democràcia de fireta marcada per l’estat espanyol, i aquesta justícia tant virulenta en segons quines qüestions, i tant permissiva amb altres, porta a aquestes coses, i no permet desenvolupar la modernitat democràtica que apropi al ciutadà, i vegi com el diner públic es usat i controlat racionalment, i no amb el descontrol actual.

El PSOE-C i CIU han quedat tocats per aquest allau de fraus que els afecten, i cal un solució radical que passa per un part Estat propi, i per l’altra una democràcia moderna i transparent amb professionals de cada sector, i amb una cura total al tractar el diner públic.  Aquest projecte que actualment porta RCAT, i que ha de créixer molt més il·lusiona, la resta ha perdut qualsevol credibilitat, tot hi la honradesa d’alguns, què queden engolits per la xarxa de mediocritat actual.

El periodista Xavier Sardà durant els últims dies ha criticat amb contundencia el tractament que TV3 va fer de la consulta per la Independència d’Arenys de Munt, donant la raó a les teories d’en Joan Ferran (PSOE-C) sobre la crosta nacionalista a la cadena, i mostrant la seva perplexitat per la manera unidireccional de tractar les noticies, i sobredimensionar algunes sense sentit.

Les seves denuncies reiterades a una suposada crosta nacionalista, l’ha contraposat a elogiar programes com el 30 minuts de Ciutat Badia, què segons ell oxigenen, en canvi algunes noticies semblen mirades amb una lupa intencionadament, com el tractament de la jornada electoral a Arenys, què li semblen totalment desproporcionades al no tractar-se de cap elecció oficial, i ha preguntat quin tractament se li dona per exemple a l’espanyolisme a Santa Coloma, que es nul.

Crec que un bon periodista es diferencia d’un de mediocre quan sap apartar els seus sentiments personals, i sap donar la vertadera importància que cada notícia es mereix. Dir o relacionar TV3 amb la famosa crosta nacionalista es faltar a la veritat més absoluta, nomes cal fer una ullada als telenotícies de la cadena, per veure quin es el seu centre imaginari que s’ha desplaçat paulatinament a molts quilometres d’aquí, i on manifestacions sobiranistes importants a Barcelona en els últims temps, han tingut mes informació a cadenes espanyoles que la pròpia catalana, i on subtilment trobem mil i una paraules que ens allunyen del que hauria de ser una cadena nacionalment catalana, i que començant pel seu número, una clara claudicació mental, ja que en la seva creació hi havia TV1, TV2 i evidentment com a poble submís que som el 3 va ser l’escollit, i es va descartar simplement TVC, per exemple.

Ens dius que el tractament a la consulta d’Arenys es desmesurat, home jo diria que no trobaràs gaires territoris pel món que oficialment pertanyen a un altre estat, i que en un poble fan una consulta a la gent sobre la creació d’un estat propi, amb una cobertura amplificada pels intents barroers des de l’estat espanyol, perquè no es celebres, deixant desfilar fins hi tot a les forces feixistes de la Falange per intimidar a la gent, cosa que vol dir que alguna importància hauria de tenir, no Xavier.

Es un triomf de la democràcia, i de visualitzar el que tu segurament no vols veure, que es que la gent trií lliurement el seu futur, i entre les opcions possibles destaqui la independència pacifica i normal. Suposo que hauries de saber que el 13 de desembre mes de 100 poblacions faran alhora aquesta mateixa consulta amb mes de 700000 votants en potencia, inclòs una consulta a nivell comarcal com serà la de Osona, amb la possible presencia de observadors internacionals, i que possiblement a l’abril del proper any hi haurà una segona tanda, amb la vista posada a una consulta a nivell nacional el segon semestre del 2010 emparada internacionalment i amb nivell vinculant.

Tot això em sembla una noticia de primera magnitud, i per molt que no sigui del teu gust, les coses a vegades son com son, i segurament des de l’estat saben perfectament que un dia o altre aquesta dominació colonial haurà d’acabar, i el procés per molt que es vulgui amagar o manipular com es el teu cas, esta en marxa i el poble ha de tenir la ultima paraula.

La (FATEC) Federació d’associacions de la tercera edat de Catalunya va ser expulsada a mitjans de juliol de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores, de la qual formava part, per la denuncia del racisme lingüístic d’aquesta organització, què va denunciar els diners que es destinaven a la política lingüística a Catalunya, amb la conseqüent petició de rectificació per part de la organització catalana que va derivar amb l’expulsió.

El desembre passat, Jose Luis Meler, president d’aquesta organització espanyola, va lamentar que amb una quarta part del que ha gastat Catalunya en política lingüística es podria finançar la prestació econòmica prevista a la llei de dependència per a tots els grans dependents catalans.  Evidentment la protesta de la FATEC va ser immediata, considerant les paraules de Meler com un menyspreu a la llengua catalana, i suspenent temporalment la seva participació a la confederació espanyola.  Per la seva part Meler va engegar un procés per procedir a l’expulsió, i finalment es va fer efectiva la mateixa.

Se’ns dubte, i a partir de la tramitació del nou estatut, les relacions Catalunya – Espanya han anat empitjorant, i ara els ha tocat el torn als avis catalans, amb l’únic delicte de demanar una rectificació del menyspreu a la nostra llengua amb una demagògia absurda i sense fonaments.  Aquest personatge suposo ignora que en aquest territori, i per molt que li dolgui, la llengua pròpia no es la castellana, sinó un altra amb més de mil anys d’història que ha sobreviscut a la voracitat típica de Castella, i què sense cap estat que la protegeixi, i rebent atacs de totes bandes necessita un mínim ajut en forma de política lingüística per sobreviure.  Caldria recordar-li que la llei de la dependència es una inadmissible invasió competencial contra la Generalitat, nomes acceptada per la subordinació habitual del tripartit governant, què ha guardat al calaix les nostres lleis sobre el tema, i ha volgut lluir aquesta provinent de Madrid, però sense recursos per fer-hi front.

Suposo que deu saber que aquest últim any 22 mil milions han agafat el pont aeri a Madrid i no han tornat, engrandint el que s’anomena espoli fiscal, i que a les Espanyes anomenen solidaritat en una burla que ja fa molts anys que dura. Precisament aquest diferencial que ha anat a parar a la bossa de l’estat es en benefici de molts serveis, com per exemple la dotació per la llei de la dependència, per tant el que pretén aquest personatge es que paguem el nostre espoli consentit, deixem que ens envaeixin les poques competències què tenim, i desprès tornar a pagar aquest nou servei sense fons provinent de l’estat, i que a damunt  això ens obligui a no donar una ajuda a la nostra llengua com a culpable de la situació.

Francament delirant tanta demagògia i imperialisme consentit, què com ha mínim a comportat una decisió coherent i valenta per part de la nostra associació, que ha estat expulsada per la seva decisió de dignitat, un exemple a seguir en altres àmbits on els abusos ja son inadmissibles, i tenen que comportar que la nostra separació pacífica comporti una nova relació de tu a tu amb l’estat espanyol dins la Unió Europea, què es l’únic camí per garantir el nostre futur.

Com a casteller, i de la colla degana del món casteller, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la diada de Santa Úrsula es quelcom més que una diada, una plaça especial, la tensió i ambient casteller amb la colla veïna sense comparació a cap altre lloc, i aquell caliu casteller que esta per damunt de resultats, rànquings, punts i altres bajanades que res tenen a veure amb la historia, i el fet casteller que es respira a la plaça del Blat.

Pel que fa a la meva colla, crec que portàvem uns quants anys que la nostra diada principal per damunt de qualsevol altre, Concurs inclòs, no acabava de sortir rodona, però suposo que la bona feina en els assajos, i la motivació de tots els components ha donat els seus fruïts.

Un 2 de 9 amb folre i manilles per començar, molt sincronitzat en la seva execució, i amb una gran compenetració entre folre, manilles i quarts que se’ns dubte sumat a un molt bon tronc, ha donat la combinació perfecte per descarregar-lo per segona vegada aquesta temporada, i donar la sensació de que amb els condicionants adequats en forma de pinya  pròpia i concentració, es un valor a explotar en el futur sense cap recança, un castell molt ràpid que ha donat la confiança per encarar el repte principal que era el 5 de 9 amb folre, un monstre difícil de dominar, i que junt amb un tronc excessivament pesat eren factors que indicaven la seva dificultat, se’ns dubte s’ha començat a treballar força aviat, però amb la força suficient per carregar-lo i aguantar el gir de la part del tres fins la sortida de la canalla on definitivament ha estat impossible  mantenir la verticalitat del castell. Una tercera ronda amb un 3 de 9 amb folre, un valor segur que relativament era un descans abans del gran pilar, no ha estat dels millors, però s’ha defensat fins descarregar-lo amb una gran confiança.

La cirereta era a la ronda de pilars on el pilar de 8 amb folre i manilles, i reitero la paraula pilar, ja que a la televisió sembla que s’ha agafat la paraula espadat que al camp de Tarragona no es una paraula habitual per definir un pilar.  Caldria dir que la execució ha estat magistral, un gran pilar, segurament el millor que podem trobar actualment, i un treball segur del folre i les manilles, què amb una conjunció perfecte han pogut fer la feina amb comoditat, i el segon de l’any al sac, posant el colofó a una gran diada, la millor de la temporada, i una de les millors a la diada vallenca.

La barreja de sensacions son difícils de traslladar amb un text, i més a  la gent que segurament no ho viu de la mateixa manera, però la satisfacció de la feina ben feta, i de finalitzar una temporada de la forma més brillant possible i a casa, son increïbles i ja fan somiar amb  noves fites en la propera temporada, i amb una línia de treball que evidentment es pot millorar, però que amb el compromís de tots els components, la il·lusió, i l’orgull de la camisa rosada, pot portar aquesta colla a aconseguir els reptes que es proposi.

La retransmissió de Bernat Soler i Pichi Alonso amb els comentaris tècnics del partit de dimecres passat a la Champions League entre R. Madrid i Milan, han aixecat critiques dels sectors menys deshinbits mentalment i fidels a la situació actual de regim colonial que patim com Alfons Arus o Sergi Pamies, per les bromes i ironies del Bernat,  i la seva major alegria amb els gols italians, cosa que censuren aquests dos personatges.

El periodista i escriptor Sergi Pamies, afirma que moltes expressions s’entendrien en un context privat, però no en una televisió pública ja que no jugava cap equip català. Continua dient que si fes una retransmissió freda i distant també seria criticada, per això s’ha de buscar un model que no provoqui vergonya als mateixos seguidors del Barça, ja que s’entén la simpatia per un equip català, però no pel Madrid amb un equip italià, de mal record pels seguidors culers. També es critica els reiterats comentaris en to de burla sobre l’exjugador blaugrana Ronaldinho.

Al mateix temps el periodista Alfons Arus, en el seu programa també critica la narració amb la reiteració en la decadència de l’equip italià, i especialment en Ronaldinho valorant el gran negoci de la seva venda per part de l’equip blaugrana.  Tanmateix critica especialment la major intensitat en la celebració dels gols italians en una televisió publica, què paguem tots els del Barça, Espanyol o Madrid.

Crec que aquest dos periodistes encara no han entès la realitat del país, i el seu nacionalisme espanyol els traiciona alhora de fer els seus comentaris. El fet de que no jugues cap equip català en la retransmissió de la cadena publica catalana, en principi hauria de portar a la neutralitat, en aquest cas el R. Madrid representa els valors i l’estat que ens espolia i maltracta constantment des de fa 3 segles, apart de la rivalitat amb l’equip més important de Catalunya. No crec que s’hagin de buscar models estrafolaris, la naturalitat es la millor eina, i concretament per un culé desitjar que el Madrid perdi amb qualsevol, es el més normal i al reves. Per la resta evidentment hi haurà afeccionats de tots els colors, i sempre hi haurà algú que es sentirà ferit, encara que una immensa majoria dels espectadors catalans son seguidors barcelonistes. Pel que fa a Ronaldinho, crec que la seva imatge va ser d’una decadència alarmant, i el negoci de la seva venda tot un encert de la directiva blaugrana, què s’ha de dir sense embuts..

Arus ens comenta la major intensitat dels gols del Milan, i que la televisió la paguem tots. Crec que es un sentiment compartit per una gran majoria, i per tant entra amb una normalitat, i que encara s’eleva més per la nostra realitat colonial davant l’estat espanyol.  Es cert que la paguem entre tots, també ho podríem aplicar a l’estat espanyol i les diferencies de criteri i alegria, son encara més exagerades, i la pública també la paguem entre tots.

Per tant prou de políticament correcte, i donat que el futbol es passió i sentiment, seria esfereïdor veure com una televisió catalana dona suport a un equip espanyol, i especialment el Madrid per la situació nacional que vivim. Prou de denunciar bestieses, que s’entenen dins la normalitat de la anormalitat que Catalunya viu com a país.