ALBERT CORTES MONSERRAT

La retransmissió de Bernat Soler i Pichi Alonso amb els comentaris tècnics del partit de dimecres passat a la Champions League entre R. Madrid i Milan, han aixecat critiques dels sectors menys deshinbits mentalment i fidels a la situació actual de regim colonial que patim com Alfons Arus o Sergi Pamies, per les bromes i ironies del Bernat,  i la seva major alegria amb els gols italians, cosa que censuren aquests dos personatges.

El periodista i escriptor Sergi Pamies, afirma que moltes expressions s’entendrien en un context privat, però no en una televisió pública ja que no jugava cap equip català. Continua dient que si fes una retransmissió freda i distant també seria criticada, per això s’ha de buscar un model que no provoqui vergonya als mateixos seguidors del Barça, ja que s’entén la simpatia per un equip català, però no pel Madrid amb un equip italià, de mal record pels seguidors culers. També es critica els reiterats comentaris en to de burla sobre l’exjugador blaugrana Ronaldinho.

Al mateix temps el periodista Alfons Arus, en el seu programa també critica la narració amb la reiteració en la decadència de l’equip italià, i especialment en Ronaldinho valorant el gran negoci de la seva venda per part de l’equip blaugrana.  Tanmateix critica especialment la major intensitat en la celebració dels gols italians en una televisió publica, què paguem tots els del Barça, Espanyol o Madrid.

Crec que aquest dos periodistes encara no han entès la realitat del país, i el seu nacionalisme espanyol els traiciona alhora de fer els seus comentaris. El fet de que no jugues cap equip català en la retransmissió de la cadena publica catalana, en principi hauria de portar a la neutralitat, en aquest cas el R. Madrid representa els valors i l’estat que ens espolia i maltracta constantment des de fa 3 segles, apart de la rivalitat amb l’equip més important de Catalunya. No crec que s’hagin de buscar models estrafolaris, la naturalitat es la millor eina, i concretament per un culé desitjar que el Madrid perdi amb qualsevol, es el més normal i al reves. Per la resta evidentment hi haurà afeccionats de tots els colors, i sempre hi haurà algú que es sentirà ferit, encara que una immensa majoria dels espectadors catalans son seguidors barcelonistes. Pel que fa a Ronaldinho, crec que la seva imatge va ser d’una decadència alarmant, i el negoci de la seva venda tot un encert de la directiva blaugrana, què s’ha de dir sense embuts..

Arus ens comenta la major intensitat dels gols del Milan, i que la televisió la paguem tots. Crec que es un sentiment compartit per una gran majoria, i per tant entra amb una normalitat, i que encara s’eleva més per la nostra realitat colonial davant l’estat espanyol.  Es cert que la paguem entre tots, també ho podríem aplicar a l’estat espanyol i les diferencies de criteri i alegria, son encara més exagerades, i la pública també la paguem entre tots.

Per tant prou de políticament correcte, i donat que el futbol es passió i sentiment, seria esfereïdor veure com una televisió catalana dona suport a un equip espanyol, i especialment el Madrid per la situació nacional que vivim. Prou de denunciar bestieses, que s’entenen dins la normalitat de la anormalitat que Catalunya viu com a país.