ALBERT CORTES MONSERRAT

Les declaracions de l’alcalde de Figueres el convergent Santi Vila, proper candidat convergent per la demarcació de Girona, titllant de còmic i grotesc l’independentisme dins la formació, entre altres perles, han generat una forta polèmica, i deixen bastant retratat al personatge. Per altra banda les subvencions donades a la Fira d’Abril a Catalunya, amb un engany sistemàtic de l’assistència de visitants, donen idea de la demagògia i interessos que envolten aquest acte, què dit sigui de pas es seguit per la majoria de partits catalans sense cap tipus de vergonya.

En Santi Vila intenta rectificar les seves declaracions, posant l’excusa de les falses interpretacions, de totes maneres va deixar molt clar que l’incomoden molt els temes nacionalistes, i com deia titllant de grotesc i còmic l’independentisme convergent, ell admet que no es independentista, però se sent honorat d’encapçalar una candidatura amb independentistes, i recorda que ha promogut i votat  si, com el que més a la consulta popular a Figueres, encara que es resisteix a creure que l’Espanya plurinacional no es possible, tot hi que els moderats mai com ara hem tingut tan pocs arguments. Considera positiu aplegar diferents sensibilitats en el partit, i contraproduent deixar-ho en una, encara que sigui majoritària. Va començar a les JERC, i no s’ha considerat mai independentista, tot hi que no es partidari de centrar els discursos en retòriques essencialistes que distreuen dels vertaders reptes.

La Fira d’Abril, que s’ha situat en els terrenys del Fòrum de Barcelona, ha tancat diuen amb 2 milions de visitants, i la FECAC ho considera l’esdeveniment cultural més important de Catalunya, un punt de trobada de cultures i sensibilitats. Cal dir que els principals dirigents socialistes i convergents han passat per allí.  Tot i això la entitat organitzadora va impulsar un manifest contra les consultes independentistes, i el col·lectiu Contrastant va denunciar que sistemàticament es multiplicaven per sis les xifres d’assistència. En la visita del President Montilla, va dir que avui tothom se sent català, treballa i fa país a pesar que es fidel a les seves arrels, i una cultura amb vocació universal. Enguany han rebut 317000 euros de subvencions de les administracions, i més del 50% del pressupost prové dels impostos dels ciutadans. Alhora es mostren preocupats per les consultes, ja que defensen que les decisions que afecten a tota Espanya corresponen a tots els espanyols, i consideren immadurs a ERC i CIU per fomentar la participació, ja que la Constitució es molt clara.

Pel que fa en Santi Vila, crec que tot ell es una gran contradicció, i reflexa clarament el tarannà convergent, una opció com la d’assolir l’estat propi la defineix com a grotesca, francament es un insult bastant intolerable, i més quan li incomoden els temes nacionalistes, de que vol parlar dels temes del Congo per dir algun país llunyà, i així esta mes còmode, una persona de les JERC, una associació juvenil independentista, i ens diu que no ho es, però alhora defensa el si a les consultes, es un conflicte greu de personalitat, suposo que si respon si a tenir un estat propi amb una consulta, desprès no pot dir que no el vol, o que no en vol parlar,  i a més o arrodoneix amb l’enyorança de l’Espanya plurinacional, o sigui prefereix ser un súbdit d’un territori que mai serà plural, a ser lliure amb el teu propi estat, que ell titlla de retòriques essencialistes, davant del que interessa, o sigui el típic discurs de l’espanyolisme ranci, com si la crisi no anés lligada amb la sobirania o el poder.  Tot un univers mental per esgarrapar vots de tot arreu, i que com diu ni que fos majoria el sentiment sobiranista, el voldria com opció única al seu partit, una paranoia digne per estudiar.

El tema de la fira d’Abril es una vergonya nacional, una gran subvenció pagada dels nostres impostos per un acte no català, i organitzat per una entitat tant poc democràtica com FECAC, que esta en contra de consultar la gent, i pretén que els temes de la nostra escala de veïns els decideixi també l’edifici de quatre carrers més avall.  Apart la davallada de visites es permesa amb la manipulació de les xifres, i tot pels vots socialistes que evidentment per ells estan per damunt dels interessos del territori. Els dos grans partits juguen aquest joc, i es passegen per la fira amb un somriure posant els vots per davant de la dignitat i els interessos de país.

Son dos exemples de les ironies d’aquest país, i les misèries que comporta no haver assolit encara un estat propi.

El viceprimer secretari del PSOE-C, Miquel Iceta, ha fet el seu paper de bufó del socialisme espanyol, i ha assegurat que cal treballar per guanyar batalles a Madrid, i que per fer-ho els calen aliats, què seguint la seva aposta federal son el PSOE i l’esquerra espanyola, tota una filosofia al servei de l’estat espanyol.  Per un altre costat Ambler Moss vicecònsol americà de 1964 a 1966, diu que segueix veient els mateixos problemes abans que ara, i que les limitacions catalanes son autoimposades, tot una descripció perfecte del personatge esmentat en primer lloc.

Desprès de la falsa tensió entre el PSOE i PSOE-C, al comprovar que Zapatero ignorarà la resolució per renovar el TC, i que aterrarà a Catalunya com estrella convidada en contra de la voluntat del cap de campanya, ha tocat renyar a Castells i Maragall, què van recriminar l’actitud del president espanyol amb l’Estatut, i a Collboni el cap de campanya que no veia prudent la visita d’en Zapatero a Catalunya, i que el President Montilla va desmentir ràpidament. Iceta ha dit que no es vol trencar relacions amb els socialistes espanyols, sinó convèncer-los  del seu suport, hi ha donat les gracies per l’estatut, el nou finançament i altres avenços a Zapatero. Ha recriminat que els independentistes no busquin aliats a Espanya, però ells sí, perquè son federalistes, i ha posat l’exemple de la reforma de l’ús del català al Senat per veure la diferència entre PP i PSOE. Per últim ens diu que no es una batalla entre Catalunya i Espanya, ja que allí hi ha molta gent preocupada per la sentència.

Ambler Moss va viure a Catalunya del 1964 al 1966 com a diplomàtic dels Estats Units, i diu conèixer molt la situació política del país. Es reunia amb  l’oposició antifranquista, i ara assegura que no veu cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin, ja que les limitacions son autoimposades, i en cas de declarar la independència tant la Unió Europea com USA hi donarien suport.  Veu el mateix debat de fa quaranta anys, i lloa la capacitat de Catalunya. Posa exemples com Eslovènia amb 2 milions d’habitants, i que mai havia estat independent, i ara es un estat amb una progressió meteòrica.

Aquesta farsa del socialisme català com ha dit avui en Ridao, ja cansa, tothom sap que es mentida i ells van insistint, realment es una vergonya aquesta submissió absoluta, i aquest abandonament com a lògica prioritat dels seus interessos catalans. Primer s’han afanyat a desmentir els seus rebels, i han convidat com a gran amic i estrella convidada el president espanyol més mentider de la historia, que a més li atribueixen el mèrit d’un estatut miserable, retallat pel seu partit a consciència, i d’una presa de pel de finançament que te el mèrit d’assegurar que l’espoli seguirà com si res. Han tret la paraula federalisme, que pel que fa a l’estat espanyol no vol dir res, i per tant queda totalment fora de joc, i s’atreveix a posar l’exemple diferencia PP i PSOE amb la discussió al senat del reglament de l’ús del català, quan ells han negat aquesta possibilitat al Congrés, i son els principals culpables de la no oficialitat a Europa. Per últim nega la evidència del conflicte amb Espanya, ja que el seu nacionalisme espanyol li impedeix reconèixer la realitat que reflexa desacomplexadament i amb normalitat Ambler Moss, què posa el dit a la llaga dient que nosaltres mateixos ens autolimitem, i no encarem el tema amb valentia, cosa que hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un, i posa l’exemple eslovè per demostrar que la independència es molt possible si es que la volem, i si es així tindrem suport internacional.

En definitiva les misèries internes i la visió des de fora, una sola realitat, però dos visions diferents, una interessada pel seu nacionalisme de l’imperi, i l’altra molt més objectiva.

Aquest periodista que va ser director del mitjà o millor dit del fulletó socialista El Periodico de Catalunya, va escriure un article referit a les consultes, i la incidència de l’independentisme en la Catalunya real, com l’anomena ell, i que es un exemple perfecte de com intentar manipular tota la informació, i treure conclusions d’unes dades que son les que son al seu gust, i amb una finalitat concreta, que es la mateixa que el diari que dirigia.

En el seu article parla de les consultes informals, i assegura que les ultimes destralades anticatalanes no provoquen un increment del separatisme. Dona per fet que els que no estan pel projecte no hi participen, i posa entre 15 i 18% de catalans a favor de l’estat propi, i què ho atribueix a diverses causes com la desafecció o enuig pel tracte de l’estat, però assegura que la gent se sent majoritàriament espanyola, però vol un canvi d’actitud.    Compara el 41% d’Arenys amb dades cada cop més negatives pels organitzadors, al aparèixer en la Catalunya real, on cada cop son menys els que s’acosten a les urnes, tot diu amb el tracte dels mitjans com si fossin consultes transcendents. Arriba a la conclusió que els catalans no els interessa el tema, i que el corrent secessionista es bastant rural, propi de la Catalunya més sentimental i tradicional, o sigui la menys industrial i cosmopolita, i allunyada de la imatge moderna, i urbana que projecta el nostre país. A les grans ciutats tant sols ho ubica en els comunicadors fidels al projecte, i no veu indici d’un debat general de com hauria de ser aquesta Catalunya independent, la viabilitat econòmica, les relacions sobre la Unió Europea, i com quedarien els espanyolistes atrapats dins el territori.  Sense aquest debat treu tota transcendència a les consultes, i critica l’ambigüitat convergent sobre el tema, i reclama pensar en les inversions pels propers anys.

Aquest es el típic opinador català que col·labora amb el projecte espanyol, en aquest cas des de l’orbita socialista, i que treu tots els topics contra el projecte de l’estat propi, primer ja qualifica d’informals unes consultes amb un cert menyspreu, quan han estat lloades i seguides per observadors internacionals de mig Europa, i son un exercici democràtic de la societat civil, què com a mínim per qualsevol demòcrata mereixen respecte, ja sabem que això no es el fort d’aquests demòcrates de pa sucat amb oli, què tant sols segueixen el projecte espanyol. Posa uns percentatges per una consulta feta amb els mitjans de la societat civil i amb totes les peculiaritats de cada població, i ho extrapola a tot Catalunya, i s’atreveix  a donar les raons pels votants del si, que com era d’esperar no son per l’estat propi, i com assegura la gran majoria se sent espanyola per reial decret, cosa que entre més en el terreny dels seus desitjos, que de la Catalunya real com diu ell, i més quan ningú ho ha preguntat encara oficialment. Segueix esbiaixant l’opinió dient que no interessa el tema, i què tans sols es a la Catalunya rural pel sentiment, què evidentment el titlla de poc modern, i el contraposa a la imatge moderna del món cosmopolita, suposo no es deu referir a les infraestructures catalanes, i es un gran insult per la Catalunya rural força intolerable. No veu debat general, però 500000 vots pel si, ja son al sac gairebé amb una sabata i una espardenya i amb el 60% del cens per consultar, i treu la llista de topics sobre la Unió Europea, la viabilitat econòmica o els espanyolistes atrapats.  Pel que fa a les dues primeres, ja sap que hi ha estudis clars sobre la nostra admissió a la Unió per molt que vulguin amenaçar des de Madrid, la viabilitat no veig que qüestioni aquesta amb 21 mil milions que van i no tornen a Catalunya, en unes xifres sense comparació a Europa, i què estan deixant el territori en les condicions pobres actuals, i respecte els espanyolistes, tampoc veig que el preocupi la situació dels independentistes d’ara, hauria de saber que en una democràcia l’opció perdedora simplement accepta els resultats i ja esta.

En definitiva un article molt pobre, el de l’Antoni Franco, que tant sols te l’objectiu de menysprear les consultes, i el moviment independentista, amb una sèrie de topics recurrents, que per desgracia seva, cada cop es creu menys gent.

Sembla que hi ha pressa per la sentència de l’Estatut, i el proper dijous podria veure la llum una escapçada d’aquesta llei orgànica que la deixarà pràcticament sense arguments per defensar-la, fins hi tot pels partits autonomistes del Parlament, i les seves resolucions absurdes sobre el tema, per part del PSOE-C, ja s’han començat a rebaixar les amenaces de vot diferenciat a Madrid, cosa que per altra banda ningú es tant ingenu per creure, CIU segueix insistint amb una resolució que si hi ha sentència ja quedarà inútil, vull dir més del que es ara, i altres com el Conseller Huguet per part d’Esquerra, criden a la desobediència civil, sense assumir cap tipus de responsabilitat.  Tot plegat força lamentable.

Aquest futur redactat de sentència, diuen que canviarà el terme de nació a Catalunya per la unitat de la nació espanyola, els drets històrics quedarien anul·lats, i tot es fonamentaria amb la Constitució, es posaria en dubte la immersió lingüística, i s’obriria la porta al castellà com a llengua d’ensenyament, el síndic de greuges seria de consulta per sota del Defensor del Pueblo, no es podria modificar cap província amb les vegueries, qüestiona que el poder judicial sigui definitiu a Catalunya, sobre les competències sempre deixa oberta la porta a l’estat per intervenir o modificar, i finalment sobre el finançament elimina els elements clau, com els topalls a la solidaritat, deixant la via oberta a l’espoli fiscal sense mesura. Davant d’això a can socialista, ja han rebaixat el seu to amenaçant de votació diferent amb el PSOE, i fins hi tot han renyat els seus parlamentaris més incorregibles com en Castells i Maragall, què han arribat a dir que Catalunya es més important que la vinculació amb el partit, tot un sacrilegi pels socialistes catalans, i i fins hi tot han anunciat que Zapatero intervindrà en les eleccions catalanes. Altres com el conseller Huguet,  insta a tots els desenganyats a fer processos de desobediència civil si la sentencia retalla qüestions claus de l’autogovern, malgrat reconèixer que el govern actuarà segons qui mani, però que tothom s’haurà de mullar, posant exemples com els centres escolars, on si es qüestiona la llengua catalana hauran de plantar-se, i negar-se a obeir les sentencies. Els dos sindicats majoritaris espanyols UGT i CCOO, també han defensat la legitimitat de l’estatut en el dia del treballador celebrat avui.

Realment de produir-se la sentència abans esmentada, posarà en un compromís a tota aquesta colla de partits que habiten en el Parlament, i que es mantenen aferrats amb aquest text moribund per justificar la seva via autonomista. El pas enrere serà monumental i l’atzucac injustificable. Pel que fa a la resolució humiliant, els socialistes com es costum i desprès de la propaganda de ser els impulsors, ja comencen a desmarcar-se, ja que mai votaran en contra del seu propi partit el PSOE, i per tant alhora de la veritat en una votació no tindran cap problema en votar contràriament a la resolució, i al damunt justificar-ho com fan sempre amb els Icetas, Zaragozas i altres personatges del seu interior. Els dos sindicats ara volen defensar l’Estatut, quan no han donat mai cap suport als treballadors catalans, davant les repetides accions del govern espanyol, com per exemple en el caos de rodalies, i on no van participar en la manifestació de rebuig i indignació, i ara volen donar lliçons de dignitat, quan tothom sap que estan sota les ordres del partit polític de torn. Pel que fa al conseller Huguet pretén que la societat civil faci la feina bruta, què ells com a representants de la sobirania popular no s’atreveixen a fer, es tenir molta barra predicar sense cap exemple, i que et treguin les castanyes del foc. Es com dir que la seva funció no serveix per a res, per tant sobren, i cal canviar-los, ja que cap consell d’administració d’una empresa, li passa pel cap demanar als treballadors que prenguin les decisions per ells, es una prova més de la patètica classe política que tenim, i que la fi d’aquest engany històric, cada cop es més propera.

Aquest lema el porta la campanya del Gremi d’exhibidors cinematogràfics de Catalunya, i consistirà en un anunci de 22 segons desprès dels tràilers de cada sessió, i que arribarà a unes 517 pantalles catalanes explicant el posicionament del gremi en contra de la igualtat lingüística en el cinema, i amb un càlcul que 1,9 milions d’espectadors veuran aquesta apologia contra la nostra llengua, amb l’excusa de que l’espectador abans de posicionar-se tingui tota la informació. Ho han acompanyat d’una web on explica el gran drama mundial, perquè el català tingui un petit raconet en el cinema, i la necessitat de que torni a la seva mes absoluta marginalitat.

Aquesta nova campanya xenòfoba contra la llengua pròpia de Catalunya, explica una mena d’hecatombe mundial que reduirà l’oferta a la meitat a cada cinema, l’augment de preu de l’entrada, i finalment la desaparició de moltes sales de cinema, i on la solució no es la igualtat amb el castellà, sinó que es la xarxa de cinemes en català i la digitalització. Aquesta versió apocalíptica comportarà segons el gremi menys estrenes, oferta inferior, i per tant com deia menys espectadors, augment de preus i desaparició de locals. L’augment de costos que preveu la llei pel mercat català amb una nova copia en català portarà a moltes distribuïdores a no estrenar en el territori,  molts cinemes per la falta de títols oferiran el mateix film en dues sales en català i castellà. Les pèrdues per motius d’educació, costum i d’altres, ja que fins ara un 70% dels espectadors ha triat la versió castellana  quan ha pogut escollir, i això difícilment canviarà en un curt termini, això junt amb l’impost, farà l’accés a la cultura més car. i augmentarà el preu de l’entrada. i farà desaparèixer moltes sales que actualment funcionen.

La campanya del Gremi cinematogràfic. recorda el boicot als productes catalans a l’estat espanyol, els tancaments de repetidors a València per eliminar la televisió catalana de les llars valencianes, o l’invent d’un nou idioma en el territori valencià no reconegut per cap filòleg. simplement per afeblir el català. Una campanya semblant al nodo. què presentarà una visió terrible per normalitzar a mitges el ridícul percentatge del 3% de pel·lícules en català actuals, i posar-lo simplement a l’alçada del castellà. Parlen d’augment de costos, quan amb anterioritat van rebutjar que la Generalitat es fes càrrec de les despeses, per tant no es pels costos, es pel fet. Parlen de reducció de la oferta sense cap argument de pes, què en qualsevol cas es podria utilitzar en qualsevol estat on hi hagi dues llengües, i no en conec cap denuncia, ni problema. Freguen la paranoia amb la falta de costum, i el 70% de la tria en llibertat amb castellà, quan saben perfectament que en els casos puntuals d’estrena en els dos idiomes en les mateixes condicions de sales centrals i numero igual, el català ha estat per damunt, i ha estat per sota quan el nombre i les sales secundaries l’han condemnat a l’ostracisme, i sense poder comparar les dues coses. Es pura demagògia i radicalisme ranci espanyol, què no vol cedir ni un pam en el seu monopoli lingüístic en els cinemes.

En definitiva una prova més d’aquestes rèmores que encara viuen enyorant la prohibició total del català a la dictadura franquista, i la seva imposició per decret de la llengua de l’imperi, cosa que a pesar de tot no han aconseguit, ja que tant sols es demana llibertat per escollir l’idioma per veure qualsevol pel·lícula, i més si es el català en territori català, a on volen que s’exhibeixin pel·lícules en aquest idioma, a Alaska.

Hi ha dos fets que demostren fins a quin punt la demagògia, i la submissió mental es volen imposar per part dels partits que defensen una idea exclusiva de Catalunya, em refereixo a l’article en el Bloc de Lluís Miquel Pérez (PSOE-C), alcalde de Reus, sobre els horitzons nacionals que dona per fets, i per un altra banda  la llei d’acollida de les persones immigrants aprovada al Parlament, i que estableix el català com a llengua comuna, amb el rebuig de PP i Ciudadanos.

En el primer tema, el Batlle socialista reusenc, es congratula de la normalitat democràtica de la consulta a la ciutat, i de la imatge donada per la organització a l’exterior, amb una feina molt seriosa. Diu que els resultats demostren que l’opció independència es minoritària a Reus, i al conjunt de Catalunya, i critica l’opció si o no de la consulta, que havia de ser mes amplia. Defensa el projecte socialista catalanista, federalista i europeista, i diu que concorda amb la majoria de la societat que va aprovar l’estatut vigent. Aquesta diu que es la realitat actual, i s’ha de treballar cadascú des dels seus plantejaments.

En un altra tema, el Parlament ha aprovat la llei d’acollida de les persones immigrades i retornades, amb els vots favorables de tripartit i CIU i desfavorables de PP i Ciudadanos, què discrepen del fet que el català s’estableixi com a llengua comuna, i que la Generalitat acreditarà en un certificat oficial, què facilitarà la seva adaptació personal i laboral. Tant el govern com el consell de garanties estatutàries, han donat validesa al projecte que consideren una oportunitat per aquests col·lectius. Els partits que han votat desfavorablement, demanen que es reconeguin les dues llengües oficials del país, i que el català no sigui un peatge per la immigració, creant una llei per crear nacionalistes i no ciutadans, alhora que crear un imaginari fals, i una ficció catalana.

El Batlle de Reus ja va donar la seva imatge negativa de la consulta, i extrapola el resultat a la ciutat a tot Catalunya, quan sap perfectament els mitjans per fer la consulta, el silenci informatiu, i entrebancs d’alguns partits entre ells i principalment el seu, què demostra el seu poc tarannà democràtic. Per altra banda cal constatar que en les municipals, el seu partit va obtenir 1000 vots menys que votants a la Consulta, i no qüestiona ni fa cap especulació sobre això. Respecte les opcions, crec que quan es pregunta per un tema, en aquest cas la Independència, només hi ha dues respostes, si o no, no existeix una mica d’estat, per tant no cal inventar excuses de mal pagador, i respecte aquest projecte catalanista, federalista i europeista, es totalment inviable, i ho sap perfectament, un catalanista, terme molt ambigu, no pot posar límits als horitzons nacionals,  que passen per Europa, però no per un federalisme que l’altra part es inexistent, i per tant perd qualsevol credibilitat. No es pot fer seva una realitat, què ens diu que amb una sabata i una espardenya, ja s’han aconseguit mig milió de vots per l’estat propi, amb un 60% del cens per consultar, quines proves vol més.

Pel que fa als immigrants, i el català com a llengua comuna, es xenòfob intentar manipular per part d’aquests nacionalistes radicals espanyols com son PP i Ciudadanos, què encara no s’han assabentat que el català es la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no ho es el castellà imposat molts anys més tard, per tant es lògic que l’entesa comuna sigui amb la primera, cap estat normal li diu peatge a  ensenyar la seva llengua, només uns nacionalistes paranoics com aquests, pel que fa a l’imaginari fals, crec que una llengua de més de 1000 anys en un territori, simplement es la seva, i no pot deixar pas a una imposada fa 300 anys per dret de conquista, això si que es crear un ficció.

En definitiva dos fets molt clars de les intencions i paranoies d’aquests personatges, que volen convertir-nos en poc més que un territori folklòric sense cap historia darrera, i per suposat sempre amb la seva identitat per decret.

El col·lectiu  de demandants del període dels Jocs Olímpics del 92 al Tribunal d’Estrasburg vol recordar la seva detenció, i denuncies per les tortures sofertes davant el Jutge Garzon, i que mai va voler investigar i això posa el contrapunt a aquesta campanya que s’ha encetat en defensa del personatge, tractant-lo de víctima, i gairebé de màrtir i paladí de la democràcia.

Les acusacions que rep el jutge per investigar la repressió franquista son totalment rebutjables, ja que donen a entendre que la dictadura feixista segueix molt present, i te un poder que no va cedir durant la famosa parodia de la transició, el que ja no es de rebut, es el que jo anomeno progressisme d’esquerres modern que defensa tot el que el que va contra el Partit Popular, i a favor dels socialistes, com es el cas d’en Garzon, el qual volen posar en la categoria de màrtir, i no diuen res del seu passat en l’afer dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan va aprovar la incomunicació dels independentistes detinguts a les dependencies de la Guàrdia Civil, on van ser objecte de tortura que van presentar davant del jutge, què mai es va immutar pel que havia succeït. Vers al contrari, les declaracions sota tortura van ser utilitzades per Garzon en la seva instrucció, i mai van ser investigades. Al cap de 12 anys el Tribunal Europeu del drets humans a Estrasburg, va condemnar l’estat espanyol per no haver investigat les denuncies de tortura, i el màxim responsable en va ser el jutge abans esmentat. Avui tasta una mica de la seva medicina, i si se’n surt continuarà amb la mateixa filosofia.

La tortura forma part de l’entramat jurídic espanyol, i es una herència de la dictadura, com ho son tribunals com l’Audiència Nacional hereva del Tribunal de Orden Publico Franquista, que continua fent de les seves sense compassió. Les sentencies internacionals i informes contra aquesta xacra, continuen ben vius i l’estat nega qualsevol acusació. Aquest col·lectiu li agradaria veure en el banc dels acusats els agents que els van torturar, i els responsables politics i judicials, entre els quals ocupa un lloc destacat el jutge Garzon.

Per tant tota aquesta propaganda mediatica d’aquesta esquerra caducada i manipuladora, donant entendre la personalitat exemplar del jutge Garzon, obviant completament el seu passat fosc, i que suposo deuen considerar normal, i més si es contra l’independentisme català. Els últims dies hem viscut una situació similar amb la figura de Samaranch i els seus homenatges, amagant el seu passat franquista, del qual mai va renegar.

Aquests personatges son fruit de la perversitat de la transició, què va permetre amb la seva no existència, i l’oblit obligat d’una època, permetre que els tics de la transició com la tortura segueixin ben vius amb un entramat judicial espanyol fet a mida per la seva causa, i que permet tancar mitjans de comunicació com Egunkaria, i al cap d’uns anys arxivar la causa, no negar els judicis de la dictadura, o permetre la tortura com si tal cosa.

En definitiva aquest es el sistema viciat que tenim, i aquesta gent que ara vol posar en un altar al jutge, son molts dels que van fer la Campanya en Zapatero, i que segueixen fent el joc manipulant la realitat.

El Parlament català segueix fent el ridícul, i insistint amb una via com es l’autonòmica totalment agonitzant, una presidenta del TC amb queixes per la campanya de desprestigi catalana, un president Català que sembla ha acabat acceptant l’exigència de CIU de reforma de la llei del TC, una CIU que veu amb sorpresa com desprès d’arribar a un  acord amb una sèrie de punts a presentar al Senat i al Congrés,  finalment una Esquerra que ara diu que això no servirà de res, ho votarà per responsabilitat, però no ho signarà.  Tot una comèdia que hauria de fer avergonyir a tota la ciutadania per la covardia, i mediocritat dels seus representants electes.

Maria Emilia Casas, presidenta del TC, ha demanat respecte per la institució, i troba intolerable aquesta campanya de desprestigi per l’afer de l’Estatut, que porta 4 anys al corredor de la mort, però on ha defensat el servei a la constitució d’aquesta institució. Pel que fa l’acord unitari català, sembla que PSOE-C i CIU han arribat a un acord per demanar reforma llei del TC al Congrés, i declaració de tribunal incompetent per resoldre el text català. La resolució a votar en el Parlament, insta a respectar l’estatut referendat per la població, insta al Congrés a renovar els magistrats caducats bloquejats des de fa 2 anys, a declarar-se incompetent per seguir la discussió sobre el tema, i finalment demana una reforma de la llei del TC al senat, i que obri la porta a portar-la al congrés. Esquerra ha sorprès ara amb la negativa a signar l’acord, ja que la resolució no serà útil ni eficaç, i seguirà tard o d’hora la retallada del text, recordant que ells van votar no a l’estatut, tot i així ha assegurat, que per no trencar la unitat votaria favorablement. En Mas considera que l’acord esta en perill per aquest desmarcatge republicà, i ho considera simple tàctica política. Per la seva part Zapatero ja ha dit que descarta la reforma de la llei del TC, i demana respecte, i en Miquel Iceta diu que es un bon servei per l’autogovern, i qui vota una cosa la te que signar.

Anem a pams, les queixes de la presidenta del TC amb un text que porta 4 anys de discussions sense acord, son un insult a tota la ciutadania catalana, i una burla descarada que nomes s’entén per la passivitat a Catalunya. Pel que fa a l’acord unitari, i el desmarcatge d’Esquerra, entenc perfectament que es pur foc d’encenalls, i una maniobra de distracció per un tema que no saben com passar full, perquè la realitat es que el poder rau molt lluny d’aquí, i si vols formar-ne part has d’acceptar aquestes decisions. Ara posar com excusa el seu vot del NO a l’estatut, cal dir que forçat per la militància, quan han format part d’un govern amb la màxima tasca de desenvolupar el seu articulat, i fer-lo visible, han donat per bo el sistema de finançament, els traspassos fantasmes, i ara resulta que en reneguen, no es de rebut, no es pot jugar al si o al no, depèn del moment, o una part o l’altra, i el que frega l’esperpèntic es no signar l’acord, i desprès per no trencar la unitat votar-lo, qui no signa un contracte, desprès no el pot beneir, i menys en benefici d’una unitat que per si sola no vol dir res, ja que s’ha de mira unitat per fer que. Entenc el desconcert de les dues màximes forces autonomistes de Catalunya, i interessades amb l’Estatut, per aquesta deserció.  Les seves posicions son coherents amb el que defensen, tot hi ser molt mediocre, però Esquerra un cop més intenta recuperar la credibilitat perduda de la pitjor manera possible, ja que les errades comeses son de difícil oblit, i amb mitges tintes, i falses justificacions poca coherència recuperaran.

En definitiva aquest es el Parlament que tenim, lluitant per la seva autonomia de joguina fins a l’últim segon.

Sumant les tres dates de consulta sobiranista, la quantitats de vots pel SI a l’estat propi s’apropa al mig milió, i tot això tant sols amb un 37 % del cens consultat, o sigui quan encara un 63 % de la població no ha estat interpel·lada. Aquestes xifres menystingudes des de les Espanyes, i des dels mitjans oficials catalans addictes al règim, de seguir la mateixa participació en la part restant podrien fer arribar prop d’1 milió i mig de veus que anhelen un nou estat, una xifra que cap partit polític ha aconseguit en aquests moments, i que ridiculitzaria qualsevol comparació amb suports a partits o lleis actuals.

Les actituds covardes i mesquines s’han anat succeint, des del President d’un territori que rebutja anar a votar en una consulta democràtica, cosa que demostra qui ocupa un càrrec que hores d’ara poca legitimitat te, i que a més a la seva insistència per l’independentisme o no d’en Mas, se li podria preguntar pel seu respecte a la democràcia, i com es lliga això de ser catalanista i federalista, una segona opció que l’altra part la rebutja completament. Un president del Parlament que aplaudeix les consultes, i que alhora de la veritat posa pals a les rodes a la mateixa pregunta, i abans de començar a recollir signatures, i uns socialistes i populars que intenten amagar tant com poden el tema amb actituds incíviques com l’alcaldessa d’Ulldecona, retirant les urnes un dia abans, i que quan en parlen tant sols es per menysprear, o amb el cas popular amb el seu clàssic deliri paranoic vincular-ho amb la banda terrorista ETA, tot quan al mateix temps els observadors internacionals queden meravellats del procés, i fins hi tot ho titllen de radicalment democràtic.

Si parlem de xifres, i tenint en compte tots els factors, i amb una gran presència de ciutats grans que han fet abaixar aquest índex, bastant superior com més petit es el municipi degut als limitats mitjans, i el silenci informatiu de la campanya, tot amb la il·lusió del voluntariat. Aquests percentatges son titllats de ridículs pels detractors, però per exemple el PSOE-C va obtenir les últimes eleccions un 15,1%  del total del cens, o el PP 6%, o uns Ciudadanos tant combatius amb les consultes amb 1,68%. Si una cosa es marcada de marginal que seran aquestes formacions. Cal tenir en compte que en molts municipis el SI independentista ha superat la llista més votada a les passades municipals.

Aquest 92% de SI diu molt a les clares que hi ha un ampli sector de la població que vol aquest projecte, un ampli sector que es vol fer passar per marginal, però que tot unit podria obtenir una victòria inqüestionable al Parlament, i ara ja ocuparia el tercer lloc entre els grups a la cambra, i amb una base de creixement molt gran.

Ara cal presentar aquests vots el 8 de maig a Ginebra, i internacionalitzar el conflicte una mica més, posteriorment el 30 de maig Sabadell farà la seva consulta, i el 20 de Juny una nova onada important de poblacions agafarà el relleu, tot esperant el proper abril la capital catalana. Tots aquests que ens volen negar que existim, acabaran sucumbint a la força del projecte, què mirant més enllà ha de ser capaç de situar-ho en el proper Parlament per fer morir de vergonya la incapaç classe política actual, que segueix jugant al joc que marca l’estat amb l’estatutet, i es incomprensible comprovar com no poden o no volen veure que això no porta enlloc, i que la societat civil els deixarà enrere, ja que ho te molt més clar, i sap on vol arribar.

Quan les urnes ja s’han tancat en aquesta onada de consultes, i les dades apunten una participació d’un 20 %, i on segurament en global mes de mig milió de vots a favor de la independència estaran al sac, seguim observant les misèries actuals, des de l’Ana Mato del PP que qualifica de disbarat aquestes consultes, i en demana la intervenció del fiscal general de l’estat, a les declaracions del Conseller Nadal que no votarà perquè diu que els plantejaments s’han de fer des de la realitat i no de la ficció, tot un exemple de demòcrata, ni més ni menys que el President Montilla, que ha fet un flac favor a la democràcia no anant a votar en el seu municipi.

Avui volia adjunta l’article d’en Salvador Cardus publicat en el dia d’avui, i que amb la seva lucidesa habitual, es un resum perfecte del que els nostres polítics ens han venut aquests últims 30 anys, i la realitat que ara vivim amb tota la cruesa:

Se’ns veuen les vergonyes

L’única virtut que haurà tingut tot el procés de reforma de l’Estatut i l’esperpèntic final que li escriu un Tribunal Constitucional incapaç de rematar la faena, dubitatiu entre el recurs a una estocada que travessi el cor de la bèstia o a una puntilla a la nuca, és que haurà posat al descobert la gran tragicomèdia que ha estat la política catalana aquests darrers trenta anys. Ara a la política catalana se li veuen les vergonyes. Perquè cal reconèixer que els espanyols mai no han enganyat: la Constitució espanyola és clara i rotunda en la seva lletra, i hem estat els catalans els que hem viscut de les quimeres de suposats esperits de la Transició i d’inexistents pactes constitucionals entre Catalunya i Espanya. I som nosaltres sols que hem volgut creure que l’Estatut era una mena de petita Constitució catalana, quan és una llei orgànica espanyola, expressió directa de la voluntat de la nació espanyola a través de les seves Corts i l’única que té realitat jurídico-constitucional. Fins i tot ens hem mentit dient-nos que el referèndum de l’Estatut era una expressió de la sobirania catalana, quan en cap cas no tenia aquesta naturalesa jurídica. De sobirania, a Espanya, només n’hi ha una i és la del poble espanyol.

Vull deixar ben clar que no m’alegro de tot aquest escàndol. Hi ha qui, amb mala fe, pressuposa que l’independentisme s’alimenta del principi que, com pitjor anem, millor. En tot cas, no és el meu cas i no ho hauria de ser de ningú: no és fent el ridícul que es pot mantenir el nivell d’autoestima necessari per avançar cap a l’emancipació nacional. L’independentisme no necessita una sentència negativa del Tribunal Constitucional, perquè ni amb una de positiva no en tindria prou. Però, en canvi, sí que he de dir que tinc la certesa que el tribunal està fent bé la seva feina, que no és altra que la de garantir que es compleixi la Constitució i sense les ambigüitats que són fruit dels oportunismes d’uns i altres. Ells han de garantir la unitat d’Espanya i han d’assegurar que la sobirania segueixi residint allà on la Constitució estableix: en l’única nació reconeguda, que és l’espanyola. El tribunal, és cert, està en una situació de precarietat per la incapacitat del PP i del PSOE de pactar-ne la renovació, però les lleis preveuen aquesta situació, de manera que formalment no tan sols té tota la força jurídica que cal, sinó que té tota la legitimitat democràtica que necessita per emetre una sentència com i quan més li plagui. I si la sentència és redactada per uns nous magistrats, bé sigui en una versió rotunda, bé sigui en una versió vellutada, serà exactament la mateixa sentència.

El que sí que és un escàndol és la reacció antidemocràtica del PSC, ICV i CiU a la possible sentència. I s’entén perquè, com he dit, aquest final posa al descobert les vergonyes de la política catalana dels darrers trenta anys, entestada a fer-nos creure allò que no existia. No: constitucionalment no som una nació, i per tant l’Estat espanyol no pot ser plurinacional. No: no tenim cap mena de sobirania reconeguda i per tant, la sentència no la pot posar en entredit. No: no hi ha hagut mai cap pacte formal entre Catalunya i Espanya, perquè Espanya és un Estat que només signa pactes amb altres subjectes polítics internacionalment reconeguts, és a dir, amb altres Estats. El gran drama actual de la política catalana és que s’ha desenvolupat sobre una gran mentida fundacional. Entenc que es digui que a finals dels setanta era difícil o impossible anar més enllà. D’acord. I entenc que es digui que hi havia la promesa que, en democràcia, tot seria possible: pecat d’ingenuïtat. Molt bé. Però els nostres líders polítics van saber molt aviat que ens havien enredat. I, davant la magnitud del fiasco, van optar per seguir la via del com si: fer com si fóssim una nació, com si tinguéssim una sobirania pròpia –o compartida–, com si tractéssim Espanya de tu a tu… I ara tot s’ha descobert. Ara s’ha posat en evidència la farsa, i, una vegada més, PP i PSOE es posen d’acord per recordar-nos que si ens volem autoenganyar, que ja ens ho farem, però que les regles de joc són les que són.

En aquest sentit, és democràticament vergonyós l’intent dels nostres principals partits de voler endarrerir la sentència del Constitucional per després de les eleccions catalanes. Demanar la renovació del tribunal abans que emeti sentència, recusar-ne els magistrats o demanar que s’inhibeixin són estratagemes impropis de partits democràtics, pensades només per poder arribar a les eleccions amb més comoditat política per a ells però furtant als electors un element determinant en la seva presa de decisió per als propers anys. Per decidir qui votar, ens cal saber amb quines regles es jugarà la partida, i necessitem saber què proposen els nostres partits davant de l’evidència de la mort definitiva del text estatutari.

Entenc molt bé, doncs, el desconcert i la irritació dels partits catalans, que veuen acabada l’etapa d’ambigüitat que tantes satisfaccions els ha proporcionat. I s’entén l’enrabiada de Jordi Pujol contra el Tribunal Constitucional, cridant a rebel·lar-nos-hi. Pujol pot estar més disgustat que qualsevol altre, perquè ja havia advertit que la reforma de l’Estatut obriria la caixa dels trons i que, com ha passat, hi perdríem bous i esquelles, que en aquest cas vol dir perdre el marge d’ambigüitat en el que s’havia sobreviscut trenta anys. Però atenció, president: si ens rebel·lem contra el Tribunal Constitucional, que quedi clar que darrere hi van enganxats l’Estatut i la Constitució. S’ha acabat el temps de fer embuts.

Aquests dies he recordat les converses amb l’enyorat Josep M. Puig Salellas durant les celebracions de les jornades anuals El nacionalisme a la fi dels segle XX de 1987 a finals dels 90. Puig Salellas, amb mirada de notari, seguia amb sornegueria els nostres grans debats especulatius sobre el futur de la nació, per recordar-nos –quan ens embalàvem massa– que, finalment, res no existeix políticament si no té un suport jurídic. M’agradaria poder-lo escoltar ara, quan parlem amb tanta frivolitat d’un vague “dret a decidir” per evitar parlar de la independència! I el recordo perquè crec que, efectivament, els catalans hem viscut trenta anys en una ficció política, en una nació sense papers, basada en una realitat de la qual cap notari no hauria pogut donar-ne fe. I això s’ha acabat. Anem despullats, i tothom ho pot veure.

Els que teniu la sort de poder anar a votar a les consultes d’avui, si us plau, feu-ho. I voteu per la independència, que necessitem un vestit nou i a mida.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia de la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

Avui s’ha disparat el tret de sortida de l’onada més gran de consultes sobiranistes fetes fins ara, més de 200 municipis, i més d’1 milió de ciutadans amb opció a vot, que ha començat per Esparraguera, i demà seguirà per tot Catalunya. Aquestes últimes hores s’ha mostrat amb tota la seva cruesa el tarannà democràtic d’alguns dels nostres representants, que volen fer-se passar per autèntics demòcrates, però alhora de la veritat tot queda en pura façana.

El líder de CIU, Artur Mas ha assegurat que anirà a votar el dia de la consulta de Barcelona, i veu el fenomen més enllà d’una reacció davant el TC, i si com un enfortiment de la consciència nacional, encara que en l’àmbit d’allò testimonial i simbòlic. En Jordi Pujol diu ara que entén l’independentisme com una resposta valida a la incapacitat del tribunal, i com un dret moral.  En Jordi Hereu per part del PSOE-C, no vol canviar el nom de l’estadi de Montjuic, però si  segurament d’un carrer amb el nom del franquista Samaranch, recentment mort. Pel que fa al PP, l’Alicia Sanchez Camacho sembla abonada a les barbaritats, i qualifica d’intolerable que l’entorn de l’organització terrorista ETA i Batasuna participi a les Consultes, i ha cridat a la responsabilitat a CIU i ERC per retirar el suport  a les consultes, ja que tres dirigents de l’esquerra abertzale estaran a Catalunya aquest diumenge com observadors internacionals. Pel que fa al President, critica a Mas per dir que votarà a la consulta de Barcelona, i li demana que es defineixi amb la independència, ja que ell defensa l’estatut, no el preocupen les consultes i no els hi dona suport, però no vol donar força a qui divideix entre nacionalistes i no nacionalistes, vol donar força el que suma. Per la seva part la socialista Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona, ha decidit boicotejar la consulta, requisant totes les urnes davant la carta rebuda per la subdelegació del govern amb aquesta petició.

En Mas diu que ell votarà, i ho veu com un enfortiment nacional, de totes maneres nomes vol fer consultes sobre el que ens uneix, i a més proposant coses impossibles com el concert econòmic, i que tampoc diu com faria respectar els possibles resultats, i a més parla de derrota en cas de referèndum sense tant sols plantejar-lo, un autèntic joc de mans del qual els seus votants han de ser conscients, no vol aprofitar la oportunitat, i liderar aquest procés amb excuses de mal pagador, pel que fa en Jordi Pujol ara veu vàlida la opció independentista nomes com a resposta al TC, quan amb 23 anys de govern ha adormit nacionalment el país, tot un exemple de no voler donar el pas. Jordi Hereu després del despropòsit de la petició olímpica, ara es dedicarà ha homenatjar feixistes, amb dedicació de carrers, per una banda es retiren els símbols franquistes, i per un altra es fa homenatge als col·laboradors del règim, tot un exemple de coherència. l’Alicia Sanchez, i sembla ser sens cap substància estranya en el seu cos, relaciona ETA amb les consultes, per la presència dels observadors de l’esquerra abertzale, la paranoia d’aquest personatge, esta arribant a límits preocupants per la seva salut, jo li recomanaria un període de descans per reflexionar sobre les barbaritats que va pronunciant. El president sembla orgullós de no donar suport a les consultes ciutadanes, quan això el col·loca en el bàndol antidemocrata, ja que una consulta es la base de la democràcia, i ell la rebutja  directament, ja que entre estat i estatutet tria el segon, es com  si entre un Ford Fiesta i un Ferrari, digues que es millor el primer, no te cap lògica, i nomes s’entén perquè parla en clau espanyola, i poc l’importa la opinió de la ciutadania. Per últim l’alcaldessa socialista d’Ulldecona hauria de ser retirada del seu càrrec, ja que en una democràcia no es pot demostrar que es vol més un sistema dictatorial, i segresta l’eina bàsica d’un sistema democràtic com es una urna, per impedir conèixer la opinió de la població.

En definitiva aquests son els personatges que no volen canviar res, i que tot segueixi com fins ara, sense cap dret a canviar  les coses. La resposta es damunt la taula.

Aquests dies on els esdeveniments es van succeint, i observem els nervis dels partits politics defensors de l’autonomisme, amb intents de resolucions absurdes com la recusació de magistrats del TC, on  es dona tots els honors a l’enterrament d’un franquista, obviant una part del seu currículum per part dels mitjans, i on fins hi tot hi ha propostes per canviar el nom a l’estadi de Montjuic Lluís Companys pel de Samaranch, trobem la diada de Sant Jordi, on ja una novetat molt significativa, i la base per articular qualsevol estat: Una constitució catalana.

De la mà d’un grup de treball a l’associació liderada per Joan Carretero, Reagrupament, ha vist la llum el que qualsevol estat implica, una constitució, el qual ja marca una frontera amb tota la resta de formacions, què viuen pendents d’un estatut que es per territoris que no aspiren a res més que cedir la seva sobirania a un altre territori, què exerceix tot el poder, i fa i desfà sense recança. Aquest text basat amb constitucions com la d’Estats Units curtes i directes, i no amb constitucions com l’espanyola detallada, i casi impossible de modificar, com diu en el seu preàmbul, s’inspira en la declaració dels drets de l’home, en la declaració universal de les Nacions Unides, i la convenció europea dels drets humans, i ja en l’article 2 d’un total de 26, deixa clar que la sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, què l’exerceix directament o a traves dels seus representants, que ara i des de fa gairebé 300 anys resideix a 600 quilometres d’aquí. Normalitza la situació del català com a llengua pròpia i oficial,  junt amb l’occità a la Vall d’Aran. Es fa referència als Països catalans, però amb total llibertat d’escollir, i els ciutadans de les Illes, País Valencià, franja, l’Alguer i Catalunya nord, tindran la condició de catalans si ho sol·liciten. Hi ha una sèrie d’articles sobre els drets fonamentals, com la prohibició de la pena de mort, la igualtat home i dona, la llibertat de premsa, d’empresa, el dret a tutela judicial efectiva, la prohibició de la censura, la llibertat del matrimoni amb totes les seves formes, o la legislació d’iniciatives populars per modificació o promulgació de lleis.  La divisió dels tres poders, i una cosa força fonamental, la llibertat per modificar totalment o parcialment el text amb un referèndum popular, i finalment una disposició transitòria que emocionalment i jurídicament vol dir molt, que es que aquesta constitució deroga, en el territori de Catalunya, la constitució del Regne d’Espanya de 1978.

Aquesta es la primera llei que presentaran els possibles diputats escollits per la formació en el proper Parlament, tal com va explicar en Carretero. Ho trobo un pas molt concret cap a l’estat propi.  Les declaracions i grans intencions estan molt be, però els passos concrets son els que fan avançar, com la manifestació a la seu de la Unió Europea a Brussel·les, ara a l’Onu a Ginebra, els centenars de milers de vots positius en les consultes, o un text legal per regir els destins del futur estat.  Com diuen el moviment es demostra caminant, i això n’és un exemple molt clar.

Aquesta constitució la trobareu de regal amb El Punt i l’Avui o a les diverses paradetes de l’associació, i crec que mereix la pena donar-li un cop d’ull, i visualitzar que tot depèn de la nostra voluntat, i què com deia aquell, tot estar per fer i tot el possible, nomes cal estar-hi disposat. Les alternatives estan molt clares, i aviat caldrà escollir entre la via morta d’un estatut moribund o una constitució d’un estat lliure. Jo ho tinc clar, i em sembla que no ofereix massa dubtes.

La capella ardent de Juan Antonio Samaranch al Palau de la Generalitat, amb tot el rebombori mediatic, i de lloances dels nostres polítics, així com la campanya de prestigi del personatge amb diaris tant afins al règim com La Vanguardia, obviant una part molt important de la seva vida que ha caigut en la foscor, contrasta amb la visió des de la xarxa, i també des de la premsa internacional, on en el seu currículum i son incloses les dues parts de la seva vida, què formen la mateixa moneda, i que donen una idea més exacta de la dimensió o obra del personatge.

Tots els honors per aquest il·lustre franquista, seran representats com no podia ser d’altra manera pels hereus naturals del règim, els Reis d’Espanya en el seu funeral, i que es van afanyar a recordar el compromís i vocació de servei per Espanya i Catalunya del personatge, també hi assistiran gent diversa, com els expresidents Pujol i Maragall, el president popular Mariano Rajoy, o el del Parlament Ernest Benach. Les declaracions com a català universal no han parat de ressonar des de la seva mort.  De tota manera des de la premsa internacional si que s’han atrevit a parlar del passat feixista de l’expresident del COI, i vinculen l’escàndol dels jocs de Salt Lake City amb aquest passat, i les maneres apreses del seu admirat Francisco Franco.  La veritat es que aquí el discurs oficial ha obviat la seva afiliació a la Falange, i els diversos càrrecs que va ocupar durant el regim dictatorial, així com el seu suport als jocs de Barcelona, però alhora amb una clara ocultació de Catalunya de cara a la resta del món. De fet el col·lectiu Democràcia i dignitat a l’esport, ja va encetar una campanya per reclamar la seva dimissió com a president honorari del COI, degut a la seva afiliació dictatorial.

La demagògia i la hipocresia no tenen límits, i avui ho veiem clarament en uns dirigents d’una societat que intenten donar una imatge totalment virtual i esbiaixada d’un personatge, què sota la capa d’haver estat un gran suport pels jocs de Barcelona, mèrit relatiu, ja que per la seva procedència altres suposo haguessin actuat de la mateixa manera, i sense conèixer tampoc  el grau de suport del personatge.  Aquest fet deixa en segon pla i amagat conscientment, un passat vinculat a un règim del terror dictatorial, del qual en va formar part i va desenvolupar a traves de diversos càrrecs la seva carrera professional.  Degut a la total impunitat que l’estat espanyol ha donat a qualsevol responsable o col·laborador del règim sota l’ombra falsa de la transició, ha pogut seguir la seva vida normalment fins a la mort natural, però això no pot ser considerat com a normal en vertaders estats democràtics.

Tampoc es de rebut per dignitat, el tractament de català universal, a un home que va tancar la porta a qualsevol possibilitat de comitè olímpic català oficial, i que va tenyir els jocs catalans d’espanyolitat, per amagar la vertadera identitat del lloc on es realitzaven davant el món. Es indigne com la classe política realitza aquests actes humiliants un cop i un altra. Crida l’atenció la presència del l’Ernest Benach, que tot hi segurament assistir com a President del Parlament i no com a partit, per dignitat no pot homenatjar un franquista, que va formar part d’un règim que tant va reprimir la nostra identitat, i tants morts va portar, inclòs el President Companys, crec que no es poden fer aquestes concessions en nom del políticament correcte.

En definitiva es una clara mostra de les intencions de canviar els nostre estatus, i reclamar la nostra memòria històrica que tenen aquests governants, o sigui cap. Es vertaderament el món a l’inrevés.

Reynaldo Bignone, últim president de la dictadura militar argentina, va ser condemnat ahir per un tribunal a Buenos Aires, a la pena de 25 anys de presó per delictes contra la humanitat, comesos als anomenats Campos de Mayo, un centre clandestí de detenció del règim, on es van cometre multitud d’assassinats i tortures. Aquest fet contrasta amb el paradís que es l’estat espanyol pels responsables del règim franquista, des de la mal anomenada transició fins ara, on sembla prohibit recordar aquella època que ha entrat en un forat buit en el temps, sense cap responsabilitat.

Aquest personatge anirà acompanyat d’altres ex comandaments de la dictadura relacionats amb el tema, amb penes entre 17 i 20 anys. A més aquesta condemna substitueix la presó domiciliaria que fins ara complia aquest monstre pel seu ingrés a presó. En Bignone va estudiar entre altres llocs a la Espanya franquista, i a l’època del dictador Videla va ser nomenat secretari d’estat major de l’exèrcit, participant a l’enderrocament de Maria Estela Martinez de Peron, i nomenat cap d’un camp de concentració del règim. El 1981 desprès de la caiguda de Videla, va demanar la retirada, i aquesta llunyania el va fer un bon candidat per assumir la presidència, i portar la conducció política del país cap a unes eleccions democràtiques el 1984, que es va anar accelerant degut a les pressions internes i internacionals, pels desapareguts durant la dictadura, i que va provocar morts en les seves manifestacions. El 1983 va decretar la destrucció de la documentació sobre detenció, tortura i assassinat dels desapareguts, i al mateix temps la llei d’autoammistia per tots els membres de les forces armades implicats, què posteriorment va ser derogada, però amb la pèrdua d’uns valuosos arxius com a proves per les condemnes. Amb la victòria d’Alfonsin a les eleccions, i les lleis de punt i final, deixaven aquest autèntic monstre en llibertat. El 1999 es van tornar a reobrir les causes, i finalment ha estat jutjat, amb excuses com el no reconeixement de la justícia 35 anys desprès, o no considerar un genocidi els vuit mil desapareguts, i titllar la dictadura de lluita contra el terrorisme i elements subversius.

Aquesta, i moltes altres condemnes en aquest país sudamerica amb llarga tradició colpista, posa encara més en entredit la democràcia de fireta espanyola, on el seu recent període dictatorial de 40 anys de durada ha quedat sense cap mena de càstig pels seus responsables, ni col·laboradors, que des de l’ombra van dirigir aquesta transició cap a una democràcia de pa sucat amb oli, on molts organismes i maneres de fer, encara son hereus d’aquell període negre de la historia. Qualsevol intent de remoure els crims d’aquella època son aturats, com el cas del jutge Garzon, o la llei de memòria històrica, que es una simple cortina de fum sense transcendència, i per no arribar al fons de la qüestió. Aixa trobem insignes franquistes com el cas d’en Fraga Iribarne que ha ocupat càrrecs rellevants fins ara, el partit del règim, La Falange totalment legal o personatges que mai han mostrat cap penediment pel seu passat franquista com Juan Antonio Samaranch, què avui ha sofert la mort per causes naturals, i deixa de ser una vergonya pel Comitè Olímpic Internacional, tenir un personatge sinistre com aquest com a president honorífic, i què te com a gran mèrit haver aconseguit eliminar qualsevol forat legal per un possible comitè Olímpic català, apart de no renegar mai de la seva ideologia feixista.   

Els morts i repressaliats del període franquista seguiran esperant justícia, en un estat que no els ofereix aquest goig, i el que es mes greu no pensa fer-ho, per molts exemples internacionals que l’haurien d’avergonyir. Per descomptat ara hauran de veure com es diuen mil elogis de personatges com el que avui ens ha deixat. Quin país.

Aquests dies continuen les proclames de recusacions de magistrats, i fins hi tot de canvi de llei del tribunal constitucional, en un estira i afluixa sense sentit, que els dos partits majoritaris a l’Estat espanyol desprès de fer-se un fart de riure, simplement han dit que no es canvien les regles del joc a meitat de partida, i que no es un tema important per Madrid el viacrucis d’aquesta llei d’anar per casa, què tant sols es la confirmació de la submissió catalana davant l’imperi, i d’una crua realitat de la que els nostres partits al Parlament no volen sortir de cap manera.

Aquest es el vertader problema, les regles del joc, aquestes fa prop de 300 anys que son dictades pels mateixos, mentrestant hi ha uns altres jugadors que tant sols poden jugar-hi sense cap dret a canviar res.  Per tant es fer el ridícul intentar justificar una situació indignant volent coses impossibles, com la recusació de membres del TC. Es una mica com el federalisme, l’estat no en te cap necessitat, i per tant es un debat mort i enterrat. Pel que fa a la recusació, fa riure que un president que amb els seus diputats a Madrid va votar en contra de la renovació de magistrats caducats ara fa un mes al Congrés, obeint com sempre les ordres del govern socialista, ara vulgui fer bandera de portar aquesta reivindicació al Parlament, no te cap legitimitat, i si es que algun cop ha volgut representar algú a Catalunya, se’ns dubte cada cop son menys davant el projecte esgotat que ens volen vendre tots plegats, per no voler, ni atrevir-se, a donar un pas endavant, i encarar el conflicte amb l’estat.

La resposta que podem esperar d’aquests partits, segurament i com sempre es totalment decebedora, però la resposta de la societat civil aquest diumenge se’ns dubte il·lusiona, i es un repte que cal assolir, les consultes del 25 d’abril a més de 200 municipis catalans, i més d’un milió de persones amb dret a vot posaran el llistó molt alt als organitzadors, i poblacions com Girona, Lleida, Reus, Valls, Manresa o Olot entre moltes altres, buscaran aquesta resposta democràtica en forma de vot davant la mediocritat política, i amb un missatge molt clar de que ja n’hi ha prou. Tot aquest capital el portarem a Ginebra a la seu de l’ONU, el proper mes de maig, i haurem donat un pas més cap al projecte de l’estat propi.

Molts mitjans que veuen el tema com invisible, estaran esperant la menor errada per amplificar-la, i qualsevol participació serà titllada de ridícula, però precisament avui hi ha una comparativa amb altres consultes, i son força aclaparadores, ja que institucions com la cambra de comerç a Barcelona, en les seves votacions a la presidència van enregistrar un 2,07% de participació, Omnium Cultural recentment un 3,2%, Col·legi de periodistes de Catalunya un 28%, eleccions a rectorats universitaris entre 10 a 16%, o consultes com les xemeneies de Sant Adrià del Besos 9,1%, tant sols el FC Barcelona com a gran institució catalana va superar les xifres amb 53%, amb la victòria de Joan Laporta.  Totes aquestes votacions o consultes mai han estat recriminades per la seva participació, però en canvi les consultes son mirades amb lupa, sense tenir en compte el buit informatiu i els recursos disponibles, què amb grans ciutats i nomes amb voluntariat es fa molt difícil de tirar endavant.

Aquesta serà la onada més important fins ara, i cal aconseguir un èxit i molts vots pel projecte independentista, que quan arribi l’hora de les eleccions al Parlament, per coherència nomes haurien de votar una opció que porti la declaració unilateral d’independència al Parlament per fer el somni possible, i deixar de donar vida forces polítiques, que mai han fet el pas, i que no el contemplen de moment.