ALBERT CORTES MONSERRAT

La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, ha tornat a expressar la seva negativa a alguns articles de l’Estatut segrestat a Madrid, i ha tornat a negar la definició com a nació de Catalunya amb un respecte que deixa molt que desitjar, per altra banda la realitat es tossuda, i les inversions amb infraestructures prevista pel territori, i a l’addicional tercera de la llei orgànica abans esmentada, es demostra que son paper mullat un cop més.

L’Alicia ens diu que respecta molt que hi hagi gent a Catalunya que pensi que es una nació, però demana el mateix respecte pels que no ho pensen. Ella ens defineix com una nacionalitat històrica, amb cultura i llengua pròpia, i una part d’aquesta historia comuna amb Espanya, i què particularment li agrada molt.  De totes maneres diu que respectarà la sentència, dient que son les regles del joc, i segueix insistint en ser un vot útil per la governabilitat de Catalunya.

Per altra banda el 2005, Joaquim Nadal i el secretari d’infraestructures amb la època de la crisi de la Maleni i les rodalies, conegut pel virrei Víctor Morlan, signaven un protocol d’inversions amb carreteres, en que el ministeri es comprometia a invertir 2609 milions entre 2006 i 2012, la realitat al 2010 es que tant sols s’han adjudicat un 33% de les obres previstes, i on ni tant sols la disposició de l’estatut ha corregit. Hi ha una llarga llista de greuges, i m’entres a Andalusia queden nomes una vintena de quilometres en obres, aquí n’hi ha 120 sense projecte de desdoblament, i sense comptar el quart cinturó.

Curiosa afirmació la de la presidenta del PP demanant respecte per la seva opció, quan la historia esta plena d’insults i falta de respecte a tot allò que representa Catalunya, tanmateix ens defineix com nacionalitat històrica amb una part de la historia comuna amb Espanya, o sigui que per una banda nega la nació, i per altra s’inventa aquest terme de nacionalitat històrica que en definitiva vol dir nació, i apart reconeix que una part de la historia no es comuna amb Espanya, per tant no crec que fos un territori fantasma o un holograma, érem tant independents com podia ser Castella. Un grapat de contradiccions per negar una evidència que nomes reflexa l’autoodi d’aquesta persona pel seu territori. Ens diu que respectarà la sentncia del TC, com si fos un mèrit respectar una sentència, esclar que si parlem de l’estat espanyol això de complir la legalitat sona a utopia.

La realitat esta damunt la taula, i totes les critiques del PSOE al PP pel seu maltracte a Catalunya en matèria d’inversions, ara es demostra que son exactament igual o pitjor.  Amb la col·laboració dels partits catalans que han donat suport als pressupostos generals espanyols, s’han passat pel forro des del primer any les inversions previstes a l’estatut, i com podem comprovar del que s’ha acordat, i a falta de menys de dos anys pel termini, tant sols un terç s’ha adjudicat, i per tant quedarà molt lluny de les promeses en el seu dia, seguint aquest tracte discriminatori habitual amb Catalunya mani qui mani.

En definitiva, aquí tenim dos exemples de voler justificar l’odi a una identitat amb arguments contradictoris, i la realitat del tracte de l’estat espanyol a Catalunya, què evidentment els socialistes catalans intentaran disfressar de la millor manera possible amb la seva hipocresia habitual.

Aquest ha estat el lema de la segona assemblea de l’Associació Reagrupament celebrada avui a Barcelona, i què com a reagrupat m’ha fet sortir del Palau de Congressos amb energies renovades, i creient que es possible que aquest projecte tiri endavant. S’ha aprovat el document que servirà de base pel programa electoral, i també s’ha presentat la Constitució Catalana, què serà la primera moció que presentaran al Parlament els diputats escollits per la formació. A l’apartat d’intervencions, destaca el President del Barça Joan Laporta, què ha deixat entreveure la seva incorporació futura al projecte.

Més de 1000 assistents han donat un aspecte formidable al recinte, ha començat amb Joan Laporta com a convidat estrella, parlant de la lluita per l’estat propi com una qüestió de supervivència i necessitat, ja que Catalunya es va empobrint, i corre el risc de quedar diluïda dins l’estat espanyol, per altra banda ha destacat els beneficis en forma de prosperitat que proporciona un estat, i ha donat el reconeixement que es mereixen els moviments socials catalanistes durant tot aquest temps, però això finalment s’ha de traduir políticament per donar el cop definitiu. Ha cridat a ser forts, madurs i intel·ligents, i sobretot anar tots units, recomanant que els que no tinguin aquesta generositat es quedin a casa.

El president Joan Carretero, ha criticat els enemics interns de la formació als quals ha acusat de joc brut, i ha explicat que tota la mala maror ha vingut des de dintre, i no des dels adversaris, pel que fa al tema polèmic de les llistes ha dit que no hi vol enemics i si gent de confiança, què no necessariament tenen que ser associats, sinó els mes capacitats en una clara al·lusió a Laporta, i a més seran llistes senceres per demarcació de les quals els associats triaran les millors per encapçalar el projecte en una tercera assemblea el mes de Juny.

S’han aprovat per una aclaparadora majoria els nous membres de la junta, tots els informes, i el document programàtic “Organitzant el nostre futur lliure”, i la Constitució catalana, creada amb un estil com la dels Estats Units, i allunyada de la espanyola, què com ja sabem te una densitat difícil de pair, i gairebé es impossible de reformar.

Crec que els prop de 3500 associats actuals han rebut un nou impuls per fer front a tots els atacs externs i interns que a mesura que s’apropin les eleccions es faran més durs, i com deia en Laporta, la unitat serà vital per portar el projecte independentista al Parlament, cosa que la resta de partits actuals evidentment no volen. El president blaugrana esta cridat a ser una peça clau per la visualització del projecte, i també seria important que personalitats de tots els àmbits es mullessin, per poder formar part d’aquestes futures llistes transversals, què ara si han de portar el projecte al cor de la sobirania popular.  Pel que fa al tema polèmic de les llistes, finalment s’ha retirat la moció per incloure el tema en el punt de l’ordre del dia, i crec que els impulsors haurien de fer una reflexió per no caure en les errades de sempre  de l’independentisme català, en forma de divisions i batalletes internes, què sempre han aturat el projecte, i que ara aquest esta per damunt de qualsevol persona individual.

Des dels mitjans ja s’han afanyat a voler ridiculitzar el document amb arguments tant sorprenents com  la creació d’un exercit català, cosa absolutament normal en qualsevol estat, però es veu que Catalunya no es normal.

En definitiva en els propers mesos si les coses es fan be, el projecte pot donar un pas de gegant de cara a les eleccions, i ser aquesta flama que fa falta per encendre el foc de la creació d’un nou estat a la Unió Europea.

La comissió del Parlament sobre l’incendi d’Horta, va finalitzar aquesta setmana amb un acord de 66 mesures sobre com millorar el pla antiincendis,  i peticions de dimissió per part de la oposició pel Conseller Saura i el secretari general Joan Boada, què evidentment el tripartit ha negat, ja que no accepta cap responsabilitat política sobre els fets, una cosa habitual del nostres sistema polític, on el blindatge es a prova de males gestions i responsabilitats.

Efectivament, cas tancat i cap cessament polític per la mala gestió en aquest assumpte, ja que segons les tres formacions de govern no existeix relació entre les actuacions polítiques i les conseqüències tràgiques del fet,  tot hi la ocultació d’informació, i la mala gestió i coordinació dels fets. Si que es van aprovar aquest seguit de mesures desprès d’un mes i mig de forta tensió en les compareixences, i que el mateix conseller d’interior insistís que la comissió no ha servit gairebé per a res, quan ha quedat provada la mala gestió, començant per donar per valida la versió del llamp com a culpable, ignorant moltes fons que anaven en direcció contraria, com va fer el conseller Baltasar.

Es el que tenen aquestes comissions d’investigació, on s’ha intentat més d’un cop culpabilitzar els bombers, que recordem van perdre cinc efectius a Horta, i tot per salvar al responsable polític de torn, què segueix a la seva cadira com si res hagués passat. S’ha demostrat les deficiències en la gestió d’aquest assumpte, i també la mala gestió de la informació des del primer dia, cosa que no ha suposat cap reprovació per part del govern, fins hi tot en Saura com si tal cosa va dir que no havia servit de res.  De totes maneres un grapat de mesures per la lluita contra els incendis, es el titular perfecte per sortir del pas, i deixar el cas al bagul dels records, en aquests cas molt tristos, més que res perquè les morts sembla han estat utilitzades molts cops per tapar l’assumpció de responsabilitats, i això senzillament no es de rebut.

Un exemple més de mala gestió que en aquest cas ha comportat pèrdua de vides humanes, i que s’afegeix a una llarga llista de gestions nefastes que no han comportat cap cessament polític en el govern, víctima de les seves quotes assignades a cada partit, i què han tret la facultat del President, perquè lliurement pugui exercir aquestes funcions que li pertoquen. Un govern que nomes es dedica a la gestió, se li ha d’exigir que sigui exemplar, i malauradament no podem dir això.

Cal una reforma a fons del sistema de responsabilitats polítiques, perquè tal com passa en una empresa privada, aquests funcionaris escollits per la ciutadania, tinguin que donar explicacions de la seva gestió, i en cas negatiu deixin d’ocupar els seus càrrecs, no pot ser esta per damunt del be o del mal, ja que la perversió del sistema ens porta a la desafecció política, i a la mediocritat actual.

El fenomen de Reagrupament ha estat tractat al principi amb simpatia, per aquells mitjans que pensaven que perjudicava al partit contrari als seus interessos, però quan han vist que els seus propis interessos podien perillar, han optat per la marginació total de noticies, com a manera per apaivagar la força política emergent d’aquest independentisme, que si be socialment es mostra molt actiu amb les consultes populars als diversos municipis, falta vincular-se políticament en una opció que traslladi aquesta opció al Parlament, cosa que ha alertat als partits que tenen por a la democràcia, o que simplement no volen bellugar res, i utilitzen les seves armes, com son els mitjans afins.

Les enquestes de la Vanguardia en son un bon exemple, així com el tractament del Periodico sobre el tema de les consultes, com a dos dels mitjans més potents en format paper que trobem a Catalunya. Si parlem de la Xarxa, els mitjans digitals repeteixen els mateixos vicis, com la noticia sobre l’afer de Sandra Lomas de Reagrupament a Directe.cat, sense comprovar la noticia, i que davant l’allau de critiques va merèixer una rectificació del  propi mitjà el dia posterior, o també la categoria d’opinadors als quals se’ls permet dir absolutament tot amb total impunitat, amb refereixo a personatges com en Salvador Sostres, què va titllar de disminuït mental al President de la Generalitat, cosa que ja el desqualifica com a persona, i aporta un baixíssim nivell per la gent que busca informació, i què busca confrontar arguments amb un nivell de respecte que evidentment, i per molta llibertat de premsa que hi hagi, no es pot confondre amb aquí val tot.

De totes maneres voldria referir-me a un mitja digital, concretament el e-noticies, què es l’exemple perfecte de la mala informació periodística, i de la mala baba amb uns objectius molt clars,que son desacreditar qualsevol opció independentista amb les armes més clares que tenen, com es una informació esbiaixada, no comprovada, i clarament manipulada que els desacredita completament, no per la seva línia editorial, que pot ser la que ells creguin convenient, però si per manipular les noticies, fent un flac favor al periodisme seriós i responsable.

Amb la seva croada diària contra Reagrupament, avui ens publiquen un article amb el títol “ Reagrupament, ajorna el seu punt mes conflictiu”,  en ell expliquen que l’assemblea d’aquest diumenge no s’escolliran les candidatures, malgrat l’anunci temps enrere d’alguns dirigents que així seria, amb l’exemple de Rut Carandell i el mateix Joan Carretero. Tot seguit ens parla de l’ordre del dia, on desprès de la purga de crítics, prenen ja una posició que no li pertoca, es ratificaran els nous membres, i es presentarà el projecte de Constitució catalana com a programa electoral. Finalment parla de la recollida de signatures d’algun sector, per les votacions de candidats per circumscripcions, i no unitàriament a Barcelona com vol la direcció.

El títol de l’article, ja es totalment una declaració d’intencions d’aquest periodisme brossa, amb unes intencions que no amaguen, ja que l’ajornament del punt que parlen no ha estat mai a l’ordre del dia d’aquest assemblea, més enllà de declaracions esporàdiques, i aquest suposat conflicte de la manera d’escollir els candidats, mai la junta nacional ha presentat una proposta en ferm, més enllà de comentaris a nivell personal que no poden ser agafats com la postura oficial de l’agrupació. Per tant intentar fer mal des d’aquest punt de vista a la formació no te res a veure amb el periodisme, i si amb la informació interessada, i sense cap tipus de comprovació.  El dia a opinar sobre aquest tema serà quan hi hagi una postura ferma que els associats hauran de validar, mentrestant el fum se l’emporta el vent, i la por de l’immobilisme a la onada independentista, s’instal·li definitivament al Parlament per capgirar les coses, i aquesta vegada sense aturador.

Han acabat avui les compareixences per la defensa i rebuig del procediment per la ILP pels toros, què tanta polèmica han portat, i on s’han sentit declaracions esperpèntiques que han tingut el seu colofó en la persona d’aquest empresari vinculat al món dels cinemes, teatres i toros, amb la Monumental barcelonina com a símbol, i què en to amenaçant ha mostrat la seva intenció de prendre mesures judicials contra el Parlament, si s’acabava prohibint aquesta tortura en forma d’espectacle.

Aquest personatge, segons diuen més aviat de caràcter distant i fort, i on amb els seu clan familiar heretat del seu pare amb vinculacions clares amb el règim feixista, aquest imperi empresarial que ha anat a menys per la revolució del sector sobretot cinematogràfic, i pel que fa a les corrides de toros, de l’esplendor a l’època franquista s’ha passat a un tema residual a Catalunya, i evidentment amb un concepte més clar del que es pot considerar cultura en una societat avançada, i el que es intolerable en la pretesa civilització que vivim.

Com deia, ha explicat que si l’òrgan legislatiu, en aquest cas el Parlament de Catalunya, prengués un decisió que lesiona alguns dels seus interessos empresarials, estudiaria el tema i actuaria en conseqüència, dient als diputats que acceptin la pluralitat de pensament de totes les persones que viuen a Catalunya, i què no acabin prohibint les corrides de toros. La seva defensa del seu negoci personal ha estat una constant, i no ha volgut especificar els beneficis obtinguts pel món dels toros, i el tipus d’actuacions judicials. El que si que ha fet es lamentar la possible pèrdua d’una tradició històrica fortament arrelada.

Després de les múltiples declaracions escoltades en favor d’aquesta barbàrie, justificant la tortura animal com la cosa més civilitzada del món, ara nomes faltava un empresari prepotent, i què degut als seus interessos es deu creure per damunt del be o del mal, amenaçant la seva cambra legislativa.  Una cosa es defensar el seu negoci, i l’altra molt diferent es que si una part d’aquest no es legal, evidentment ha de cessar la seva activitat, suposo que en altres époques si el seu negoci fos el tracte d’esclaus, un cop abolida l’esclavitud, ningú li passaria pel cap posar una demanda per ensorrar el seu negoci, i això es el que aquí ha passat. Per altra banda suposo que aquestes famílies en époques de la dictadura franquista representaven el poder per damunt de la resta, però això malauradament per ells ja no es o no hauria de ser possible, i menys per damunt de la decisió dels nostres representants escollits democràticament, i amb una iniciativa amb la gran quantitat de signatures recollides.

Respecte la pluralitat de pensament, son unes paraules lloables, però que res tenen a veure amb prohibir la tortura animal i el patiment com una forma d’entreteniment.  Aixó esta per damunt d’aquesta pluralitat, perquè sinó també podríem recuperar la tradició romana de posar els condemnats a presó davant els lleons, i la gent anar a veure com son devorats per aquestes feres en directe, i lògicament a ningú que mentalment estigui sa, se li passa pel cap.

En definitiva unes compareixences que han deixat en evidència els defensors de la tortura, i què han donat més arguments si es que calia per prohibir definitivament aquest tema, sembla ser que tant PP com PSOE-C defensaran la tortura animal, ja què com a símbol espanyol de cap de les maneres, i podran votar en contra, i per tant CIU tindrà la responsabilitat de deixar la seva ambigüitat per un cop, i donar l’empenta definitiva a aquesta mesura normalitzadora.

Arran de la incisiva entrevista de la Mònica Terribas al President de la Generalitat, un exercici normal en qualsevol estat democràtic, però aquí les preguntes incomodes i la recerca de despostes a totes les preguntes, cosa bàsica en qualsevol bon periodista, han aixecat la polseguera en les files socialistes, i alguns dels seus càrrecs han reaccionat mostrant el seu tarannà despòtic, i què demostren fins a quin punt son com dues gotes bessones dels seus companys del Partit Popular.

Les reaccions han estat variades, però en la mateixa direcció, el nostre amic Joan Ferran ha criticat el to de la Terribas, i la seva mala educació interrompent constantment al President per fer-lo caure en contradiccions, tampoc va respectar el ritme del President en les seves contestacions, i va assetjar al President amb preguntes que el van portar a la defensiva. També el diputat Josep Maria Balcells, va acusar la presentadora de defensar el punt de vista dels crítics en el tema de les elèctriques.  De totes maneres qui ha estat més dur, i amb un tarannà que recorda altres règims, i no l’actual, es el càrrec a l’Ajuntament de Barcelona, Miguel Angel Martin Lopez, què en apunts al seu Facebook, titlla la Terribas de mal follada, mala persona, tendenciosa, faltona i despectiva cap al seu President, entre d’altres gentileses, i on de totes maneres Montilla va resultar brillant.

Realment les virtuts democràtiques del PSOE-C no son el seu fort, i ara pretenen que el President de la Generalitat tingui un tracte diferent a qualsevol altra personalitat que ha de donar respostes, una mena d’immunitat per damunt del be i del mal, el que ells anomenen mala educació, simplement es periodisme, respecte el ritme, crec que el del President no es massa fluid, però de totes maneres cada pregunta mereix una resposta i unes justificacions, pel que fa a l’assetjament, sobretot pels últims casos de les nevades i l’incendi d’Horta, es natural que un govern amb cap ambició nacional, i on la gestió es el seu plus, aquesta quan te deficiències, evidentment s’han de depurar responsabilitats, sobretot les politiques, i amb aquesta matèria el resultat es desencoratjador.

Confondre donar suport als atacs dels crítics, amb preguntar fets que tothom sap, com l’afer del Conseller Maragall, em sembla que es simplement informació, i quan hi ha coses que grinyolen, i no es poden justificar comencen els problemes.

El que ja hauria de ser un cessament immediat, paraula prohibida en aquest govern tripartit, son les paraules del Miguel Àngel Martin, què entra repetidament en el terreny de l’insult, i la més baixa educació, què el desqualifica per ocupar qualsevol  càrrec públic per la seva concepció dels mitjans, què sembla han d’estar al servei i propaganda del regim com qualsevol dictadura, i per cert, dir que el President en va sortir brillantment, es una falta de respecte, i a la intel·ligència de la població, què simplement no es de rebut, ja que tothom va  veure les incorreccions i preguntes a l’aire que van deixar per falta d’arguments.

En definitiva una mostra més dels personatges que transiten per aquest partit, i els seus conceptes  de democràcia participativa i independència dels mitjans totalment deficitaris.

Ahir varem poder veure una entrevista al President de la Generalitat, per una Mònica Terribas, què ahir va treure tots els seus recursos incisius que ja no recordàvem, però davant va trobar un mur, què amb tota la calma del món va explicar el guió previst, i va fugir d’estudi quan les preguntes eren incomodes.  Sense cap sorpresa, però deixant en evidencia que aquest no es un President, ni un govern ambiciós i competent per afrontar els reptes que se li presenten.

Realment la directora de la nostra, ha posat contra les cordes al President, fins hi tot ha recuperat del seu repertori el parodiat  “i perquè”, què tant famós s’ha fet. Des de la gestió recent de les nevades, el tema de les elèctriques, la comissió dels incendis, fins al tema de les consultes o els pactes electorals. De totes maneres el President amb el seu to pausat i monòton, ha assegurat que no farà canvis en el seu govern, ni avançarà les eleccions.

Respecte el temporal de neu, ha admès alguns errors sobretot de comunicació, però s’ha defensat dient que amb 24 hores tot era normal, excepte les elèctriques que no son de la seva competència, ha descartat dimissions ja que no ha detectat mala fe, ni desídia, fins hi tot ha defensat la nefasta gestió del Conseller Saura, al qual per tres cops ha defugit les preguntes per acceptar la seva hipotètica dimissió. Ens diu que donarà suport a les reclamacions dels ciutadans, i ens diu que ni la mateixa companyia tenia tota la informació, i per tant ells tampoc, i un cop normalitzat el servei seran citats a la Generalitat, recordant també les multes imposades pendents, què la Terribas li recorda que son una minúcia comparat amb els beneficis de la companyia, va defensar la MAT, va destacar la lluita contra la desafecció amb el treball del seu govern, i va descartar la sociovergència com a fórmula de govern, respecte a les consultes sobre la independència va dir que aquest objectiu es fora del marc legal constitucional, i va dir clarament que no era la seva opció, infravalorant el creixement d’aquesta posició per Catalunya.

Realment molt trist el paper d’un president d’un territori que espera respostes del seu govern, i un encoratjament de la societat que evidentment no es va produïr, dir que tant sols hi va haver errades de comunicació a les nevades es riures de la població i admetre que hi va haver ineptitud, què amb les conseqüències que ha comportat no pot quedar com si res hagués passat. Respecte les elèctriques, ell sap que el problema es la falta d’inversions, i la xarxa deficitària que mai ha estat exigida seriosament per la Generalitat. El manifest dels alcaldes afectats mereix un altra resposta, i no aquesta passivitat per no afrontar el vertader problema. Respecte les dimissions, no pot ser que un conseller digui que el govern no te projecte  i no sigui cessat, o la nefasta gestió del Conseller Saura en molts temes durant la legislatura quedi impune pels equilibris existents entre els partits, si això passa l’autoritat del President queda amb un no res. Tampoc es de rebut dir no a les consultes perquè la pregunta es fora del marc legal, crec que hauria de saber que cap independència era legal abans d’existir, i que el simple fet de preguntar es una base democràtica respectable, altrament es d’agrair la claredat amb la seva posició contraria, que contrasta amb la ambigüitat de la que diuen alternativa de govern, almenys en això son molt més coherents.

La sensació que transmet aquest president i el seu govern, es allò de qui dia passa any empeny, i que passi el que passi, ningú assumirà cap responsabilitat, un projecte esgotat per un país esgotat, què comença a demanar amb veu cada cop més clara nous horitzons.

La presidenta del PP Català, Alicia Sanchez Camacho, en una entrevista ha assegurat que veu molt difícil un pacte amb CIU la propera legislatura, ja què no obliden l’afer del notari de les passades eleccions, i on esperaven unes disculpes que no han arribat, en canvi no ha amagat el seu desig d’un pacte amb els socialistes catalans, semblant al que ara esta vigent en el frau electoral basc, i que diu ben a les clares que l’Alicia somia desperta, i barreja diferents realitats.

Efectivament, la dirigent Popular s’ha mostrat indignada perquè la federació convergent no ha demanat perdó als seus votants per marginar-los prèviament dels seus pactes, però s’ha mostrat receptiva al pacte a la basca que ja va formular Mariano Rajoy en el seu dia, i què es deu a les ganes de tenir capacitat de decisió en el govern de Catalunya, ja que rebutja un tercer tripartit, ni un govern independentista de CIU. Critica la campanya convergent de doble llenguatge, i un es el suport a les consultes i la ruptura amb Espanya per part d’alguns dels seus dirigents, i ho compara amb el que serà la seva campanya d’una Catalunya constitucional amb una millor relació amb Espanya. Alhora critica als socialistes catalans pel seus nervis quan va posar a l’aire la seva proposta de pacte, i treu importància que diguin que no volen cap acord, ja què Patxi Lopez deia quelcom semblant, i al final va arribar l’entesa què tant be els funciona.

Se’ns dubte l’Alicia confon els seus desitjos de deixar la identitat catalana definitivament vençuda amb la tossuda realitat, i parla d’una possibilitat de pacte que ara per ara, i per les sensacions i enquestes varies esta molt lluny de ser matemàticament possible.  El Partit Popular te un sostre de vot a les terres catalanes des de fa molt de temps, i què difícilment superarà, donat el seu missatge i les seves accions constants contra els nostres interessos, pel que fa al socialisme, es fàcil comprovar com te un suport més gran, però des de l’època d’en Pascual Maragall i el seu ganxo amb la gent, ha anat perdent pistonada, i iniciant una pendent imparable que segons les enquestes seguirà baixant, ja que tot hi la seva bossa de votants metropolitans, cada cop més aquest doble llenguatge a Madrid i Barcelona els passa factura, i se’ls gira en contra, apart dels seus gestos de submissió i preferència al PSOE per davant de qualsevol interès català per vital que sigui, els fets els delaten, i el sector diguem catalanista es minoritari en aquest partit, que ben poques coses el diferencien del partit Popular, el qual com si de l’Estat espanyol es tractes utilitzen per fer les seves campanyes d’una manera barroera.

Acusa a CIU de ser independentista per donar suport a les consultes, i el missatge de ruptura amb Espanya d’alguns dirigents, pel que fa a la primera qüestió es clarament mentida, ja què la ambigüitat característica en aquests temes es segueix mantenint amb un dret a decidir no saben ben be el que, i criminalitza per donar suport a unes consultes ciutadanes en forma d’alguns militants i dirigents que hi ha donat el seu esforç, hauria de  saber que més enllà de la pregunta, en una democràcia moderna consultar o saber la opinió de la gent es la base, per tant la seva postura immobilista, recorda més altres temps, que els d’un estat democràtic normal, què segurament no es del seu gust.

D’altra banda per repetir-se un frau monumental com al País Basc necessiten la coartada de la violència que tant be utilitzen, però malauradament per ells, la nostra independència vindrà de la força de les urnes, i contra això, encara no han trobat cap antídot ni el trobaran.

Dins el marc de la Casa Gran del Catalanisme creada per CIU, la fundació CATDEM ha presentat les seves conclusions després de dos anys de feina amb una aposta pel multilingüisme, i rebuig  a la propaganda del sobiranisme. Per un altra costat La Vanguardia, presenta la seva última enquesta electoral al Parlament amb uns resultats que fan una olor de socarrim, què no diu res de bo del teòric prestigi d’aquest mitjà.

El líder de CIU Artur Mas, va parlar sobre aquest laboratori d’idees per modernitzar al catalanisme, apostant per  incorporar algunes, i fent una crida a estendre-les a la resta de formacions. Principalment proposa abraçar el multilingüisme davant la evidencia que la Catalunya del futur no serà monolingüe, ni bilingüe, i en referència al dret a decidir veuen dos maneres d’encarar, la primera fer apologia del sobiranisme mitjançant la propaganda, i la segona que creuen es la bona, defensa construir una majoria social que assumeixi sense problemes la idea independentista, ja què creuen que no podem amagar la realitat, i enganyar-nos per defensar una postura. En resum ampliar la base social del catalanisme més enllà dels partits, per incorporar tanta gent com sigui possible a la causa, ja què l’enemic es la indiferència.

Per altra banda segons la ultima enquesta de La Vanguardia, CIU fregaria la majoria absoluta amb 65 a 67 escons, i PSOE-C perdria 5 parlamentaris, quedant amb 32-33, i ERC de manera més escandalosa perdria 9 parlamentaris baixant a 12, mentrestant PP i ICV mantindrien els resultats, amb la desaparició de Ciudadanos, i l’anomena’t partit radical amb Carretero i Laporta, amb prou feines aconseguiria un 2% de vots, i no obtindria representació.

Realment buscar noves idees per anar reformulant conceptes ja caducats sempre es una bona pensada, però respecte les dos conclusions principals crec que poden portar a engany, ja que abraçar el multilingüisme perquè Catalunya no serà monolingüe en el futur, es una obvietat que no cal anar gaire lluny per veure-ho, ara bé, això no pot amagar que la Catalunya estat, com tots els estats actuals del món tindrà una llengua oficial que es la seva pròpia, i en aquest cas el català, sense que això sigui un inconvenient per conviure amb moltes llengües provinents de la globalització com passa arreu, i què no crec s’hagin de defensar especialment, en tot cas respectar.  La conclusió del CATDEM sembla el típic discurs de gairebé demanar perdó per tenir una llengua pròpia, i de falta d’autoestima disfressant aquesta evidència de multilingüisme, no hi ha cap estat per definició multilingüe, sinó que defensa la seva pròpia, i això ni més ni menys no es pot confondre amb autoritarisme, sinó amb normalitat, què es el que ha de ser l’estat català. Pel que fa al sobiranisme, tota propaganda falsa es dolenta, però en aquest cas les dades en les enquestes i la multitud d’actes i iniciatives com les recents consultes populars, donen una idea de la bona salut de l’independentisme, què si no ha crescut més, es perquè cap partit s’ha presentat amb aquesta aposta com a referència, i per tant la desmobilització d’aquest sector ha estat evident. S’ha de sumar evidentment i estendre el missatge, però no cal enganyar-se, actualment la base es prou gran per pensar en alguna cosa més que la propaganda.

Pel que fa a la Vanguardia, la seva estratègia i preferències es molt clara, i dona un salt cada cop més gran de CIU clarament exagerat amb la finalitat d’influir en aquest resultat convergent, per altra banda deixa sobretot a ERC amb la meitat de diputats, i què d’aquests no en passi a votar cap a una alternativa independentista amb Carretero i Laporta titllada de radical pel rotatiu es bastant difícil de creure, i a més va en contra de moltes altres enquestes que ja li donen representació consolidada a la espera d’una coalició encara per fer. D’altra banda el qualificatiu de radical, ja demostra el tipus de periodisme de la Vanguardia, sempre al servei de l’autonomisme, i la desqualificació de la opció de l’estat propi.

En definitiva dos histories paral·leles, què pretenen posar les coses en un terreny interessat, què segurament no es el real, però si el buscat pel moviment unionista preocupat pel creixement sobiranista.

Quan encara avui hi ha moltes persones a les fosques per les nevades, i amb les infraestructures per terra, sobretot a la zona de Girona, sempre es bo sentir els nostres gestors, i les seves visions sobre el desastre amb un rerefons molt clar, com es la falta alarmant d’inversions  a Catalunya, i les promeses que se’n porta el vent cada cop que hi ha una situació d’excepcionalitat li diuen, que posteriorment es torna a repetir, perquè no hi ha cap voluntat de posar-hi remei, i des de casa el poder decisori no existeix, per tant més enllà de la nefasta gestió, poca cosa més es pot demanar.

Per una banda tenim el conseller Huguet, amb un to amenaçant, i parlant de les demandes contra les elèctriques que poden ser sancions dures si es demostra que les línies estaven en mal estat, i les torres caigudes mal construïdes. Ens diu que la investigació esta en marxa, i parla d’una normativa més restrictiva per no repetir una situació semblant, i ha lamentat que quan un grup català volia adquirir la companyia elèctrica, es va impedir des de Madrid.

El secretari general d’interior Joan Boada, ha manifestat la seva incredulitat sobre els arranjaments elèctrics aquest cap de setmana promesos per la companyia, i destaca que els plantejaments haguessin estat diferents si en comptes de 2 o 3 dies  parléssim dels actuals 5 o 6 dies. Alhora critica que amb els grups electrògens no es soluciona el problema.

Realment indigne d’un país europeu que per una nevada, desprès d’una setmana encara hi hagi molta part de la població a les fosques, i amb la infraestructura elèctrica per terra. Recordo per la famosa apagada a Barcelona on es va posar en evidencia l’estructura de fireta que pateix Catalunya, i on la imatge dels grups electrògens a la ciutat era per oblidar, les promeses d’inversió i renovació per una xarxa indigne dels nostres temps van estar a l’ordre del dia, ara hi tornem a ser i la historia es la mateixa, es la política del qui dia passa any empeny. Aquests dos personatges esmentats  cadascú amb el seu estil amenacen amb sancions i investigacions, com si no coneixèssim prou que tot això es paper mullat, i què la culpa es molt més antiga, ja que la falta d’inversions estatals a Catalunya els últims anys es alarmant, i ho hem comprovat amb els trens, la electricitat, les carreteres i d’altres. Es una voluntat estatal de marginació, i alhora una falta total de poder, per poder afrontar aquests temes des de la part catalana.

Si a aquesta marginació, i afegim la desastrosa gestió des de la Generalitat, amb un Boada que criticava molt en la seva època a l’oposició, i què ara al govern no ha millorat les perspectives, i segueix obviant el fons del problema en una actitud bastant cínica.

Realment cal ser molt hipòcrita per no adonar-se, o fer veure que es mira cap a un altra costat, que amb aquest estat no anem enlloc, i que cada dia que passa perdem posicions en l’àmbit europeu, cal teixir aquestes complicitats que superin l’estat on ens trobem per tenir el nostre, on apart de la bona o mala gestió, les decisions i els diners nomes seran nostres, i en benefici dels nostres interessos.

El govern, sindicats (UGT i CCOO), i Patronal, s’han reunit avui al Palau de la Generalitat amb una declaració de set mesures anticrisis, què fan riure per no plorar, i s’han donat marge per treballar en propostes més concretes, quan saben perfectament que poca cosa poden fer, ja que el poder per actuar resideix lluny de Catalunya, i qualsevol acord es paper mullat sense el beneplàcit de l’estat.

Les mesures acordades són:

–          Millorar el finançament i la capitalització de les empreses

–          Aplicar politiques d’estímul a la demanda interna

–          Transformar el sector de la construcció i una racionalització energètica

–          Reforçar les politiques de formació i ocupació

–          Assegurar la xarxa de protecció social

–          Fomentar els emprenedors agosarats

–          Simplificar els tremits administratius

Aquest seguit d’acords, què crec que un parvulari amb un mínim de nocions també hagués consensuat, i com no podia ser d’un altra manera, s’han donat un termini de tres setmanes on una comissió parlarà amb els grups parlamentaris, i així esperen sobretot genera confiança.

Pels partits, per part del PSOE-C, en Castells ha valorat com una trobada sense precedents, i ha fet una crida a la unió, CIU denuncia la improvisació de la trobada, al qual Manuela de Madre ha mostrat la seva voluntat d’arribar a acords, i Esquerra ha recordat que amb la voluntat no n’hi ha prou, ja que moltes mesures no depenen de nosaltres.

Un altra maniobra de distracció, en una setmana que entre els defensors de la tortura taurina com si fos el mes normal del món, la llei de consultes amb referèndums a la carta, evidentment amb autorització estatal, i ara aquesta cimera per arribar a unes conclusions que no val la pena ni comentar per la obvietat de totes elles, i què alhora saben tots que no les poden aplicar per falta de poder real, demostren l’estat de la política catalana, que ens vol fer creure en aquesta realitat virtual que cada cop atreu a menys gent.

Mentrestant, des de l’estat no tenen cap problema en preparar una llei educativa que clarament envairà les competències de la Generalitat, cosa per altra banda normal en aquest marc legal espanyol, i què cas d’arribar-se a votar a les Corts, jo en se de 25 diputats que com un sol home i donaran la seva aprovació sense cap rubor.

Es la clara diferencia de tenir la paella pel mànec i no tenir res, uns executen, i altres han de justificar la seva falta de recursos amb lleis i debats trampa que no ens porten enlloc, i on el curiós del cas es que tots saben que nomes depèn de nosaltres canviar-ho, un cop acceptat que no podrem consultar a la ciutadania ja que l’estat no autoritzarà, la declaració unilateral d’independència es un camí clar i net, i què de moment nomes presentarà Reagrupament, i que si altres forces si sumen s’haurà acabat el que es donava, tant senzill i tant complicat com això.

Aquest diputat socialista, conegut com el de la crosta, per la seva aversió a tot el que respiri catalanitat amb normalitat, i sempre apunt per dir la seva versió nacionalment espanyola de les coses, ens deixa avui en el seu bloc un article, on es poden resumir les seves misèries, i on aplica aquella tàctica  tant utilitzada per aquest partit, de la por al Partit Popular, acusant-lo de mil i una coses, què ells practiquen amb assiduïtat.

Ens explica que el PP es especialista en estimular l’activitat de la societat civil, en especial les rèmores del país contra els drets de les dones, o les parelles homosexuals promogudes per un govern progressista, i també de l’església catòlica de Rouco i companyia. Ens recorda que l’afició bel·licista d’Aznar va produir les majors concentracions de la historia des de la transició, i ho resumeix que aquest partit es sinònim de conflicte i negativitat. Ens il·lustra amb la censura fotogràfica a València per les imatges del cas Gurtel, i defensa la llibertat d’expressió. Va mes enllà amb la censura popular, quan ens comenta l’esbroncada rebuda a les Balears pel militant del partit que en un acte va parlar en català, i ho remata dient que son un estímul per la mobilització.

Com deia aquell, si no hi vas ells tornen, el problema es que tant ells com els que ho advertien son la mateixa cosa, encara que això no ens ho diuen, però per exemple es pot comprovar al País Basc on governen el frau electoral que ell mateixos han creat sense cap escrúpol, ni problema.  Aquest mot de progressista, crec que com els termes de dreta i esquerra, cada cop son més llunyans, i una majoria ha anat a parar a un centre entre els dos mots, què difícilment es podria definir, segurament el partit popular defensa uns valors morals basats en la religió, i en altres règims no precisament democràtics, què topen amb la evolució natural de les coses, però també es cert que el regim que abans comentava ha estat ignorat pel progressisme de fireta socialista, amb una llei de la memòria històrica, que te tot menys memòria, i una llei de partits, què per cert ara ràpidament es posaran d’acord per endurir, totalment arbitraria i antidemocràtica què els dos avalaran.

Ens parla de censura pel cas Gurtel i pel català de les Illes, quan ells i els seus mitjans han censurat qualsevol informació de les consultes populars, i quan no han mogut un dit, apart de posar pals a les rodes, per no deixar que el català sigui oficial a Europa, d’altra banda en el tema consultes el seu tarannà els porta a no voler preguntar, mes enllà de les respostes, un autoritarisme  no precisament progressista.

Son dos gotes bessones que es necessiten mútuament, i amb un interès comú que els uneix fortament, la identitat nacional, i el pensament únic per damunt de qualsevol interès legítim, i per justificar-ho utilitzen tota la seva legalitat, especialment en el cas del País Basc i Catalunya, on segueixen convertint aquest territori en segona categoria, en matèria econòmica amb un espoli sense precedents, o unes infraestructures que fan riure, com hem pogut comprovar els últims anys.

Ara el Ferran de torn, disfressat de modernitat, ens vol vendre la moto del poli bo i el poli dolent, quan ja la majoria hauria de saber que la policia nomes n’hi ha una, i aquests dos estan al mateix bàndol, i amb els mateixos objectius.

Dues qüestions han estat cabdals les ultimes hores a Catalunya, el temporal de neu, i la ineptitud un cop més de la gestió des de la conselleria de la Generalitat, i avui mateix l’aprovació de la llei de consultes populars amb el vot del tripartit, i en contra de la resta, inclosa CIU, què amb la seva ambigüitat característica, avui ha tocat la careta de sobiranista, amb una llei de pa sucat amb oli que dona idea de l’ambició de l’estatut en quarantena que desenvolupem.

El consell de govern ha defensat haver donat una resposta eficient al temporal de neu, tot hi admetre aspectes millorables, i han demanat disculpes per la manca d’informació a la gent atrapada a la carretera en els seus cotxes o perduts a les estacions de tren, i on hores d’ara encara hi ha carreteres tallades, i 100000 abonats continuen a les fosques sense haver recuperat la normalitat elèctrica, també s’ha explicat el viatge a Palma del Conseller.

 Una nova nefasta gestió de la conselleria d’interior capitanejada per Iniciativa, i on el secretari general Joan Boada, donava la raó a la ciutadania de la manca d’informació, amb un to que semblava més una broma macabra que una explicació dels fets.  Es van produir una sèrie de descoordinacions  que van provocar aquest gran caos, titllat per sortir del pas d’excepcional, i defensant la ineptitud amb atacs als governs de CIU en situacions similars.  Estem d’acord que no es normal aquest temps, i que per tant no podem estar preparats com a centre Europa o els països del nord on es el seu clima habitual, però tampoc patir aquest caos on avui encara molts ciutadans segueixen patint les conseqüències, i agreujat per aquests gestors que no assumeixen mai cap responsabilitat, i van deixant la seva petjada a cada tema que succeeix, i què sentint a segons qui sembla un insult a la intel·ligència de tota la població.

Pel que fa al segon tema, la llei de consultes ha estat aprovada amb els vots del tripartit, i els contraris de CIU pel fet de l’autorització de l’estat final, i per PP i Ciudadanos en contra sempre de qualsevol mesura democràtica, fins hi tot aquesta que segueix clarament els preceptes de la sagrada Constitució.

Es la política de la imatge, en aquest cas Esquerra ho ha venut com un dels seus productes estrella, i què en realitat no aporta cap novetat amb anterioritat a tenir la llei, ja que qualsevol referèndum haurà de passar per l’autorització estatal, o sigui a la pràctica acabarem preguntant el que l’estat vulgui, i per això no calia cap llei.  Es molt trist veure com es tiren els plats pel cap ERC i CIU per veure qui es més independentista, quan la primera esgrimeix que la llei compleix escrupolosament la constitució, cosa que limita tant la llei que un partit independentista i sobretot democràtic, ja hauria de valorar que no val la pena, i el segon defensant una ambició que mai han demostrat alhora de la veritat, i què segurament amb l’amenaça de Joan Laporta a la cantonada temen la fugida de vots sobiranistes d’aquest partit, clarament amb mentalitat autonomista.

En definitiva, dos retrats de la mena de política i de politics que tenim a l’actualitat, no hi ha ambició, nomes s’ofereixen miratges sense substància real, i a falta d’ambició nacional, la gestió en situacions d’emergència fa aigües per tot arreu. Ara més que mai cal una regeneració que sàpiga gestionar les situacions, i que jugui amb la realitat, i no amb disfressar-la, ja que al final les conseqüències son per tots.

Els últims dies han succeït uns quants fets que confirmen, si es que calia, la democràcia de fireta que ens vol oferir l’estat espanyol, i les similituds amb una època que va acabar fa més de 30 anys, però que algunes actituds la conserven ben actual. Trobem la resposta espanyola a la proposta pacifica de l’esquerra abertzale, l’intent de criminalització de l’Uriel Bertran i de pas la coordinadora de les consultes, la condemna  al propietari de la Llibreria Europa Pedro Varela, per difondre unes idees que altres poden repetir sense rubor, o la prohibició de llibertat de vot als diputats del PSOE-C, en l’afer de prohibició de les corrides de toros.

Els molts militants i afiliats socialistes que han col·laborat amb la recollida de signatures per la prohibició de la tortura taurina a Catalunya, han demanat llibertat de vot en la definitiva votació al Parlament, com ja va succeir amb el seu tràmit, i ja que aquesta qüestió no te posició en cap congres del partit, però en Jose Zaragoza, ja ha descartat aquesta opció, dient que respecta la pluralitat d’opinions, però que un grup te que posicionar-se per majoria. Se’ns dubte el tarannà nacionalista espanyol d’aquest partit no pot permetre cap diferència amb l’estat, i per tant no vol respectar la llibertat de cada diputat, això en qüestions mes materials o polítiques es podria mig justificar, però en qüestions de pura ètica o morals evidentment no, i aquesta ho es.  Per tant un cop més demostren el tipus de democràcia que volen, i quines son les seves prioritats.

El propietari de la llibreria Europa Pedro Varela, ha estat condemnat a 2 anys i 9 mesos de presó per difondre idees genocides, i atemptar contra els drets fonamentals pel caràcter de difusió del nazisme del seu establiment, i amb el raonament que la justícia empara la llibertat d’expressió, però no el discurs de l’odi, comprovat amb tot el material confiscat i la temàtica de les seves conferencies.  Es curiós com aquesta condemna justa en una democràcia, resulta que no s’aplica per exemple a la Falange, què pot organitzar manifestacions, i fer els seus actes, quan era el partit hegemònic de la dictadura franquista i segueix amb el seu discurs xenòfob i de l’odi, o com no s’aplica a determinats personatges col·laboradors actius del regim del terror, i què han seguit la seva carrera política amb tota normalitat, i on avui en dia encara no s’han anul·lat els judicis franquistes, ni condemnat absolutament a ningú, posant un vel fosc sobre un període molt negre i sagnant, de la mateixa línia que el nazisme que difon la llibreria Europa.

Per últim, voldria incidir amb l’intent de criminalitzar al portaveu de la Coordinadora per les consultes Uriel Bertran, i de passada tot el moviment, per haver-se entrevistat amb Arnaldo Otegui fa 9 mesos en un dels molts contactes de l’associació per explicar el fenomen de les consultes. El portaveu del PP Leopoldo Barreda, ja ha demanat un seguiment judicial sobre el tema, amb l’argument de que tot el que desborda la legalitat ha de tenir una resposta clara , i més clara del que ha estat fins ara a Catalunya. Aquest procés democràtic i pacífic de la societat civil, ha deixat en fora de joc a l’estat espanyol i els partits d’aquí, i han de buscar per tots els mitjans vincular-ho amb la violència per poder actuar.  Aquesta tàctica els ha funcionat perfectament al País Basc, on amb l’oferta de l’esquerra abertzale per un procés polític sense violència, volen respondre amb un enduriment de la llei de partits per part de PSOE i PP, per impedir de totes totes la participació d’aquest moviment cabdal de la societat basca en qualsevol elecció, sense escoltar cap procés de diàleg, i amb la via policial pel terrorisme, i la del silenci per la societat civil, donant tota una lliçó de franquisme actualitzat.

En definitiva, son actituds d’un estat que ja no s’amaga en segons quines decisions, i què cada cop es mostra més tal com es, i amb una cosa més greu, no te la més mínima intenció de canviar.

Encara que ara sembla que per prudència o per por a la resolució els partidaris de la via autonomista no en parlen gaire, ja una llei orgànica retallada, massacrada i adulterada, què es troba segrestada per 12 membres d’un tribunal totalment fraudulent i polititzat, amb una sentència que es fa esperar ja més de dos anys, i què de moment a falta de demanar un rescat, sembla que el segrestat es mante viu, però amb les constants vitals cada cop mes retallades, i amb diferents reaccions depenent de la opinió de cada sector.

De les ultimes reaccions escoltades destacaria, la del magistrat del Tribunal suprem, José Antonio Martín Pallín, que ens comenta que si la sentència es adversa, no serà amb intenció de causar-li un greuge, potser es que te una concepció de l’estat de les autonomies que no encaixa amb la constitució, aquesta no es un fòssil, i es podria acabar adaptant a la voluntat del poble. No creu que digui no a la totalitat del text, si no que hi ha matisos, i defensa que el tribunal sempre dictamines abans del referèndum.  Un altra opinió destacada es la del president del Parlament, Ernest Benach, que creu que una sentència abans de la campanya electoral seria d’una irresponsabilitat total, i què seria un factor desestabilitzador de la política catalana, i afirma igualment que els ciutadans tenen fatiga de la mateixa política.

De fet abans d’entrar en campanya electoral, era un tema recurrent, per veure qui treia més pit, i explicar no ser quans plans A, B o C, que resumint i bàsicament era acatar la sentència amb més o menys soroll, i poca cosa més, ara aquest magistrat ens diu que el famós tribunal no li vol fer mal a l’estatut, i què potser el problema es que no encaixa amb la constitució, cosa difícil de creure desprès de les retallades a consciencia sofertes a les Corts Generals, i on gairebé tot el que tenia d’ambiciós va anar caient com la fruita madura, i sobretot desprès del refrenament de la població.  Tot seguit, i en una frase delirant, ens diu que la constitució es pot adaptar al poble, ja que no es rígida, quan tothom sap que amb 30 anys nomes s’ha hagut d’adaptar un cop pel tema d’Europa, quan altres textos moderns constantment estant evolucionant, a més sap que el mecanisme per la reforma la fa gairebé impossible, per això a aquestes alçades explicar sopars de duro ja no colen.

Pel que fa al President del Parlament, ens diu que ara abans de la campanya seria una irresponsabilitat i una hecatombe, aquest senyor teòricament d’un partit que defensa la independència, i què recordem que en exercici del seu càrrec ja ha negat dos cops el debat sobre el tema, en forma de iniciativa popular, ara te por a una sentencia presumiblement desfavorable, què es un dels trumfos que encara ens queden per activar encara més els partidaris de l’estat propi, i deixar sense arguments els defensors de la via autonòmica, si es que encara ens en queda algun. Aquesta joia de la corona presentada totalment despullada davant la opinió publica, es un regal en forma de vots per la independència, i per obrir els ulls a més d’un i el tribunal ho sap, per tant dubto que emetin la sentència amb anterioritat.  El que ja es esperpèntic es la por d’un independentista a un fet altament favorable als nostres interessos, cosa que entre altres coses demostra que no es la seva prioritat, com a mínim el seu pla A, i opten per formules com el dret a decidir en la línia ambigua convergent, per no donar un pas endavant.

En definitiva un estatut que serveix de moment per treure la careta a més d’un, i descobrir les prioritats que ara mateix ja en el parlament català, i què estant lluny de la via de l’estat propi.