Ulisses20

Ahir vam baixar a la Marina, convidats a inaugurar una exposició sobre Estellés i la Marina Alta, que organitzava o coordinava la Mancomunitat de la marina. El mercat municipal del poble Nou de Benitatxell acollia una joieta de veus, música, imatges, poemes i recitacions d’alta volada: les veus de Marina Mulet, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Femenia…, sembla que l’aigua de la marina ruixa unes veus excelses, per llegir Estellés i aborronar-nos del país que podíem ser, d’alguns indrets que fan resistència i proven de mostrar de quina cosa som capaços, els valencians.

Vam explicar què fa la Plataforma Estellés, l’envit de tornar a reviure la Fundació del poeta i encoratjar a llegir-lo ací i enllà ara i sempre. Anit vam viure un regal extraordinari, i ens vam alegrar de ser uns convidats de luxe davant la mar i la llum del sud. Hi vam aprendre, agafar i copiar idees, vam retrobar-nos amb la gent i el rerefons d’una pàtria lliure, lluminosa i alta. Per molts anys.

«Ifac, la teua alçària, els teus muscles de llum […] el món, aquest univers blanc de Dénia, el mar […] El migdia d’Altea […] secret encant de Xàbia, de pins, una mar esmaragda […] creixerà el mar sota la lluna plena.» D’un dels textos sobre estellés i el paisatge-estellés i el territori seleccionats per Antoni Espí…

Avui hem passat mig matí traginant, llibres, mobles, riures i records, poals i draps humits, un grapat de mestres que representàvem, sense exagerar, dues o tres generacions diferents: la sensació d’endreçar un despatx petit, a penes set o vuit metres quadrats, tan reblert d’escola i de petites històries. La funcionalitat d’un espai tan reduït ha canviat amb els anys, i ara ja volem deixar-lo enllestit com un petit, petitíssim, laboratori pedagògic, can Freinet, es podria dir si atenem a la màxima que, el mestre mateix, va deixar escrita en aquella invariable «l’escola serà cada dia un laboratori d’investigació pedagògica». No sé si les rutines ens ho permeten gaire, allò, ni l’estretor intel·lectual, ni la mala política a la qual ens aboca la conselleria d’educació, als mestres, o la mirada borrosa de tots nosaltres quan perdem l’horitzó d’allò perincipal, però ens hem passat el matí, un equip de salvament, destinant llibres, treballs, recursos o andròmines a una nova vida, un any més si més no, qui ho sap, quants futurs cursos, en canvi de desviar al fem sacs i sacs que diries: —i això per què ho havíem alçat tant de temps?

Sembla que ja he començat a endreçar la retirada, un vuit de juliol de l’any que tancaré una de les vides professionals que ja passarà a segon terme. Com que m’he desvetllat —potser que la pols enfeltrida m’ha tret la son—, he començat a llegir Zweig, El món d’ahir, com una premonició o salconduit, i ho volia fer pel capítol que diu “l’escola del segle passat”, i ja no he agafat el son, de cap manera.

«el poema del vi d’Estellés, el poema del vi damunt la taula, el vi dels pobres, el ritu que venia de la nit, l’allargaria, faria les pauses més llargues, com si m’hagués fet abans dos gots de vi calent, ara que som a l’estiu, però no gaire plens els gots de vidre, com si me calgués torcar-me els morros amb el braç, llegiria mentre el got sigués allà, damunt una taula de fusta vella, amb guies i vies per on queden perdudes les molles de pa, agrupades en una filera, el got mig buit i l’ampolla mig buida, i la veu que explica el poema, que el llegeix sense córrer gens, com s’observa una imatge d’una pintura de degàs, i una cadira de voga on seu aquell homenic al qual li ha passat la vida, sense adonar-se’n… el vi de l’esperança, el vi begut, el vi que fa sang…, però sense córrer ni una miqueta, en llegir-lo.»

—Bé, però ja saps que, després, davant el micro…

—…què

Manifest de Núria Cadenes,

«Si ens pregunten “qui sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguen la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó.

El pp va portar a la ruïna els valencians, amb aquells festotes d’esdeveniments faraònics: la benvinguda papal, la fórmula1, la copa de l’amèrica, les paellotes, l’aigua per a tothom, les grans urbanitzacions de rics, els vaixells de luxe… el que vulgueu contar i explicar, perquè ens quedem curts d’una realitat de la qual encara paguem dimonis i butonis. El psoe de catalunya ara copia aquella festassa de tirar els diners perquè els rics puguen lluir-se com són de rics i fillsdeputa. La barcelona petita copia la valència dependent de madrit  perquè pp i psoe són la mateixa gràcia, a l’hora de perdre el cap en ximpleria i arruinar-nos, per exemple, el camp, la sanitat o l’escola. Però ells són espanya, i arruinar-nos a valencians i catalans els compta d’esport paralímpic, que els ix gratuït fer de lladres amb tot de jutges patètics, espanyols i avant. Els del pp i el psoe, corruptes o lladres o espanyols tant se val, fan despesa perquè ells no paguen res mai: ja pagarem nosaltres, els desgraciats, les seues piuades i capricis, en canvi que els polñitics puguen lluir titola, i la cabota buida. No és prou que patim un turisme idiota d’abús, és que pp i psoe fan despesa per continuar fent idioteses, en canvi de tenir l’escola en ruïna, la sanitat col·lapsada o l’atenció i la dependència en un clot fondo. Són polítics de fira i bufa, incapaços i idiotes. I aquesta repetició de la ruïna, que és una veritable malversació dels diners públics, els jutges espanyols no la volen veure perquè pispen, gallegen i se’n burlen, mentre siga en benefici dels partits espanyols i els malparits que els lideren.

Avui hem començat les colònies, una activitat d’escola que tanca un nou curs escolar. Una de les setmanes extraordinàries del curs, si no la més especial i esperada pels alumnes, i també pels mestres. Sincerament, jo m’ho passe molt rebé. Gaudesc dels xiquets, del temps més llarg d’atenció, de les activitats lúdiques, de la infinitat de petites històries que vivim plegats, mestres i alumnes. I ves que passen i ens passen coses en vint-i-quatre hores, de deliri i de deler de passar-ho bé.

Enguany hem triat la serra d’Ènguera, i tres grans mostres ens han fet saber que som enmig d’un bosc mediterrani madur: de primer, quan ja érem a tocar de l’aberg, ha travessat la carretera, davant l’autobús, una família de cabirols saltamates, un bufit i ja no hi eren; després el falcó que volava rabent com un llamp, i encara una descarada rabosa que ens ha fitat de mig en mig preguntant-nos, què heu vingut a fer ací, els de l’horta? No us penseu que ella ha desaparegut veloç i ràpida, no. De segur que torna demà, o passat-demà, o despús.

He portat unes lamines dels paratges naturals valencians editats fa trenta anys; entre més, n’hi ha del circ de la Safor, de la Mariola, de la Font Roja, de la Tinença… i comence a llegir i fer repetir aquells noms de les plantes, alzines, pi blanc, oliveres, estepes, argelagues, hom diu que també n’hi ha teixos, hem vist arborç, heures, romers, ginestells, vidielles, bruc, matapoll, matabou, la conillets… Ah, si la vegetació mediterrània és ufanosa i rica.

La primera nit, si mai heu viscut unes colònies, ja deveu saber que no és fàcil. Costa que dormen tots, sempre n’hi ha que tenen allò i allò altre, astò… la primera nit també passa, naturalment, i després la segona, i una altra més, però això serà més endavant. Ara fem guàrdia, un parell de mestres, recorde tants anys de colònies, les primeres colònies al mas de Noguera amb Pep Ricart, i ara ací a Navaló de Dalt, com un conte d’un mestre que ja va finint la retirada, això era un gat, això era un gos…

“Una pàtria lliure, lluminosa i alta.» dins el centenari Vicent Andrés Estellés no sabem si aquests versos es lligen prou, o s’entenen, més enllà de la celebració cultural en la qual voldrien els impostors que ens quedàssem, únicament allà, en la vessant cultural i poètica del poeta: que anar més enllà on ell ens feia avançar, somiar, potser que faria tremolar els cors afeblits d’uns qunats valencians que fa segles que dormen.

A la vesprada, Vicent Partal farà una conferència a Llíria, sobre Fornteres, sobre l’actualitat, sobre el que ell voldrà, i per acompanyar-lo m’havia repassat l’últim capítol del llibre “fronteres”, que serà l’excusa del retrobament del periodista a la capital del camp de túria. Una oportunitat per elevar l’oci al camp de llíria que en deia Rosselló, i obrir-nos la mirada en favor de la mobilitat, de les fronteres que es pensen encara perennes. L’ocasió de llegir i rellegir tantes propostes de lectura, de reflexió i d’investigació geopolítica. Tan necessari com seria per als valencians, l’exercici, ara que els jutges espanyols ens han declarat la guerra a tothom, a la democràcia de primer, i a la intel·ligència després. Però aquells cavernícoles de la meseta, ara que a primària estudiàvem la prehistòria, es trobaran sempre molts valencians a la frontera, capaços de plantar-los cara. Per decència i higiene. Democràtica, sí, però també de la ronya que aquells ens tiren damunt fa qui sap quants anys.

Aquesta vesprada ja vindreu al casal jaume I de la primera edeta, si voleu gaudir i mantenir-vos fidels als versos d’estellés: una pàtria lliure, lluminosa i alta. Per anys i anys.

*l’activitat l’ha organitzada l’institut d’estudis comarcals del camp de túria, serà a les set i mitja, a l’avinguda dels Furs 17

Anit  vivírem un acte bell d’homenatge al poeta Estellés. A valència.

la generalitat autonòmica de dalt havia enviat una delegació al sud per complir el paper polític de l’any estellés, un paper al qual havia renunciat el govern valencià dels impostors, emparant-se que estellés és un poeta català de burjassot i ells, el govern de tramús i xufa, analfabets i lladres de cultura, no tenien res a pelar en una llengua que no reconeixen, si seran cafres els ases albardats a polítics.

però no us penseu que més enllà d’unes quantes paraules de reconeiximent, aquells del nord portaven res més. Re de re. Re. Ni un euro per a la celebració del centenari, que al nord ja tenen moltes despeses, segons que diuen, sobretot per pagar a comtes que fan d’editors espanyols; aquests sí sí, que sense esme ni bous cobren milionades per atiar-nos les èglogues.

però la casa d’acció, el centre octubre, que anit era fins a la bandera per retre la joia al poeta, la festa va ser d’èxit, per les paraules i la presència dels poetes. Entre més, pel poeta Jaume Pérez, que va fer de savi i va salvar-nos amb lliçons de mestre vell, de discurs tranquil, seré d’un home que ha llegit i sap fer una lectura didàctica d’un poema extraordinari: elevar la llengua del carrer al parnàs dels autors universals. Sembla que ho ha dit ell, JP Muntaner, que els poetes americans preferien estellés a riba o espriu, per com es reconeixien en els seus versos: ells a kansas, nosaltres a valència, a burjassot o a bétera.

Jo era al costat d’un altre poeta elevat, gran com un museu, de vuitanta-dos anys, i m’explicava que veia en Llibre de meravelles una meravellosa novel·la que ningú no ha escrit, encara. Jo afegiria que també veig una pel·lícula, però de segur que vindrien els espanyols a cagar-la. Miquel de Renzi també era de llibres de meravelles, però també del gran foc dels garbons, o de coral romput, d’hotel parís i de tants altres llibres que són una obra extraordinària, estellés pur, impossible que ho puguen entendre al govern valencià, si són l’escapulari del mort al clot, que si els entra set que siga del pixum d’una burra.

De la plataforma cívica per estellés, no us penseu que se’n va explicar gaire cosa… anit hi vam perdre una bona oportunitat.

Ens tocarà de viure això ara, l’europa més feixista. Amb el que significa un retorn a l’infern del segle XX. Ves que els espanyols ja n’estan entrenats, a alimentar un infern que no han abandonat mai, allà ens hi han arrossegat als valencians per dret de conquesta. Els jutges espanyols s’estaran de sopars i catarsi fins a la vuitava, una festota que els abeurarà cent anys més, any rere any, un damunt l’altre contra els drets i contra la democràcia. Per ells, jutges, fiscals i tota la vinagrera funcionarial espanyola, allò dels drets humans a europa no sembla que s’acaba ara, per ells que ja s’havia acabat en el trenta-nou del segle XX: la seua consigna farà forat: de drets a l’infern, europa! A cagar a la via, europa! A la merde, la fraternitat i igualtat franceses!

Aleshores l’exili on serà, cavallers?, falta o bona?, i els valencians al dau, sense veure-les venir, malgrat que hem tingut pilotaris de primera! A on??

A Europa també votarem independència, però no farem gaire forat. L’europa dels pobles només la construirem a través de la independència dels pobles. Però tampoc no sabem si els valencians som un poble. I els catalans també són a punt de dubtar qui són…

Si penseu que els estats, aquests estats podrits, corruptes i fatxendes faran res pels europeus, o pel camp, o per l’educació, o per l’escola… Ai, però els valencians ho tenim cru, malgrat tenir el cul pelat de tan rebre bastonades, i insults i menyspreus. Ara guanyarà la dreta i l’extrema dreta, a Europa!, sí, sí, a europa el feixisme passejarà amb el braç en alt, i se’n riurà de la història i de tots els morts que van provacar en el segle XX i també en el XXI. Perquè aquests feixistes han estat sempre perdonats, elevats, pagats, i encara més ací a ponent, a espanya, el feixisme franquista no se n’ha anat mai, i els valencians, pobres, encara regalant-los l’ànim i la soldada. Ja ballen tot de xifres i de parlamentaris que cantaran el cara el sol i aquelles glosses a la mort i contra el coneixement… Arreu que mires els estats, els estats s’han transformat de feixistes. Els mateixos estats que s’han negat a reconèixer-nos, és clar, a defensar la nostra llibertat… El feixisme governarà i els valencians no ens espantarem gaire, perquè ja som fets a aquest paisatge desolador i dissortat. A vore com explicarem demà a l’escola que una majoria dels votants d’euorpa, entre més els valencians, han triat la dreta i la dreta feixista, els de sempre, vaja: les polítiques que es faran contra nosaltres sempre, que ja les coneguem. Perquè els valencians, com va dir Joan Fuster sembla que preferim que ens governen els altres, que ja peguen en corruptes, borbons  i lladres en un grapat plegats. Que no ho va dir Joan Fuster?, tant se val, de segur que ho pensava, que al remat no tenim remei, si per tenir-ne cura dels valencians triem llops espanyols més feixistes i més rucs.

Ara veuràs quina cultura del camp que ens espera, llauradors, si és que en teníem cap. Si damunt, l’únic partit valencianista votava en favor d’espanya, fins ací teníem el vent en contra i la barra de ser a mans de simulacres i falsos valencians… Tinc un pesar que rebente!

Manifest de la Plataforma en defensa de l’ensenyament: 23 de maig de 2024 (adaptació a l’escola, pública o no)

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament hem convocat l’escola dels valencians a fer una vaga, avui 23 de maig.

Per què? Entre més coses, per aturar les lleis regressives de PP-VOX i de tots els partits polítics que ataquen els valencians (n’hi ha més que pp i vox), perquè atempten contra els drets de l’escola i perverteixen el significat de la paraula “llibertat”. No podem permetre els atacs que pateix l’escola. Avui i cada dia, direm NO. Per millorar les condicions laborals: exigim recursos per millorar les condicions laborals i salarials dels mestres, també per atendre millor les famílies. Exigim la supressió de la burocràcia, i demanem més mestres i menys alumnes a cada classe. Però més alumnes que parlen sempre valencià, naturalment. No volem agressions a l’escola. Ni enlloc. Volem atendre millor els alumnes, evidentment. Els alumnes mereixen espais educatius en molt bones condicions. Patis grans i garroferes ufanoses. Aules amples i molts llibres. I música, i art, i ciència. Necessitem més escoles i més mestres, joves amb coratge, amb optimisme i amb ganes de revolució.  Com anunciava el partit del COR, un partit que ha nascut a l’escola, en concret a l’aula de coinqué de primària: coratge, optimisme i revolució, ha! Me’n ric dels partits d’esquerres oficials! Exigim un increment de la inversió per a protegir i garantir una educació de qualitat. Nosaltres diem sí a la llengua, a totes les llengües, sense exclusió. Sí al valencià, perquè dir-li català ens fa perdre bous i esquelles, i sí a les llengües del món. El català la primera. Prou d’atacs i de burles a la llengua dels valencians. Calen polítiques valentes, optimistes i de revolució. Diem NO al districte únic segregador, que no sabem què vol dir, però que queda bé de dir. Prou de considerar l’escola com un mercat, o l’educació com un negoci. Ací estem i ens mantenim fidels a la llengua i al país, ferms, mestres i alumnes, perquè volem una escola altruista, sòlida, compromesa i lliure de polítics inútils. Les retallades en l’educació ja són una realitat contestable. Retallen en les escoles d’idiomes i retallen en infantil i primària. Retallen, perquè no s’estimen l’escola. Volen retallar en l’escola per desviar recursos  als negocis privats i a la corrupció. Retallen drets humans, drets socials, drets democràtics. Però nosaltres reivindiquem l’ensenyança dels valors ètics. Aturem la retallada de l’assignatura d’Educació en Valors a 4t de secundària, que prou que en necessiten aprendre, aquells. L’ensenyament ha de garantir un espai per la reflexió pausada i crítica sobre els valors ètics i democràtics i els reptes de futur que afronta l’alumnat i la societat en conjunt. Necessitem el desenvolupament d’un pensament lliure, filosòfic, científic i matemàtic. Volem celebrar el centenari estellés, el centenari fuster, el centenari valor, el Maria Ibars, o les idees de la mestra Empar Navarro de 1920… Volem celebrar els nostres grans mestres de la història dels valencians. Per tot això que ens manifestem ara i ací i aquesta vesprada, a València. Perquè estimem l”escola, el paisatge, la llengua, la gent, els costums… Visca el país valencià i visca l’escola.

escola gavina, maig del 2024

*el manifest va ser llegir per dues alumnes (una de quart i una de cinqué), davant l’escola infantil i l’escola primària, abans de convidar-los a manifestar-se pels carrers de València, ahir que era 23 de maig de 2024.

«he tornat. feia temps que no havia tornat.»

Setmana de la trobada d’escoles i de la festa temàtica a l’escola. «Som escola, som llengua, som moviment, som país.»

Del sis al dotze de maig, hem celebrat a l’escola la Trobada d’escoles. També hem fet un treball específic sobre el moviment, que enguany era el tema clau a l’escola. A veure si sabré fer un resum de totes dues coses… Un dia, el mestre ens va repartir unes carpetes. A dins hi havia un diari. La carpeta i el diria el vam portar a casa. Sempre n’hi ha que se n’obliden de fer allò que cal. Se n’obliden de portar a casa les coses que caldria portar a casa, per exemple, la carpeta de les trobades, o els llibres de lectura, o el quadern d’innovamat en canvi, n’hi ha que no, que no obliden res, n’hi ha que fan allò que cal i n’hi ha que ho porten tot a coll. Una motxilla tan grossa que rebentara abans d’acabar el curs. Un altre dia de la Trobada, el mestre ens va repartir un diari, un altre diari, direu. No. Era el mateix diari, el del primer dia, o una còpia. El vam obrir per la pàgina tres, on hi havia l’editorial i el Manifest d’escola valenciana. Sobre el manifest, podríem assenyalar…

-Amb el títol de “fem poble, parlem valencià”, vam llegir els cinc paràgrafs del manifest i vam extraure les idees principals: quines? Ací les expliquem ordenades:

una. fem una crida per la llengua, amb alegria i esperança.

dues. caldrà assumir la veu del nostre poble.

tres. caldrà parlar la llengua, sempre, sense excuses.

quatre. caldrien polítics que s’estimaren la llengua, l’escola, el coneixement. Però no en tenim d’aquests. O no els coneguem, o no arriben a governar, diu el mestre.

cinc. necessitem persones activistes i compromeses.

sis. venim de lluny, vol dir que tenim història, i recorregut, però també tenim molta feina per endavant. Moltíssima.

[continuarà]

Escola valenciana* fa una crida a l’acció col·lectiva per la llengua. Amb alegria i esperança. Vol tenir cura de la cultura i del patrimoni. La llengua és el patrimoni més elevat d’un país. Com diu el poeta Estellés, assumirem la veu del poble. La llengua ens arrela, integra i cohesiona. És la clau de la convivència. És allò més important que ens identifica i ens singularitza. És la clau de la vida, dels valencians si més no.

Però n’hi ha tants d’impostors.

*del diari de les trobades de l’horta sud, enguany a picanya

Encara sort de la societat civil. D’una part. D’una bona part, si voleu. De la banda entenimentada, per exemple. Ara n’hi ha voluntaris, si ho voleu dir així, que se n’encarreguen de tapar els forats d’institucions oficials, per dir-ho d’una manera romàntica, i més respectuosa, institucions a mans de pocavergonyes no quedaria gaire bé. Entre més, volia dir que n’hi ha una Plataforma que se n’encarrega de tapar l’oblit polític i institucional del poeta Estellés. El poeta Vicent Andrés Estellés fa cent anys que va nàixer, a Burjassot, l’any 1924. I com som en l’any del centenari i al govern valencià, com al govern espanyol, n’hi ha més rucs que albardes, una grapat de Tombatossals esforçats de la selva valenciana provem de posar el poeta al lloc que mereix, nacions amunt,  amb els recursos que els rucs de la política, i de les institucions, es gastarien en torcar-se el forat del nas quan els cau la moquita. Però nem fent, i ens espavilem per les idees i els ajuts d’amics, coneguts, i gent de coratge que sempre n’hi ha, malgrat que una majoria de valencians impostors simulen simis i ximpanzés de cartró, que no ajuden ni poc ni gaire.

Hi ha una web que explica què fem, i unes samarretes, i un logotip que és un dibuix que ha fet cèsar, a partir de les ulleres del poeta i el nombre 100, que és un nombre redó que fa goig: cent sempre farà goig, sempre i avant, cent llibres, cent poetes, cent pobles, cent versos, en canvi de 101 polítics a cavall d’un ruc que no hi veuen sinó rancúnia, i gelosia, i odi contra les llengües, contra l’escola o contra els poetes. Com que allà a Burjassot, l’ajuntament havia liquidat la fundació del poeta, ara som en aquesta plataforma sense petroli però amb tot de versos de poble i per al poble, assumint la pena i la dèria, i l’ànim intacte per ser aquest mural de taronges i de magranes.

Aquests homes i dones que ens apleguem cada quinze dies a les finestretes de la pantalla, de vegades en xarxa de vegades presencials, som de moral elevada, pobres de solemnitat, que per organitzar un concert, un llibre, un aplec —no voldreu dir cent coses d’una glopada!—, tirem hores i converses i bona intenció a ser amicals i respectuosos: encara que rebem, però només en comptades ocasions, bones paraules: perquè aquelles intencions tan bones o favors no arriben mai sinó buides, sense diners, com una almoina per a la mesura exacta de cacau i tramús. I para de comptar, els ajuts posats en un muntó els passaria sense esforç un nadó de dos anys.

Però la societat civil hi és, aplega corals, recita els versos, edita cartells, fa sopars, canta i balla i dina entrepans de botifarra, per elevar els versos i el poeta a l’olimp. O a l’altar pedregós de l’horta, o del país, o de la pàtria. Encara sort d’aquesta part de la societat encara que minsa.

Encara sort, si som lectors, de tenir aquests versos del poeta.

“Assumiràs la veu del poble”

Vida amunt i nacions amunt!

25 d’abril, valencians, i encara sense independència, sense llibertat, ni drets, ni diners, ni paper del vàter que tenim per tanta diarrera com ens amolla espanya contra nosaltres. Vida amunt i nacions maunt, perquè encara som ací, i tenim deler de ser, de ser-hi.

Ja podeu anar a cagar a la via, al riu sec, al barranc, els malparits, els feixistes, els invasors. Tres-cents dèsset anys que patim  tanta vergonya amb espanya. Sense remei, sense solta ni voltam sense sang.

25 d’abril i amunt, nacions amunt i vida amunt.

#100dEstellés i avant. I posa cosa més.

Vida amunt, i poesia.