“els espanyols ni en saben ni en volen aprendre.”
Joan Fuster fa un repassada a l’Unamuno de torn, en un apunt final del diari, corresponent a novembre de 1960. És com un retrat dels espanyols de fa cent anys, encara actual, que poster ho serà també d’ací cent anys més. Aquells no tenen remei ni en volen. Si és robar, o anar a la platja, o viure del “cuento”, a compte dels altres (dels valencians sobretot), aleshores tots els remeis i els recursos i els enginys. Si és treballar o estudiar, com deia l’apunt i aquell ideòleg, que inventen els altres.
Fa referència Joan Fuster a un llibre divertit, i tant que ho serà, d’Alejo de Venegas que ens parla de quatre pecats dels espanyols, entre més aquell tan sincer que ens diu que els espanyols ni en saben ni en volen saber.
«Què inventen ells!, I ells han inventat sense parar. En la grandiosa aventura creadora de la civilització actual, la participació hispànica és pobrissima.»
A partir d’ací, l’apunt d’aquest dia al diari és divertidíssim, per com el retrat dels espanyols és contundent i tan patètic com ho és ara mateix, només caldria obrir un canal de televisió espanyol, un de qualsevol amb debats, esports, concursos, telenotícies, o fins i tot cinema espanyol, per comprovar-ho. Així que el patetisme d’aquell pecat dels espanyols que en deia un home del segle XVI del qual parla Fuster tan divertit, s’adiu perfectament a la pobresa de l’actualitat cultural i folcklòrica espanyola. Burlar-se de la ciència, de la cultura, del coneixement —no caldria sinó vore els programes escolars que ens prepara espanya perquè l’escola continue essent el furgó de cua d’europa «ni en sabem ni en volem saber», i ves que d’això els valencians, molts valencians van copiar aquell motlle aposta fet contra l’estudi o els experts o la universitat —les bombes a sanchis guarner, a joan fuster mateix, els atacs encara avui a vicent andrés estellés, a la llengua, als llibres—, són encara aquell model medieval que els espanyols volden perpetu, com alguns calendaris: no és a compte de res, ni és gratuït, que tot de tertulians de l’extrema dreta siguen convidats cada nit e a les televisions espanyoles per dir-nos com d’estraordinaris són els espanyols de dretes, com de sabuts i alts i cultes, en canvi d’aquella xavalla que viu, segons ells, pirineu enllà.
Joan Fuster en farà un repàs de les tesis d’Unamuno, aquell homenic que els espanyols consideraven sabut, i el posarà blau i vert, en canvi de denunciar que unes idees tan reaccionàries arreu haurien fracassat, en canvi de l’èxit que encara tenen a espanya, pobres. Es queixa al remat Fuster, que entre nosaltres, aquell sentiment tràgic de rebutjar la saviesa, el coneixement i el treball, també havia fet forat entre el xúquer i l’ebre, amunt i avall. També nosaltres hem patit de provincians, ridículs i massa assimilats. De tot plegat se n’han encarregat polítics, partits, empresaris, i una tal corrupció de jutges, militars i retors que han tingut un paper tan colpidor com dissortat.
«La història encara dura!» dirà Joan Fuster, la burla, la idiotesa, i tenir-nos agafats dels ous: ni el dret valencià, ni la llibertat econòmica, ni la llengua, ni el camp, ni el paisatge, ni els ports, ni les platges, res no ens respecten, aquells espanyols unamunians, els del psoe, el pp i la resta de sectes sempre en favor de la ignorància, perquè això els permet de viure de paràsits, un bon viure sens dubte, sense pegar colp, amb la butxaca plena per a luxes i els drets universals lligats i guardats en un calabós o en un meson o en un parador.
[continuarà]