MISÈRIA I ESPERANÇA
Cap de setmana de contrastos entre la dignitat del Concert de Lluis Llach, la ridiculesa esperpèntica de Pablo Casado i el dia a dia dels nostres partits autonomistes. Tota una malgama de sensacions contraposades.
Efectivament, escoltar el líder de l’oposició espanyol, líder de la part dreta d’un partit fundat per un feixista amb les mans tacades de sang com Manuel Fraga i que segueix aquesta part que li toca de la parodia de la Transició espanyola al peu de la lletra. Una cosa es el nacionalisme radical espanyol que com a nacionalisme excloent de sempre nomes vol un pensament, i per descomptat una sola llengua, i on la catalana no hi te cabuda, ni aquesta ni cap altre. Aquesta xenofòbia al llarg de la història ajudada per la pretesa esquerra espanyola socialista ha estat constant i un objectiu primordial, però en canvi un altres es passar-se de frenada amb nens que parlen castellà i no poden anar al lavabo i professors que emplenen de pedres les motxil·les dels nens castellanoparlants, al millor estil dels vigilants lingüístics que sempre pregonen que es passejen pels patis de les escoles. Fa riure, si no sabessim que es amb mala fe, llavors ja entrem al terreny del miserable i del feixisme recalcitrant que segueix repetint mantres per justificar les seves intervencions, encara que aquests un jutge ja hagi desmentit, però la seva realitat virtual es la bona passi el que passi. Una croada en tota regla aprofitant aquest Govern efectiu i aquests partits independentistes reconvertits amb autonomistes messells que res fan i faran per evitar-ho, alhora que han renunciat a qualsevol lluita, principalment la que els va portar on son per part de la societat, que ara desorientada i indignada veu aquesta misèria dels nostres i la seva demagògia insuportable.
Dins aquest panorama, assistir al concert del Llach, aquest cantant compromés i ferm, que apart de la seva qualitat músical, sempre ens recorda el seu activisme, el mateix que el va portar aquella experiència meravellosa Junts pel sí, i aquell que sempre te aquelles paraules des de la dignitat i la fermesa amb aquell no es això companys, no ès això, molt dedicat aquella classe política catalana, la que no va culminar quan tocava i l’actual totalment rendida i gaudint de l’autonomisme com si tal cosa. Una posiciò incòmoda però necessària.
Una llum dins un tunel fosc on ens hem posat com a país, una esperança tant necessària, on tots sabem que el poder es en el poble, i que cal buscar la formula per exercir-lo abans no sigui massa tard.