ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AIXÒ ES CULPA NOSTRE

General

En aquests dies d’escarafalls per la croada de les institucions espanyoles amb el català, on les nostres entitats, partits i representants posen el crit al cel per la quota de 25% a les escoles deixant l’immersió lingüística en res, o per un nou engany, un més amb les quotes de la nostra llengua inexistents a les plataformes audiovisuals com sempre, ens hauriem de fixar amb la nostra responsabilitat.

De fet i com he dit sempre, des de 1714 i per acabar l’assimilació calia deixar la nostra llengua en res i a partir del Decret de Nova Planta fins els nostres dies totes les mesures de l’Estat amb el català han estat en aquesta direcció. Res de nou i cap sorpresa.

De fet la mesquinesa i el cinisme bé precisament de les nostres institucions. Per no fer efectives per exemple sancions per obligar a complir la llei en les retolacions dels establiments o el mirar cap un altre costat quan tots sabem que la immersió lingüìstica tal com està concebuda mai l’han aplicada, més enllà de la propaganda de cara a fora, mostrant la feblesa i la poca importància que donen a la nostra llengua diguin el que diguin, primer es quedar bé amb la veu de l’amo autonòmic.

Un nou exemple el veiem a la nostra televisió pública, que en una de les seves funcions principals es enfortir la nostra llengua i veiem com cada cop més permeten anuncis amb castellà, conviden a autèntics ultres espanyols com a tertulians als programes, tenen una visió hispanocèntrica i en un dels seus programes de referència com es el FAQS arribem a quotes inimaginables de burla a la nostra llengua. Si fa poc veiem com portaven una autèntica ultra d’extrema dreta i xenòfoba amb el català i Catalunya com Cayetana Alvarez de Toledo que vergonyosament ens va poder insultar a tots i promocionar el seu llibre com si res. Aquest dissabte l’entrevita a l’escriptor i periodista valencià Juan José Millás va ser integre en castellà, ja que aquest prèviament es va negar a utilitzar l’auricular com seria norma, fins hi tot la presentadora va renyar un dels tertulians convidats que li adreçava una pregunta en català.

Una humiliació sense precedents que nomes pot permetre un territori sense dignitat i on els seus representants han perdut qualsevol consciència nacional i aspiració a ser simplement normal i defensar la nostra identitat sense complexos com fan els Estats normals.

Tot això, no es culpa de Madrid, simplement es culpa nostra, de les nostres institucions, partits, entitats i finalment la permisivitat de la societat que o suporta.

MUNTATGE FALS

General

Un nou muntatge espanyol contra el procés d’independència de Catalunya ha quedat desmuntat gràcies als exiliats europarlamentaris. La trama russa que tanta cua ha portat, va deixar a Borrell, molt al seu pesar confirmar la seva part de la mentida.

Efectivament, el New York Times acusava al President Puigdemont i el seu cap d’oficina d’havr viatjat a Rússia per obtenir el seu suport al procés. El mateix mitjà assegura la informació contrastada per un informe de la intel·ligència europea assegurat per alts càrrecs espanyols. Ara Borrell ha hagut de negar qualsevol informe d’aquest tipus i la mentida queda en evidència.
Ara cal veure com un rotatiu tant prestigiós es va empassar un informe on darrera hi havia el Ministeri d’Afers estrangers espanyol i algun informe de la Guàrdia Civil tot passat com un informe del Servei d’intel·ligència europeu. Recordem com es va arribar a la paranoia del suport de 10 mil soldats russos que venien a Catalunya. Molts mitjans espanyols i d’aquí van donar credibilitat entusiasta a aquest fake, i molts partits com Esquerra Repúblicana hi van donar veracitat per atacar al President Puigdemont, tota una vergonya més en aquest procés.

Realment, el muntatge espanyol per blanquejar la violència espanyola i la repressió posterior ha estat construir un relat amb informes prefabricats que han estat claus per justificar els judicis de la vergonya, i de cara a l’exterior amb muntatges com aquest que gràcies a l’exili en aquest cas han quedat en res. El més greu no es que aquesta Espanya casposa i antidemocràtica i dones cobertura amb els seus mitjans que hi donen bombo i que finalment han quedat en res amb tots les bufetades judicials i els relats desmuntats. El més greu es que mitjans d’aquí i donessin veracitat immediata i sobretot que partis teoricament independentistes també per aprofitar el cas per interessos partidistes. Una vergonya més que ara molts càrrecs repúblicans haurien de rectificar, cosa que ja sabem no faran mai.

Finalment, caldria deixant el relat inventat a banda, que cal aprendre que un país tant petit com Catalunya sota un Estat tant poc democràtic com Espanya disposat a tot, cal buscar aliats per la nostra causa, i han de ser poderosos independentment de les nostres preferències. Es una lliçó que cal aprendre per una nova ocasió. De totes maneres cal ser molt miserable per comprar el relat espanyols per aprofitar-lo per finalitat partidista quan se suposa que l’objectiu es el mateix. No es pot caure més baix.

Un muntatge fals, i una nova demostració del pa que s’hi dona.

SER DEL CLUB, PERÒ PER LLIURE

General

La primera reacció i resposta del Tribunal Suprem a la decisió del Tribunal General de la Unió Europea deixant en desactivades les euroordres del President Puigdemont, Comin i Ponsatí, ha estat dir que si trepitgen territori espanyol seran detinguts. Una nova mostra com diu Jose Antich de fer un Polònia, deixant les normes dels socis de la Unió Europea en res. Ja seria hora de que aquesta es fes respectar o prengues decisions dràstiques utilitzant els fons europeus per exemple com a moneda de xantatge, No pot ser que aquest club de burocrates faci la vista grossa amb els socis que van per lliure.

El Suprem vol fer un Polònia

José Antich

Costa de creure, o no, el que aquest dimecres ha filtrat el Tribunal Suprem a l’agència Europa Press, en la seva primera reacció a la interlocutòria del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de divendres passat, que establia que és el procediment d’origen el que està suspès i, en conseqüència, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no poden ser detinguts. Diu el Suprem quatre coses realment sorprenents: que si trepitgen territori espanyol, seran detinguts; que el text fet públic és un extracte i que caldrà llegir la resolució completa; que Pablo Llarena respondrà tant al TGUE com a l’equip jurídic dels tres eurodiputats, sense pressa, quan l’hagi llegit, i, en una sorprenent advertència, que el dret espanyol no està sotmès a l’europeu.

Vaja, que aquell avís del TGUE des de Luxemburg que no li fessin un Polònia amb la legislació europea ―el mes d’octubre passat el tribunal constitucional d’aquell país va establir que la Unió Europea no té competències per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament, la qual cosa ha donat ales al govern per no sotmetre’s a la legislació comunitària― ha servit, aparentment, de ben poca cosa quan ha travessat el Pirineu i ha arribat fins a Madrid. Veurem com posa negre sobre blanc el Suprem a la comunicació que redacti i enviï Llarena en aquesta cursa cap al precipici que fa temps que ha iniciat i fins quan pot mantenir el pols d’una situació que, evidentment, traspassa la frontera de la justícia fins a aterrar de ple en les relacions de la Comissió Europea amb Espanya.

Si el camí és una multa a Espanya d’un milió d’euros per dia per no implementar decisions de la justícia europea, algú haurà de carregar amb la sanció, molt més enllà que l’estat espanyol quedi alineat en el reduït pool de països on l’autarquia judicial i política supera el llindar del desacatament per apropar-se al que ja s’esdevé a Turquia o la mateixa Polònia. Crida també l’atenció que en ple segle XXI la lectura de les sentències en anglès per part dels magistrats del Suprem no sigui en temps real i hagin de passar per un equip de traductors, com si fóssim als anys cinquanta del segle passat. Algú els hauria de fer saber que així no es trasllada a Brussel·les la millor imatge del Suprem i que l’anglès dista molt de ser, per exemple, el xinès o el rus, i qualsevol empresa mitjana té avui al capdavant persones per a les quals l’anglès és, a aquests efectes, pràcticament el castellà. Potser, així s’entén la posició amb altres llengües oficials com el català si un acaba pensant que amb el castellà només s’arriba fins a la fi del món.

En qualsevol cas, serà interessant veure si aquesta filtració és simplement un globus sonda o és la posició final. Perquè el Suprem, més enllà d’aquesta actitud, aparentment decidida, de confrontació amb la justícia europea, no ho té fàcil. Mantenir-se en aquest carril de desacatament de les instàncies europees té un doble cost judicial i polític. El primer, l’alta magistratura espanyola, Constitucional, Suprem i Consell General del Poder Judicial, fa temps que el tenen assumit. Però i el ridícul polític? La palanca dels fons europeus potser acaba obrant miracles. No es pot ser un soci a temps parcial d’Europa i, a més, a Brussel·les no li interessa que s’escampi la idea que cadascun dels països pot fer el que vulgui amb la seva legislació.
També és comprensible que per Llarena rectificar no és fàcil, ja que se li desmunta tota l’arquitectura jurídica que ha construït. Però, de vegades, a l’hora d’elegir entre el dolent i el pitjor és millor decantar-se per la primera opció.

LA BURLA AUTONÒMICA

General

Aquest nou engany que ha sortit a la llum pública sobre les quotes del català a l’audiovisual, que a la pràctica queda en res, torna un altre copa a posar el focus en aquest cas sobre la tàctica mesquina d’Esquerra amb el seu suport al Govern a canvi de fum pel país, i potser ja seria hora de deixar de burlar-se de la ciutadania d’aquesta manera.

Ara sabem, que aquell 6% de quota de llengua catalana a la llei d’audiovisuals, venuda per Esquerra com la lluita més titànica pel català i un avenç de grans proporcions cosmiques que justificava aprovar el Pressupost espanyol en el Congreso, era i sap greu dir-ho com sempre, simplement fum. De fet si repassem la llista d’incompliments dels Governs espanyols amb Catalunya, ja entraria en el procediment normal: inversions promeses, infraestructures, lleis i un llarga llista de la qual suposo el Sr. Rufian es coneixedor i que de cap manera avalaria cap acord mai.

Ara resulta que aquell 6% de les llengues cooficials que sortia a partir del 30% del cataleg que havia de ser obra europea, i que si dividim queda en un 2 % pel català, ja que son tres llengues cooficials. Això no es tot, ara sabem que les plataformes que no tinguin residència a l’Estat espanyol no entren en aquesta obligatorietat, o sigui Netflex, HBO o Amazon Prime per posar un exemples de les més vistes quedarien fora i nomes Filmin que de fet ja ho compleix i Movistar serien dins, acabant aquest frau del Govern de Sanchez a un partit que em resisteixo a creure no tingues coneixement del tema, ja que llavors seria ineptitud i dimissió per dignitat. De fet es el mateix partit que va assegurar que blindava el català aprovant la Llei Celaa, i ara ja veiem com la immersió lingüística a les escoles penja d’un fil. No es ineptitud, es mala fe.

Escoltar la seva portaveu a Catalunya dient que seguiran defensant la llengua i batallaran en el tràmit d’esmenes amb amenaces de fireta en forma de bloqueig del Pressupost, fa llàstima i zero de credibilitat. La seva gran propaganda en aquest tema en concret i presentant la seva formació com la guardiana de la llengua i la salvadora de la mateixa sempre acaba topant amb la realitat, que malauradament molts cops la mala memòria de la ciutadania i la gestió mediatica de la mentida que en fan deixa en l’oblit.

Crec que els demanariem com a societat, que deixin la llengua en pau, ja sabem que els importa poc o gens, i que el partidisme, les quotes de poder autonòmic es clar son la seva vertadera batalla, i aquesta malauradament no inclou la defensa de la nostra llengua.

Una nova burla autonòmica.