Ulisses20

Hem estat més d’una hora aturats a Diagonal, a l’alçada del número cinc-cents, aproximadament. Hi ha molta gent que torna, que se saluda, que coneixen aquest o aquell, que són del mateix poble i diuen que ja retornen, que tenen molt de camí encara… Fa més de dotze hores que havíem eixit del poble, nosaltres, que també comencem a notar el cansament a les cames. Però fem un café al carrer, per recuperar-nos, i decidim baixar cap a Passeig de Gràcia, almenys per intentar-ho, passar entre la gernació que tot ho ompli. N’hi ha pares que pregunten als fills que si eixiran a la nit, que sí, que aquesta nit el fill diu que sí, que ja pararà compte, que cal eixir tantes nits com calga, que justament ell li ho va ensenyar…

Arribem a Passeig de Gràcia, tots els carrers perpendiculars a Diagonal que hem anat passant són plens, extraordinàriament plens, a partir de Passeig Gràcia la gent comença a moure’s, a poder moure’s en direcció a plaça Catalunya; ocupem tot l’ample del Passeig, sencer, i els carrers que tallen són increïblement plens també. No sé com es compta això, la policia urbana, quan diuen que només en som mig milió, pel cap baix i sense exagerar se n’han menjat més d’un milió. Això és una barbaritat de gent i tots no són ací, que n’hi ha en altres punts de la ciutat, gernacions que van i mouen, i canvien de lloc. Nosaltres portem un caminant que venia de Martorell i té els peus per posar a remull, així que decidim de fer una aturada. Passarem a saludar i pegarem cap a casa, allà on farem nit avui. De primer passem per la redacció de Vilaweb, ens atén el seu director i fem un canvi d’impressions d’allò que hem vist i viscut durant dotze hores. Sobretot parla Apa, que explica a Vicent l’experiència de la setmana: des de diumenge que va arribar a l’Espluga, a la Conca, ha acompanyat la marxa del Sud, en representació dels amics de Bétera i de l’anarquisme valencià: Vicent ens havia regalat una bandera negra amb l’estel, per celebrar aquesta solidaritat valenciana amb els jorns que viu Catalunya. No soparem junts, perquè els periodistes tenen feina per llarg, les vint-i-quatre hores si més no: a més, Vicent ha sigut convidat per Àpunt, que ha destinat un equip a Barcelona per informar en directe què passa… Nosaltres fem via cap al barri de Sant Antoni. DE camí, ens trobem oberts els hipermercats valencians a Barcelona, esquirols de merda valenciana, Mercadona i Consum, i també les parades de fruites i verdures i licors dels paquistanís, algunes franquícies també són obertes, sembla que els treballadors eren amenaçats si no treballaven… Sopem en una casa convidada davant les notícies en directe de BtV i TV3, que van explicant els detalls d’un jorn extraordinari; seguim les càrregues policials d’aquest matí contra la manifestació d’estudiants, una suma de ferits i detinguts, i una violència desfermada com si els cossos de la seguretat tingueren l’objectiu de fer mal. Rebem una telefonada al mòbil: baixeu, heu de veure açò! Són quarts d’onze de la nit, ens posem una peça d’abric i baixem a la Gran Via. Ens trobem tot de joves que corren en direcció nostra, panteixant, suats, neguitosos, molts porten el mòbil a la mà i van fent: ens han explicat que són capaços de saber on són els cossos policials a cada moment i que s’avisen entre ells per fugir del perill. Davant nostre dos cotxes dels Mossos acacen uns joves, frenen, arranquen, passen, giren, van desenfreïts: en baixa un del cotxe, puja, els joves són per tot arreu escampats… Continuem per Gran Via cap a Universitat, ens trobem els nostres guies, periodistes, que volen que veiem en directe què passa ara a Barcelona: hi ha focs a Universitat, en diverses cantonades, i arriben sis furgons dels mossos amb els llums blaus i una velocitat de ralli: algú prendrà mal, pense, frenen, baixen, Vicent em passa un jupetí taronja de premsa i em demana que me’l pose, per anar més protegit. Home, si ja van vint periodistes ferits en aquests nits, no sé si això em salvarà de res. M’equivoque. En un moment, ens trobem atrapats entre els furgons, a la plaça Universitat, els Mossos han baixat dels furgons i ens enfilen amb les armes, disparen, les bales de goma o foam, reboten a les façanes, ens amaguem contra un portal tancat, ai ai ai: Vicent diu que m’avance, perquè distingesquen el jupetí. Aleshores disparen cap al centre de la plaça on n’hi ha un jovent dispers, sense por, que va recollint les bales, una de goma!, no sé si ja hi era, o dins aquells furgons n’hi ha policia espanyola, però els Mossos tenen prohibit de disparar bales de goma. Pugen de nou als furgons i emprenen la marxa: pugen per un carrer, giren, tornen, ara han travessat tot de contenidors, disparen de dins el furgó a través de les finestres, ens ajoquem, ens girem, sobretot per protegir-nos la cara: fem fotos del focs; els furgons tornen, van en filera, com uns bojos, a una velocitat increïble: baixen, disparen, pugen tot es repeteix igual, però l’eficàcia és nul·la; els joves tallen els carrers, els obliguen a pujar per voreres, per jardinets, calen foc i desapareixen, n’hi ha valents que els planten cara a uns metres: nosaltres baixem ara pel carrer Tallers, però els furgons de la filera tornen, s’aturen i comencen a disparar de nou, allà ningú no fa res que siga violent, però ells disparen, una de les bales pega davant nostre, la plegue, l’ensenye, un turista me la demana per ensenyar-la a un grup, me la torna, la filera ha girat cua però torna per un altre cantó, ens apunta, aleshores som davant un hotel que obri la porta d’emergències i ens refugiem: els turistes s’han quedat fora observant l’escena: però la policia els dispara i se n’entren corrent. La foguera és immensa, i n’hi ha que passa per la vora; arriba un repartidor de pizzes en bicicleta, una mà al manillar i l’altra va filmant amb el mòbil l’escena, els policies, el foc… N’hi ha joves amb un coratge!

Són dos quarts d’una, i els periodistes han de continuar, han d’explicar què passa, a la feina!, a la feina! I nosaltres peguem cap a casa, a veure qui pot dormir!