Ulisses20

Bétera, el camp de túria

24 hores a Barcelona (1)

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, regals, República catalana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent