Ulisses20

Si és l’agost ja haurem començat les vacances una majoria de mestres. Mestres, o forners, o llauradors, si no és que molts ja les heu passades i us heu incorporat de nou a la feina, a fer pa, a collir melons o a preparar el nou curs…

N’hi ha que no faran vacances, perquè són presos. Presos polítics en el segle XXi perquè l’estat espanyol, el governe el pp o el governe el psoe, són contra la llibertat d’expressió, o la llibertat de diàleg, o la llibertat a seques. Per a l’estat espanyol, que s’empara en hereus del franquisme, policialment i judicial, tenir presos polítics és la cosa més normal. Ves, com si visquérem en la dictadura. Ací a l’estat d’espanyol governa el borbó com governava en dictadura o en transició. De fet va ser el dictador feixista qui va decidir qui governaria en la democràcia, i encara dura aquella decisió. N’hi ha més decisions franquistes actuals que encara ens governen, més que no pensem, més que no sabem, i més que no amaguen una situació política, militar, eclesial, policial i judicial en mans d’un estol d’antidemòcrates.

I de tot aquest merder, els del psoe i uns altres seguidistes, toleren qualsevol exabrupte, amenaça o violència. Ho toleren tot si ho vesteix una moda espanyolista contra la llibertat. És el model bastit durant anys que ja havien fabricat a mida durant la transició.

Per això el psoe, el parlament espanyol i altres parlaments regionals poden anar de vacances tranquils, mentre uns altres polítics, i només aquests, que han posat en dubte aquella democràcia, per això mateix continuen empresonats. No són els primers a ser amenaçats, a perdre el càrrec o la llibertat: n’hi ha joves, músics, fins i tot jutges que van perdre l’ofici per posar en dubte aquelles lleis franquistes i els seus privilegis.

Unes vacances que ja no poden ser normals, de cap manera, mentre dure la repressió espanyola contra la democràcia. Contra la llibertat, i contra homes i dones honestos i innocents, que es van jugar que la democràcia i Europa era per damunt de tot. Excepte d’espanya, és clar.

Estimades i estimats,

El cinc d’agost es compliran 79 anys de l’afusellament de les 13 joves que han passat a la història com “Les 13 Roses”, i aprofite la data per fer pública, la gravació i el text del meu poema, a elles dedicat, recordant que cap pal o pedra entre les rodes de la Vida pot ajudar-nos a anar endavant, i tan sols ens caldrà Diàleg i Comprensió, en cas contrari, sempre estarem, malauradament, abocats a la barbàrie. Potser algú puga saber que, fa temps, vaig fer un poema dedicat a “Les 13 Roses” i el vaig incloure al meu primer poemari “PESSICS DE VIDA”, abocant-hi tot el sentiment que em bategava. El Mestre Andreu Soler el va musicar estrenant-lo a l’església del Carme de l’Eliana, el 2 de juny de 2017, en el concert del “Cor de Cambra de l’Eliana”, amb la veu de la jove Soprano Neus Fuster. Com que el meu poema inclou els noms, edats i professions de les 13 joves, en començar s’escolten les veus d’unes dones, que de forma compassada, seqüencialment, i des de distints llocs del local, van alçant la veu dient eixes dades personals, al temps que els refilets de Neus Fuster aporten uns acords suaus i melòdics d’acompanyament. Fins ara no he disposat d’una gravació en mp3, i avui tinc el plaer de compartir-la, i podreu escoltar-la amb tota l’harmonia de la veu de Neus i el contrapunt del piano. Dura aproximadament sis minuts dels quals els primers són les veus de les dones que van dient els noms de les 13 Roses. Una abraçada ben coral, desitjant-vos a tots Pau i Concòrdia.

Víctor Iñúrria

13 FOCS , 13 ROSES

Carmen Barrero Agüero (20 anys, modista),

Martina Barroso García (24 anys, modista),

Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista),

Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista),

Julia Conesa (19 anys, modista),

Adelina García Casillas (19 anys),

Elena Gil Olaya (20 anys),

Virtudes González García (18 anys, modista),

Ana López Gallego (21 anys, modista),

Joaquina López Laffite (23 anys),

Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista),

Victoria Muñoz García (18 anys),

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 anys, sastressa).

Cinc d’agost, ens cal sumar,

5 més 8, 13 ens fan,

Cinc d’agost, Calor i Mort,

Fresca collita de roses roges,

Que impediren florejar.

Jardí de sang,

Un roig de foc,

Calor d’agost,

Odi mortal.

Eren 13. 13 foren,

Les Roses d’aquell jardí,

Que les tiges van tallar,

Sens permetre que el perfum

De sa flaire noble i jove,

Fóra brollador de Vida

I exemple de Llibertat.

Perdérem les 13 Roses,

I milers més, ignorades,

Per l’aterridor forfet,

De no pensar i sentir,

El que amb la «Llei?» obligaven.

Però no es van adonar,

Que en el fons d’aquella terra,

13 Roses arrelaren,

I en nova germinació,

Són la nova floració,

Del Jardí de l’Esperança,

De Llibertat i Il·lusió,

Que en aquest 5 d’agost,

Recordem amb tot l’amor.

© Víctor Iñúrria (En el poemari: PESSICS DE VIDA)

Pepa Bes va actuar anit a l’Ateneu de Bétera. L’acompanyaven dos músics de llarg recorregut, Ximo Cafarena (paraules majors) i Christian Molina. Si sou de Bétera, ja sabeu qui és Pepa, si sou forasters, potser que també la conegueu. Pepa té una veu particular i un dubte entre dos camins, aquella veu assimilable a mariadelmar, quan ella canta Grècia, les Illes, la mar, les vinyes o la terra, entre més una barreja entre el cant valencià i el seu estil particular, i un altre camí que ella també festeja, com és la lírica. Quan jo dic lírica ben bé que no sé que dic, perquè tret d’algunes coses, jo me’n fuig a fer feina al camp sense els audífons o els auriculars pertinents. Quan sóc al camp ja tinc prou sons que m’atrauen com per perdre’m en manies.
Anit Pepa va fer un recorregut per la mediterrània, musical i de veu, que prometia: Helena, carta a l’Exili, el silenci d’estimar, el bolero de l’Alcúdia, Yarem Yarem, el cant dels ocells, havanera del peix enamorat, el carme, torna a Sorrento, Tensió de Lluna, d’esquena a la platja, albada… Un programa que tombava de cul i feia el goig d’un públic que omplia el corral amb noves cares i moltes llengües: n’hi havia forasters de tan lluny com el Japó, fins i tot.

Nosaltres sempre li hem dit Pepa, malgrat que ara és diu Maria José i de jove es feia dir Peika. Fa uns dies, Toni de l’Hostal em demanava si eren la mateixa persona. I jo li vaig dir que li ho preguntaria, si ho era. Si hi trobava l’ocasió.
Allò cert és que Pepa té una veu bella, especial, que no sé si ha sabut guiar com calia, entre dues aigües. Potser que nosaltres érem massa joves, i ella volia una altra cosa, potser que cadascú havia de continuar la seua via, allò cert és que les dues vegades que ha sigut a l’Ateneu ha omplert, i si la primera vegada la vaig fruir més (més lliure, més la primera època, menys encorsetada), anit feia goig amb algunes cançons i en unes altres jo no la sabia identificar…
I ves que tenia dos contraforts de nom, músics gats vells que no han de demostrar res: Ximo Cafarena ha sigut Al Tall, Urbàlia i el mestratge de molts grups joves, mestre de música tradicional, capaç de diversos instruments, de projectes d’ací i d’allà, un gran referent sense el qual la música dels valencians en el segle XX seria incompleta. Que siga en el grup amb Pepa em fa viure amb gran confiança aquest futur. Pel que fa al pianista Chrtistian Molina, sap ser en diversos estils, el jazz, el pop, el flamenc, versàtil i camaleònic, ha tocat amb grans grups i bons músics, fruit de l’escola i la professionalitat de tants anys a l’escenari. Un altre gran contrafort. Si amb això no ens emocionem, potser que siga la calor d’anit, els dobles llenguatges, o una predisposició idiota.
L’Ateneu va fer una aposta anit de nivell. La resposta de públic va ser molt positiva. I algunes de les cançons del programa pagaven la pena. Si això passa per un comentari favorable… A la memòria de Pep Laguarda que dos joves guies de Pepa –Vicent i Toni— s’estimaven tant.

Més sobre Pep Laguarda

Una lectura imprescindible de JJ sobre Pep Laguarda

El psoe potser que ho voldria, que això fos un estiu normal. Amb l’ajut de molts democràtes ha aconseguit de posar-se al capdamunt del govern de l’estat espanyol (demòcrates que paguen l’ajut amb presos, amb esperances, amb propòsits lleials, amb conviccions). Però aquest estat encara manté el 155 pel que fa a la justícia, l’economia, els drets, el patrimoni… El 155 està instal·lat al cap dels polítics d’espanyols, que pensen que madrit ha de tenir el màxim de patrimoni en tots els sentits (material, econòmic, d’infrastructures, polític, judicial…) siga robat, conquerit, comprat i pagat per tothom. Allà pensen com pensen.

Nosaltres pensem d’una altra manera, sens dubte. I per això el 155 és una mostra principal que no som com ells, els valencians, en aplicar-nos normes contra nostre: contra la llengua, contra l’escola, contra l’acollida d’immigrants, contra la sanitat, contra la vida mateix… Sembla que ells, els espanyols, siguen encara en aquella escola conservadora franquista farcida de càstigs, per això ens castiguen, ens tenen a pa i aigua d’una metàfora que dura anys i panys. Per això no ens estranya que els llauradors vulguen vendre’s els camps, la terra dels pares, malgrat una vida de treball, o d’altres homes honestos, joves fins i tot, voldrien fer-se funcionaris, o uns altres encara s’apunten a fer-se espanyols, a veure si passa que, imitant-los, el tracte rebut siga diferent, gairebé com si foren com ells… Però no. No passa així. Perquè ves que n’hi ha valencians que volen passar per espanyols i són tractats de valencians, un càstig de viure si fa no fa, en simular una cosa que no som. Un és una cosa i prou. I si aquella cosa és obligada, militarment i policial, ni aixina. Per això els colps, les amenaces, els crits, el braç en senyal feixista. Ni aixina, xa.

Si fa uns mesos que governa el psoe a espanya, en quina cosa trobem que les coses han canviat, a València? N’hi ha presos polítics igualment, n’hi ha músics exiliats, n’hi ha temes que no es poden parlar, n’hi ha impunitat amb la violència feixista al carrer, n’hi ha amenaces militars en favor del dictador, n’hi ha policies que poden agredir sense que els passe res, n’hi ha jutges que persegueixen la llengua dels valencians, n’hi ha jutges que mantenen el nom franquista dels carrers, n’hi ha la mateixa economia valenciana del furgó de cua… Sí, sí, aquest és l’estiuet normal que voldrien ells, els tararots. Que ho deixàrem passar com si res. Com si aquell tararot major del Sanchez fos un demòcrata. Que no l’és. Això voldrien, els passarells, aquella merda.

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…