Ulisses20

Una llibreta dels comptes del tresorer d’una organització criminal amb tot de noms, pagaments, dates, quantitats, anotacions al marge… Un quadern francés, un cahier, o un quadern Rubio de matemàtica o de cal·ligrafia, no seria tan clar ni tan evident. Aquesta penyora fóra un regal per a qualsevol jutge, o advocat, o fiscal… És una prova de molt de valor, una prova física, de la cronologia dels pagaments, del frau d’anys, de la corrupció dia a dia. Una declaració com cal, com voldria qualsevol investigador, un jurista, un home de lleis, un professor de dret, el mateix Dan Brawn o Mario Puzzo.
Ca, romanços. Ni això no ha servit. Res de res. Aigua en cistella. No li val, diu un jutge cosí germà de M.Rajoy, o un jutge cosí segon, o un jutge cunyat de la dona, o un jutge sogre del ministre, o un jutge gendre de la dona, o la dona mateix del jutge, o el fill del jutge. No. No serveix de prova perquè és massa evident, massa; i això no, per ací, no. D’evidències ens en sobren, als jutges. Voler voler, no saben què volen…
Als Intochables d’Elliot Ness, el comptable era la peça clau, la pedra sobra la qual edificarien l’acusació. Calia salvar-lo. Protegir-lo. Ai, aquella escena de l’estació Central. La recordeu? Però allò, ho hem dit, és Hollywood. No compta. No li val. Açò és espanya, que supera qualsevol ficció, qualsevol, de got i ganivet o de terror. Espanya ho supera tot. Aquest feixisme de viu en viu de mariano, de soraya, d’arrimaes, d’iceta, de freixenet o la caixa, aquesta ficció judicial en catalunya, en la llibertat, en la democràcia… Ací el nivell de realitat és tan alt que no n’hi ha ficció possible.

Un jutge avisa can PP que la policia vindrà a regirar la seu central. Un cap de la policia avisa la policia al seu servei que no cal agafar un cotxe gaire ràpid, un que no haja passat la ITV serà suficient, que ha de tenir temps per avisar-los, a can PP, que ells vindran a regirar. El sots-policia telefona un diari amic, un dels múltiples diaris amics de la ciutat perquè preparen la notícia que, en unes hores, la policia regirarà la seu central del PP, perquè vegen que ací som tots iguals, tots sense excepció. Un altre intendent de la policia telefona a soraya SS, per comunicar-li que no poden esperar-se més, que en unes hores arribarà un furgó de la policia per regirar la seu del PP i, en concret, diu que s’emportaran uns ordinadors portàtils. Que faran unes quantes voltes, perquè en aquell moment n’hi ha molt de trànsit a la ciutat, i passaran per l’M30, per l’M40, i després ja hauran de fer cap a la seu del PP, si és que poden arribar-hi.
A can PP telefonen a la pizzeria i a la farmàcia, també telefonen als mateixos diaris, per comunicar-los que un cotxe policial va de camí a regirar-los la seu. Que ells són com els altres, que volen el mateix tracte. Que no s’amaguen, si són el PP.
Per l’altra línia del despatx principal telefonen a movistar, a Apple, a Microsoft, perquè envien tècnics informàtics especialitzats en discs durs d’ordinadors portàtils. N’arriben més de cent tècnics, militants del partit, voluntaris, cracs, haquers, una mobilització tècnica com no s’havia vist. Arriben en taxi, en autobús, en bicicleta, a peu n’arriben, en metro… Però el furgó policial encara és per l’M30. No n’hi ha pressa. Després d’unes hores, algú envia Paco Telefunken amb un martell, un mall i una picola de l’obra del seu germà que és obrer a Carcaixent. Paco venia de València, però el furgó policial encara és a l’M40 quan ell arriba amb l’AVE. Després d’unes quantes hores de martellades, la feina feta i netes les ditades o empremtes, arriba la policia judicial.

—Som la policia judicial i venim a per uns ordinadors portàtils, supose que ja saben que han tingut el temps justet de…
En uns dies, els ordinadors són al jutjat, algú diu que han provat d’esborrar-los, com?, s’exclamen a can pp, impossible!, qui ho pot haver fet? A la setmana arriba el furgó policial, el primer que havia eixit de la comissaria en aquella direcció, s’excusen que el trànsit i els peatges els han entorpit, que no trobaven la seu del pp: —venim a per uns ordinadors!

Un cap de “la policia no és tonta” es presenta al Congreso, s’adreça als diputats, a tots, la sorpresa és que els del pp són de fira comprant ordinadors portàtils nous, perquè els vells sembla que ja no serveixen, però el de la policia diu que ell és cap de la investigació sobre el frau del pp: la idea principal que amolla és una conclusió: la conclusió a la qual han arribat ell i el seu equip d’investigadors és que “El PP no és un partit net, que és una associació criminal organitzada per delinquir”

Els del PP s’estan ara practicant a la seu amb els ordinadors nous, posant-los a prova de jutges, de policia, de martells. Casualment, cap jutge, cap jutge de la península ibèrica, no escoltava aquell policia malparit que havia fet aquella declaració. El fiscal tenia mal de panxa. El fiscal de guàrdia també tenia mal de panxa. El fiscal de reserva del de guàrdia havia mort d’un mal de panxa feia dos dies. Casualment. Ningú no havia recollit aquell avís “d’organització criminal per delinquir”. Durant uns quants anys, la criminalitat no sabem si correspon al PP, als jutges, a la policia, a la premsa amiga del PP, a Microsoft, a l’herència franquista, a l’escola, als mestres…

Iceta, Borell, albiol, arrimaes, la víbora SS, m.rajoy, de segur que ja han encés l’arbre de Nadal a casa… Per què hauríem de suposar que són intocables, el PP?

El Centre Cultural de Picanya acollirà en unes hores el lliurament del premi de narrativa Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. A l’Horta Sud, a tocar de la ciutat, la gent del Bullent i la regidoria de cultura organitzen un dels premis de narrativa de prestigi, amb un acte que aplega discurs, sobrietat, compromís, identitat i escola. Fa molts anys que Picanya va establir una relació molt particular amb un dels millors narradors d’aquest país, Enric Valor, i com cada any, pels volts de Nadal, torna el reconeixement i la gratitud a un dels valencians cabdals del segle XX: la llengua i la literatura, les rondalles i la narrativa. Enric Valor és un clàssic de primera línia, malgrat allò que deia amb ironia Vicent Escrivà (a Catalunya el lligen poc, una llàstima). Només per la novel·la l’Ambició d’Aleix ja hagués merescut el reconeixement general —Jem Cabanes en parlava gojós d’aquella escriptura pulcra, neta, acurada, com pocs escriptors catalans de tot temps van saber fer. Ho explicava fa molt i molt Sanchis Guarner, fins i tot Joan Fuster, que la narrativa de Valor era una escola de llengua. Potser perquè va haver de fer escola, amb les gramàtiques, i les lliçons de llengua, no va poder dedicar-se com hagués volgut a la novel·la.

Dissabte, 20.00h, el centre cultural de Picanya reviurà com cada any un dels jorns imprescindibles del nostre calendari. En moments convulsos, que atempten contra la cultura, l’escola i contra la literatura del país i d’un senyor escriptor, no us voldríeu perdre tanta ambició.

Anit la plaça el País Valencià, a Picanya, va patir l’agressió feixista d’una colla d’intolerants. Anònims i covards. La pedra d’aquesta plaça és de les poques que conserva el nom original de País València, dels pocs pobles que en conserven la toponímia noble. El primer Consell valencià, després de la mort del dictador, va obrir la via democràtica al nostre país, i Picanya va ser el primer poble a demanar l’autonomia per l’article 151, quan era president de la Generalitat el MH Josep Lluís Albinyana, i per això va rebre Picanya el sobrenom d’honorable vila.
En retrocedir els Consells successius als atacs de la caverna política i mediàtica, la batalla de València, d’aquella espanya intolerant que encara ara torna a cuejar, Picanya es va mantenir fidel a la identitat, a la llengua, al nom del país i a la valencianització de places i carrers. Governada des d’aleshores pel pspv, ves si duen anys a l’ajuntament, han fet una aposta per la gestió, l’educació i l’atenció.
Però anit una colla de vàndals va dir que n’hi havia prou de convivència, que no en tenen prou amb els insults i les amenaces, que l’agressió també els eixirà gratuïta, diuen, si la veda feixista va barata, a preu de saldo.
El suport del psoe, i del pspv, al 155 de M.Rajoy —el pp de Bárcenas, Rato, Camps i la fórmula1, Fabra i l’aeroport de Castelló, Olivas i Bancaixa, les beates, l’aznar i la còrrua… Tota aquesta rastrera de polítics corruptes possibiliten l’agressió, si regna tanta impunitat i una amenaça directa a la democràcia.

—Per què portes un llaç groc, mestre?, em demanen a l’escola.

Perquè n’hi ha que són en presó per defensar els drets universals aprovats a l’ONU el 1948. A València i a espanya, encara vivim amenaçats, per violents i feixistes. I la democràcia ací ja no val un xavo. Per això, porte el llaç groc.

El pp és el partit polític més corrupte d’Europa. En canvi, encara és un partit legal a Espanya.
I a Europa?, com és que a Europa tampoc no els passa res, si ha sigut denunciat i multat diverses vegades per la pròpia Unió Europea, aquest partit, el PP? No en tenien prou amb els estudis internacionals, que l’acusen de partit de delinqüents? No? El partit ha sigut capaç de regalar premis a responsables europeus en canvi de sabó i agraïments verbals. No és prevaricació, això, en canvi de sabó i roba neta? Increïble i intocable.

Si un ciclista comet frau en dopar-se, ho paga internacionalment. No pot córrer enlloc, fins que no pena el càstig. Un atleta, un esportista… Ho paga car. Fins i tot una persona corrent, paga cara la delinqüència. En canvi, aquest partit, el PP, acusat d’això i d’allò, encausat multitud de vegades, amb tota l’escala de càrrecs possible imputada, des del president a l’ultim mono de la fila, ministres, regidors, alcaldes, diputats, parlamentaris…, tothom, tots els càrrecs que vulgueu afegir, són vius. Intocables.

Potser que havien negociat amb la justícia, abans de cometre els crims? Potser que sabien que no els passaria res? Si molts dels jutges són d’herència franquista, molts altres són família directa i uns altres han fet cursos i carrera a can pp… Què volíeu? Que ja van tenir la previsió de preparar una justícia afinada. I uns mitjans compensats. I una banca que els perdona, en canvi que els paguen les pèrdues amb diners públics, els nostres diners. I les grans empreses espanyoles, entrenades en robatoris grossos, poden tenir via lliure, en canvi que després els donen diners per a les campanyes, molts diners… Una carnaval de pp’s, jutges, banquers, empresaris, monarques, virreis, militars i bisbes, ahh els bisbes, diuen que si no ets del pp o similar no pots ser catòlic; sí, molt bona aquesta.

Malgrat un ferit o un lesionat, els del pp semblen intocables. Els intocables franquistes de l’espanya de sempre. No els podem comparar als Intouchables d’Elliot Ness perquè aquells eren en una pel·lícula i, justament, lluitaven contra la corrupció. El contrari que el pp, que és una realitat que no només ha negociat com corrompre l’estat sencer, amb còmplices i suports de tota mena, hooligans feixistes, sinó que ha afaiçonat lleis i interpretacions de la justícia per eixir-ne polit de manta delictes. I alhora fer-se ric. Sense fer-se rics el joc no era complet.

Ací els tenim, el pp, el partit complet, decidint, governant, robant, buidant les pensions, jugant-se el futur de milions de persones, corrompent la democràcia… Perquè són intocables. Però ho són, realment?

Quan vaig arribar a l’escola, dilluns, no sabia què m’esperava, tret del meu ànim encara lluny de la feina, amb aqueixa experiència europea acabada de viure. Potser que una part de l’esperit hi serà allà durant molt de temps, a Brussel·les. Però damunt la taula de classe hi havia una bossa de paper amb anses de corda d’una botiga de roba famosa, i un cartell amb el meu nom agafat amb una pinça d’estendre. Òbric la bossa i trobe una nota enganxada a un LP de vinil:

“El nostre fracàs és la lenta evolució que fem a la vida; quaranta anys després, continua de rabiosa actualitat, perquè veges si encara ets jove… Amb afecte.”

(la nota va signada per Imma, la cap de neteja de l’escola, i el seu home, Antonio)

El regal és un doble LDX de Lluís Llach, l’original enregistrat en directe a l’Olympia de París, el 1973, per bé que el disc va eixir el 1974, A la portada hi ha la foto de Llach a l’escenari i quatre referències, el nom del cantant, el nom d’una cançó que és un emblema del país, “l’estaca”, la referència territorial, “Catalogne”, i la col·lecció en la qual s’editava el disc, le nouveau chansonnier internacional. Si voleu, en més petit, a sota a l’esquerra hi ha la productora “Le chant du monde”

Això ja em va alçar l’ànim de nou, i el somriure i el goig de continuar treballant per l’escola, pel país, per la democràcia. És veritat que l’evolució democràtica d’espanya és de carranc, però nosaltres som República i peguem endavant. I a bon ritme perquè València s’hi apunte a curt termini.

El segon regal, en demanar als xiquets que feren un test breu i emotiu sobre la declaració universal de drets aprovada per l’ONU el 1948 (hom hi commemorava el jorn de la declaració el 10 de desembre), ja serà un altre capítol.

*Potser que la Junta electoral predemocràtica que decideix sobre què han d’informar a TV3 i a Catalunya Ràdio (allò que diuen els mitjans espanyols els la bufa pel foradet) no veurà bé que treballem els drets universals a l’escola, no?

En aplicar el 155, el pp va despullar-se davant el món per ensenyar l’essència franquista sobre la qual governa, fa política, economia de corrupció o atempta contra la declaració universal de drets aprovada per l’ONU. Des del fracàs (ha portat l’estat a la ruïna), la seua filosofia permet la revenja, la xenofòbia i la injustícia, social i política.

El 155 és l’excusa administrativa: el pp va envair la República catalana amb milers de policies, després va segrestar-ne el govern legal —va empresonar-ne una part— i ha començat a fer neteja de les institucions i de l’economia catalana. Ara pretén atacar l’escola i TV3. De fet ja ho fa, a través dels mitjans espanyols, i a través dels jutjats espanyols: prepara tot de querelles amb l’excusa que Catalunya no diu o no fa allò que diu el pp. I el pp convenç fiscals i jutges que això és un delicte que atempta contra espanya, no dir o fer allò que diu el pp.
Per legalitzar el colp d’estat, el pp es va inventar la imposició d’unes eleccions, a les quals es van apuntar els llepons psoe i c’s, amb l’objectiu d’arribar a governar el territori envaït. Incapaços de guanyar-lo en democràcia, la banda del 155 va decidir d’empresonar els líders dels partits contrincants, són en presó o a l’exili. Només així, la banda veu alguna possibilitat real de governar Catalunya i tornar-la al provincianisme espanyol. De fet, la banda del 155 (iceta, arrimaes i els franquistes del pp), riu i balla en campanya com si el 21 de desembre n’hi hagués unes eleccions democràtiques, o no n’hi hagués repressió, censura, amenaça, presoners polítics i gent a l’exili, sota l’amenaça de l’arbitrarietat judicial.

No tenim sinó una majoria de mitjans deshonestos, que atien i fan publicitat d’aquesta impunitat espanyola contra la democràcia, com en temps franquistes. El patetisme de la banda 155 voldria convertir aquest no viure ‘antidemocràtic’ en normalitat, amb l’ajuda de col·laboracionistes que es venen l’ànima. N’hi ha milers de Barberà, Colaus, Icetes…, que prefereixen tenir contenta espanya, la Caixa o el Sabadell, que no defensar la democràcia. Que es debaten entre posar la família als pessebres o viure amb dignitat.

Vostés ja saben què espanya no significa democràcia. Trien.

Hem fet nit a Perpinyà i hem eixit enjorn. Com diu el professor Guardiola (no us perdeu les declaracions a Manchester de perquè lluu un llaç groc) si ens llevem enjorn, matí i prest, serem imparables. Malgrat les condicions complementàries, que ves si en tenim a la contra de mal respir i d’agressió constant.

Fa dos dies érem a Brussel·les, a la vora del president Carles Puigdemont, en favor de la democràcia. D’ençà, hem passat per Bruges, Luxembourg i Perpinyà; després, esmorzàvem a la carretera, a prop de Vilafranca, abans de pegar cap a Bétera, final de la nostra ruta europea. Hem tingut un viatge extraordinari, concentrat en cinc dies intensos, dalt d’una autocaravana. No veníem a fer turisme, ni a fer vacances. Calia ser-hi i vam decidir de ser-hi. Escric a casa, repasse els cinc dies, els moments especials, la feina personal sense fer, el fardell de roba d’hivern que hem tornat (quin fred fa a Europa), repasse què faré demà, unes hores abans de l’escola… Hem tornat contents de participar d’aquest projecte cívic, de venir voluntàriament a donar suport a un home i un govern compromés amb el país. Nosaltres hem tornat a casa, però el president, no; ell no ho pot fer; s’estarà a Bèlgica perquè el govern espanyol, que ja ha fet presonera Catalunya, l’amenaça en privar-lo de llibertat, com si fos un delinqüent. El president tindrà cinquanta mil històries, ara, una per cadascú dels que vam ser-hi allà. Nosaltres tenim una història per hom, per explicar, a grans trets, els detalls d’un moment únic. Ell no ens coneix a cadascú de nosaltres, no, però nosaltres sabem com se la va jugar, per consciència i enteresa. Amb ell, n’hi ha més de polítics exiliats, com n’hi ha d’empresonats. A Espanya, per les idees, n’hi ha gent en presó encara: polítics, músics, cantants, titellaires, joves… Per les idees. És el segle XXI, però aquest estat funciona així encara. Per les idees, empresonen els homes; per ser un delinqüent, no. I de delinqüents n’hi ha a dalt de tot del govern espanyol, a la casa reial espanyola, en la majoria d’empreses d’energia o de l’íbex. A l’església, a tot arreu, n’hi ha. Delinqüents lliures, en la seua majoria, en canvi d’empresonar homos honestos. Patim una justícia de revenja, en un estat revengista, en especial contra la llibertat i la democràcia. Vet ací la raó del nostre viatge, una d’elles, en favor del nostre país i contra la corrupció democràtica d’institucions i persones. Cinquanta mil històries en favor d’un president, en favor de la llibertat dels presos, cinquanta mil raons per aconseguir de viure en democràcia.

Enllà dels deures, que era donar suport a la República i al govern, i a la democràcia (no ho oblidem), què havia de fer una gernació de milers d’homes i dones a Bèlgica? Fer turisme, visitar els pobles dels voltants, que han acollit de manera extraordinària un desplaçament brutal. I explicar als belgues què passa en aquell estat del sud, que el boca orella fa molt de paper. Allà on hem anat ens hi hem trobat la gent de casa. Com a casa. A la carretera, a les àrees de servei, als pobles, als càmpings, a les estacions d’autobusos, al metro, als bars, als restaurants, a les botigues, supose que als aeroports, a les estacions de tren… Hem ocupat Bèlgica harmoniosament, sense incidents, de manera pacífica. Perquè la lliçó la portem molt adoctrinada des de l’escola: sigueu qui sou i què sou. I som gent de pau, sobretot, de comportar-nos, gent festívola, però seriosa, d’una capacitat sorprenent, corprenedora. Perquè són molts anys d’aprendre, de rebre, de saber que calia ser d’una altra manera. Som d’una altra pasta. I per això ens han felicitat i també per això el mediocre Gonzàlez Pons estava tan enfadat, tan carregat de mala fel.

El desplaçament més massiu, després de Brussel·les, hom l’ha fet a Bruges. Una gernació amb els distintius grocs ha ocupat els carrers i les places d’aquella ciutat de conte. Perquè Bruges és un conte de Nadal, vestida d’arbres, de llums, de casetes de fusta, de Nicolaus, de botigues de tota mena, però sobretot d’aparadors de xicolate. Les casetes de rajola, de maó roig, amb aquella geometria típica en escaleta, els carrerons empedrats, els carros amb haca, un fred que pelava, la plaça amb la pista de gel, i el somriure dels catalans a tot arreu, i el cant i el clam entusiasta que no aturava ni s’aturava. I el mediocre del Pons, un homenic que encara no sap què fa, ni de quina cosa treballa, pobre, treia bromera per la boca, perquè n’érem cinquanta mil i els policies belgues ens felicitaven, per la lliçó de democràcia.

Nosaltres fem el primer dinar en taula, en un bar: un guisat, una olleta, uns musclos, vedella belga, i la cervesa de bruixes, boníssima. Hem dinat i hem celebrat amb les taules dels costats, aquesta mostra de força i de coratge del país. Tota Bèlgica en parla, sobretot perquè Bèlgica està ocupada per catalans que en parlen, però també per belgues que, acostumats a la democràcia, no tenen por de debatre i de parlar d’allò que veuen, sense que ningú no els ho amague. A Espanya prohibeixen que TV3 puga informar, els mitjans espanyols ja sabem què diran, però encara així, el pp no tolera cap passa en favor de la democràcia, cap ni una. I s’enfada si els diem com són d’inútils: fins i tot una Junta electoral fiscalitza els periodistes i el periodisme, però només si és de TV3: els altres tenen llibertat per fer pur franquisme als mitjans i a la política.

Fem una altra volta per aquesta ciutat màgica i ens conjurem a tornar-hi. Gairebé que ens perdem cercant la caravana, però fem via i camí avall: hem tingut la pensada de passar a sopar a Luxembourg, si ho tenim a tocar!, Home!, que potser que no tornem! Bons som els valencians que encara no hem dit “va” ja ho hem fet. Cap allà ens agafarà la nevada de camí, però arribem estalvis, al parc municipal, aparquem i sopem. I passada la mitjanit ens decidim a visitar la ciutat, fer un passeig per baixar el sopar i continuar xalant del perquè d’aquest viatge. Fa un grau baix zero, però ja no neva; abrigats, aquest fred és molt suportable. Ep, qui no corre vola, fa unes hores érem a Bruges, ara som a can Juncker per deixar testimoni de quin és el repte, d’aquesta gent coratjosa. No més gran que el terme de l’Olleria, Luxembourg no impacta com bruixes, malgrat alguns barris excelsos de la ciutat. Demà tornarem, i ens tornarem a trobar tanta gent com baixarà cap a casa. Encara venim emocionats de tot plegat, i del viure uns dies dins d’una caravana.

Agafe un taxi després de dinar per trobar-me amb una sorpresa més en aquest viatge. Li demane al taxista que tinc pressa i m’agradaria arribar a les Galeries Hubert en quinze minuts. —En cinc minuts hi seríem, però ho veig impossible; la vostra gent ha ocupat la ciutat i no assegure res.

Plou, n’hi ha molt de trànsit i l’home va buscant rutes alternatives. Jo em mire el rellotge cada trenta segons. Potser que arribaré. Jo parle en francés, el taxista em respon en espanyol. El meu francés és banyat, plou que no para, i ja anem fent, els dos, una conversa internacional. És nit fosca i els carrers són rius de gent amb llaços grocs, estelades, bufandes, barrets grocs, impermeables.
—El deixe ací, diu el taxista…, a la dreta, si baixa dret, trobarà les galeries.
Cerque el bar Mocafé, una gernació que canta clams en favor del país, uns altres canten els segadors, uns altres diuen qui és el president, Brussel·les és una festota en favor de la llibertat, quina contradicció. Em diuen que de pujar a la Gare Central, oh, on és?, agafe un camí a l’atzar, em desvie, gire, plou a cànters, a bots i barrals, m’he deixat el paraigua, però arribe tard i banyat. Molt banyat. Cerque refugi a l’estació. A dins fa molta calor, a fora n’hi ha un grup que fa música de xerinola, faig una altra volta. He fet tard. M’enfade però no puc fer res. Si ets pel món no pots badar. Baixe cap a la plaça Gran de Brussel·les, trobe una colla de Bétera, xa!, volem fer un café però és impossible. No n’hi ha una cadira buida enlloc. Plou, a la plaça Gran n’hi ha música, llums, un espectacle nadalenc. Tot de catalans l’omplin a vessar, la plaça, les galeries Hubert, l’estació, els carrers, tothom va tan banyat que no sembla que ploga. Quin coratge, Europa!

Una lliçó a Europa. Ahir n’érem més de cinquanta mil a Brussel·les. El clam a Europa per la llibertat de Catalunya fa molta impressió. També perquè es defensa la democràcia, encara com si no hi tinguérem dret. Aquest és un clam que Espanya ha prohibit de difondre, que pretén d’amagar a la gent i als mitjans, fins i tot adoctrinant els periodistes perquè diguen allò que dicta el pp, el psoe o ciutadans, tres partits contra la llibertat i contra la democràcia.

El goig d’aquest viatge de milers d’entusiastes, espanya el voldria minimitzar, perquè destapa la manca de llibertats mínimes a l’Estat més corrupte d’Europa, més ruïnós, més podrit. En canvi, la festa catalana a Brussel·les té un esperit que encomana, que fa créixer l’ànim, que apropa la utopia de la llibertat dels pobles, de tots els pobles, fins i tot el francès, l’alemany o l’espanyol. La lluita de la República catalana és la lluita d’Europa, una lliçó nova per la llibertat, la solidaritat i la justícia. Ves si allò que clamaven ahir els esforçats viatgers del país era gros.

Els catalans fan escola, en el sentit més ample, fan història i obrin via a altres pobles. És difícil fugit dels tòpics, de l’excés d’adjectivació, de no caure en la complaença, però n’hi ha una part del govern a l’exili, amb el seu president, i una part del govern a la presó. Poca broma. Així que tampoc no volem ser excessivament sobris. Ho deien dinant avui a Bruixes (ja farem la crònica), que som pacients, tranquils i cívics, però fins i tot els millors pobles, i els seus mestres, n’hi ha un moment que han de traure la mala llet, perquè sense unilateralitat (com diu la gent de la CUP), la República no creixerà. Ara per ara, no ens en cal, de mala llet, per demostrar al món de quina cosa som capaços.

Ahir vam viure un moment únic a Brussel·les, camí de la llibertat. Cada colp som més aprop. Perquè si encara no és completa, és perquè les raons contra nostre són de repressió, de violència i de males arts. En condicions d’igualtat i de justícia, Catalunya ja seria lliure. Amb el suport a la repressió d’aquesta Europa del segle XXI, espanya tenalla molts dels principis universals de la carta de les Nacions Unides, amb el consentiment d’una Europa envellida, rònega, econòmica. Els discursos d’ahir no tenien res de sobrer. N’hi havia de valents, però n’hi havia de denúncia a la complicitat europea contra la llibertat. I ho vam aguantar tot, amb fred i pluja. I neu si calia.

Però jo us volia parlar de l’home més esperat, ahir, a Brussel·les. L’home més aclamat, agafat de les filles, de la dona, dels amics, us volia parlar de l’emoció que ell va mostrar en arribar al parc, quan es va trobar la primera gernació que ens vam acostar a rebre’l com mereixia: “President!”, President! President! Les galtes, la mirada, les mans, eren d’agraïment, de voler abraçar-nos —aquell home s’havia emocionat de valent, com nosaltres— va haver d’amollar les mans de les filles i començar a saludar, aquell gest que regraciava el suport de tants milers que havíem vingut a acompanyar-lo. No estan sols, que no ho estan, però ells són a l’exili, i nosaltres tornarem a casa, i aquell gest de coratge, de força, de confiança, pagava tants quilòmetres i ens aplegava més el somni: “un poble no ho serà, si no té somnis compartits”, diu Guillem d’Efak. El clam a Brussel·les és a mig món democràtic (espanya no hi compta ací), i potser aquesta llibertat plena, solidària, compromesa, fa molta por. La llibertat fa por, xiquets!

En favor de la llibertat dels presoners polítics, de Puigdemont president, de la República, de la democràcia, de la llibertat, eren molt sentits, i escoltats. I el cant dels segadors amb un cor de cinquanta mil ànimes et prenia el cor!

Vivim uns moments èpics, i prompte o tard la realitat atraparà els somnis per convertir-los en històries de debò. A Brussel·les, malgrat tot, vivim tot això com a possible, en un país democràtic, Bèlgica, que ens ha acollit durant uns dies. Viatjar ajuda a entendre com de bé es viu en democràcia. Ves els anys que hem perdut, i quanta misèria hem patit.

I encara somriem. I feina per envant. N’hi ha TVs belgues que parlaven de més de setanta mil; com no havien vist mai. I somriem! Com Europa no ha vist mai.

Set de desembre de 2017. Som a Brussel·les perquè hem volgut viure un moment històric: aquest viatge, ho sabrem després, farà història per diverses raons, una és que Brussel·les mateix confirma que avui hem fet la manifestació més gran de la història d’aquesta ciutat. Això és l’èxit rotund. Però la nostra emoció venia per un altre cantó, sense pensar-ho, sense esperar-ho, ens hem trobat amb el president: venia agombolat per un grapat de gent i per la família: vestia amb l’abric i una bufanda de color groc lligada al coll. Em direu que són collonades, però l’home lluïa elegància. Fins i tot en això som una lliçó, xa.

Ens hem aplegat al prinicpi, i hem trobat els valencians, amb el Pep Guia al capdavant d’una pancarta que volia visibilitzar la presència dels valencians en favor de la República i del president Puigdemont. En Pep serà l’home més actiu i més entusiasta d’aquest país, sens dubte, i no volia perdre’s aquest jorn, ni cap detall: ja ho explicarà al seu bloc, si vol. Però Brussel·les s’ha quedat petita, per atendre tants catalans com s’hi han aplegat: em omplert els metros, les places, els carrers, els bars, els restaurants, i ens hem passat de cívics. Com que la consigna era no embruteu Brussel·les, n’hi havia que recollien papers i més coses de terra, que no havíem llançat cap de nosaltres. Molta gent s’ha afegit a aquesta col·laboració, i n’hi ha que encara mantenien aquest repte quan ja havia caigut la nit: ací a dos quarts de cinc, ja és nit fosca, caguenlou.

Tothom ha elogiat l’esforç que suposava venir a Brussel·les a manifestar-se. UN esforç econòmic i d’organització que és molt elevat. Però ha pagat l apena, perquè tothom pensa que el model català de lluita per la llibertat asegura no només un nou estat a Europa, com ha dit un dels consellers del govern, sinó també un model per altres pobles que també volen reclamar la llibertat, alhora que posa Europa en el repte de decidir quina mena d’institució vol ser: en favor de la democràcia o de les dictadures de l’economia i dels estats.
Però els valencians què diuen de tot plegat? I un home com Josep Guia, seixanta anys a la lluita per la llibertat i el país, què diu?

Avui és el jorn, el motiu principal del nostre viatge. A l’espai de les caravanes del pàrquing C de Heisel, ja n’hi ha molt de moviment. Eixim prompte cap a Brussel·les: abrigats, molt abrigats, perquè el fred és intens i avui ja ens acompanyarà fins que tornem. La gent agafa les estelades, els cartells, els impermeables, els barrets de llana, els llaços, la gent ho porta tot ben preparat, organitzat… Baixem a peu cap a la parada de la línia 6, un rierol de gent avall, a tocar del parc de l’Atòmium, però finalment pugem fins a Heisel, perquè el maquinari dels bitllets no rutlla per a tanta gent. El primer que comenten és que no n’hi ha bonos de metro, sinó bitllets individuals i abonament per al dia. El metro va que petarà, a cada parada n’hi ha centenars de persones que volen pujar, però és impossible. Vivim alguna situació difícil, però no passa d’ensortit. Arribem al parc del Centenari com unes sardinetes dòcils, gojoses. Hem fet relació amb aquests d’allà, els d’allà, naturalment que hem dit d’on venim, n’hi ha un humor malgrat les dificultats que no sembla natural,. Però ho porta aquest moviment entusiasta, què hi farem.

La concentració és espectacular, en el primer moment: una gernacióde color groc converteix Brussel·les en una ciutat en favor de la llibertat. Molts milers encara no han pogut arribar, perquè els metros, van lents, lentíssims.

Els valencians hem quedat a la porta Nord del parc, avinguda Isers, o un nom semblant. Demanem com arribar-hi, ens ho indiquen i ho trobem a la primera… En aquella banda n’hi ha moltes càmeres de televisió: potser que hem topat amb el que serà el cap de la manifestació: sí, ens ho confirmen, n’hi ha la Marta Rovira i el Gabriel Rufian. Comencen a aparèixer tot de rumors que, davant tanta gent (què esperaven?) es modificarà el recorregut de la manifestació. Són rumors, però és veritat que n’hi haurà canvis o gent que es desplaçarà per carrers laterals. No hi cabem. L’èxit és rotund.

La sorpresa majúscula ens la trobem davant el nas. Com un regal.

Em telefona Maria, que és a la plaça major de Brussel·les: on sou?, uii, encara som a dos-cents quilòmetres, acabem d’entrar a Belgica. Però si havíem quedat a sopar!!, s’exclama. Sí, sí, tens raó, però això és una caravana, una caravana de cent cinquanta cavalls, però els quilòmetres són faves comptades: s’han de fer. S’han de narrar, viure…

Maria em talla, amb aquell respecte de la saviesa: “Quina vesprada que hem viscut a Brussel·les, Albert!” Quina festa tenim a la plaça. Li comente que ho hem seguit per les xarxes, a través de twitter i dels blocs i de Vilaweb. Ai, quina enveja!
Maria Conca ens explica la recepció del president de la República catalana, el Molt Honorable Carles Puigdemont, en l’inici de campanya. Explica que s’hi han trobat tot de valencians, que ja han organitzat demà un punt de trobada per anar-hi plegats a la manifestació, que tenim pancarta, lema i tanta il·lusió com els milers de catalans que avui ja hi són com els milers que encara són de viatge, podem certificar-ho, tants com ens n’hem trobat. Tants com s’han quedat a casa tenint compte.
Quin esperit, quin alenar, quina joia vivim en directe, en viu… Per la democràcia. Tot això és per la llibertat i la democràcia. Serà bonic, això, mare!

Us pensareu que he begut, que el to no és propi ni sobri d’un viatge tan important. Ca, ni hem begut ni hem sopat, i ves quina hora és: les 23h. Això ho expliques al món, que són les onze de la nit, a tocar de la capital d’Europa, i que encara no has sopat ni t’ho creu negú. Bé, si afiges que ets valencià, que som valencians, aleshores s’exclamen: aaahhh!
Ui, tenim un petit incident propi del viatge en carvana, ha caigut un pot de no sé on, Conxa s’alça a agafar-lo, compte, ep… Però non parem a pixar? Una altra vegada?

Avant avant, cap a Brussel·les!

És un viatge llarg. En cada àrea que parem demane a la gent què, d’on ve, com els va el viatge i tothom em respon amb joia, amb ganes de parlar i d’explicar per què fa aquest esforç: cal demostrar al món qui són i com són els catalans. Potser que no siguen tots, però una majoria sí, i jo en voldria molts així, molts, amb aquest coratge tan sencer. N’hi ha xiquets, joves, gent gran, gent molt vestida amb gent menys mudada, cotxes cars i cotxes que només són cotxes, furgons, caravanes, autobusos, molts autobusos, moltes caravanes (nosaltres que pensàvem que seríem els únics amb una caravana de rics).
Ens hem decidit per la ruta de Lió, A7 i A6, i després cap a Nancy i Metz. Els que han agafat la ruta de París diuen que han trobat grans retencions. Parem, parem manta vegades, prenem café, bevem aigua, mengem (portem taronges, ja ho sabeu, però també rotllets del forn de Rosegó de Bétera). Ens hem deixat les galetes ed Titaigües, xa, però encara tenim moltes reserves de tota mena. Ara parem a prop de Nancy. Ens trobem tres viatgeres de caravana, ens demanem on farem cap a la nit, tothom diu que al parc de Heisel, que n’hi ha un gran ambientàs i molt d’espai.
N’hi ha cues als serveis, a les caixes de pagament, a les màquines de café… Els francesos no es creuen què passa un dimecres feiner: què vos passa als catalans, xa? Aprofitem per parlar amb els uns i els altres, i molts endevinen que venim de lluny, o de més lluny, pel nostre accent valencià. Sí, nosaltres venim de Bétera. No triguem a dir-ho. Com diu Núria Cadenes, només els de Bétera confessen a tothom que són de Bétera a la segona frase. N’hi ha una dona que em diu, ah, el poble del director de Vilaweb. Sí, sí, que li dic, exactament. Sí, em retorna ella, el Vicent Sanchis. Aaahhh, no!!! Dona, aquest és un altre valencià, però és el director de TV3. Uii, això ja ho havíeu pensat, que els dos Vicents valencians dirigeixen dos mitjans emblema d’aquest país?
Tornem a la caravana, fa un fred que pela. És de nit, una nit fosca de grans bancs de boira. Falta menys, molt menys per arribar a Brussel·les. Unes tres hores. El mòbil diu que hi serem al parc de l’Atòmium a la mitjanit. Uii, encara ens queda llonganissa.
Lluny? Havíeu dit lluny? Això és enllà del món…, però paga la pena. Mari aprofita per tancar l’apunt: ja que han tret l’ordre internacional, Puigdemont hagués pogut baixar a Perpinyà…

Ui, ara tenim Luxemburg a quaranta quilòmetres, què fem?

Road to Brussels. Crònica1

Dia 5 de desembre

Som camí de Brussel·les. Hem eixit pels volts de dos quarts de set i hem fet nit a l’àrea de la Jonquera. No cal parar gaire en els detalls de com vam planificar el viatge, des de Bétera. Ens vam dir, els valencians hem de ser-hi! A Europa cal gent de València, també, per reivindicar la llibertat i la democràcia, més encara que de cap altre país. I per reivindicar el camp (nosaltres portem mandarines arrufatines, Vicent diu que són especials).

Diverses caravanes i autobusos ja s’apleguen en aquesta àrea de servei., a la Jonquera. No fa gaire fred, la veritat, dos-quatre graus dalt zero és suportable. No fa vent, és una mica núvol i sopem dins la caravana. És mitjanit. Un accident a l’alçada de Girona, que ens ha retingut una mitja hora, ha sigut l’únic incident en aquest primer tram. Vi del país, cuixot, taronges, cacau i a dormir.

6 de desembre

Són quarts de set del sis de desembre. Una colla de vint motoristes, pega cap a França. La moto demana coratge i no témer el fred d’Europa. Passem a Catalunya Nord, i topem amb la primera retenció seriosa. Els francesos han disposat un control a l’autopista. Només deixen passar dues vies de cotxes i una altra de camions. N’hi ha policia i militars. D’ençà dels atemptats de París, l’exèrcit és al carrer, ací, no saben com alçar-lo. Passem el castell de Salses, final del país, i ens aturem en un aire occità. L’ambient és de sentir-nos a casa: autobusos, caravanes, cotxes particulars… La gent va vestint els cotxes amb estelades i cartells amb consignes en favor del diàleg, la democràcia, la llibertat dels presos. Somriuen, esmorzen, s’abriguen, ha baixat la temperatura, el cel és net i el fred apareix per primera vegada. La gent es fotografia, s’abraça, se saluda, es demana d’on ve, és un viatge de festa, camí de Brussel·les, a reivindicar la llibertat, a testimoniar al president Puigdemont que no és sol, que milers de catalans vénen a fer-li costat. Viure aquest moment en un aire que ells diuen francès, i nosaltres considerem nostre, ja paga la pena el viatge. No cap una agulla en aquesta àrea de servei i tornem a la carretera.

Per cert, ara que passem la república francesa, com es nota el gran canvi d’estat: en les carreteres, en les àrees de servei, en l’humor, en una certa democràcia, ah la igualtat i la llibertat i la repúblique, malgré lui!