EL TREN PERDUT
Tinc molt clar que la tarda de la Declaració d’Independència al Parlament, ens van tremolar les cames i vam desaprofitar una oportunitat única per fer el pas definitiu i noquejar al rival encara astorat pels resultats de l’1 d’octubre i el context on ens bellugavem.
Marta Rovira ens explicava al començar la campanya, que la marxa enrere tenia molt a veure amb les amenaces de morts al carrer que havien rebut per part de l’Estat espanyol i que va ser criticada des de la part espanyola amb virulencia ofensa.
Ara el Coronel espanyol expulsat l’any 1990 Martinez Inglés, dona tota la credibilitat a la dirigent repúblicana i les amenaces des del Govern espanyol a la Generalitat en cas de fer efectiva la DUI. Ens explica que son tàctiques de guerra psicològica per intentar evitar primer el referèndum amb resultat de fracàs i desprès elevant el to amb intervenció militar si desprès de la DUI es feia efectiu el control del territori per part dels Mossos i mobilització de la societat civil. Critica la planificació de l’operació fruit del desconcert per les urnes de l’1 d’octubre i la veu inviable tant per la preparació com pel context dels exercits dins la Unió Europea on no poden disparar contra la seva propia població.
Arribats en aquest punt, arribem a la conclusió de que els nostres partits van caure en el parany i van deixar sense efecte una oportunitat única que va desconcertar la gent disposada a tot per defensar la República declarada i que va tornar a casa decebuda i desorientada. Calia aquella tarda mobilitzar els Mossos i amb el suport de la resistència civil en els punts sensibles com Aeroport, Centres de comunicació, Mitjans Públics i d’altres prendre el control del territori i mostrar al món la nostra determinació i entrar en el context dels fets consumats que també farien entrar el procés en un altre pantalla més definitiva.
Ara sabem que l’amenaça de l’exercit era foc d’encenalls i que davant 2 milions de persones al carrer era gairebé impossible retornar el control i amb el temps per les reaccions internacionals possibles, cada cop fent més inviable una marxa enrere.
Tanmateix cal dir que les decisions son fàcils de dir amb perspectiva i sense la responsabilitat efectiva, però el tren perdut es un fet que ara esperem en un segon tren molt més complicat i en un context de repressió brutal que ho fa tot molt més complicat i difícil.