ALBERT CORTES MONSERRAT

Espectacular manifestació a Brussel·les, amb més de 45 mil persones, moltes vingudes de Catalunya, desafiant els 1300 quilòmetres de distància, el fred, la pluja i altres inconvenients per poder fer sentir el nostre clam al cor d’Europa, donar suport al nostre President legítim i part del Govern i denunciar un Estat autoritari que la Unió Europea fins ara no ha respost com caldria, i de pas uns ciutadans europeus que tenen tot el dret de defensar els seus drets individuals i com a poble si son amenaçats de la manera que s’ha fet.

Davant això, la vicepresidenta espanyola treu l’espantall del DNI espanyol per poder estar avui a Brussel·les. Francament esperpèntic, el seu esperit conqueridor i d’imposició nacional no li permet veure que això va de sobirania popular, de dignitat i de democràcia. La llei feta a mida i el carnet administratiu no poden ser mai l’element clau de res, i molt menys per davant de tot un poble.

La resta del bàndol unionista, ens ha titllat d’esperpèntics per part Popular, de no fer cas al “manifestodromo” i demanar el vot per part de Ciudadanos o del mateix Domènech avalant les paraules d’Iglesias i la relació entre independentisme i resurrecció del feixisme.

Res de nou, el de menys es el poble, les seves accions, les idees, la democràcia o la repressió sense fre amb presos polítics inclosos. El més important es el relat paralel i virtual avalant la violència contra la població i de menyspreu a una bona part dels catalans amb majoria parlamentària inclosa, tractats de fanàtics per les seves idees.

Avui Europa te una nova oportunitat de poder defensar els seus ciutadans i deixar d’actuar com si haguessin europeus de primera amb dret a tot i europeus de segona amb els drets retallats. Prou excuses de Constitucions i lleis i més mirar com tracten els Estats als seus ciutadans. Es a dir un Europa per la gent o una Europa a pesar de la gent.

Avui, Espanya celebra el dia de la Constitució, precisament aquella que serveix com excusa per retallar drets i llibertats de les persones amb una interpretació que recorda un neo franquisme sense límits, en comptes d’una democràcia moderna i on la gent es la protagonista.

El president espanyol diu que avui més que mai celebra amb orgull aquest dia per 39 anys d’assoliments compartits, convivència, llibertat i prosperitat i un gran consens que seguirà oferint certeses. Alhora la Junta electoral segueix fent retirar cartells de la via pública i edificis, com a TV3 que posaven per exemple “Democràcia” i una Justícia espanyola que amb la retira de l’euroordre per tornar al President i Consellers de Brussel·les admet que es diferent a la que es practica a les democràcies europees.

M. Rajoy ens parla de d’assoliments, de convivència i prosperitat amb gran cinisme. Suposo que es deu referir a un sistema establert de corrupció amb portes giratories pels líder polítics, la nul·la separació de poders amb un TC i uns tribunals hereus dels de l’antic règim i que amb l’exemple de la retirada de petició d’extradició, s’ha vist clarament com la por a la derrota, demostra que no hi ha cap base pels delictes imputats al President, Consellers i Mesa del Parlament, i molt menys per la injusta presó preventiva amb presos polítics en ple segle XVII, una autèntica vergonya per qualsevol democràcia.

El consens suposo que deu ser per l’acord PP, PSOE i Ciudadanos pel cop d’Estat a Catalunya en forma de 155 i uns Podemos que posen al mateix sac la declaració d’independència que aquest acte antidemocràtic demostrant el seu tarannà i parany per la societat.

Les certeses, si que les hem vist. Una Constitució amb articles que posen a l’exercit per garantir la unitat territorial i exposen la insolubilitat d’un Estat a l’estil “una grande y libre”. De fet una actualització del franquisme que 40 anys desprès i amb el primer gran repte democràtic plantejat per Catalunya ha demostrat el que es amb la recepta de la violència, la força i la repressió sense límits, deixant la democràcia la el poder de la societat en un no res.

En definitiva, res a celebrar.

Ja tenim la campanya en marxa d’unes eleccions il·legitimes, convocades des de Madrid i amb dos blocs clarament definits, aquells que defensen la legitimitat de la República i aquells que defensen el 155 i l’atac despietat al que representa Catalunya i la seva gent.

Ahir Garcia Albiol va acabar el seu primer acte amb el crit de “A por ellos”, molt significatiu del seu tarannà i objectius. Ja sabem que la seva normalitat seria uns mitjans públics on la part més important de la ciutadania al carrer i que ha donat una majoria Parlamentària amb l’objectiu de la independència fos obviada i arraconada i unes eleccions amb les garanties que segons ell son mantenir candidats a l’exili forços i altres a la presó preventiva per la seva imaginaria perillositat. Aquesta es la seva normalitat, no ho oblidem.

Per altra banda, Arrimadas ens reclama el vot útil per ella, així ens ofereix governar per tots els catalans, es veu que ara no era així, solucionar el problema a les escoles imaginari eliminant el català d’una vegada per totes i posant als peus dels cavalls el nostre territori sense remei, segurament fen actes simbòlics com donar les gràcies als cossos policials que van utilitzar la violència desmesurada contra la població, potser la creu de Sant Jordi, hi tot.

El tercer en discòrdia, el PSC, en Jimènez Villarejo ahir feia un esport molt habitual entre el tripartit del 155, comparar un procés pacífic i democràtic com hem viscut a Catalunya amb l’aixecament franquista del 36, alguns també ho fan amb el nazisme i es queden tant amples. Segurament massa democràcia per ells que no poen païr, i cal fer veure a la gent que estava equivocada i segons que no hi te dret encara que ho vulgui i sigui majoria, ja que divideix i fractura la societat, curiosament sempre en una direcció i no en la contraria.

Tots aquests elements els tenim damunt la taula amb una campanya que tots sabem que no es normal, es injusta i on el relat unionista i el suport dels seus mitjans poderosos son un dur adversari. Alhora la seva acció a la Generalitat aprofitant el 155 cada cop es veu més en una direcció que fuig de qualsevol norma ètica i moral del que es pot fer i el que no.

La gent com sempre haurà de posar les coses al seu lloc i esperem dels nostres representants el rigor i la determinació que ens dugui fins al final.

Aquest cap de setmana, Pablo Iglesias en el seu discurs a Catalunya en suport del seu candidat, culpa l’independentisme de despertar el fantasma del feixisme.

Segons ell, buscan aquest objectiu o volent el mateix, han despertat aquest fantasma, que es l’amenaça més gran per a la democràcia. De fet el candidat Xavier Domènech al seu costat ha seguit els atacs a l’independentisme afirmant que els diversos fulls de ruta han fracassat i han fet retrocedir el país, fent oïdes sordes a les acusacions d’Iglesias com si tal cosa.

Unes paraules molt greus, que de moment no han tingut resposta i crec caldria contestar. Unes acusacions com aquestes son impròpies de qualsevol dirigent en una democràcia. Caldria dir-li que l’independentisme no es una capritx o una cosa a l’aire. Es la voluntat popular que durant els últims 7 anys ha omplert places i carrers i ha portat a una majoria al Parlament que amb un programa electoral validat per la societat catalana democràticament ha intentat complir amb el mateix com no hauria de poder ser d’altra manera, i sempre amb la petició de diàleg per davant.

Per tant les seves paraules son una falta de respecte a la ciutadania catalana, ja acostumada a sentir tot tipus d’estirabots des d’Espanya, insults i mensypreu inclosos, per altra banda un insult als representants escollits i partits que simplement han intentat complir la part del seu contracte. Entenc que la democràcia no es entesa així a l’Estat, però es que tampoc ho es com podem anar comprovant.

El feixisme que ara ha descobert, no ha despertat, simplement no ha marxat mai. La falsa transició espanyola dirigida precisament per aquells que van portar les regnes de la dictadura i els posteriors 40 anys seguint amagant la realitat de la mateixa i deixant els botxins com herois i les víctimes condemnades per sempre ha estat una constant palpable. La Fundación Francisco Franco subvencionada per l’Estat per lloar el dictador i la Falange, el partit del règim perfectament legal per sorpresa de qualsevol democràcia occidental. Una memòria historica sempre de fireta i aturada i una Constitución que es fonamenta amb un exercit per garantir la unitat territorial i una indissolubilitat d’un Territori per damunt de la voluntat popular.

Això, entre d’altres coses Sr. Iglesias, se’n diu feixisme i res te a veure amb l’independentisme.

Com ha piulat avui el President Puigdemont pels consellers a presó i els Jordis, han de dir el que calgui per poder sortir de la presó i això no compromet en res el seu valor i determinació per assolir els objectius ja validats per la societat catalana.

Tots sabem que les declaracions d’avui d’acatament amb el 155 seran aprofitades per segons quins partits i segons quins sectors per fer mofa i seguir intentant la desmoralització de la part independentista amb un relat fals i obviant la injusticia flagrant de la seva detenció i empresonament per motius polítics i sense cap criteri objectiu per la seva privació de llibertat.

Avui, esperem que tornin amb les seves famílies, i puguin fer campanya amb normalitat. No ens enganyem la normalitat no serà mai en aquest aspecte, ja que el seu judici segueix endavant i mai haguessin hagut d’entrar a presó. Per tant no oblidem que les circumstàncies d’un Estat tant poc democràtic segueixen en peu i vigents com mai.

De fet un Estat que demostra les seves mancances quan rebutja les signatures presentades al Congreso per il·legalitzar la Fundación Francisco Franco, recordo per projectar el seu ideari i enaltir la seva figura, ja que diuen es un personatge historic i esta amparat per la Constitució. Davant això el tarannà queda clar i el tipus de democràcia de fireta també. Aquesta segueix protegint la figura d’aquest personatge sinistre i amb crims contra la humanitat que va regnar durant 40 anys i on la seva memòria es protegida, no en negatiu, vers al contrari amb positiu i deixant les victimes del feixisme com a culpables 40 anys desprès.

Aquesta vergonya que no aguanta cap comparació ens remet a dir que una Constitució que protegeix una Dictadura i permet enaltir el seu cap visible evidentment no pot ser la de cap democrata i no es pot esperar cap solució democràtica a un conflicte polític com el que ha portat Catalunya.

Fer el que calgui, i endavant per culminar la nostra revolució pacífica.