Orgullosos de fer taronges, i vendre-les!
El savi Pepe Casaban és llaurador; baix de casa ha alçat la porta del corral i s’ha posat a vendre taronges en canvi de filosofia. Pel que fa al camp i a la vida, és com un Joan Fuster dedicat a l’aforisme de la taronja: —No et capfiques pel preu —li diu a una dona compradora davant meu—, comprar-les és més barat que criar-les!
Avui he passat per davant de sa casa, camí de l’Ajuntament de Picanya. Tenia el corral ple de gent agafant bosses de taronja. És bo, sorneguer i culte, difícil de trobar paral·lel entre llauradors. Volia acostar-me a xalar, però hi havia tant de negoci, o ho semblava, que no he volgut destorbar. Un altre dia, la lliçó.
Jo he pensat un altre truc, per començar la campanya des de casa. Després que m’han passat un parell de sentències que, apunten, que passarem una altra campanya d’horror, pel que fa a la venda de la mandarina, en totes les seues varietats. L’una sentència ha arribat a través del telèfon: volien que els venés un camp però l’altre de més petit no, perquè en aquest segon tros calia un camió més petit, que no els condiria tant i el negoci no els seria redó. A ells, per a ells, que ho volen tot. I quan dic tot és tot. La segona sentència m’arriba per wassap: albert, si pots desfes-te’n com siga de la mandarina, no en volen, la que volen ja la tenen, i aquells que no l’han venuda ja, acabaran regalant-la o una cosa pareguda…
Un regal de missatges, xa. Així que jo he plantat un cartell expréss a la porta de casa i he decidit de regalar el 10% dels beneficis a Escola Valenciana. Cada deu euros de mandarines, un el destinaré a l’escola, a veure si ensenyem a estimar-nos el patrimoni, allò que fem, i a parar els peus de gànsters i comercials que no ens ajuden ni gaire ni poc. Per aprendre a sentir-nos orgullosos d’allò que fem, de tenir cura del camp, del paisatge, de vendre la taronja i de no patir perquè n’hi haurà qui la pensarà sempre, per fotre’ns i viure’n de regal.
Mentrestant, els convenis europeus, ja sabeu qui beneficien, quan parlem del camp, no? Ni la política ni els valencians no mos salvaran mai?
Pepe Casaban, la filosofia, el camp, l’escola, potser que res no ens traurà de pobres o de treballadors, o d’ingenus… Vosaltres, a com ara, quants centenars de quilos de mandarina voleu?
Post: a vore com li explique a mon pare això de l’euro pa l’escolavalenciana…