LA DESUNIÓ DE CONVERGÈNCIA
Semblava inevitable, i ha acabat passant per primer cop a Madrid els diputats de CDC i UDC han votat diferent sobre l’admissió a tràmit del Pacte antiterrorista perpetrat per Populars i Socialistes. Uns a favor, i altres abstenció. Una enrabiada del seu portaveu, en Duran, i tot un seguit de retrets que han de marcar un punt d’inflexió i clarificació dels objectius.
En Francesc Gambús, eurodiputat de UDC, ho qualifica d’un autèntic cop a la imatge de Catalunya a Europa i els nostres interessos. Diu que el missatge es mirar cap a un altre costat en el pacte antijihadista i de posar en risc la família i el país, tot això després dels atemptats de París. De fet en Duran ha mostrat la seva irritació i s’amenaça a que no hi hagi més reunions prèvies a les votacions entre els dos grups, alhora altres dirigents criden a la calma i diuen que no hi havia cap decisió presa previament i per tant la diferència s’explicaria per aquí.
De fet, més enllà dels acords previs i de la gestió interna que hi ha hagut en aquest afer. Cal saber de que parlem i el context on ens trobem. Aquest pacte ha estat cuinat exclusivament per dos partis, concretament PP i PSOE, per cert en moltes coses dues gotes bessones i sobretot amb sentit d’Estat, caldria prendre nota a Catalunya i els interessos de curta volada dels nostres partits. Demanen un consens amb una proposta ja cuinada i feta, per tant i per dignitat i coherència no hauria d’estar acceptat per la resta de partits marginats.
En un altre punt, veiem com amb l’excusa del terrorisme internacional, un fet greu aprofiten per barrejar la pena de cadena perpetua o revisable com diu l’eufemisme, i una cosa encara més greu per Catalunya com es equiparar qualsevol moviment contrari a la Constitució com a terrorisme, de la qual cosa es dedueix que el procés democràtic i pacífic per la independència a Catalunya estaria dins aquest delicte.
Son nomes dos coses, especialment i perversament la segona que mai haurien de facilitar aquest SI dels diputats d’Unió, i que responent en Gambús, el tret al peu no seria a la comunitat internacional, sinó a nosaltres mateixos. Una cosa es la barbarie del jijahidisme i l’altra condemnar una societat que reclama pacificament i per la via de les urnes les seves reivindicacions nacionals, i això tothom ho pot entendre sense posar en risc la familia. o es que en Gambús no sap que es viu a Catalunya en aquests últims 3 anys, sembla que no.
En Duran hauria de comenaçr a veure que esta en fora de joc, i que si no vol adaptar-se al context actual i al que reclama la societat catalana, potser hauria de plantejar-se la seva retirada d’un procés que es veu que no va amb ell. Per higiene democràtica i per coherència personal.