ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL FINANÇAMENT FANTASMA D?EN MONTORO

General
Les declaracions del ministre Montoro assegurant que si la Generalitat finança els serveis públics es gràcies al Govern d’Espanya, han traspassat totes les fronteres del cinisme sense escrúpols, i ràpidament han tingut resposta en forma de dèficit fiscal i estat moros que no paga els seus deutes, alhora que exigeix el que precisament no compleix. Es una maniobra més per presentar un món a l’inreves que no ens porta enlloc.


El president Mas ha respost que es Catalunya qui finança i no pas a la inversa. Apel·lant a l’esforç dels ciutadans i la seva producció en forma d’impostos, cosa que sembla no vol saber el ministre. Alhora recorda que 16 mil milions cada any marxen de Catalunya i no tornen mai més, a banda dels deutes de l’Estat que no sembla disposat a pagar. Se  li ha proposat també aprimar les administracions amb l’exemple clar de Sanitat i Educació transferides a les comunitats, cosa que Montoro ha respost atacant als partits catalans de deixar en bancarrota el seu territori. Assegurant que pensen pagar totes les factures.

Efectivament, una gran dosi de cinisme del ministre, especialista en fer amics per allà on passa i fer enfadar tothom. Presentar aquest tema com ho ha fet es senzillament inacceptable. No ha sentit a parlar de l’espoli premeditat i un defícit fiscal sense comparació mundial, un 8% del nostre PIB a fons perdut que ofegaria  qualsevol comunitat i impedirià el seu desenvolupament sense cap mena de dubte. Per cert uns recursos que subvencionen directament altres territoris que poden gaudir d’un estat del benestar superior al nostre.

Per altra banda, podem afegir els deutes de l’Estat per llei i que de manera increïble sembla que no son obligatoris de satisfer amb Catalunya, i que amb aquest cobrament deixarien sense retallades la nostra societat amb el que això representaria i que el Govern espanyol demostra senzillament que tant li fa el patiment i les garanties d’aquests ciutadans teòricament seus.

Dir que l’Estat finança Catalunya, es tant com dir que la lluna ens il·lumina, enlloc del sol. Segurament ha arribat l’hora de parlar clar i aixecar aquesta farsa que ja fa massa que dura i que ens ha de portar directament a gestionar el nostre propi estat, ja que ningú ho vol fer, com a mínim en el nostre favor.

Prou cinisme i més preguntar qui paga a qui?.

 

ANEM PER FEINA

General
Cada dia estem veient com els enèmics de la independència i del dret a decidir del poble català, aquesta última part son antidemocràtes, cal dir les coses clares, no tenen arguments per aturar el procés i Ciudadanos ha estat capaç de denunciar dos estelades penjades en una aula d’una escola, i al final s’ha descobert que era un local de l’ANC. Tot s’hi val quan no hi ha motius per frenar la voluntat ciutadana, li podem dir federalisme, autonomisme o tots els isme que vulguem. En definitiva intentar el que sembla que ja es molt més que una rebequeria de nen malcriat. Ara com diu en Francesc Canosa amb la seva originalitat habitual cal donar el pas, passar de les teories a les realitats i aquí no val a badar.

Teoria sexual sobre la independència 

Francesc Canosa

Avui continuarem parlant de sentiments. Suposo que a tothom li passa sovint. És el pa de cada dia. Un paio entra a un bar per fer una copa de lleixiu i purificar-se de la brutícia de l’existència. A l’altra punta de la barra quatre paies. Se’l miren. El repassen de dalt a baix en 360 graus 3HD. I anar rient. Comencen a xerrar com termites entre elles. Una diu: “Aquest paio me’l fotria viu! L’altra: “Me l’enduria al lavabo!” La tercera: “Jo l’amorro al cotxe”. I la darrera: “Jo aquí, de patac a la barra”. I hi, ha, hu, tururuu violes. El paio camina cap a elles. Cares de globus desinflant-se. Se’ls hi planta davant. I els hi diu: “Veuran senyoretes, les he estat observant, i han de saber que sé llegir els llavis. És molt gratificant tot el que diuen sobre la meva persona, per tant, la que se’m vol menjar, comenci a fotre’m mossada”. I la primera es torna vegetal mode escarola congelada. “I vostè no se’m vol endur al lavabo, anem?” I la segona s’auto tira de la cadena del vàter de la vergonya. “La del cotxe, som-hi?” I la mossa es tapa amb la bossa com si fos un airbag per frenar el ridícul. “I, vostè, m’ho fa a la barra?” I la paia es suïcida tirant-se del tamboret. 

El malson és que això pugui passar amb la independència. Que a l’hora de la veritat el nostre només sigui un orgasme de xerrameca. Què passarà quan toqui fer-ho de veritat? No ens ha d’estranyar que el nostre sigui un país amb el tant per cent més alt d’abocadors de residus legals, i il•legals. Són per tota la parleria que aboquem com Diògenes professionals. Tot es troba malament. Si no fos per això i allò altre. Es critica el concert, la cadena humana, la lentitud, la rapidesa, allò lo altre, lo de més enllà. Tothom es critica. Quan al final, si això acaba bé tot plegat serà com els àlbums de fotos familiars: que només posem les boniques, les que ens agraden, les que parlen de l’instant. I queden aquestes fotos, no pas d’altres. Sempre estimarem més la foto borrosa, imperfecta, la que ens punxa com una agulla imaginària i surt la sang del que va ser per sempre més. Diria que des de fa temps el que fem és fer l’àlbum del procés. Com si el nen s’anés fent gran. Ens ha costat fer àlbums, perquè som anarquistes costumistes, drapaires de records, i moribunds de vides mal jugades. Ens ha costat tot perquè no hi estem avesats. Tot és nou per un país que de tant que ha fet mai ho ha endreçat i és com si no hagués fet res. Tot esbarriat mode galàxia d’illes de la Polinèsia jugant a esberlar-nos cocos al cap i així multiplicant més illes microscòpiques. Un trosset de coco, una idea absoluta: quan és el bocí que existeix gràcies al coco. 

Diria que hi haurà un moment. Un instant que, per mi, és com quan em miro les portes que estan mig dit obertes. Aquella verticalitat que deixa passar un fil de llum. Diria, com sempre he cregut, i continuo creient, amb un sil•logisme d’aigua del Carme, que només ens salvarà un miracle, però que som terra, i professionals, del miracle. Hi haurà un moment que tots, la majoria, ens haurem de colar per aquell mig dit obert. Tots com un sola criatura. I no passaran les bicicletes estàtiques, els ossets de peluix, ni les retòriques dels enfadats amb el món, ni la por a tenir a por, ni tantes i tantes coses… L’Instant suprem. Diria que aquesta foto encara ens falta, que l’haurem de fer. Que, fins i tot, va més enllà de la consulta, la urna, el vot, la proclama, el crit. Diria que un dia haurem de fer la foto de milers de persones davant del Parlament de Catalunya. I el seus representants davant dels seus ciutadans. Una xocada de mans. Una pressió d’emmirallament. No hi ha millor manera, millor foto, que l’imant i la magnetita units. Volen el que volen. I representen i són representats. Lliçó pel món confús. Ordre contra el caos. L’arma de destrucció massiva: al pa, pa i al vi, vi. Això és això. 

Diria que la cosa va més enllà de la democràcia. Que això és com travessar la dimensió desconeguda, que en el nostre cas, de tant coneguda ens sembla totalment desconeguda. Potser, fins i tot, estarem més satisfets que mai de conèixer-nos tant naturalment imperfectes. Perquè la voluntat de ser està molt i molt bé, però també és pot morir de voluntat de ser. Al final l’únic que compta és ser. L’instant. Entrar, endinyar-la. I al final el que procrea el ser és anar al lavabo, al cotxe, al llit, o on faci falta.

LA FRUSTRACIÓ DEL POBLE O D’EN NAVARRO

General

En Pere Navarro, desprès d’haver signat fum amb Rubalcaba, ha tornat de Granada amb un document federal sota el braç, que es tant com no dir res. Tot cofoi, diu que això desmunta l’enfrontament que alimenten altres formacions, i avisa que molts creuen que el 2014 serem independents i això serà un paradís, ens diu que no serà així i que veurem una gran frustració a Catalunya, no se si ho deu dir per ell i el seu projecte fantasma.

Efectivament, aquesta reforma federal diu que es el camí a seguir i carrega contra el procés sobiranista. Fins hi tot retreu a dirigents en desacord del seu partit que no fessin ells els passos que s’han fet ara quan eren a la direcció del partit, han votat en contra del PSOE quan han estat en desacord i han acordat una reforma consitucional. Cal dir que el document no inclou el reconeixement de Catalunya com a nació i ja ha estat qualificada com a cants de sirena. Demana negociació entre governs, i es mostra content per les noves regles de relació amb els socialistes espanyols que els permetran discrepar. Diu que Catalunya es pot sentir còmoda en aquesta reforma i que respecta el principi d’ordinalitat i creu que poden oferir la solució a l’enfrontament obert, encara que des de dins del mateix partit ja hi ha molts sectors que no ho veuen gens clar.

Cal dir que aquesta no va cortina de fum, encara obrirà més escletxes en un partit que fa molts anys defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles i fins fa poc el dret a decidir dels catalans que ni tant sols apareix en el nou document. Son passos i passos enrere que no porten enlloc. Carrega contra el procés sobiranista, jo em pregunto amb quin dret, es incapaç de respectar si hi ha una majoria de la societat catalana que vol anar per aquest camí, qui es ell per negar aquest dret i imposar una nova farsa espanyola que no ens porta enlloc, i que ningú ha demanat per cert, una dada crec prou important. Diu que han votat contra el PSOE, cal dir que un sol cop, i precisament ara el motiu ni tant sols es reflecteix en el nou document socialista. Tampoc i a aquestes alçades ens reconeix com a nació, s’excusa dient que en tot cas el document ens porta a la denominació que cada Estatut faci del seu territori, però com deia aquell no es això companys, no es això. Cal dir les coses pel seu nom, no allò de diu que diuen alguns que sembla que es volen definir com a nació, ho sento però això ja no va enlloc i es un insult per la societat catalana, inclosos els seus votants.

Tanmateix ens parla de negociació entre governs, quan la porta es tancada i no s’obre absolutament per res, de que més hem de parlar. Sembla que no se n’adona que aquesta gran victòria que ens presenta com el principi d’ordinalitat ja ha caducat i forma part d’un passat que no tornarà. No hi ha un enfrontament obert, hi ha una opció com a solució per Catalunya que l’Estat negant la democràcia més elemental no vol, i Catalunya evidentment no es pot sentir còmode amb aquest paper mullat que ni tant sols es complirà, i si ho fes, francament ja no interessa.

Sembla que el temps no passa per en Pere Navarro i no evoluciona com ha fet la societat catalana, tant difícil es defensar la democràcia sense embuts i posicionar-se desprès en un referèndum com es de rebut, i no posar-se al costat de la intransigència i el nacionalisme espanyol furibund de populars i Ciudadanos sense importar cap principi democràtic ni cap respecte a l’opinió de la població.

Aquesta farsa es l’últim capítol d’un trist paper que no sembla tenir aturador i que provoca el trencament d’un partit que havia estat de capçalera a Catalunya i que fugint dels nous temps de la democràcia fa passos cada dia més grans a la marginalitat i a posar-se al costat dels que sempre volien fugir.

En definitiva, una nova etapa cremada, i una nova pèrdua de temps que ja no convenç, el temps no perdona i el context català encara menys. Aquesta deu ser la seva frustració.

NO SOM UN SOMNI, SOM UNA GRAN REALITAT

General
Alguns opinadors espanyols com en Pedro J Ramirez, ja han perdut l’oremus, si es que alguna vegada havien tingut alguna engruna i ja criden als tancs per aturar una societat civil i pacífica. Altres al Parlament, com en Maurici Lucena pel PSC, demostren la seva desorientació al interpretar un diari alemany que parlava del diputat Rull de CIU i el procés sobiranista a partir de traduccions de una web de dubtosa credibilitat i que ha hagut de patir la vergonya d’escoltar com la traducció anava cap un sentit molt diferent del que li volia donar. Per altra banda veiem com Populars i Ciudadanos no es volen implicar en cap comissió pel dret a decidir i per tant demostren cada dia com el seu tarannà democràtic es sota zero. Davant totes aquestes demostracions d’impotència i frivolitat cal un nou sotrac des de la societat civil i l’11 de setembre cal tornar a fer-la grossa amb la Cadena Humana i demostrar que una part majoritària de la societat catalana vol aquest camí sense cap marxa enrere ni legalitats coercitives que ho puguin frenar.

LA CURIOSA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

General
Les paraules de Sanchez Camacho, dient que Mas no vol una consulta democràtica, sinó una consulta que porti a la independència, son aclaridores. Aquest es el tarannà, es veu que democràcia i independència no poden anar junts a la mateixa frase, o sigui si la consulta es per la independència amb el si i el no a la taula ja no es democràtica. Francament aquest discurs propi d’altres èpoques ja sembla molt gastat, i més quan be des d’un Estat on per exemple el Museu de l’Exercit de Toledo conserva una mascara mortuòria del dictador Franco amb la inscripció “Herois d’Espanya” com hem sabut aquest dies. Ara podem entendre les paraules de la líder popular, si aquest criminal amb crims contra la humanitat es considerat un heroi, es normal que una consulta no sigui democràtica. Adjunto vídeo de la primera prova de cadena humana a Cardedeu, i que el dia 11 te la clau per donar aquest pas definitiu cap al final del procés i que segurament ens transmet uns valors que res tenen a veure amb els personatges anteriors.

EXCUSES DE MAL PAGADOR

General

Quan encara retronen les notes del Concert per la llibertat, el President espanyol diu que preferiria que la foto mai hagués existit. De fet es una mostra del caràcter intolerant i antidemocràtic que exhibeixen, i que naturalment no es gratuït. De totes maneres el que es pot evitar es aquest esquerranisme oficial i que es creu amb la veritat absoluta, amb temes com Palestina que res tenen a veure amb la nostra causa, o un rebuig a exhibir símbols com a reclam de les potencies que dominen el món. En aquest context cal criticar aquest fals progressisme espanyol que es capaç de criticar fets llunyans que gairebé desconeixem, però quan es tracta de Catalunya, ni mitja paraula. Aquest escrit de l’Àstrid Bierge ho defineix perfectament, amb l’exemple d’en Pedro Guerra.

L’excusa de Pedro Guerra

Àstrid Bierge

Quedi dit per endavant que Pedro Guerra pot anar o deixar d’anar allà on li doni la gana i pels motius que li doni la gana. Per la mateixa regla, jo puc pensar i dir que les explicacions que va donar per justificar el seu canvi de parer d’última hora i no participar en el concert, fan figa. El seus twitts: “Dije sí a un Homenaje a Lluís Llach y a la libertad del pueblo catalán a decidir su futuro. La deriva hacia reinvindicaciones puramente independentistas hace que esta ya no sea mi lucha”. Això és com dir que estàs a favor dels drets dels gais i alhora negar-te a participar en un acte reivindicatiu muntat pels gais perquè tu no ets gai. O sigui, Pedro Guerra, puja al meu dit i balla. No cal ser una cosa concreta per defensar el dret dels altres a poder ser-la. Ell, que és tan d’esquerres i segur que va pel llocs fent discursos pro-palestins, ho hauria de saber. 

No entenc, a més, en quin moment Pedro Guerra va passar d’entendre el concert com un clam pel dret a decidir a entendre’l com un acte independentista. Suposo que algú el deuria advertir que, com que en realitat tots els qui estem a favor del dret a decidir som independentistes, el concert seria unànimement estelat. I llavors deuria pensar, “ui, jo passo”. És clar que ell, que és tan d’esquerres, hagués hagut de pensar que els qui volen votar per poder quedar-se a Espanya també hi estaven convidats, i que el fet que d’aquests n’hi hagi tan pocs no és culpa dels altres! El missatge que ha enviat Pedro Guerra fent-se enrere amb l’argument que ha donat, és: dono suport al dret a decidir dels catalans, però si resulta que aquest dret només el defensen els qui volen decidir que “sí”, doncs amb mi que no hi comptin, que s’ho facin ells. 

El que passa, en el fons, és que a Pedro Guerra, per molt d’esquerres que sigui, li importa un rave ser d’un país que està disposat a obligar a un altre a quedar-se. El que passa és que a Espanya no hi ha ni el més mínim indici d’indignació pel fet que l’estat vulgui prohibir un referèndum a Catalunya, el que passa és que -Ramoncín a banda- no hi ha quinta columna, que fins i tot els artistes i els progres que s’indignen en massa contra tots els polítics i fan discursos emotius a favor dels treballadors, dels palestins i dels iraquís, no obren la boca per rebutjar el que els seus governants i la seva Constitució estan fent al poble català. Aquesta no és “su lucha”. I tan amples. Ja ho sabem, Pedro Guerra, que per vosaltres som l’últim cagalló de la tira, i per això volem marxar.

LI VOLEN DIR EL CONCERT DE L?EXCLUSIÓ

General

El ja mític Concert per la Llibertat del Camp Nou, ha estat qualificat per aquests partits ultranacionalistes espanyols com Populars i Ciudadanos principalment com de  l’exclusió, aquelarres independentista o posant en dubte les subvencions rebudes per fer aquest tipus d’actes. Crec que quan no hi ha argumentacions i es vol negar la realitat mirant una realitat virtual passen aquestes coses, per sort el temps posa a tothom on li correspon.

La voluntat majoritària de la societat catalana no es de rebut segons aquests partits, i neguen el dret a decidir de totes aquestes persones en nom d’una llei que per cert no en diu res de tot això, i d’una legalitat que suposo tard o d’hora totes les colònies de l’Espanya imperial haurien trencat per ser un Estat propi en un determinat moment, es llei de vida. La persona i els seus drets per davant de la Llei com instrument de coacció a la llibertat de les persones. De totes maneres si volen saber que es exclusió en tenim uns quants exemples últimament.

 

El Partit Popular d’Altafulla torna a la vella cantarella de contraposar en el seu facebook una imatge de parlamentaris nazis amb el braç alçat amb una foto de la constitució de l’ANC, i demana trobar les diferències, seguidament menysprea i insulta a aquesta part molt important de la societat catalána que defensa el dret a decidir, acusant de fomentar el pensament únic i aprofitar-se de la situación económica. Cal dir que un partit que no ha condemnat mai el franquisme i que va gaudir d’un president de Partit que en qualsevol altre país democràtic hagués estat jutjat per crims contra la humanitat, es permeti donar lliçons de pensament únic, precisament el que sempre i continúen defensant, sense donar oportunitats a la gent a expressar les seves opinions, i barregen l’horror nazi amb la societat civil pacífica catalana, tot plegat delictiu i molt trist per no dir altres coses.

 

El govern español, principal moros de Catalunya, no paga el que deu per llei però suspendrà les competències d’impostos cedits a les comunitats que no paguin a un màxim de 60 dies. Es el cinisme fet estat. Intenten posar través a qualsevol intent d’hisenda pròpia de Catalunya i seguir l’asfixia económica premeditada per arribar al moll de l’os del procés sobiranista i tornar al context de temps passats. Els 8 mil milions de deutes segueixen al calaix español i mentrestant un tomb més a la desesperada situación catalana, sense cap rubor, i que hauríem de recordar un cop assolida la independència i es vulgui negocia el deute español, cal tenir memòria.

 

Es curiós també les paraules de Navarro “aconseguirem que Catalunya i Espanya no es trenquin”, deixant ben clar que rebutja el dret a decidir de la societat catalana sense embuts i es posa al costat de la intransigència, i les actituds antidemocràtics abans esmentades, com les de Sanchez Camacho que reclama aquella Catalunya silenciosa que esta orgullosa de ser catalána i española i que curiosament no vol que n’hi hagi un altra nomes catalana o que aquesta amb doble sentiment no expliqui que el dia desprès de la independència continuarà amb el mateix sentiment sense cap problema. Son una vertadera farsa democrática.

Encara més greus les acusacions de Ciudadanos sobre les subvencions del Concert, quan ni Òmnium, ni ANC reben cap tipus de subvenció, i tothom va passar per la guixeta per adquirir la seva entrada.

 

En definitiva, cap argument, i el recurs de la mentida, l’insult i el menyspreu que es veu que es gratuít i no te conseqüències.