EL BON RUMB
OPINIÓ. Agustí Bordas
Credibilitat i responsabilitat
Mentre el darrer informe del FMI ha confirmat l’abast de la Depressió espanyola i la continuació de la implosió immobiliària a l’Estat espanyol, Madrid viu una conxorxa política promoguda per una extrema dreta còmodament integrada, des de fa dues dècades, dins el Partido Popular. Talment com en el conte de Hans Christian Andersen, ja no és únicament el rei qui va nu, sinó que el gran frau de la Transició espanyola ha quedat al descobert i, actualment, el miratge d’un Estat de dret ha quedat substituït per la visió d’un estat de pànic. Molt probablement i en cas de reeixir, el procés de derrocament de Mariano Rajoy afavorirà l’arribada d’un executiu encara més populista i dogmàtic.
L’enèsima conspiració palatina en terres castellanes ha fet augmentar l’angúnia de les forces pro-espanyoles a Catalunya. La credibilitat institucional espanyola continua la seva erosió accelerada i, actualment, cap polític nacionalista espanyol –ja sigui integrant del PP, PSC-PSOE o bé del moviment neolerrouxista ciutadà– es pot atrevir a presentar l’Estat espanyol com un àmbit de progrés econòmic i una garantia de llibertats ciutadanes. Ben al contrari, la inexistent separació de poders, l’acreditada activitat de l’espionatge del CNI, la insolvència del bipartidisme hispànic, la discriminació fiscal de Catalunya, la política siciliana de les elits centrals i l’unilateralisme del Tribunal Constitucional han esdevingut exemples irrefutables de l’autoritarisme espanyol. Certament, hom hauria de sentir commiseració vers els unionistes, romàntics hispanocèntrics que “van topant de cap en una i altra soca” com la malaurada vaca invident.
L’esfondrament de l’imaginari espanyol –condensat en la perniciosa “Marca España”– està evidenciant les múltiples febleses de la Transició espanyola, un procés que preservà el modus operandi ancestral de les elits centrals, caracteritzat per la impunitat i l’opacitat. Malauradament, la Catalunya autonòmica també mimetitzà alguns d’aquests trets característics de l’activitat política post-franquista.
37 anys després de la mort del dictador feixista i ben entrat el segle XXI, l’Estat autonòmic espanyol se’ns presenta com una jurisdicció amb una façana moderna i una estructura arcaica de bigues corcades. 3 dècades han estat suficients per permetre l’emanació del tuf pútrid amagat rere el sepulcre blanquejat del franquisme. Així doncs, en contrast amb el conservadorisme de PP, PSC-PSOE i Ciudadanos, un procés sobiranista caracteritzat per l’autoexigència s’erigeix com l’únic projecte polític progressista capaç de garantir un veritable canvi de l’statu quo i l’emergència d’un Estat homologable amb la resta de l’Europa occidental.
Una dècada després de l’inici del procés de negociació estatutària i davant les propostes de re-centralització o re-etiquetatge granadí del disfuncional autonomisme, el catalanisme ha de continuar apostant per estratègies racionals, pacífiques, democràtiques i constructives. Tal com demostren les enquestes –fins i tot les manipulades pel govern espanyol– la Catalunya real, representada per una àmplia majoria gens silenciosa, és partidària del dret a decidir, és a dir, vol responsabilitzar-se del futur del país. El repte per als polítics catalanistes serà entendre que acceptar la responsabilitat de crear i gestionar un nou Estat requerirà, indefectiblement, castigar la corrupció amb un nivell de severitat inèdit al Principat.