ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

SIMPLEMENT NORMALS, RES MÉS

General
Arrel de l’aprovació per l’Ajuntament de Barcelona de l’adhesió al Pacte Nacional pel dret a decidir, on les dos forces d’obediència espanyola, o sigui PP i PSC han votat en contra, i concretament en Gabriel Colomer per part socialista, ha tret el tema de la gestió de la fractura social i de les relacions del nazisme amb el nostre procés. Res de nou, però cal recordar com ens parla en Quim Torra en el seu escrit de l’aniversari del fets del primer setge a Barcelona, i la determinació de la ciutadania de resistir per defensar la nostra identitat i la nostra manera de fer-nos veure al món amb totes les nostres peculiaritats, ni més ni menys que ser normals, i cap d’aquests demagogs del nacionalisme ranci espanyol podrà aturar un procés de la societat catalana radicalment democràtic amb excuses i insults que no fan res més que confirmar que el nostre camí es el correcte, i com va dir en Pep Guardiola ahir, simplement volem que el poble decideixi, es ben senzill.

Fa 300 anys, va començar un setge…
 
Avui, dia de Sant Jaume, fa exactament 300 anys de l’arribada de l’exèrcit de les Dues Corones, França i Espanya, comandades pel duc de Pòpuli, a les portes de la ciutat de Barcelona. El dia abans, s’havia hissat la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, símbol inequívoc de la crida a la lluita al poble de Barcelona. Ja feia uns dies que els Consellers de la Ciutat vestien gramalla negra, com senyalant, sense deixar cap dubte, que la lluita era per la victòria o la mort. Aquell 25 de juliol de 1713 voluntaris catalans a cavall envestien l’avantguarda de l’exèrcit borbònic, mentre les bateries d’artilleria de Barcelona bombardejaven el cos principal de les tropes franco-espanyoles. Finalment, aquestes es retirarien al Pla de l’Hospitalet de Llobregat, mentre un estol de 6 galeres i 30 naus menors acabaven de tancar el cercle a la ciutat assetjada. Barcelona, “capital i mare” de la pàtria -com es podia llegir en molts dels fulls volants publicats aleshores-, es disposava a resistir un setge que causaria l’admiració de mitja Europa i que acabaria més d’un any després,en l’heroica jornada de l’11 de setembre de 1714.

Com una glopada d’història ressorgeix la lluita d’un poble que se sabia lliure i que volia viure lliure. L’aferrissada defensa dels catalans del que consideraven que formava la seva personalitat –les Institucions, els drets, les Constitucions- s’alça avui encara com una gesta memorable i èpica. Fineixi la nació amb glòria!, cridava el cavaller Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços. I probablement va caldre aquesta fi honorable per poder renéixer, gairebé un segle i mig després , i començar un exercici de recuperació de la memòria que dura fins avui, en aquest llarg, tenaç i alhora ondulant viatge que venim fent els catalans per trobar-nos a nosaltres mateixos. Sí, havíem mort, i la Renaixença va ser la guspira que va tornar a encendre una torxa en aquella nació que s’havia fos a negre.

Aquestes dies estem sentit ( i només és, ai Senyor!, el començament del que ens espera) un degoteig de crítiques per aquesta obsessió “malaltissa” dels catalans en la seva història. I és que res no fa més poble que la història del poble. Acostumo a citar la frase del nostre més gran historiador, Ferran Soldevila, que dedicà la vida sencera a l’aprofundiment del coneixement de qui vam ésser. Ell mateix va explicar que el guiava en aquesta ardida piràmide només un objectiu: “Fer de Catalunya un poble normal”.

Un poble normal és un poble que es coneix a sí mateix, que els seus joves estudien a les escoles i instituts, i que les seves televisions programen en regularitat programes d’història. És evident, doncs, que encara ens falta recórrer unt tros del camí, perquè encara la desmemòria és massa present en els nostres compatriotes.

Per això, un dels pilars del procés de normalització nacional –això és, la independència- és la història i la cultura. Sense aquestes arrels nostres, cap estranger no entendrà mai les nostres reivindicacions.

Tenim una oportunitat extraordinària, en un any que ressonarà com mai aquell crit de llibertat que és el setge de Barcelona. Aprofitem-lo. És l’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel•lador. És així com ens semblarà sentir el so d’unes campanes que retrunyen lluny. I una fabulosa estrebada us regirarà. Pertanyem a aquesta terra. És el crit d’aquest terra. Les campanes, és clar, toquen per nosaltres. Per recordar-nos qui hem estat i qui serem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.