UN CADAVER POLÍTIC
Aquest procés que vivim, es lògic que hagi de deixar víctimes pel camí, i una de molt clara es l’Alicia. La seva descolocació en el nou context català ha estat una constant des de la Manifestació de l’11 de setembre passat. Una falta d’arguments i una escenificació exagerada que no es pot aprofitar ni per fer una versió còmica. Per altra banda una claredat en gestos puntuals deixant el seu partit en una clara posició antidemocràtica sense saber acceptar les majories i abandonant plens sense cap sentit de l’ètica. Sí això sumem l’afer de les escoltes i com ha portat la seva famosa conversa a la Camarga i el resultat final, podem afirmar que la seva fi com a primera espasa de la filial popular a Catalunya te els dies comptats, com ens explica molt bé en Toni Aira, qui ho havia de dir.
Ai Alícia…
N’Alícia Sánchez-Camacho acumula ja força experiència. I el cas és que ja saben allò que deia Oscar Wilde a propòsit del fet que “experiència” és la forma eufemística de referir-se a l’error. Molt d’error, massa, ha perpetrat la líder del PP català a tomb del cas de la gravació de la seva conversa amb la presumpta amant de Jordi Pujol Ferrusola al restaurant La Camarga de Barcelona. Tant s’ha equivocat, de principi a fi, que em reconfirmo en allò que ja he escrit i que m’apunten diverses fonts ben informades del PP: el lideratge de Sánchez-Camacho està tocat de mort.
Ahir a Twitter vaig veure una piulada que amb l’etiqueta #WikiAli posava enllaç a una web on hi havia penjat un fragment de la conversa entre ambdues senyores. Hi vaig clicar, és clar. I com jo, entenc, moltíssims més. Era light, no com trams de la conversa que del dret i del revés m’han descrit diverses persones que m’asseguren haver escoltat les dues hores de conversa i que fins i tot en algun cas m’han ofert de passar-me’n l’àudio. Pesa no-res, 1’38Gb, m’han dit. En un USB dels més senzillets, per tant, hi cabria estupendament. Però el cas: no ho sé. No he provat el pas. Però molts altres crec que sí. Com una gentada més accedirà a les parts o al tot que se’n vagi penjant a la xarxa. Perquè això passarà. Això està passant. Corre com la pólvora i el cas és que la reacció i les decisions errònies de Camacho no han fet més que esperonar el morbo i l’interès de molts.
Com deia Xavier Bosch en un llibre seu, se sabrà tot? Jo diria que no. Que per culpa d’aquesta gravació no acabarem sabent gaire del conjunt de la personalitat de l’Alícia. Malauradament per a ella, molts segurament es quedaran només amb el contingut (pinta que poc edificant) d’aquesta conversa. Com molts que ja l’han escoltat. Companys de partit, prohoms de les elits a què aspira representar el PPC, adversaris polítics (propi partit enllà)… I esperin a algun moment de campanya electoral o similar perquè em temo que n’hi haurà que fins i tot en faran vídeos musicals als Youtube. Total, un desastre. Això no hi ha lideratge polític que ho superi. Ni tan sols el d’un partit com el PPC on el líder “regional” de torn pinta força poc i allò que importa de veritat és qui porta la batuta a Madrid.
Ai Alícia. Qui et manava anar a aquell dinar a prendre apunts? Qui et manava refiar-te de segons qui del teu partit? Qui et manava pensar en callar i guardar-te el contingut de la conversa per a vés a saber què? Qui et manava sobreactuar tant en esclatar el cas? Qui et manava elevar tant la nota? Qui et manava, amb el temps, mirar de pactar un silenci que en l’era d’Internet hauries de saber que és impossible? Qui et manava, en definitiva, equivocar-te tant i pensar que res de tot això no tindria conseqüències? L’experiència és un grau, diuen. I tu, amb tot plegat, n’has acumulat la típica dels qui en política precedeixen el seu càrrec amb el prefix “ex”.