SENTIT D’ESTAT: NOVA SITUACIÓ
Partit o país?
Aquells que tenen una visió convencional de la política –i que la mantenen en moments tan convulsos com els actuals– no entenen la calma aparent de molts dirigents de Convergència Democràtica davant la constatació demoscòpica que Esquerra Republicana està culminant el “sorpasso” que sempre haurien buscat els seus dirigents. Si les previsions en intenció de vot es mantinguessin fins a la convocatòria de les pròximes eleccions, Catalunya viuria un canvi de tendència política històric. Per primera vegada des de la Transició, Convergència i Unió deixaria de ser la força sobiranista hegemònica. I el liderat en el procés que ha dissenyat i que impulsa Artur Mas correspondria a Esquerra Republicana. És cert que no seria l’únic canvi transcendent, perquè el PSC continuaria decantant-se cap a la marginalitat i perquè el mapa polític es fragmentaria més encara i dificultaria enormement la governabilitat. Però, en tot cas, la novetat més significativa seria, sense cap mena de dubte, el “sorpasso” que es consolida a cop d’enquesta.
Aquesta eventualitat provoca diferents reaccions. Els dirigents d’Unió –liderats per Josep Antoni Duran i Lleida– se la miren amb inquietud i nerviosisme. El mateix Duran constata amb amargura que “Convergència i Unió sacseja l’arbre i Esquerra en recull els fruits”. És aquesta una percepció i una preocupació molt compartida dins Unió i que també es reflecteix en declaracions confessades i no revelades públicament d’alguns dirigents convergents. Però a Convergència Democràtica preval, tant territorialment com orgànicament, una altra consideració. Ahir mateix el conseller de la Presidència, Francesc Homs, declarava: “Em preocupa el sorpasso en la mesura que sóc dirigent de CiU, però des de la perspectiva de govern tenim unes altres prioritats. I rematava: “El que ens ocupa i ens preocupa en aquests moments, i sempre ha estat així, és el país”.
Entre “partit” i “país”, doncs, els dirigents de Convergència Democràtica que han empès el procés de transició nacional que finalment va assumir Artur Mas es decanten pel segon. Estan disposats a sacrificar els interessos de la seva força política si Catalunya finalment decideix i entra en una altra etapa històrica. No és ni fatxenderia ni estratègia. És un valor sentit i compartit pels dirigents d’allò que abans es denominava “el pinyol”, encara que ara s’hagi trencat i dispersat. La intenció, aparentment i per ara, tan clara, deixa obertes dues incògnites. La primera és si aquests dirigents –que tenen tot el suport del territori– persistiran encara que la caiguda de CiU s’accentuï i l’ascens d’Esquerra es mantingui. Perquè, si alguna cosa ha quedat clara en aquests mesos de legislatura, és que qui més es desgasta políticament és aquell que pren les grans decisions. I els altres en trauen profit.
La segona és saber si aquest sentit de país –d’Estat– és compartit per altres forces polítiques. Per exemple i principalment, per Esquerra. Perquè si els republicans apliquen a la realitat un sentit estrictament partidista i sectari, oportunista, tot el procés se’n ressentirà.