Aquestes paraules van ser dites pel portaveu del govern català per justificar la tercera onada de retallades, i avisant que a final d’any s’han de quadrar els números, per no acabar amb un caos absolut. La llàstima es que no se n’adona o vol ignorar, que amb la tàctica del govern d’assumir tots els mandats de Madrid, i no plantar cara pels fets i pels deutes impagats, aviat arribarem a ser Grècia, però per la nostra culpa, i la nostra falta de dignitat absoluta.

Alguns fets significatius marquen la nostra poca visió d’estat, i la poca capacitat de gestió i autoritat que tenim, les paraules d’Homs dient que si no es fes res a Catalunya tenim moltes possibilitats d’acabar com Grècia, i no volen cometre els mateixos errors, i volen seguir l’exemple del nord d’Europa, encara que no tenen la recepta ideal. Per altra banda, l’expresident Pujol explicant que Espanya ja es concep sense Catalunya, i així explica el fre al desenvolupament català que també perjudica Espanya. Podem parlar dels creixents rumors sobre la intervenció a l’autonomia catalana als voltants de novembre, i que han alimentat encara més alguns economistes de prestigi. Per últim el silenci sobre el robatori de La Caixa, que ha fet perdre 600 milions als propietaris de les participacions preferents, obligant a canviar a un preu de 3,86 les accions, que amb tres mesos ja han perdut un 40% del seu valor, degut a ser productes d’alt risc. En definitiva 1500 milions ara nomes valen 900, i segueixen a la baixa per aquest engany massiu, que els mitjans amb l’excusa de BANKIA han tapat convenientment.

Realment, l’objectiu de no arribar al camí de Grècia, i mirar cap als països del nord d’Europa es una bona referència, de totes maneres els fets han d’acompanyar les intencions, i en aquest cas deixar-se arrossegar per aquest frau espanyol sense oferir la mínima resistència o desobediència, ens porta cap a terres hel·lèniques per la nostra culpa. Totes les coses tenen un principi i un final, i l’espoli i maltractament del nostre territori rebut per part de l’Estat en diferents versions des de fa prop de 300 anys, ha arribat al límit, i la inexistent resistència, deixant de banda algun escarafalls que ja no espanta a ningú ,es una indignitat pel conjunt de la població catalana. Pel que diu l’expresident no n’estic tant segur, crec que aquests pals a les rodes i aquest ofec i nul suport es una constant, des del mateix dia que vam desaparèixer del mapa de les nacions, i ara no es una novetat, de fet es un odi visceral donat per la persistència del nostre fet diferencial o identitat, i per la nostra capacitat de tirar endavant amb circumstancies contraries. Respecte la intervenció, segurament tindria un fet positiu, i es la convocatòria d’eleccions, i poder comprovar si els programes electorals han evolucionat el suficient o son una presa de pel més de la nostra classe política, que trobarien m’imagino una abstenció record, i un divorci total entre la ciutadania i els seus representants. Pel que fa a la Caixa, es indignant que aquest anomenat símbol català, i que simplement es una màquina de fer diners sense cap escrúpol, com la majoria d’entitats bancàries, te la col·laboració dels mitjans de comunicació, i el silenci per resposta a un frau de grans proporcions que en qualsevol societat moderna i civilitzada, portaria als responsables davant la justícia per frau i engany massiu sense contemplacions, amb el resultat de la pèrdua dels estalvis dels pobres ciutadans, cosa que no sembla afectar gaire alhora de repartir dividends als accionistes o alhora de donar sucoses indemnitzacions als seus alts càrrecs quan marxen, tot disfressat d’obra social per ensucrar el projecte, per cert un dels taps per donar el pas endavant que Catalunya necessita.

El president Mas ha presentat una nova fornada de retallades, i per suposat ha traspassat totes les culpes a les exigències de Madrid. Ha fet exactament el que han manat des del govern espanyol, i ho amaneix tot amb el típic victimisme, com si no hi hagués cap altra sortida possible.  Si segueix a aquest ritme deixarà Catalunya com un solar, i passarà a la historia com el president amb menys dignitat de la Generalitat. Crec que  la seva vàlua es molt més elevada que fer aquest paper tant miserable, fins quan?.

Espanya imposa unes noves retallades sense pagar els deutes amb Catalunya, i com no podia ser d’altra manera, la Generalitat imposa un tercer pla d’ajusts, de fet sembla que sigui l’únic que estan autoritzats a fer. Culpa com sempre a l’Estat per fer unes previsions errònies d’ingressos, per traspassar els deutes a les autonomies, i per seguir amb tota la seva virulència l’espoli al nostre territori, la resposta ja l’hem vista, unes noves retallades, que això si, diu que no son per voluntat pròpia. La nova gran obra del govern català porta una reducció dels complements salarials dels treballadors públics, un altre 5%  que han d’afegir a les retallades anteriors, reducció de transferències a les empreses publiques, es suspén qualsevol nova subvenció, s’aturan inversions en infraestructures en marxa a Catalunya, es ven part del patrimoni de la Generalitat per ingressar diners, i es privatitzaran concessions públiques, per últim s’acaten mesures en salut, ensenyament i universitats amb increments de ratio per alumnes, augment del preu de les matrícules, compra centralitzada de medicaments, i altres mesures que ens collen una mica més.

Realment no se fins on volen arribar, un govern submís que no agafa la responsabilitat que se li demana, i la confon en obeir cegament els desitjos de Madrid, sigui quines siguin les circumstàncies. Com deia aquell, no es això companys, no es això. Un govern espanyol moros, que segueix espoliant i maltractant Catalunya com mai, i que li mana cada nova retallada a aplicar que naturalment, deixant de banda quatre escarafalls que no fan por absolutament a ningú, troben la resposta de la obediència cega sense cap tipus de dignitat per enlloc. La pregunta es fins quan pensen ser una simple delegació espanyola a Catalunya, s’han plantejat actuar com un govern seriós, i responsable amb els seus ciutadans i el seu país, crec que no.  De fet el president Mas com ja he dit en altres ocasions te la oportunitat de passar als llibres de historia, com el president que ens va retornar el nostre propi estat, però sembla que no esta per la labor. Senzillament actua com el president de la Junta d’Extremadura amb tots els respectes, però amb els greuges multiplicats per mil. Estant deixant el país en runes, i sembla no els importa. Ho volen disfressar de govern responsable, però no ens enganyem el que en teoria es va vendre com el govern dels millors, ho podria fer qualsevol, simplement obeir les directrius imposades des del govern de Madrid. De seguir així potser valdria la pena plantejar, perquè volem autogovern o autonomia, podríem demanar que ens nacionalitzin, i acabem amb aquesta comèdia d’una vegada.

La oportunitat es d’or, mai tindran tants arguments i una situació tant favorable per donar el pas endavant que a Catalunya li fa falta, clar que per això s’ha d’estimar el país, i desprès esta disposat a defensar la nostra dignitat fins al final, i no es preocupi que una gran majoria del poble estarà al darrere, ara evidentment quan es giri no hi veurà res.

Aquest cap de setmana hem tornat a veure manifestacions del 15 M, just un any desprès de les acampades massives a les nostres places i carrers. Francament es un moviment que crec s’ha anat degradant en el seu fons i formes, segurament bones intencions en molts dels seus integrants, però que el mateix sistema ha acabat per engolir. Em sembla interessant l’article que us adjunto de Melcior Comes, on ens fa una bona reflexió sobre aquest moviment, i la realitat de voler canviar aquest món.

15-M: pedagogia i frustració

Un any després que el moviment 15-M comencés a caminar amb ganes de canviar l’estat de la democràcia a l’Estat espanyol, les coses estan pitjor des de tots els punts de vista. L’atur no ha deixat de créixer, l’economia no rutlla, l’euro boqueja, i tot l’activisme que havia de regenerar “el sistema” no ha aconseguit res de palpable ni mínimament factible. Si pretenien ser un moviment polític potser també el podríem jutjar segons les seves pròpies exigències: ¿què han aconseguit? ¿On és la gran reforma sorgida de les places que havia de “reiniciar el sistema”? Recordem que alhora que se’ns volia fer creure que el poble volia un canvi radical en les formes d’administrar la vida en comú, les majories democràtiques s’expressaven poc després a les urnes a favor dels partits de l’ordre i l’austeritat.

Tot això acaba tenint resultats; no es perverteixen els termes, les institucions i les dinàmiques sense pagar una factura. Una vegada més, es produeix una palpable degeneració de la retòrica política de molta envergadura, que ens mostra la seva pitjor vessant en les declaracions que el passat Primer de Maig va fer la diputada Elena Valenciano –per exemple–, quan ens va recordar que el partit en el govern no havia de confondre “la majoria social” –contrària a les retallades, és clar, i que parla per la seva boca– amb “la majoria política” que havia donat la majoria absoluta al PP en les passades eleccions.

Quan tothom comença a fer conspirar “el poble” –o “la majoria social”– a favor de les pròpies idees o interessos, quan tothom veu “el poble” unitari i anhelós rere les pròpies opcions i se n’erigeix en portaveu perquè sí, és que estem entrant en una dinàmica vergonyant, on el recompte de vots s’ha substituït per l’enquesta agafada pels pèls en un portal d’Internet o per la lectura dels pòsits del cafè –500.000 segons els organitzadors; 10.000 segons la policia, etc.

Amb independència de l’encert en la gestió d’aquests partits en el govern (nefasta pel que fa al PP a Madrid), el moviment popular que havia de decidir al marge de les institucions sobre qüestions tan delicades com ara la immigració, l’habitatge, la propietat dels bancs, la llei electoral i la gestió hospitalària, pot demanar-se també si potser no ha arribat l’hora de fer una mica d’autocrítica. Perquè al final, tot està com estava: bons sentiments de germanor i repartiment de la feina i la riquesa, que potser tenen el seu sentit en petites comunitats que col·laboren i es relacionen al marge del mercat o les relacions laborals, però que no poden servir per gestionar una societat de masses que participa d’una dinàmica europea i del pols de la globalització.

Fet i fet, massa consignes ens recordaven els anys seixanta i la lluita antifranquista, un cert esperit ingenu i sentimental que feia una mica de gràcia donades les circumstàncies: una impugnació a la totalitat de les institucions, no el plantejament de mesures factibles o contrastades per alguna mena d’experiència. La contracultura pesava més que el llegat del pensament d’esquerres, i això ho aboca tot al patetisme o la gestualitat finalment comercial: la venda de samarretes, i l’esperit d’una joventut que vol viure el seu Maig del 68, etc.

I per això, quan sí que s’arribava a sentir alguna proposta viable, resultava que ja la podíem llegir –sovint des de feia molta estona– en algun programa electoral d’alguns dels partits més afins a aquestes posicions; així, Iniciativa-Verds, els diputats d’aquesta formació van ser els que més van acabar patint les agressions dels assetjants del Parlament català, potser perquè des d’una certa generositat –i ingenuïtat ideològica– van ser els que més es refiaren de la proximitat física amb els manifestants hostils.

Per altra banda, ¿qui creu encara que des de les places i amb mètodes assemblearis pot originar-se un corrent d’idees regenerador, nou, amb plans impensats fins llavors? El debat popular i l’ajuda mútua són totalment defensables: però que no ens vulguin fer creure que poden prescindir de l’experiència històrica, de les institucions depurades pels segles i les idees polítiques sorgides de la millor Il·lustració. Que cada generació vulgui començar des de zero la història política d’Occident –emulant els grecs dels temps de Pèricles des d’una visió idealitzada– no deixa de ser una mica grotesc. ¿I amb quina legitimitat, a més? ¿Qui arroga el poder de decidir a una assemblea de barri com hauria de ser la nova llei hipotecària?

Crec que és positiu el desvetllament crític que el moviment volia posar sobre la taula. Ara bé: la qualitat de la democràcia depèn d’un equilibri entre la llibertat, el poder de l’electorat i una certa idea de progrés que la crisi econòmica ha vingut a posar en quarantena. I si el debat perd les formes es transforma en el regne de l’eslògan, en la llei selvàtica dels que criden més fort o aconsegueixen atraure els mitjans de comunicació amb una gestualitat expeditiva.

I tampoc no oblidem la cultura política: una ciutadania crítica és una ciutadania formada, i ens podríem demanar si abans de parlar de determinats temes no podríem fer abans l’esforç de saber exactament què fa un secretari d’estat, una diputació o el Banc Central Europeu.

Hi ha molts motius per queixar-se –cada minut més–, però la democràcia imposa unes formes, uns procediments que gràcies a les institucions poden garantir que els problemes principals trobin un ressò adequat. No convé agafar-se la democràcia per l’ansa que més crema: demanar-li solucions immediates és no acabar d’entendre de què va tot això.

Melcior Comes

Com era previsible, en Duran i Lleida continuarà el seu mandat de més de 30 anys a Unió, lícit evidentment, però nociu per qualsevol democràcia. L’alternativa independentista ha arribat prop del 20%, i es una bona xifra per començar a fer soroll dins del mateix partit o pensar en altres coses més contundents. En Duran ens ha deixat un altra perla en el discurs de comiat, “El més important per un poble no es tenir drets, sinó la capacitat d’exercir-los”, no hi ha dubte que si depèn d’ell mai a la vida s’exerciran.

Aquest partit no evoluciona, i amb les velles teories de sempre segueix fugint de l’estat propi, un 80% de suport, i 4 anys més al càrrec de tap nacional de Catalunya, i sempre a favor dels interessos espanyols, amb una aspiració confederal que contrasta amb la ponència on es reclama estructures d’estat per a Catalunya. Duran defensa el valor de l’autoritat, i reclama una direcció forta en nom de la democràcia, i insisteix en defensar el dret a l’autodeterminació, però primer cal una majoria social que la vulgui exercir, i ha deixat anar que per un poble el més important no es tenir drets, ni que se’ls reconegui Espanya, sinó la capacitat d’exercir-los.

Realment aquest personatge, que reclama una confederació fantasiosa a la ponència com objectiu amb estructures d’estat, m’agradaria saber com es menja tot això, per confederar-se amb un altre, no has de tenir estructures, simplement has de ser un estat normal i corrent, no pots ser mig estat i confederar-te amb un estat, senzillament es inadmissible, i no te ni cap ni peus. Per altra banda defensa el valor de l’autoritat en aquests temps difícils, potser caldria dir-li que aquest valor que ell diu esta molt be si es te el suficient poder per mostrar-lo, si  simplement s’assumeix el que be de fora sense cap tipus de control ni força per fer politiques a favor dels nostres interessos, de poca cosa serveix, el primer ho te l’estat espanyol, i evidentment amb Catalunya exerceix tota la autoritat possible. Parla de  direcció forta en nom de la democràcia, també hauria de recordar que per higiene democràtica no es bo que els càrrecs s’eternitzin, i sembla que això no ho vol saber, tot hi que insisteixo que te tota la legitimitat, es simplement una qüestió d’ètica. Parla de que primer cal una majoria que vulgui exercir el dret a l’autodeterminació, suposo que deu saber que mai s’ha votat això, i que cap partit gran s’ha presentat amb aquesta proposta com argument principal, o sigui que sense eines per parlar difícilment pot saber la nostra opinió, com a dada, les consultes populars amb una sabata i una espardenya, sense arribar al global de la població van recollir uns 900 mil vots, i la majoria a favor de l’estat propi, es una dada que l’hauria de fer reflexionar. Finalment ens parla de que es més important exercir els drets que tenir-los, be, en part podria estar d’acord, però s’equivoca en la base, aquests drets son inherents a qualsevol poble, i no s’han de demanar, ni pidolar a  ningú, son simples principis democràtics, per tant la capacitat d’exercir-los depèn en gran part dels nostres representants en les institucions que regeixen el país. La població ja ha donat símptomes de voler canvis, recordo les consultes o la famosa manifestació del 10 J, que es va convertir en un gran clam per la independència, son ells que no fan la feina que els pertoca, i que miren cap un altre costat, ja que els seus interessos no van per aquest costat, no ho faci pagar els demes.

En definitiva, un resultat previsible, i una constatació de la mediocritat instal·lada en els partits catalans, amb propostes impossibles per defugir el tema principal, i inventar una excusa rere un altre per voler enganyar a la ciutadania, oh, sr. Duran.

Aquest cap de setmana hi ha un Congrés important, com es el d’Unió Democràtica, i la validació o no de la tirania d’en Duran que ja dura prop de 30 anys. Hi ha una alternativa en forma de l’alcalde de Vic, en Vila d’Abadal, i que vol portar l’objectiu de la independència en aquest partit. De moment en Duran ja ha parlat de submissió a CDC si es pren aquesta determinació, que segons ell no ens convé, i aposta per aquesta fantasia ridícula de la Confederació, amb un menyspreu cap a la opció independentista que potser ja passa de mida, i hauria de fer pensar a més d’un de la conveniència de mantenir aquest personatge que nada a contracorrent de la llibertat de Catalunya, i es un perfecte aliat del nacionalisme espanyol.

Efectivament ,en Duran que ha gaudit d’avantatge amb el seu rival per presentat el seu informe de gestió, i aprofitar per fer reflexions personals, i retrets al rival a que s’enfrontarà a les urnes, demostrant la seva poca ètica. Diu que UDC no li cal ni li interessa abraçar l’independentisme, de fet no vol sotmetre’s al sobiranisme de CDC, i parla de no fer política des de les visceres, sinó des del cap, sense oblidar el cor. Ha tornat a defensar la confederació perquè aixopluga totes les sensibilitats. De totes maneres una esmena ha estat incorporada que defensa l’Estat propi per Catalunya, com a membre de la Unió Europea. Ha fet esment que el dilema de la independència o extinció no obeeix a la realitat, ni li sembla la millor estratègia de futur, ja que CIU amb un programa independentista hauria perdut les eleccions, i te dos grans problemes, la viabilitat per part d’Espanya i la ruptura del país en dos meitats.

Realment en Duran no ha canviat, es un aliat perfecte pel nacionalisme espanyol més ranci, i un vertader tap per les nostres aspiracions nacionals que evidentment no son les seves. Cal destacar la poca ètica com he remarcat d’aprofitar l’informe de la seva gestió, per fer campanya sense possible defensa avui d’en Vila d’Abadal. Diu que no li interessa, be, suposo que deu ser un punt de vista personal, però ha de ser conscient que representa a tot un poble, hi hauria de veure que potser aquest anhel si que interessa a la majoria, parla de no fer submissió de CDC, quan sap perfectament que això es demagògia barata, ja que cada partit pren les seves decisions sobiranes que poden coincidir amb altres o no. Es d’una falta de respecte alarmant quan parla de l’independentisme, com actuar des de les visceres i de no fer-ho ser amb el cap, deu ser que defensar l’espoli indefinit i el greuge constant deu voler dir posar molt de seny. Defensa una confederació fantasiosa amb Espanya, potser algú li hauria de dir que ja n’hi ha prou de bajanades, ni Espanya l’interessa aquest tema evidentment, i per altra banda per confederar-se el pas previ es ser un estat, sinó com ho vol fer, o es que ens pren per estúpids. Diu que el dilema estat o extinció no respon a la realitat, quan sap perfectament que el camí que ara portem ens porta a la desaparició com a poble sense remei, es una evidencia que no te marxa enrere. Fa argumentacions sense cap fonament, i amb hipòtesis que ell dona per bones, com la pèrdua d’eleccions amb un programa independentista, cosa que no sap, però l’interessa dir el que diu, i ja rebla el clau amb els problemes per ser un estat propi, la viabilitat per part d’Espanya, com si la independència l’haguéssim d’anar a pidolar a Madrid, es realment esquizofrènic, i la gran mentida de la ruptura en dos meitats, precisament un estat, i una unificació d’un col·lectiu reforça la cohesió, mai la divideix, i en qualsevol cas la democràcia es el joc de les majories, no poden ser valides per una cosa i per altres no. Ja n’hi ha prou d’aquest color, i d’aquests personatges desfasats en el temps, i que sembla viuen aïllats del món en benefici dels seus propis interessos.

L’Estat espanyol te dos problemes principals dins del seu mateix estat artificial, un es Catalunya, on la tàctica de l’ofec econòmic, i els aliats interns que han treballat i segueixen per fer creure una realitat virtual que ara els esta caient a trossos sense remei, i l’altre problema nacional es el País Basc, on la fi de la violència, que era la seva coartada perfecta, els fa entrar en un escenari democràtic que els fa por, i no volen de cap manera, les últimes decisions judicials en el cas Otegui ho deixen ben clar, i us adjunto la carta escrita des de la presó per ell mateix per fer-nos càrrec de la situació, i aprofito per mostrar tota la meva solidaritat per ell i la seva causa, que en certa manera també es la nostra.

Com a conseqüència de les sentències que s’han produït aquests dies (la del Tribunal Constitucional sobre la doctrina Parot i sobre el nostre cas), volem fer-vos arribar unes reflexions que convindria que no oblidéssim a l’hora d’analitzar amb fidelitat l’actual situació política que travessa la nostra vella Euskal Herria.

a)- Vull transmetre-us, en primer lloc, que davant la xerrameca que, aquests dies, prodigaran alguns membres de la classe política sobre la Independència del Poder Judicial, l’Estat de Dret… (Independència judicial que l’OCDE situa al lloc 64, entre l’Iran i Egipte)… nosaltres us proporcionarem una dada certa: fa més de quatre setmanes que les nostres fonts (fins i tot alguns dels que em van informar sobre l’11M) ens van donar a conèixer, amb exactitud gairebé mil·limètrica, quin seria el criteri en la sentència sobre la Doctrina Parot… i quina seria la sentència (i també la data en què es faria pública!) del que ells anomenen cas Bateragune. Doncs bé, aquesta constatació ha de portar-nos a esborrar qualsevol ombra de dubte pel que fa a totes i a cadascuna de les decisions judicials que afecten l’Independentisme, ja que es basen únicament i exclusiva a criteris POLÍTICS.

b)- En segon lloc, vull recordar-vos que he manifestat amb insistència que existeix una agenda gestionada pels enemics de la PAU que busca, amb un grau cada cop més elevat de crueltat i de desesperació, col·lapsar, bloquejar, neutralitzar i destruir el Procés de Pau, engegat per l’Esquerra Abertzale i el conjunt del Moviment Sobiranista. Així doncs, eliminem també el dubte sobre quin és el tarannà i la voluntat dels qui gestionen aquesta agenda: impedir que la Pau i da Democràcia s’obrin camí a Euskal Herria.

Aquest és l’objectiu i qui s’encarrega d’aquesta agenda són els senyors Rajoy, Rubalcaba, Basagoiti, serveis d’intel·ligència… etc.

c)- I molts es preguntaran: per què s’oposen a la PAU?… La raó és ben senzilla. No tenen agenda per a la PAU; estaven còmodament instal·lats (fent negoci polític i fins i tot econòmic) en l’esquema antiterrorista que els permetia defugir les seves responsabilitats, ocultar la seva veritable naturalesa antidemocràtica i maquillar la debilitat de les seves posicions polítiques. Avui, la Pau els espanta… Per aquesta raó, necessiten bloquejar el Procés i fer-ho on encara tenen alguna possibilitat d’influència real, a la presó i en el tema de la repressió. I ho necessiten perquè saben que superar la fase de les conseqüències del conflicte ens portarà immediatament a la fase del diàleg sobre les seves causes. I no tenen cap agenda ni alternativa creïble per a aquesta fase, saben que no podran oposar raons democràtiques als desitjos del Poble Basc de ser respectat com a Nació, amb el dret a decidir lliurement i democràtica el seu futur.

d)- Aquestes actituds repressives (que només aporten més patiment a desenes de famílies basques) tracten ara d’aconseguir dos objectius afegits:

d.1)- D’una banda busquen la negació de l’independentisme, el naixement de noves frustracions, la pèrdua de confiança en les nostres possibilitat, fent-nos creure que no serem capaços de variar la seva posició de fortalesa… No us ho cregueu ni un sol moment… La fortalesa d’aquell Estat s’acaba de mesurar a ritme de tango argentí… mentre la UE i EEUU miren cap a un altre costat.

d.2)- A més a més, aquest cop l’Estat ha buscat neutralitzar un possible candidat per a les properes eleccions a Euskadi. Podeu comprendre que per a mi suposi un orgull afegit a la militància en l’Esquerra Abertzale, el fet que l’Estat cregui que, amb la meva candidatura, l’independentisme guanyaria les properes Eleccions Autonòmiques. Bé, ja sabem quins candidats i quines candidates no agraden als enemics de la PAU…Així doncs, preparem amb il·lusió la més refinada de les respostes democràtiques: fem que, per primer cop a la història, l’independentisme treballi, amb altes possibilitats per obtenir la victòria, en les properes Eleccions d’Euskadi.

I per acabar, no oblidem mai que, així com la desaparició de la lluita armada era una condició indispensable (com ara la presència electoral o institucional) per a la nova estratègia… amb això no n’hi haurà prou sense organització, sense lluita, sense desobediència, pacífica, sí… però desobediència… En definitiva, una estratègia capaç d’organitzar un desafiament polític massiu als Enemics de la Pau.

Aquest és el dur camí que hem triat, els fills i filles de Gernika i Amaiur, del Telesforo i de la Passionària, del Santi i del Josu, del Jon, del Fidel i del Che…

Somrieu, lluitarem!!!

Arnaldo Otegi (en nom dels cinc del cas Bateragune).

IRABAZIKO DUGU!!!

VENCEREM!!

Gairebé els 60% de ciutadans espanyols creuen Catalunya com a privilegiada amb el seu finançament, segons un estudi de la Fundació de Caixes (Funcas), es curiós veure com el País Basc amb el seu concert econòmic es situa en segona posició amb nomes un 34%. Es el món vist a l’inrevés, i amb una estratègia ben clara, i que deixa en evidencia aquells que encara volen fer pedagogia, i intentar no se sap ben be que. Us adjunto un escrit del Toni Aira que crec ho exemplifica molt be.

Som i serem menys

“Els Monago i Rodríguez Ibarra són dignes líders cacics de sectors amplis aficionats de forma conscient a ignorar una veritat incòmoda”

El llenguatge troglodita contra Catalunya segueix essent el més rendible d’entre els més fàcils i primaris a Espanya. Ens ho ha demostrat tot un fatxenda president popular d’Extremadura, José Antonio Monago, que ha identificat que allà el que s’estila per guanyar amb majories folgades és el fer de l’ínclit socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

Ens volen fer viure encara en la farsa que nosaltres som els rics i ells els pobres, quan només cal comparar equipaments, autopistes o nombre de funcionaris per metre quadrat, per veure clarament qui viu en millors condicions i molt més subsidiat. Però la vergonya persisteix. Com l’espoli. Com el menyspreu. Com el desagraïment. Com l’insult a la intel•ligència. Com el ritme creixent de catalans que cada dia que passa té més clar que el sentit comú marca, no que l’AVE no té per què arribar a una nova via morta com Badajoz i més en temps de crisi, sinó que l’autonomia que ens cal és la del país que ja ha anunciat que amb aquesta destinació no hi enllaçarà: Portugal. Del contrari, està clar, som i seguirem sent menys in aeternum.

Toni Aira

Segons el portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, diu que arribarà un moment que ens trobarem entre l’espasa i la paret, llavors haurem de prendre decisions rellevants. La frase sona a broma, i suposo que des de Madrid més que tremolar  de por s’estan fent un fart de riure veient el panorama, i la falta de reacció davant els atacs que rebem dia si i dia també amb el total desconcert de les forces catalanes, que no volen o no saben com reaccionar per afrontar el repte, suposo que deu ser la falta de costum.

De fet les reaccions als atacs constants dels del Govern de Madrid ha estat portar les retallades de sanitat i educació espanyoles al Consell de Garanties estatutàries, com a pas perquè en un futur intervingui el TC, i també encarregar a l’Institut d’estudis autonòmics un estudi sobre les duplicitats administratives, i posa en evidencia que ja administracions estatals amb les competències ja transferides, que no vol dir en cap compromís al govern de Rajoy. També destaca la clarificació d’unes línees vermelles que no es poden traspassar, i actuar en legitima defensa. Ens diu Homs, que els governs espanyols acaben creient que nomes poden gestionar ells i ningú més, i nosaltres som una simple molèstia. Cal dir que ha constatat que el govern espanyol va tancant la porta poc a poc, i que fins que no manem en els nostres diners no ens en sortirem.

Crec, sinó m’equivoco que son els nostres representants, i com a tals tenen unes obligacions, en primer lloc defensar els nostres interessos col·lectius per damunt de tot, es a dir la societat que els ha votat o no, però que representen. Davant l’ofec premeditat i conscient que estem sotmesos, on no tant sols se’ns neguen el pagament dels deutes, sinó que les nostres pobres competències son paper de fumar que simplement no existeixen, i son un i altre cop ignorades a la nostra contra pel govern espanyol. La reacció es e portar-ho a un consell que interpretarà segons la constitució espanyol si es vulnera o no l’estat de dret, i suposant que sigui que si, enviar-ho al TC,que ja sabem de la seva agonia per dictar sentencies, i ja sabem que es un tribunal totalment polititzat, i dirigit pels que havien pres les mesures inicials, o sigui bucle tancat i tornem a començar. Fa gracia encarregar un estudi, amb això som experts, per demostrar una obvietat que sap tothom, que hi fan alguns ministeris a Madrid com cultura per exemple, quan les seves competències estan transferides a les comunitats autònomes, tot això ja ho sabem, però allà seguiran, perquè el poder també es allà, per tant poca cosa a dir. Fa riure per no plorar aquestes línies vermelles que cada cop que algun partit ha anomenat han estat foradades i traspassades tantes vegades com han volgut, quedant amb paraules a l’aire ,encara recordo les d’Esquerra al tripartit, o sigui no fan por ni tenen cap credibilitat. Hom ens qualifica de molèstia per la percepció que te el Govern espanyol, de fet som un territori espoliat i sota el control total central, res més que això, i ens diu que fins no tenir els nostres diners no ens en sortirem, i pregunto com ho pensa fer, ja li han dit que no mil i un cops a cap pacte fiscal, i molt menys a tenir la clau, nomes hi ha una manera i es un estat propi, si es refereix això cap problema, ara si nomes son amenaces sense fonament millor callar, i deixar de parlar de decisions rellevants, ja que seguir en el mateix sistema no es cap decisió, es una imposició de Madrid sense resposta catalana.

En definitiva, quan en una democràcia els nostres representants no ens defensen, que se suposa que hem de fer la societat, suposo que es una pregunta amb moltes respostes diferents.

Aquesta entitat bancària dirigida per Rodrigo Rato, rebrà ajuda del govern espanyol, i naturalment amb diners públics, una nova entitat financera que entre tots haurem d’ajudar a salvar, amb una mostra més de com es fan les  coses a l’Estat espanyol, i concretament amb una política dels Populars al País Valencià basada en la bombolla immobiliària per crear una riquesa virtual que finalment hem de pagar entre tots.  Es veu que per això si que hi ha diners.

Se’ns dubte aquesta entitat en un mercat lliure i normal entraria en fallida, però l’intervencionisme i la política no te límits a l’Estat. Com deia abans a terres valencianes han viscut a traves de la CAM una creació fictícia de riquesa, i una total disbauxa urbanística com la causa d’aquesta fallida encoberta. Cal destacar el contrast amb les caixes d’estalvi catalanes, i els intents barroers de fusionar La Caixa amb Bankia.  De fet el FROB injectarà entre 7000 i 10000 milions d’euros, i es diu que Rato podria rebre una indemnització d’1,2 milions per la seva dimissió, i ja ha proposat el seu substitut. El 2011 va tenir uns beneficis de 309 milions, i va avançar 1200 milions de provisions per complir amb la reforma, apart va tancar 800 sucursals i reduir la plantilla, cosa que en posteriors anys anirà en augment.  Per últim cal destacar que Rajoy en campanya electoral va prometre no infectar diner públic a les entitats bancàries.

Aquest es el sistema democràtic espanyol, i aquesta es la seva manera de sortir de la crisi, protegir als amics polítics es primordial, en aquest cas en Rato deixa una entitat bancària en fallida, i en sortirà amb un premi en forma de diners, i amb un forat que la població pagarà amb els seus impostos sense haver-ho demanat, amb la cirereta inclosa abans esmentada, i tot per salvar un banc, curiosament unes entitats que son els principals culpables de la crisi que estem vivint, no els únics evidentment, i que ara l’Estat ajuda sense reserves a la seva salvació. Es curiós veure el diferent tracte rebut pel sistema de caixes catalanes ja desaparegut, i ara aquest cas, que recorda un de similar a l’època d’en Zapatero, però en aquest cas amb director de l’orbita socialista. Tota una nova presa de pel indignant, i més quan incompleix altra cop una promesa electoral, tal com ja van fer amb l’IVA, i amb l’excusa de que ho farà tantes vegades com calgui per salvar l’Estat, francament una excusa que deixa en evidencia qualsevol campanya i programa electoral, que queda en poc més que un frau per la ciutadania. Tanmateix, a qualsevol empresa un director que deixa un forat com el descrit portaria l’empresa a la fallida, i evidentment seria acomiadat, però el sistema es pervers, i ens deixa aquests casos que els catalans i per variar, també haurem de pagar.

En definitiva, un nou exemple de la relació malaltissa dels lobbys econòmics o entitats financeres i la política, un simple intercanvi de papers, on els primers dirigeixen amb carta blanca, i els segons donen la cobertura necessària per fer-ho possible amb premis inclosos, que inclouen jubilacions daurades amb càrrecs de fireta amb grans empreses, que naturalment acaba repercutint en les butxaques de la població, que veu com s’ajuda al culpable, i es persegueix l’innocent en aquest sistema.

La llei aturada des del 2004 per homogeneïtzar peatges, es la que defensaran aquest dimecres a la Junta de Portaveus extraordinària els grups parlamentaris de CIU, ICV, ERC i PSOE-C, per contra SI, vol simplement suprimir aquests mateixos, ja que les vies han estat amortitzades molts cops,  i ha arribat el moment de dir prou, no cal dir que defenso la segona opció, alhora que trobo una nova presa de pel la primera.

Efectivament, trobem dos respostes de la cambra catalana a l’abús dels peatges, la supressió  de tots els que paguen els catalans, i la gratuïtat dels mateixos per les desenes de vegades que ja han estat amortitzats, i un altre que passa per crear un fons de estatal per homogeneïtzar el pagament arreu de l’estat, i el rescat selectiu d’alguns peatges. Cal dir que aquesta segona via porta aturada a Madrid des de l’any 2004, i no hi ha dades fiables que la situació vagi a canviar de sobte. Pel que fa l’opció de la supressió, des de Solidaritat s’insisteix que el manteniment es faci amb peatges a camions de gran tonatge de pas per Catalunya.

Realment la campanya no vull pagar, esta sent un trasbals per la nostra classe política, acostumada a una societat mesell i sense esma de protesta per gran cosa. Jo he de confessar que més enllà de les raons econòmiques, jo mateix aquest cap de setmana vaig fer el bateig amb aquesta insubmissió, i el resultat vas ser altament reconfortant, i amb la consciència de fer una acció que multiplicada per molts més ciutadans, es un punt a favor de la vitalitat d’aquesta societat catalana tant acostumada a obeir, pagar i callar. Més enllà dels sentiments, una via llargament  i per molts cops ja amortitzada, i amb prorrogues absurdes a la seva concessió, que dona beneficis milionaris a l’empresa que les gestiona i a molts d’altres, crec que no val la pena dir noms, i que a sobre com a català i ase de tots els cops, ara hem de pagar també els dèficits de peatges de Madrid, per si la presa de pel no fos prou. Aquest fet nomes hauria de portar a demanar la supressió i la gratuïtat d’aquestes autopistes, i posar fi a un abús que ja es intolerable, i més fent la comparació amb l’estat i les seves autovies, que en segons quins llocs son gairebé desertes, i perquè no dir-ho pagades en gran part amb els diners de l’espoli català. No puc entendre l’opció indigne de tornar a recuperar un fons de rescat, que si amb època de vaques grasses ja es va aturar, en plena crisi no te cap perspectiva de prendre activació, i voler fer passar bou per bestia grossa rescatant alguns peatges, curiosament un fons que en bona part seria fet, en el cas de ser una iniciativa que anés endavant amb diners dels catalans, o sigui estaríem pagant un fons per  minimitzar uns peatges abusius i amortitzats, que en exclusiva paguem en territori català. Una gran perversió, que delata molt poca sensibilitat per part de qui li dona suport, i una gran presa de pel i burla a la ciutadania catalana, que es tractada poc més que d’estúpida, i aplicant aquella frase de “cornut i pagar el beure”. Son elements que ajuden a veure la manera d’actuar de la nostra classe política, més preocupats de les aparences que de les solucions, ja que si no apareix aquesta revolta ciutadana, aquest era un tema que no estava a l’agenda, i ara en canvi veiem diputats fent-se la foto donant suport a un acte valent, i en canvi amb el seu teletac com a diputat a la butxaca, per cert també pagat per tots, i ara traient velles receptes que tots sabem que no van enlloc.

En definitiva, prou d’enganys, i es demana una mica de dignitat, i no driblar els problemes, sinó enfrontar-se amb ells, que es el que s’espera dels nostres representants.

Aquest dissabte llegint les portades del diaris, veig que totes van plenes del pla B del govern català, per si fracassa el pacte fiscal, podria ser una noticia interessant, però a mesura que la lectura va avançant la sensació de vergonya aliena es va apoderant del lector i pensa que, o be ens prenen per idiotes totals, o be hem decidit viure en un espai virtual on tot es possible, i on els nostres representants ens volen vendre un engany o frau històric que no podem permetre de cap manera.

La fantasia es la següent, el juliol es vol aprovar el pacte fiscal al Parlament, al desembre d’aquest mateix any presentar-lo a Madrid, i amb la negativa ja anunciada, obrir un escenari amb una consulta sobre el mateix pacte a la població o eleccions anticipades amb la hisenda pròpia en el programa, en aquest segon cas desenvolupar la llei de la nostra hisenda al marge de la legalitat espanyola, i fer un acte de sobirania per poder recaptar tots els nostres diners amb la clau de la caixa en el nostre poder, aquest es el pla B, i francament es vertaderament inversemblant, i una presa de pel que de cap manera, si es que el poble mante una mica de dignitat podem permetre.

Realment, i descartant la hipòtesi de que creuen que la gran majoria de la ciutadania catalana es idiota total, veiem que davant l’ofec de l’estat espanyol econòmic, que ara es complementarà amb aquesta recentralització de competències que deixarà l’autogovern català en molt poca cosa. El pla es seguir perdent el temps amb un pacte fiscal sense cap futur, i que hores d’ara, i encara que sigui de portes endins ningú creu que pot ser possible, esperar amb una pèrdua de temps irresponsable i intolerable fins el desembre, per rebre l’enesima negativa amb aquest pla inviable, un cop passat per aquesta vergonya per un govern que se suposa treballa pel país, i ens ofereix una consulta sobre el mateix tema, que francament seria esquizofrènica, ja que precisament qui ha de validar aquest pacte ja ha dit que no, i per tant no te cap sentit sentir la veu de la població, es com si de petit, els teus pares no et deixen sortir un dia amb els teus amics, i decideixes preguntar llavors a tots els teus amics, seria totalment absurd, i sembla que no entenguin que la legalitat espanyola es la que es, i que el nostre paper es totalment secundari. Per altra banda l’alternativa no es molt mes galdosa, unes eleccions i crear la hisenda pròpia, però amb quin estat de dret al darrere, qui el validarà, una llei abocada al TC o totalment inútil, ja que el nostre paper es dins la LOFCA, i som i serem de regim comú pels segles dels segles, no crec que sigui tant difícil d’entendre, d’això en diuen un acte de sobirania, jo en diria un acte d’imbecil·litat i de vergonya, per intentar un altre cop fer veure una cosa que realment i dins el sistema que no volen trencar mai ho serem. Això no es un pla B, ni res. Un govern i un president responsable hauria de veure que nomes hi ha un camí per sortir de l’atzucac, i es crear la nostra pròpia legalitat, i aquesta nomes es crea amb un estat propi, i on la pedagogia interna i el treball a nivell internacional hauria de ser la base de la feina del govern de la Generalitat, hi ha una majoria suficient al Parlament, i no hi ha un altre sortida, el que ofereixen sembla una tàctica per anar passant el temps, esperant temps millors o per acabar com va acabar el Pla Ibarretxe, una nova derrota, i arronsar-se sense  remei, deixant la nació sense esma i deprimida.

En definitiva, no som estúpids, no volem cap consulta de pactes fiscals, no volem cap hisenda pròpia sense un estat de dret al darrere que la validi, i volem un estat per sobreviure com a poble, i poder gaudir de tot el que tenen els estats normals.

Fa anys que aquest país veu llastada la seva ambició nacional per l’amenaça d’una hipotètica ruptura de la cohesió social. L’implícit que hi ha darrera de la defensa obsessiva de la cohesió és el del fals supòsit de l’existència de dues comunitats derivades del gran procés migratori dels anys cinquanta fins a mitjans setanta i que va portar al voltant d’un milió quatre-cents mil espanyols a Catalunya. Segons aquest clixé, dominant al llarg dels darrers quaranta anys, Catalunya estaria formada poc o molt a parts iguals per una comunitat autòctona i una altra d’arrels forasteres, de lleialtats nacionals i lingüístiques contraposades. És sobre aquest supòsit que, per exemple, un partit com el PSC ha construït tota una teoria política autojustificadora de la seva submissió al PSOE, pretesament per salvar-nos d’una amenaça lerrouxista, o que CiU s’ha excusat per a ajornar indefinidament l’assoliment dels seus objectius fundacionals.

No cal dir que, sociològicament, l’estereotip de les dues comunitats confrontades no s’aguanta per enlloc. Posem que a l’inici de la transició tingués una certa versemblança i que condicionés el debat polític català de la dècada dels vuitanta. Però no és lògic avui encara es vulgui mantenir una realitat superada llargament com a eix de la discussió. En tot cas, les dues suposades comunitats han donat lloc a una complexa heterogeneïtat que, lamentablement, ningú no ha estat capaç d’estudiar prou a fons com per poder desfer els tòpics més resistents. A més, les lleialtats nacionals i lingüístiques, tampoc no han estat mai exactament identificades amb el lloc de naixement sinó per tota altra mena d’interessos econòmics i vincles socials, i sobretot han evolucionat més en funció d’expectatives socials de futur que no pas per adhesions al passat. Per si fos poc, l’arribada massiva de població estrangera en poc més d’una dècada, encara ha afegit més heterogeneïtat demogràfica, lingüística, cultural i política. En definitiva, que seguir parlant d’una hipotètica divisió del país en dues comunitats, és una fal·làcia política carregada de mala fe.

Dit d’una altra manera: si és que davant d’un hipotètic procés d’independització de Catalunya hi hagués cap perill per a la cohesió social, aquesta ruptura no seria a causa d’una realitat dual prèvia, sinó com a conseqüència d’una divisió provocada irresponsablement per als qui volguessin violentar la voluntat política majoritària. Vull dir que si democràticament es confirmava l’existència d’una majoria social favorable a la independència dels catalans, ja no seria legítim que es volgués penjar la llufa de la divisió a aquesta majoria. La idea de “cohesió social” en cap cas no pot voler dir, en una societat com la nostra, unanimitat d’opinió. Es tracta d’alguna cosa més substantiva, com ara l’esperança que ofereix un país de mobilitat social en funció no pas de privilegis sinó de criteris meritocràtics. També fa referència als vincles a la nació obtinguts gràcies a unes polítiques eficaces de justícia social o de fer que el ciutadà sigui protagonista d’un projecte col·lectiu de progrés social. I dependrà del fet que l’escola hagi transmès un patrimoni comú de cultura general, en el qual tingui un paper destacat el de la pròpia de la nació i on l’alumne pugui admirar un passat d’excel·lència i aspiri a ser-ne continuador. I cohesió social és també la que s’aconsegueix amb els instruments de dominació simbòlica als quals recorren tots els estats com l’adhesió a uns símbols comuns, que van des dels emblemes nacionals –himne i bandera- fins a les seleccions esportives, passant per l’obra de tots els artistes que s’internacionalitza portant la representació de la pròpia nació.

El veritable perill per a la cohesió social dels catalans, doncs, no és la hipòtesi d’una independència política, sinó tot el contrari: la inexistència dels instruments per garantir els vincles necessaris. Un perill associat a la impossibilitat de garantir el nivell de benestar que correspon a l’esforç que fa el país en la creació de riquesa. Dec a l’escriptor Joan-Lluís Lluís les referències a Els orígens del totalitarisme (1951) de Hannah Arendt, citades en un magnífic article a l’Avui, “Revolució social i independència catalana” (27/IX/2010). Arendt hi desenvolupa la tesi d’Alexis de Tocqueville sobre les causes de la Revolució Francesa, que aquest lligava al fet que la noblesa hagués deixat de ser una classe potent per passar a ser vista com una classe paràsit que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d’ingressos”. Arendt estén la idea afirmant que “existeix una mena d’instint racional que permet pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. Però el problema arriba quan “un capteniment altiu sense influència política es correspon aere benestar que enss vincles socialsna utilitat general”se parsociat no pas a cap suposada divisiatge que, lamentabón sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables”, i es fa visible que “l’opressor no sent ni un mínim d’interès per aquells que oprimeix”. I Lluís afegia: “I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra”.

Totes aquestes reflexions em van venir al cap escoltant les respostes arrogants del ministre Montoro aquesta setmana a les esmenes presentades pels catalans als pressupostos tremendament injustos per Catalunya del Govern espanyol. Una arrogància de greus conseqüències que seguiré analitzant al proper article.

 Salvador Cardús

El partit popular encapçalat per Sanchez Camacho espera viure un congres plàcid amb un canvi de nom, i la senyera en el seu logo, de fet li diuen refundació, que es una cosa que els partits fan cada cert temps quan les seves estratègies ja han tocat fons, i han de renovar idees, que molts cops son simples evolucions de les que ja tenien però amb un format més atractiu. Res que no s’hagi inventat abans, i que ara ens voldran vendre com la novetat mundial.

Els populars seran a partir d’ara el Partit Popular català, i al costat del seu logo lluirà una senyera. Sota aquesta aparença donarà un altre tomb al cinisme, i es definirà catalanista amb un discurs contra el nacionalisme, sobretot el català evidentment. De fet el gir tímid de CDC cap a un xoc de trens amb l’estat, la desorientació total del PSOE-C que els anima a erigir-se com a segona força en el Parlament en un futur, volen donar un pas endavant amb aquesta refundació, i ocupar un espai que van deixant aquestes formacions abans esmentades, i que segons ells s’allunyen de la centralitat, per tant un rentat d’imatge per vendre el producte d’un catalanisme integrat a Espanya basat en una lectura més generosa de la Constitució, i justificar els greuges que ens venen de Madrid, i per altra banda pidolar a Madrid quatre engrunes que li donin rellevància. De totes maneres, seguir defensant el bilingüisme pur, nega l’espoli, i parla dels nacionalistes catalans com una xacra. En Josep Piqué ja ho va intentar l’any 2000 una maniobra semblant.

Efectivament, un cotxe vell amb una capa de pintura brillant al damunt, i el presentem com la novetat de l’any, però la realitat es que el cotxe segueix sent vell, i amb els mateixos defectes que ja tenia. Els partits son màquines que han de vendre un producte, quan aquest esta esgotat, be perquè no dona més de si, o be perquè s’ha d’accelerar ja que les enquestes o circumstancies son favorables, apareix la refundació. Es com si una persona amb una feina, una família, uns hàbits rutinaris, decideix canviar, però sense canviar res, un nou pentinat i estil, però darrere el mateix de sempre. La Sanchez Camacho creu que la catalanitat es mesura simplement pels símbols externs, i es lògic, ja que els seus sentiments evidentment estan molt allunyats de tot això, i ja se sap que els sentiments son irracionals, i si no es tenen difícilment es poden entendre. Volen anar a la centralitat, un altra bona paraula, i es creuen que aquesta es basa en acceptar el nostre maltractament disfressat de quatre carícies de tant en tant, però sense cap canvi evident, crec que es una greu errada, el problema no es la generositat de la Constitució, es ella mateixa, i la centralitat per molt que els dolguin cada cop més es va traslladant cap a l’únic projecte que pot engrescar la ciutadania, com es l’independentisme, un de normalitzat i amb arguments, sobretot econòmics, prou sòlids com per arribar a capes de la societat on abans era qualificat de xacra. Naturalment no ho poden admetre, però intentar fer passar el botxí per una bona persona, quan finalment t’ha de tallar el coll cada cop es pitjor vist. No es pot defensar l’indefensable. No es pot tractar Catalunya com una part més de l’Estat espanyol, sense respectar la seva identitat, la seva llengua, les seves necessitats econòmiques, i la seva manera de fer, amb altres paraules, i amb tots els respectes, no som La Rioja, posem el cas, no es pot seguir defensant el que es el nostre principal problema com la solució als nostres problemes, ja que el llast de l’Estat espanyol fa 300 anys que el patim, i ja tenim una experiència que ens fa veure que es una via morta i enterrada, i francament voler fer ressuscitar un mort, si no ets molt creient d’alguna fe religiosa en particular, es fa difícil de creure.

El president del Parlament Europeu parla d’una possible independència catalana, com el dret a l’autodeterminació dels pobles, en una qüestió interna espanyola i catalana, es a dir no s’oposa, i ens traspassa el tema als protagonistes, com es normal, l’exdirigent de l’FMI Kenneth Rogoff  cita el territori català com estat, en un dels primers llocs dels rànquings mundials, i per si fos poc des de terres americanes continuen sense por expropiacions d’empreses espanyols, ara ha tocat el torn de Bolívia, demostrant que quan les pors s’esvaeixen qualsevol cosa es possible.

En Martin Schulz desmenteix les pors que sempre transmet l’Estat espanyol sobre una oposició de la Unió Europea amb la nostra independència, i deixa clar que no n’ha parlat mai amb els protagonistes, i que li sembla que no volem lliçons des de fora. Al mateix temps deixa molt clar que la oficialitat de la nostra llengua passa per Madrid. Pel que fa l’exdirigent de l’FMI, concretament execonomista en cap, parla de Catalunya sobirana com un dels països més rics del món, i parla de la forta contribució que ara l’ofega dins l’Estat espanyol, que poca cosa fa per evitar el seu enfonsament, curiosament els mitjans que no reben els seus articles amb seu a Madrid coincideixen en defensar els arguments catalans i els seus greuges, d’altra manera els ignoren. Per últim Bolívia s’afegeix a Argentina, i s’atreveix amb l’Estat espanyol amb l’expropiació de la filial boliviana de Red Elèctrica espanyola, gairebé la propietària absoluta d’aquest sector al país, i amb l’argument de protegir els interessos nacionals en un sector estratègic com l’energia, i en una empresa que era nacional, i que ara la nacionalitzen, ja que la seva inversió ha estat mínima aquests anys.

Les paraules del president de l’europarlament crec que han deixat molt clar, per si algú encara en tenia algun dubte, que el principal escull per la nostra llengua es l’Estat espanyol, aquest no vol la oficialitat d’aquesta i no la voldrà mai, per Europa es veu raonable que una llengua amb la potencia de la catalana tingues aquest estatus, es una raó més per no  esmerçar més esforços en un tema que sense el nostre propi estat senzillament mai serà possible. Pel que fa a la nostra independència, tot hi no prendre cap partit, tampoc ha posat cap impediment, qualificant l’afer d’intern, i enterrant aquells auguris interessats que venen de l’Estat en forma d’una espècie d’apocalipsi si aconseguim la nostra sobirania. Encara més clar aquest alt càrrec de l’FMI, que ha posat Catalunya independent com un país no tant sols viable, sinó dins la categoria dels rics dins el món, alhora ha denunciat aquest espoli que patim, i aquesta falsa solidaritat que no deixa veure el nostre creixement, i ens porta a la misèria més absoluta, o sigui que tots aquells que encara dubten de la nostra viabilitat, o que fan estudis per demostrar-la, que sàpiguen que tenim un aliat més que s’uneix a totes les veus que parlen del lloc de privilegi que ocuparíem, fet que també desmenteix els mals auguris espanyols, que es pensen que la majoria no sap restar i sumar, ja que en definitiva es una simple qüestió relacionada amb això, regalar el que tens o usar-ho en el teu propi benefici. Sembla que Amèrica del Sud ja s’ha cansat de l’abús d’aquestes grans multinacionals espanyoles que inverteixen el mínim en els estats on habiten, i treuen grans beneficis amb els seus negocis. A pesar del to populista de molts d’aquests dirigents, se’ns dubte fan un pas endavant amb benefici del seu propi territori, i utilitzen les armes que tenen per arribar a les seves finalitats, i de pas deixar en evidencia aquella dita de “la madre patria”, que curiosament ja nomes utilitza el conqueridor, i no els que van ser conquerits, i que van recuperar la dignitat demostrant la grandesa artificial d’un gegant amb peus de fang anomenat estat espanyol. Per quan ens expropiem a nosaltres mateixos?.

The Wall Street Journal, un rotatiu de referència mundial, ens dona la raó i acusa a l’Estat espanyol d’asfixiar el nostre territori amb l’espoli financer, i les discriminacions constants. Mentrestant a casa nostra, i respecte la campanya no vull pagar, en Duran i Lleida diu que les regles s’han de complir, i tenim el deure de pagar com sempre. Alhora des de CDC es diu que si el pacte fiscal fracassa, unilateralment es farà una llei d’Hisenda catalana, en una nova presa de pel a la ciutadania, que cada cop sembla més tipa d’aquests intents patètics d’endarrerir el camí cap a l’estat propi.

Efectivament, el rotatiu dona una idea clara de la nostra causa, i el nostre principal problema, amb un article titulat “Why Spain won’t reform”, denuncia l’intent barroer de l’Estat de maquillar els seus comptes a traves dels territoris com Catalunya, i posa l’exemple del nostre espoli fiscal desmesurat, i la discriminació que rebem des de Madrid amb  l’exemple de la bogeria dels trens d’alta velocitat, i el 9% del PIB català sense camí de retorn cada any. En Duran respecte els peatges, diu que tenim el deure de pagar per complir les regles del joc, i mostra el rebuig a la campanya no vull pagar, admet el malestar, però no aquesta solució, ja que les empreses que la gestionen tenen dret a cobrar, a pesar del greuge comparatiu amb altres territoris. Per últim CDC ens diu que proposa regular per llei una hisenda catalana unilateralment si no hi ha pacte fiscal, amb un acte de conflictivitat amb l’Estat, diu que esgotaran totes les alternatives de negociació, però pot acabar amb un xoc de legitimitats democràtiques, que no pot trobar la resposta de la resignació, i si que aquesta majoria social legitimi l’acte de sobirania.

Una bona notícia, que un element clau com la internacionalització de la nostra causa, trobi elements tant positius com publicacions de prestigi mundial com aquesta s’abonin a la nostra causa, i descriguin el que des de dins no te tant de reso a fora, com es el drama de l’espoli fiscal, que l’Estat intenta amagar, igual que el tripartit nacionalment espanyol del Parlament, i per altra banda el maltracte que rebem cada dia a tots els nivells econòmics, amb l’exemple del TGV, com emblema del mal us dels diners sense solta ni volta, deixant el nostre territori totalment desemparat. Qualsevol causa de la grandària de crear un nou estat necessita suports potents i altaveus que ho facin més fàcil, i l’estat amb la seva tàctica els hi posa en safata. Pel que fa a Duran, parla de deure i de regles de joc, i alhora admet el greuge comparatiu, se’ns dubte la seva ment amb objectius clarament espanyols no vol veure que si aquesta legalitat es injusta, i els seus representants legítims no la volen canviar per benefici dels seus propis interessos, que se suposa que ha de fer la ciutadania, quines opcions te, la més ràpida es la insubmissió, i aquesta si te èxit sempre posa nerviosos al sistema que veu alterat el seu pla de control sobre la població que no admet cap revolta d’aquest tipus, i nomes entén de submissió, en Duran no ens representa, mai ho ha fet, no li importen els nostres interessos, tant li fan, es un element més a la nostra contra, i el cinisme en les seves declaracions no admet dubtes. Finalment CDC ens torna a presentar una fantasia que ja es una burla de grans proporcions, primer encara amb la incògnita del pacte fiscal, quan no hi ha cap dubte de que qui ha de donar aquest pas ja ha dit que no mil i un cops, per tant no hi ha tema, i per acabar-ho d’adobar parlen com amenaça de que unilateralment fer una hisenda pròpia, pregunto amb quina legalitat, si la espanyola no ho permet, aquesta broma cínica ja passa de mida, que hi haurà xoc de legitimitats, ja fa molts anys, però aquests ho tenen la resignació o es fa el pas cap un estat propi que nomes depèn de nosaltres. La via que proposa es una burla macabra que no ens porta enlloc, i nomes fa que augmentar la nostra desconfiança amb els nostres representants, que no volen o no s’atreveixen a donar el pas que la ciutadania cada cop amb més força els reclama.