ALBERT CORTES MONSERRAT

Fa anys que aquest país veu llastada la seva ambició nacional per l’amenaça d’una hipotètica ruptura de la cohesió social. L’implícit que hi ha darrera de la defensa obsessiva de la cohesió és el del fals supòsit de l’existència de dues comunitats derivades del gran procés migratori dels anys cinquanta fins a mitjans setanta i que va portar al voltant d’un milió quatre-cents mil espanyols a Catalunya. Segons aquest clixé, dominant al llarg dels darrers quaranta anys, Catalunya estaria formada poc o molt a parts iguals per una comunitat autòctona i una altra d’arrels forasteres, de lleialtats nacionals i lingüístiques contraposades. És sobre aquest supòsit que, per exemple, un partit com el PSC ha construït tota una teoria política autojustificadora de la seva submissió al PSOE, pretesament per salvar-nos d’una amenaça lerrouxista, o que CiU s’ha excusat per a ajornar indefinidament l’assoliment dels seus objectius fundacionals.

No cal dir que, sociològicament, l’estereotip de les dues comunitats confrontades no s’aguanta per enlloc. Posem que a l’inici de la transició tingués una certa versemblança i que condicionés el debat polític català de la dècada dels vuitanta. Però no és lògic avui encara es vulgui mantenir una realitat superada llargament com a eix de la discussió. En tot cas, les dues suposades comunitats han donat lloc a una complexa heterogeneïtat que, lamentablement, ningú no ha estat capaç d’estudiar prou a fons com per poder desfer els tòpics més resistents. A més, les lleialtats nacionals i lingüístiques, tampoc no han estat mai exactament identificades amb el lloc de naixement sinó per tota altra mena d’interessos econòmics i vincles socials, i sobretot han evolucionat més en funció d’expectatives socials de futur que no pas per adhesions al passat. Per si fos poc, l’arribada massiva de població estrangera en poc més d’una dècada, encara ha afegit més heterogeneïtat demogràfica, lingüística, cultural i política. En definitiva, que seguir parlant d’una hipotètica divisió del país en dues comunitats, és una fal·làcia política carregada de mala fe.

Dit d’una altra manera: si és que davant d’un hipotètic procés d’independització de Catalunya hi hagués cap perill per a la cohesió social, aquesta ruptura no seria a causa d’una realitat dual prèvia, sinó com a conseqüència d’una divisió provocada irresponsablement per als qui volguessin violentar la voluntat política majoritària. Vull dir que si democràticament es confirmava l’existència d’una majoria social favorable a la independència dels catalans, ja no seria legítim que es volgués penjar la llufa de la divisió a aquesta majoria. La idea de “cohesió social” en cap cas no pot voler dir, en una societat com la nostra, unanimitat d’opinió. Es tracta d’alguna cosa més substantiva, com ara l’esperança que ofereix un país de mobilitat social en funció no pas de privilegis sinó de criteris meritocràtics. També fa referència als vincles a la nació obtinguts gràcies a unes polítiques eficaces de justícia social o de fer que el ciutadà sigui protagonista d’un projecte col·lectiu de progrés social. I dependrà del fet que l’escola hagi transmès un patrimoni comú de cultura general, en el qual tingui un paper destacat el de la pròpia de la nació i on l’alumne pugui admirar un passat d’excel·lència i aspiri a ser-ne continuador. I cohesió social és també la que s’aconsegueix amb els instruments de dominació simbòlica als quals recorren tots els estats com l’adhesió a uns símbols comuns, que van des dels emblemes nacionals –himne i bandera- fins a les seleccions esportives, passant per l’obra de tots els artistes que s’internacionalitza portant la representació de la pròpia nació.

El veritable perill per a la cohesió social dels catalans, doncs, no és la hipòtesi d’una independència política, sinó tot el contrari: la inexistència dels instruments per garantir els vincles necessaris. Un perill associat a la impossibilitat de garantir el nivell de benestar que correspon a l’esforç que fa el país en la creació de riquesa. Dec a l’escriptor Joan-Lluís Lluís les referències a Els orígens del totalitarisme (1951) de Hannah Arendt, citades en un magnífic article a l’Avui, “Revolució social i independència catalana” (27/IX/2010). Arendt hi desenvolupa la tesi d’Alexis de Tocqueville sobre les causes de la Revolució Francesa, que aquest lligava al fet que la noblesa hagués deixat de ser una classe potent per passar a ser vista com una classe paràsit que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d’ingressos”. Arendt estén la idea afirmant que “existeix una mena d’instint racional que permet pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. Però el problema arriba quan “un capteniment altiu sense influència política es correspon aere benestar que enss vincles socialsna utilitat general”se parsociat no pas a cap suposada divisiatge que, lamentabón sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables”, i es fa visible que “l’opressor no sent ni un mínim d’interès per aquells que oprimeix”. I Lluís afegia: “I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra”.

Totes aquestes reflexions em van venir al cap escoltant les respostes arrogants del ministre Montoro aquesta setmana a les esmenes presentades pels catalans als pressupostos tremendament injustos per Catalunya del Govern espanyol. Una arrogància de greus conseqüències que seguiré analitzant al proper article.

 Salvador Cardús