UNA ESPANYA COM SEMPRE
Gairebé els 60% de ciutadans espanyols creuen Catalunya com a privilegiada amb el seu finançament, segons un estudi de la Fundació de Caixes (Funcas), es curiós veure com el País Basc amb el seu concert econòmic es situa en segona posició amb nomes un 34%. Es el món vist a l’inrevés, i amb una estratègia ben clara, i que deixa en evidencia aquells que encara volen fer pedagogia, i intentar no se sap ben be que. Us adjunto un escrit del Toni Aira que crec ho exemplifica molt be.
Som i serem menys
“Els Monago i Rodríguez Ibarra són dignes líders cacics de sectors amplis aficionats de forma conscient a ignorar una veritat incòmoda”
El llenguatge troglodita contra Catalunya segueix essent el més rendible d’entre els més fàcils i primaris a Espanya. Ens ho ha demostrat tot un fatxenda president popular d’Extremadura, José Antonio Monago, que ha identificat que allà el que s’estila per guanyar amb majories folgades és el fer de l’ínclit socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra.
Ells no són ignorants. En absolut. Ells són uns cínics que han viscut i viuen a cos de rei a expenses d’una part de la població abonada a la ignorància militant, que res té a veure amb el seu nivell intel•lectual o amb la seva formació escolar o acadèmica. Els Monago i Rodríguez Ibarra són dignes líders cacics de sectors amplis aficionats de forma conscient a ignorar una veritat incòmoda. Una part de població que si no se’n surt sap perfectament que no és per la manca de solidaritat dels catalans, sinó per les seves pròpies mancances. Fan com que no ho veuen, perquè de moment l’invent no els ha anat pas malament. En tot cas, força menys malament que a nosaltres, els catalans. I és que ja saben allò que diuen que no hi ha més cec que qui no hi vol veure. És el cas dels qui riuen les gràcies a les retrògrades collonades que profereixen els Monago i Rodríguez Ibarra.
Amb la lletania tramposa del “no serem menys” ens tenen condemnats a nosaltres, els catalans, i de fa anys i panys, a ser “menys que menys”. Som el que ve després de “menys”. Perquè a més de pagar més que la resta, a més de tenir per exemple menys nombre d’ordinadors per alumne que a Extremadura (i amb diferència), a més de tenir gent que a Catalunya ho passa molt més cru que molts altres que viuen a indrets com Extremadura, a més de tot això, a sobre ens insulten constantment i de forma impune. Això a ells, com tantes altres coses, els surt gratis. A nosaltres no.
Ens volen fer viure encara en la farsa que nosaltres som els rics i ells els pobres, quan només cal comparar equipaments, autopistes o nombre de funcionaris per metre quadrat, per veure clarament qui viu en millors condicions i molt més subsidiat. Però la vergonya persisteix. Com l’espoli. Com el menyspreu. Com el desagraïment. Com l’insult a la intel•ligència. Com el ritme creixent de catalans que cada dia que passa té més clar que el sentit comú marca, no que l’AVE no té per què arribar a una nova via morta com Badajoz i més en temps de crisi, sinó que l’autonomia que ens cal és la del país que ja ha anunciat que amb aquesta destinació no hi enllaçarà: Portugal. Del contrari, està clar, som i seguirem sent menys in aeternum.
Toni Aira