ALBERT CORTES MONSERRAT

El partit popular encapçalat per Sanchez Camacho espera viure un congres plàcid amb un canvi de nom, i la senyera en el seu logo, de fet li diuen refundació, que es una cosa que els partits fan cada cert temps quan les seves estratègies ja han tocat fons, i han de renovar idees, que molts cops son simples evolucions de les que ja tenien però amb un format més atractiu. Res que no s’hagi inventat abans, i que ara ens voldran vendre com la novetat mundial.

Els populars seran a partir d’ara el Partit Popular català, i al costat del seu logo lluirà una senyera. Sota aquesta aparença donarà un altre tomb al cinisme, i es definirà catalanista amb un discurs contra el nacionalisme, sobretot el català evidentment. De fet el gir tímid de CDC cap a un xoc de trens amb l’estat, la desorientació total del PSOE-C que els anima a erigir-se com a segona força en el Parlament en un futur, volen donar un pas endavant amb aquesta refundació, i ocupar un espai que van deixant aquestes formacions abans esmentades, i que segons ells s’allunyen de la centralitat, per tant un rentat d’imatge per vendre el producte d’un catalanisme integrat a Espanya basat en una lectura més generosa de la Constitució, i justificar els greuges que ens venen de Madrid, i per altra banda pidolar a Madrid quatre engrunes que li donin rellevància. De totes maneres, seguir defensant el bilingüisme pur, nega l’espoli, i parla dels nacionalistes catalans com una xacra. En Josep Piqué ja ho va intentar l’any 2000 una maniobra semblant.

Efectivament, un cotxe vell amb una capa de pintura brillant al damunt, i el presentem com la novetat de l’any, però la realitat es que el cotxe segueix sent vell, i amb els mateixos defectes que ja tenia. Els partits son màquines que han de vendre un producte, quan aquest esta esgotat, be perquè no dona més de si, o be perquè s’ha d’accelerar ja que les enquestes o circumstancies son favorables, apareix la refundació. Es com si una persona amb una feina, una família, uns hàbits rutinaris, decideix canviar, però sense canviar res, un nou pentinat i estil, però darrere el mateix de sempre. La Sanchez Camacho creu que la catalanitat es mesura simplement pels símbols externs, i es lògic, ja que els seus sentiments evidentment estan molt allunyats de tot això, i ja se sap que els sentiments son irracionals, i si no es tenen difícilment es poden entendre. Volen anar a la centralitat, un altra bona paraula, i es creuen que aquesta es basa en acceptar el nostre maltractament disfressat de quatre carícies de tant en tant, però sense cap canvi evident, crec que es una greu errada, el problema no es la generositat de la Constitució, es ella mateixa, i la centralitat per molt que els dolguin cada cop més es va traslladant cap a l’únic projecte que pot engrescar la ciutadania, com es l’independentisme, un de normalitzat i amb arguments, sobretot econòmics, prou sòlids com per arribar a capes de la societat on abans era qualificat de xacra. Naturalment no ho poden admetre, però intentar fer passar el botxí per una bona persona, quan finalment t’ha de tallar el coll cada cop es pitjor vist. No es pot defensar l’indefensable. No es pot tractar Catalunya com una part més de l’Estat espanyol, sense respectar la seva identitat, la seva llengua, les seves necessitats econòmiques, i la seva manera de fer, amb altres paraules, i amb tots els respectes, no som La Rioja, posem el cas, no es pot seguir defensant el que es el nostre principal problema com la solució als nostres problemes, ja que el llast de l’Estat espanyol fa 300 anys que el patim, i ja tenim una experiència que ens fa veure que es una via morta i enterrada, i francament voler fer ressuscitar un mort, si no ets molt creient d’alguna fe religiosa en particular, es fa difícil de creure.