Ahir vam ser abordats pels pirates de l’Illa Garrofera, un colp de sorpresa, com han de ser els abordatges eficaços. Un colp de bona mar, perquè l’emoció no em va deixar pensar en les fotos, i vaig fer un desastre. Home, en vaig poder salvar alguna, però que el primer dia d’escola del mes d’octubre, les mestres hagueren preparat aquell escenari, mereixia un equipàs de càmeres, de producció, de realització millors que no els del cinema professional, que s’hi neguen completament a explicar-los, als nostres xiquets, que els pirates també poden parlar valencià, si és que ho han de fer exclusivament en espanol. Almenys, que els podrien de subtitular en valencià, sense que haguérem d’afluixar contínuament, de genolls per impotència.
Com és que heu fet aital esforç, sense que calga carnestoltes, ni Nadal, ni Pasqua?: per la llengua, s’exclamen les bucaneres, per motivar-los que s’expressen, per ensinistrar-los que parlen… El noranta per cent dels alumnes que arriben a l’escola ho fan en la llengua materna d’ara, que ja no és el català, senyors. Així que ens costarà déu i ajuda de fer-los parlar valencià, déu i ajuda. El lema ‘Parlem valencià’, tan simbòlic i amical, no ens valdrà, ara, amb els xiquets.
Ja explicarem en una altra ocasió, perquè cal fer de pirates, en el nostre país…