Xàfec en favor de la clemència.
T’alces no gaire preparat, aquell dia, no recordaves que els polítics i les famílies que hi viuen d’ells ja havien ordit una campanya al seu favor, un sainet polític local i autonomista. Al carrer, al teu carrer de sempre, tot de cartells, pacartes, fotografies, davant de casa, de ta casa, davant el teu nas, et conviden a votar, en favor de la corrupció la majoria. En realitat, aqueixa majoria que vol viure instal·lada en la política municipal a compte del seu benefici particular i el de les seues famílies. Calcules quants dies queden de campanya…, una vintena. Això és el que haurem de patir els cartellets, les cares, aquells retocs d’estudi, els somriures, el postís del seu viure contra els veïns i, especialment, contra els valencians. Els uns demanen perdó pel valencià (sempre n’hi haurà aquell autoodi de fills de puta), d’altres proven de defugir emprar-lo. D’altres, sense vergonya, és com si no saberen el lladrocini que han practicat, durant quatre anys, com si vingueren del cel, tan innocents.
Però aquesta vesprada, un xàfec de sis minuts ha liquidat els cartells, les cares, les consignes, els somriures… Sis minuts d’inclemència han fet clemència entre els ciutadans del poble: potser perquè aquelles pregàries i somriures, de falsos que eren, havien de desaparèixer en favor de la vista. No és prou que els hem de patir quatre anys, i quatre més. Damunt caldrà topar-nos-els cada dia, matí i nit, penjant d’aquell fil de llum. Però ara, la majoria, són barranc avall, engolits per un regal dels déus en forma d’aiguat mínim però eficaç.