Ulisses20

Els atacs vénen d’ambdues bandes. Així que entre aquell papa feixistot, i aquests espanyols que, segons diuen els seus diaris de guerra El País, podien volar la gent independentista, pero que s’ho pensaven millor…, podem arrojar?
N’hi ha dies que el pesar és per rebentar. Aquells desgraciats del Sahara encara ho tenen més pelut, i ara els afussellen legalment, els peguen, els mutilen i, pobres, encara n’hi ha que s’aclamen a espanya. Oh, quins beneïts. Però és que n’hi ha que s’aclamen a l’ONU, déu-meu…, ho han de tenir molt cru, molt, perquè saben que els uns i els altres abans els deixaran morir que mouran un dit, quin tros de desgraciats, i sort que no n’hi ha petroli, ni res de semblant, però amb aquella dictadura o contra aquella dictadura, què hauria de dir aquesta altra cosa? Com la podem definir? Collons com estem d’espesos, avui. Si no n’hi ha negoci, o venda d’armes, o d’avions, o de contraban, els estats no mouen res pels desgraciats de la vida. Els deixaran morir, o pitjor, els deixaran morir i després jugaran al truc, damunt els seus cossos.

Vols dir que aquell papot no ens ha dit creminals i anticlericals i tota la pesca, mentre continuen mamant del pot, entre d’altres parts de cossos més juvenils. S’ha de ser mamó per venir a provocar-nos, els papots del viacrucis sexual de la infantesa, i explicar-nos que anirem a l’infern. El desgraciat podia reclamar a l’OPUS i al senyor Camps quants milions ens va costar la seua visita, als valencians, per sermonejar-nos amb l’anticrist i unes quantes mamonaes més.
-A ton pare* l’han vist en el barranc de l’assut, amb les cames obertes que es pelava el tramús.

Pare-parot-papot-palpot-palput-palpat-papat-capat-capot-caput-amén.

Signem algunes frases que vam oir dissabte en el lliurament dels Premis Jaume
I, les signem col·lectivament un grapat de gent que ens aplegàrem a la
Pobla de Vallbona per donar suport al reconeixement merescut de persones i institucions que el Casal de Llíria, que també ho és de la comarca,
havia decidit enguany premiar dins una nit
especial, que van convertir en excelsa persones i moments concrets carregats d’emoció. Anit, de nou, vam situar el Camp de Túria al País, amb un
programa de qualitat, ben coordinat i millor dirigit, i l’actuació
musical d’una bona representació de la música del país. Solament aquells tres que anaven disfressant-se de ‘Saó’, ‘All-i-oli’, ‘Bajoqueta’, o ‘els Últims romàntics’ ja ho pagaven tot, i ves que eren el condiment solament, per bé que necessari i un dels punts de qualitat: Toni de l’Hostal, Mireia de Rapsodes, i Pep Botifarra de Pep Botifarra, acompanyats per un parell de grans músics de la rondalla del Pep mateix, van ser una prova del que som capaços, almenys aquests músics que són uns cracs. Jo ja els convide tots tres perquè, de tant en tant, facen aquestes provatures, perquè guanyem tots. Però encara hi havia el concert d’Eva Dénia, que tret d’allò tan pesat del ‘Seté cel’ de sisa, ha agafat una línia fantàstica de musicar clàssics, tradició, cant d’estil, amb una veu que atrapa i enganxa per la bellesa. Però encara faltaven els relats de Pep Jordan i Paco Muñoz per entendrir tota la molla que surava, els Bajoqueta Rock, el Cel de l’Eliana, que ara mateix és un Centre d’estudis Locals amb vocació de Paradís, i més de tres-centes persones que ho van voler viure en directe, per continuar demostrant que, fins i tot al marge dels rancis de la política i els malparits que governen multitud d’ajuntaments, hi ha camí per continuar vius, amb identitat i solvència, i demostrar que no volem ser substituïts pels delinqüents del pp. Ja anirem destapant més sabors, si la setmana ens ho deixa fer. [especial en aquesta pàgina]

A dues hores del lliurament dels Premis Jaume I, a la Pobla de Vallbona, la nit ja es presenta memorable, perquè n’hi ha confirmades gairebé tres-centes persones, i el boato musical i alimentari tombarà de tos la noblesa cultural de la comarca. Ahir ja es van desestimar un grapat de sol·licituds perquè l’aforament del Centre Social és el que és, i la predicció és que viurem una altra nit que passarà a la història del Camp de Túria. Entre Associacions, Institucions, Ateneus, Casals, Coordinadores i colles, potser que ens apleguem la nata a la Pobla, que la flor altres ja la porten on poden.
Entre els premiats, que són de qualitat merescuda i guanyada a pols, més els músics que hi intervindran, la nit del Camp de Túria podia exportar-se perfectament a Barcelona o València, per començar les lliçons per ciutats també ben noblés, si no fóra perquè…

Acabe de llegir que Vicent Moreno ja és el nou president d’escola valenciana. Per molts anys!

Envien una brigada municipal perquè els pengem un cartell que anuncia que no posaran un centre ‘peninteciari‘ al poble. Com que el cartell és en castellà, els dic que no els el penjaré i en pau, i l’home ja m’ho rebat: és el que li he dit a l’alcalde, que no me’l penjaries perquè l’han escrit en castellà… Li dic que, si és per quedar bé, ja faré jo la traducció i el penjaré durant uns dies, a veure quin mal fa. Després d’imprés i quan trenque el primer tros de celofana me n’adone que l’he escrit malament, allò de la penitenciaria, però l’enganxe igualment, a veure quant de temps passa que no ve ningú a dir-me res. Dos dies justos. Però ningú no s’ha queixat fins avui, del contingut.
(continuarà)

Segona part. Solament una persona m’ha apuntat que la paraula principal no és ben escrita, i fa unes hores un pare se n’ha queixat, que el cartell no diu gaire res i, contràriament, l’Ajuntament sí que sap que instal·laran un centre penitenciari de règim obert a tocar mateix del terme, dins València encara, segons que ha publicat el Butlletí Oficial d’Espanya. Que si vull, ell, em portarà la fotocòpia. Me l’escolte atentament, aquest pare preocupat, i li dic que demà faré una telefonada a l’Ajuntament per si en saben res. Ara, com que la mostra valenciana de delinqüència és al capdamunt de tot de la piràmide jeràrquica, per gravetat i per situació, potser que hauríem de traure ferro d’aquest detall: el govern, el president de la generalitat, els consellers, els presidents de la diputació, els alcaldes, els directors generals, els regidors, n’hi ha centenars de delinqüents en règim completament obert, així que no ens hauria de preocupar un centre on, durant unes hores determinades, un altres possibles delinqüents vindran a domir a prop del terme. A tocar. Els lladres de veritat ja ens han buidat la panera i s’han endut fins i tot els canelobres, les futures escoles, les carreteres, els equipaments bàsics i no sé quantes coses més. I possiblement, quan la justícia es pose a la feina neta, que voltege el campanar, possiblement que en necessitarem més d’un, de centre peninteciari, en règim obert, tancat, semiobert i colgat davall terra.

El Camp de Túria lliurarà els cinqué premis Jaume I dissabte, 6 de novembre, al Centre Social de la Pobla de Vallbona. Malgrat que són uns premis joves, que van nàixer gairebé sense voler, com empenyent al reconeixement d’amagat, l’encontre va guanyant cada any i la tria de persones i associacions premiades va destapant el veritable tou de la comarca. N’hi ha recorregut i n’hi ha gent que treballa incansablement, pel país, per l’ofici, per la cultura, sense haver de demanar permís, sense la genuflexió o l’amiguisme, sense haver de recórrer a la delinqüència, com gairebé passa amb el noranta-cinc per cent dels polítics del PP (això del noranta-cinc és per salvar-ne uns quants que puguen acompanyar la resta al soterrar, o solament perquè els porten l’entrepà a la pressó).

Enguany la tria de premiats torna a merèixer el reconeixement unànim: Josep Maria Jordan, segons Vicent Partal, inventor del concepte el Camp de Túria, i el primer a potenciar la idea de comarca; el Centre d’estudis locals de l’Eliana, el CEL, Bajoqueta Rock, uns altres incombustibles de la bona música, i Paco Muñoz, que esperem que no tinga aquella pena que rebenta, almenys la nit dels premis en un local que serà ple a vessar. I encara els actes que aniran descabdellant l’acompanyament del sopar fóra digne d’un directe televisiu, si no tinguérem uns malparits tocacollons a dins el Nou. Tant se val, l’Eva Dénia, Pep Gimeno, Toni de l’Hostal, Mireia Vives de Rapsodes, ja han confirmat que hi seran, que això solament que és el mig programa declarat, que n’hi ha un altre de sorpresa, com un Pla B en favor dels asistents: que no ens pegue per demanar la independència, si l’eufòria i el seny no ens aprima l’horitzó.

Si encara no teniu el bitllet al Cel, demà és l’últim dia per passar pel purgatori.

BÉTERA. l’Ateneu de Bétera 

Has comprat aquelles olives que disposen en gerres? I les cebes i els pimentons emn salmorra? No? Hi havia creïlles gegantines, i aquells santets de la Pedra a l’alçada del balcó, darrere aquella portella de vidre tan lluent i neta que, de segur, algú s’havia cuidat de deixar com la patena; tot d’ampolletes de perfum pengen d’un fil, i les flors de Jericó en una senalla d’espart, i els tronquets de canella lligadets, i les nyores que els fan companyia, els panellets àrabs, i aquelles llanes de colors que pengen damunt la plaça, lligades de balcó a balcó, rosa, blau, vert, morat, taronja, rosa, taronja, groc, que no sembla que guarden una regularitat, també hi ha aquells munts de plàstic que han convertit en jocs, que són a qualsevol fira on n’hi haja innocents carregats amb xiquets, els ànecs que algú prova de pescar, les màscàres de fusta africanes, i les tonyines, que semblen tonyinots, hi ha els grans pamfigos rodons, farcits de figa i d’ametlla, caramels de mil colors, redons, ovals, cúbics, rellotges, cotxes de nina, bressols, collarons de botons variats, llanes, bufandes, corretges, cinturons, civelles, sardines rovellades, abadejos, ja he parlat de les olives?, dàtils, i màquinària del camp, tractors, remolcs, retovàtors, ganxos, peladores, garrots, bastons, forques, llepolies, figues seques, tronquets de regalèssia, tramussos, xufes, carn, xulles, costellars sencers torrant-se a la brassa, llonganisses, botifarres, botifarons, porcellets, corders, cuixots, embotics secs de tota mena i condició, d’ací i de l’estranger, llesques de pa que demanarien un quintal de mescla, i músics vestits amb el sac de gemecs, la dolçaina, els tabals, les gaites, n’hi ha coques i pastissos, pedres, quincalla, paelles que no s’embruten mai, que es netegen amb tanta facilitat, perxes que no ocupen res, o gairebé res, claus de ferro, claus que obririen tots els panys, xocolates de bollet, planxes, formatges, cressols, ciris, espelmes, joies, pells, bossos, bosses de mà, llibres, licors, vins, àngels, Sant Miquels, Sant Jordis, burretes, cavalls, cavalls ponis, l’exposisió d’Antoni Miró i d’altres pintors, músics i balladores de melic jove i ventre estret, hi ha cotxes de luxe, menuts i més barats, de segona mà, camions, portes de fusta massisa, piscines, coberts per a les piscines, mobles, teixits, tapets que no es taquen, ganivets que tallen el ferro, segadores, mules mecàniques, arrop i talladetes, flors, pots de confitura, mels de trenta flors diferents, bruixes de tela, de ceràmica, misteres, jocs de fusta, espases, arcs i fletxes, unicorns i lleons que han eixit d’un armari, dragons que fan de gronxador, barquetes, panses, fogasses…, per què hauríem de tornar a la vida corrent, amb aquella abundor que ens sotjava. Potser que era el més semblant al paradís, aquella fira, que haguérem vestit, alimentat i lluït tots els corrals del país on hi ha colgats aquells que homenatgem per Tots Sants. A la fira no vages, si no tens diners… El primer balançassegura que cada visitant es deixa uns vuitanta euros de mitjana, que això, si n’érem un total de mig milió en els tres dies, fa no fa quaranta milions d’euros… Jo he sobrepassat la mitjana amb escreix, així que visca la fira, Cocentaina i el Comtat sencer. Pels amics que ens van acollir tan exquisidament, salut.

Hi ha divisió de parers, pel que fa a la llengua de la fira de Tots Sants, a Cocentaina. La majoria de les parades són de publicitat castellana, malgrat que oferesquen xocolates fets a Sueca, vi del Comtat o torrons de Casinos. Trobaríem normal que algunes parades vingudes de fora feren ús d’aquella llengua seua, però justament tants productes bons, de qualitat com n’hi havia, no els calia de renunciar a res, i menys encara a la llengua en què són fets i elaborats. Però com ens costa de dir qui som, de creure’ns, de vendre’ns amb total naturalitat, als valencians. Més enllà de l’escola i alguna empresa aïllada, el comerç no ha assumit la llengua com un guany, com un bé, com un tret que afig qualitat. Quina pena.
Quin error de creure que solament serem algú si venem les coses en castellà. I ves que tenim productes a oferir, ves que tenim coses ben fetes, i la fira de Cocentaina és una oportunitat única, d’una potencialitat brutal, però venedors, publicistes, i supose que assessors i altres persones que decidiran les estratègies de venda, renuncien completament a la millor de les vies, que és la llengua, per explicar-nos què fem, què venem, què som.
N’hi ha exemples que ho demostren, que les coses funcionen bé, amb naturalitat, molt millor encara: ahir, per exemple, més de cent persones dretes en un costat de la fira del llibre en un tendal amb Isabel Clara Simó que presentava el llibre d’un amic, i tanta gent com la volia escoltar, allà plantada, dreta, amb aquell valencià tan bell d’Alcoi i del Comtat. Ves que tenim recorregut per millorar, i ens encabotem a perdre, a perdre gairebé sempre, els valencians, amb l’autodi dels collons. És un altre camp de treball necessari, les fires i la mare que les va parir, on caldrà posar-hi esforços i sinèrgies en favor d’una vida de normalitat, que vol dir sense renúncies ni mostres d’apocament.