Ulisses20

Els atacs vénen d’ambdues bandes. Així que entre aquell papa feixistot, i aquests espanyols que, segons diuen els seus diaris de guerra El País, podien volar la gent independentista, pero que s’ho pensaven millor…, podem arrojar?
N’hi ha dies que el pesar és per rebentar. Aquells desgraciats del Sahara encara ho tenen més pelut, i ara els afussellen legalment, els peguen, els mutilen i, pobres, encara n’hi ha que s’aclamen a espanya. Oh, quins beneïts. Però és que n’hi ha que s’aclamen a l’ONU, déu-meu…, ho han de tenir molt cru, molt, perquè saben que els uns i els altres abans els deixaran morir que mouran un dit, quin tros de desgraciats, i sort que no n’hi ha petroli, ni res de semblant, però amb aquella dictadura o contra aquella dictadura, què hauria de dir aquesta altra cosa? Com la podem definir? Collons com estem d’espesos, avui. Si no n’hi ha negoci, o venda d’armes, o d’avions, o de contraban, els estats no mouen res pels desgraciats de la vida. Els deixaran morir, o pitjor, els deixaran morir i després jugaran al truc, damunt els seus cossos.

Vols dir que aquell papot no ens ha dit creminals i anticlericals i tota la pesca, mentre continuen mamant del pot, entre d’altres parts de cossos més juvenils. S’ha de ser mamó per venir a provocar-nos, els papots del viacrucis sexual de la infantesa, i explicar-nos que anirem a l’infern. El desgraciat podia reclamar a l’OPUS i al senyor Camps quants milions ens va costar la seua visita, als valencians, per sermonejar-nos amb l’anticrist i unes quantes mamonaes més.
-A ton pare* l’han vist en el barranc de l’assut, amb les cames obertes que es pelava el tramús.

Pare-parot-papot-palpot-palput-palpat-papat-capat-capot-caput-amén.