Ulisses20

Hi ha divisió de parers, pel que fa a la llengua de la fira de Tots Sants, a Cocentaina. La majoria de les parades són de publicitat castellana, malgrat que oferesquen xocolates fets a Sueca, vi del Comtat o torrons de Casinos. Trobaríem normal que algunes parades vingudes de fora feren ús d’aquella llengua seua, però justament tants productes bons, de qualitat com n’hi havia, no els calia de renunciar a res, i menys encara a la llengua en què són fets i elaborats. Però com ens costa de dir qui som, de creure’ns, de vendre’ns amb total naturalitat, als valencians. Més enllà de l’escola i alguna empresa aïllada, el comerç no ha assumit la llengua com un guany, com un bé, com un tret que afig qualitat. Quina pena.
Quin error de creure que solament serem algú si venem les coses en castellà. I ves que tenim productes a oferir, ves que tenim coses ben fetes, i la fira de Cocentaina és una oportunitat única, d’una potencialitat brutal, però venedors, publicistes, i supose que assessors i altres persones que decidiran les estratègies de venda, renuncien completament a la millor de les vies, que és la llengua, per explicar-nos què fem, què venem, què som.
N’hi ha exemples que ho demostren, que les coses funcionen bé, amb naturalitat, molt millor encara: ahir, per exemple, més de cent persones dretes en un costat de la fira del llibre en un tendal amb Isabel Clara Simó que presentava el llibre d’un amic, i tanta gent com la volia escoltar, allà plantada, dreta, amb aquell valencià tan bell d’Alcoi i del Comtat. Ves que tenim recorregut per millorar, i ens encabotem a perdre, a perdre gairebé sempre, els valencians, amb l’autodi dels collons. És un altre camp de treball necessari, les fires i la mare que les va parir, on caldrà posar-hi esforços i sinèrgies en favor d’una vida de normalitat, que vol dir sense renúncies ni mostres d’apocament.