Els mascarats de la política.
T’has mascarat la cara, en dèiem de menuts. Amb la caldera, ens mascaràvem sovint, perquè la féiem bullir amb el foc de llenya i això mascarava com un déu. De vegades ens deixaven jugar i tot, a mascarar-nos, això si anàvem en compte de no cremar-se. Els polítics d’aquest onze de setembre, si fa no fa, ja ens arriben mascarats, i disfressats a la contra. No n’hi ha cap, cap d’ells, que vigile realment perquè el país siga independent algun dia. Cap d’ells no ho fa per accelerar el procés. Quan no són protagonismes particulars, són que van a la contra declaradament, i no afegeixen res de nou, res de res, a l’engraellat polític del país. El pitjor és que es conformen de les molles que ens ofereix Espanya, mentre ells sí tenen les butxaques i el pap ple, a més de clavaris que els escolten dir les mateixes coses cada dia. Quin avorriment de liders, mare. Voleu dir que amb dos dies de campanya, per al que ens han dir, no en tenien prou?
Els independentistes declarats són incapaços de fer una sola lliga per jugar-hi plegats a guanyar. Realment no juguen a guanyar, si no és que ells són els protagonistes principals. Un desastre. El Mas és un cagat polític, i això del concert una excusa per no tenir res, res de res, durant quatre anys més. El PSOE i el PP no compten, aquests són d’Espanya declarats, no volen sentir a parlar d’una altra cosa, si no és una Catalunya de províncies amb un sostret autonòmic per dissimular el seu interés real, formar part d’aquell tràngol borbònic. ERC prou que els ha fet el cul gros, aquests vuit anys, vuit anys són un temps perdut formidable, a favor de l’Espanya profunda, monsieur Puigercós, no ens pot continuar venent la burra, perquè la burra ja fa dies que la van decapitar, i això del burro català ja no ho creu ningú, que no volem ser més burros. Certament, aquesta burreta de la fotografia és de Bétera, que ara té uns quants dies de vida, però potser que farà trenta o quaranta anys i vostés ens diran més o menys el mateix: arruixa que plou!
Així que no sabia si n’havia de parlar, des de València, però si tots aquests mascarats ens han de portar avantatge cap a la independència, em sembla que els valencians no som tan lluny, d’ells, perquè tots plegats som molt i molt lluny de l’objectiu de ser alguna cosa. Tret dels conformismes i dels jocs d’embrutar-se la cara mentre uns quants, i les seues famílies naturalment, viuen del conte de la lletera, de continuar súbdits d’una de les pitjors democràcies d’occident.
Ja ho deia aquell español il·lustre. Ens tenia més apamats que la mare que ens va parir. Escrigué aquell “Ratpenaterías” per als del sud, però també titlà de llevantins als del nord.
Això doncs:
En este país de perea en el coratge,
i de mandra en el paisatge.
Qui treballa, fa l’ase,
i li trenquen l’engranatge,
i a qui no treballe:
Diuen, que Es Grande..
…….ta-ti, ta- ti,..ta-ta !