Entre dos focs, el desert valencià.
El viatge fins a Algemesí és una columna gegant de fum que naix a la serra de Corbera i s’enlaira contra el cel amb un gruix que fa feredat. Carcaixent, Simat, la serra de Corbera…, almenys és el que ens diuen mentre sopem. Per la carretera d’Alginet a Algemesí es veien perfectament les flames a dalt la muntanya, la carena completament encesa. En tornar, passada la mitjanit, la imatge encara és més esgarrifosa. Ara tota la serra, de banda a banda, és un foc que il·lumina la nit. Tan espectacular que sembla un volcà espectacular sobre el país. Als termes de Bocairent i Ontinyent la devastació és més greu, segons les notícies i els blocaires de la Vall. Cap control, pocs mitjans, en tot cas sempre insuficients, inoperants, ineficaços. Els corruptes del PP ja s’han afanyat a excusar la intencionalitat dels focs. D’acord, malparits n’hi haurà sempre, però la responsabilitat política recau en destinar recursos a les necessitats, no a les promiscuïtats. Camps i Serafín, sense perdó, heu destinat els recursos dels valencians a gins de luxe, a barcos, a negocis ruïnosos, a les pròpies butxaques dels vostres militants, enlloc de tenir persones, equipament i una cordinació suficient per atendre les veritables necessitats. Com el 1992, això d’avui és el descontrol total, la insuficiència, la impotència, el resultat d’una política d’amaters, de lladres, que ens han buidat les caixes supèrfluament i ens han deixat la ruina i el desori.
Per un altre costat, tenim un exèrcit a Bétera, base oficial de l’OTAN d’alta disponibilitat, capaç de destinar milers d’homes i equipament en una zona de conflicte en poques hores. A centenars i milers de quilòmetres, si els cal. Però incapaços d’atendre tres focs un dia de ponent dur i ventós, a trenta o quaranta quilòmetres dels seus nassos. Això, Camps i Serafín, també fóra administració i responsabilitat política, si se sabés governar. El desgraciat del ZP també podria apuntar-se la lletania. Un altre malparit per a l’àlbum. Solament l’atzar, el canvi del temps, sobretot del vent, o la desaparició de combustible vegetal (quan no hi quede res, per exemple), portarà els polítics davant les càmeres a posar-se les medalles amb cares de circumstància i teatralitat: tenim la cosa controlada, el foc, la política i el sexe del bombero torero.
Solament que tots els mamons del pot haguessen anat a pixar contra els focs, la meitat de les brasses encara serien arbres, o arbustets pixats. Que ni pa pixar no els val el moniato, d’arropidets que s’estan per un tal Gürtel.
És una nit de plorar. I demà, cendra.