BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

A les sis ens ha passat a buscar el Maestro amb la furgo, primer al Mamalló, després a mi i finalment al Màster. Cap a les nou ens preparàvem a l’estació d’Aransa. El pàrquing és mig ple i va arribant gent. Fa bon dia. Quan estem a punt, que sempre costa, comencem a foquejar per una de les pistes cap a ponent per enfilar cap el Turó del Punçó o el llom de la Barra. Fem un bon tram molt agradable entre boscos fins que la pendent s’enfila i hem de fer les primeres ziga-zagues.

A mesura que guanyem alçada, trobem la neu ventada amb trams de neu dura, glaçada. No fa bona pinta. Quan aconseguim la carena,  en un dels seus turons, hi fem una petita aturada per fer una mossegada. Fa bo, tot i que el suau ventet talla com un ganivet. Reprenem la marxa encara amb la confusió de quin és el nostre objectiu. Quan som a sota el Pic del Coll de la Barra, ens mirem el mapa per estar segurs d’on hem d’anar però un front de boira ens tapa la visió i aprofito la tecnologia del telèfon per esbrinar si anem bé. Fet això, s’obre una clariana que ens deixa veure el nostre pic i clarament també el Pic de Perafita. Continuem.

La neu de la carena és tota ventada i glaçada. Quan som als peus del Pic, i en vista de l’estat del mantell, el Maestro sense dubtar es calça els grampons. Nosaltres seguim amb les ganivetes fins un xic més amunt on un ressalt ens fa prendre la mateixa decisió. Fem el cim amb els esquís a la motxilla. Des d’el punt de vista alpí, aquest tram a peu ha estat força tècnic: hom només podia clavar les puntes davanteres dels grampons i aquest grampons per esquí, tant lleugers, no són aptes per fer gaire filigranes. Uf!

Quan fem el cim tenim la sort de tenir l’única clariana oberta a la zona sobre els nostres caps. Més tard podem veure totes les muntanyes d’Andorra bén curulles de neu. Mentre anem fent quatre fotos, el Mamalló treu el cap cap el coll  de Claror a veure si podem baixar-hi sense massa dificultats i fer el descens pels Estanys de la Pera. Ens hi aboquem després tots quatre i constatem que hauríem de baixar a peu. Considerem que no val la pena d’embolicar-nos i desfem el camí de tornada. Esperem de trobar més avall alguna pala en bones condicions que també ens meni cap els estanys.

Ens calcem els esquís pel descens. La primera pala, al Maestro i a mi ens sembla no apta per l’estat de la neu, molt dura i també per la seva pendent. Així és que anem més avall per veure si tenim més sort. En veiem una altra, el Coll de Monturull, que tot i també ser de neu dura, no sembla tan exposada. El Mamalló i el Màster també baixen i són els primers en ficar-s’hi. No passa ni un minut, que en veure les dificultats que tenen per progressar, decidim que per allà no hi baixarem. Ells s’aturen i cerquen el lloc més còmode i proper (algun roc) per treure’s els esquís i calçar-se els grampons per tornar a pujar. La pala és com un mirall: tot glaç. Sort que no els hem anat al darrere…

Al coll hi fa un fred que pela i amb l’estona d’espera, quedem com glaçonets. No hi ha lloc per arrecerar-se. Primer treu el cap el Màster que ha pujat com un coet per sortir de la pala. El Mamalló s’ho ha pres amb més calma i per assegurar el bon progrés ha pujat tranquil·lament.

Neva i, degut al fred intens, podem veure clarament les diferents formes dels cristalls de neu damunt els nostres paravents en forma de plaquetes hexagonals d’uns dos mil·límetres d’ample. No n’hi ha cap d’igual.

Quan ens agrupem, els uns amb esquís i els altres amb grampons, anem baixant per la carena fins prop de la pala que hem enfilat per pujar. Quan encara no hem fet els primers girs, el Màster que era el més avançat, es desequilibra en una placa de glaç i cau uns cent metres per la pala, saltant-li esquís i aturant-se finalment amb el cos de cara avall. Ens diu que no s’ha fet res d’importància. Jo vaig baixant com puc per una pala que no em dona gaire seguretat, pel fet que pugui baixar en qualsevol moment. El Maestro va baixant fins on hi ha el Màster i el Mamalló, veient el pa que s’hi dóna, decideix de treure’s esquís i fer-ho amb els grampons. Pel Màster només ha estat un ensurt i un cop al canell. S’abriga amb el plumó, fa molt de fred i a més, és tard.

No estem tenint una bona tornada i encara no hem començat. Quan la pendent minva ja enmig del torrent, trobem algun tram un xic potable però res de l’altre mon. Enmig del bosc la neu és encrostonada. Un veritable fàstic. Hem baixat massa a llevant i hem de rectificar amb remada inclosa. Finalment arribem a la pista de fons i la resseguim fins a l’estació d’Aransa. Teníem ganes d’arribar. Ens entaulem al bar per menjar un entrepà. Són les cinc, no hi ha nòrdics,  tothom ja és avall. Només quedem nosaltres. Segueix nevant. Tenim la cara ben enfosquida pel fred i possiblement per quelcom més.

Fins aviat,
Pistons

Els corriolaires: el Màster, el Mamalló, el Maestro i en Pistons.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos del Màster: cliqueu aquí.