Ulisses20

El terratrèmol a Haití deixa més merda a la casa del pobre. Devastador, que els mitjans ja diuen que som davant la catàstrofe natural més gran de la història moderna. Són tants els milers de morts i de ferits que el recompte es farà impossible fins que no passen dies i dies, i encara no sabrem mai el nivell de desgràcia i de mala sort d’aquella gent. El gos flac, què voleu, se’l mengen les puces.
Per als valencians, les catàstrofes són d’una altra mena, infinitament menys destructives en comparació, si traiem la desfeta que es pretén al Cabanyal, l’índex de desocupació, la corrupció política i tres o quatre detallets de no res: la mentida, la fatxenderia i la irresponsabilitat són a l’entrada de la Generalitat. Ara, tot això de València, no és natural, que ho porta l’estupidesa humana que, com ho va dir Eisntein, és infinita com l’Univers.  
Avui, des de Catalunya Ràdio ens deien xafamerdes, a qui considera l’eixida de l’Hereu com un pedaç de desficaci, de fugida cap endavant, d’irresponsabilitat i de política de fira. Solament els xafamerdes poden ser en contra dels Jocs olímpics d’hivern, abonaven els tertulians del matí (ells en deixen cenizos, que vol dir cendrosos), que són els mateixos xafamerdes que són en contra de copes d’Amèrica de vela, circuits urbans de fórmula 1, parcs temàtics i tot allò que, als polítics, els agrada tant d’ordir i pagar amb els diners dels altres, que són els nostres diners, per defugir la bona política, que és pensar en els ciutadans i el seu viure, i no en els interessos particulars d’alcaldes, consellers i les seus familietes de merda… de xafamerdes, ai.

Després, l’amor a la narrativa.»

Sara Lawrence-Lightfoot era mestra d’infantil, després es va doctorar en sociologia i en psicologia i en no sé quantes coses més. Segons que diu la solapa del llibre ‘El Tercer Capítol’, és la primera dona afroamericana a tenir una càtedra remunerada a Harvard (ep!). El subtítol de la portada, en lletra molt petita, massa, diu: «Passió, risc i aventura més enllà dels 50». El llibre passà inadvertit en l’última parada de llibres que vam fer per Nadal, a Martina-llibres, una mena d’aparador on exposem allò que cal llegir, segons alguns mestres i segons alguns amics. Enguany teníem sobretot la presentació del fons nou de la PUV, Publicacions de la Universitat de València, una editorial que segons conten dins i fora, és a la primera divisió europea dels llibres ben editats. Llàstima que molts siguen exclusivament en castellà. Una pena. Però realment jo volia parlar de Sara i El Tercer Capítol, editat per Columna, perquè ara ja tinc no sé quantes comandes del llibre, sobretot de gent que ha fet mé de cinquanta anys, i volen saber si n’hi ha res que ens traurà del dubte, al llibre, si n’hi ha esperança més enllà dels cinquanta o tot serà un sac d’avorriment i de deixar anar els dies, com més o menys pintava el pobre Rohmer, que va faltar ahir. Jo encara no ho sé, però la dona ha investigat quaranta casos de persones que demostren que sí, que dels cinquanta als setanta-cinc (paraula!), hi ha tanta passió, risc i aventura com es vulga. Bé, d’ací uns dies ja us diré què n’hi ha de veritat en aquesta història, què de literatura i quanta gana d’autoajuda i pa amb oli. 

[ep, avui ja m’han demanat tres exemplars del llibre, però a València solament que n’hi havia dos. La distribució a València, més que no una aventura, és un vertigen.]

Entre a cals pares per la porta del darrere, que encara comunica al carrer, com fa gairebé cent anys. Ells trastegen davant les piques de fora, amb una aigua freda que de veure-la em tomba d’esquena. La porta del corral és de bat a bat, la finestra de la porta principal que obri al carrer també és de bat a bat, les finestres de la cuina, de la cambra, que s’obrin al corral, són de bat a bat- Res, com un airet fresquet de la muntanya. És deu de gener, som a dos graus, potser fa tres o quatre graus dalt zero. Em queixe, els dic que no estan bé, que fa un fred que pela, que com pot ser que no sàpien que som a l’hivern. Em miren estranyats, mentre vaig tancant finestres i portes i prove d’encendre una estufa de gas Superser, es pensen que no toque gaire, que m’he trastornat.
– No fa fred, home, no exageres.
Definitivament són d’una altra pasta. No hi ha més raons sinó les seus raons. No ens entenem, almenys pel que fa a la temperatura.
– La culpa del fred que sentiu la té l’estufa, us amorreu davant l’estufa i després no podeu anar enlloc, ni eixir al carrer -diu mon pare, que prova d’encendre l’escalfador de gas perquè jo puga rentar la paella-. No fa gens de fred, home, enguany n’ha fet menys que mai.
Sí, és això que ens passa, ens amorrem a l’estufa, i a més coses, que ens amorrem, i no podem eixir al carrer sense queixar-nos.

Si li escarboteu el galliner, la lloca traurà més pit i us farà beure l’aigua amarga d’una fel que no té odi, sinó tot l’odi reservat per als combats fets a mida. Si alguna cosa els agrada de tenir, als propietaris del balcó municipal és el temps ocupat en aquestes martingales: la brega, l’orgull valencià, l’amor ferit, l’ala trencada, el victimisme contra els valencians. Si saben fer res, titos i lloques, és fer brega de pollastres: amolleu-los els gossos, que bones són les llobes d’aquest corral. Tant se val els veïns, la cultura, la política, els desocupats, la corrupció, Gürtel (ho recorda algú?), el major dels desastres polítics dels últims cinquanta anys a Europa… Els heu tocat el crostó, els heu furgat el ses…, ara ja tenen menjadora i raons per ocupar el temps i sentir-se més valencians que Blasco, Sant Vicent i Chanquete. Si els cal trauran la marededéu, i amb el nino com un fes, arramblaran contra cases d’una i de dues mans.
A morir, que fins a eleccions ja tenen caspa per llepar-se els bigots, els unglots de mala peça. Més roïns i ens trauen els ulls encara vius.

El Canal 9 repetia a bombo i plateret que serem els primers, els valencians, a eixir de la crisi, perquè ho diu el Gerardo Camps (el nostre particular Forrest Camp), un il·lustrat de l’economia o un visionari de Harvard: com que el govern dels valencians ha fet els deures –anunciava cofoi–, mentre uns altres eren de vacances, eixírem primer que ningú de la crisi. Això, cada hora ho repetien els altres canals de la televisió valenciana, perquè ningú no quede desinformat, de les llufes que inventen i diuen, i es queden amples com un pet de porc, bo és Gerardo!
Naturalment que no diu que som mig milió de desocupats, que solament un terç de la població té un ofici declarat, i encara alguns amb tocs d’il·legalitat (els polítics valencians en la seua majoria, per exemple), incapaços de cap mesura que no siga el benefici propi, la despesa supèrflua, els contractes milionaris d’amagat, i l’excés en esdeveniments per a rics i afectats de deliri. 
Fumen?, beuen?, es punxen?, es groguen? Encara sort que plou i neva sense parar, i fa un fred que pela, perquè així els telenotícies van barrejant coses del temps amb aquella simfonia ‘No els ha parit cap mare, que venen directament del mamut!’

La destrucció del Cabanyal que proposa Rita Màxima atempta contra la intel·ligència, la urbana i la humana. Això, fins i tot ho sabien els arquitectes del PP. Ara, amb la intervenció del ministeriet de cultura espanyol, la cosa es complica una mica, no gaire, però ves que no et claves una estella.
Home, que això de Rita no tractava de salvar el patrimoni, ni l’arquitectura urbana d’uns quants carrers, ni aquella bellesa d’unes cases modernistes irrecuperables, amb tot de balcons i façanes de gran valor. La lluita entre PP i els veïns, al remat són els veïns que seran foragitats, no és la lluita pel patrimoni, per l’arquitectura o per arribar a la mar tan ràpidament com li passe a la figa de l’alcaldessa. Ací parlem de negoci, d’expropiació, de construcció, d’amigots que guanyen, de diners per al calaix municipal. La resta són ximpleries, i l’alcaldessa no vol ni sentir-ne a parlar, de micos i saltimbanquis.
Patrimoni?, Tot de carrers i places d’un barri vell que voldrien a Europa, que qualsevol d’aquelles ciutats amb encant, mínimament civilitzades, es rifarien de tenir en propietat, ací no ho valorem d’aqueixa manera. No ho hem valorat mai, els valencians. A València, civilització?, patrimoni?, cultura?, ni pensar-ne. Ací som fallers, ho cremem tot en quatre dies, ens ho mengen. Ho caguem. Si cal, ho donem, i l’última la paga el mercaxifle del PP, que són amics dels ous i dels regals fàcils.

Que ara li han obert un assalt entre dos bregadors?, que a Rita li han ferit la cresta?, bona és ella… Pollastres, pareu bé les plomes que encara no ha escatainat la lloca.

Aquests de la Damm han trobat una veta d’or amb l’equip que els fa els espots. Ho van aconseguir durant l’estiu, amb aquell de Formentera, i amb aquest que avui han passat després del Cracòvia, que diuen va ser l’últim de l’any 2009 que va passar TV3, i que podem veure a través del Youtube. De mestres. Quin és el secret, es demanarà tothom. 

– Un equip de futbol va ser el centre del món, quin és el secret?, es preguntava tothom…la feina ben feta, estimar l’ofici, atendre cada detall, la passió, la dedicació, la curiositat, l’atreviment, l’estima, treballar fort, la humilitat, tot és per fer i tot és possible… Quin és el secret?, es preguntava tothom. 

No hi ha res impossible. Baixen a València, i l’equip de creatius també encomana un què especial amb l’Amunt. Ara, si et mires els polítics, del nord i del sud, què voleu?, els falten bons creatius, perquè continuem en un cul de sac tan difús com poc esperançador. Els valencians tenim un deute record a Europa, en canvi paguem cànons a Paradisos Fiscals, que no sembla que siga delicte si ho fa un govern (si el govern és del PP, com passa a València fa molts anys, no és delicte gairebé res, res de res). No eixirem del clot sinó els últims, que si mai eixim serà per compte de la societat civil, que no per compte dels polítics, ens diuen les caixes, el banc que més mana i els analistes… Si fa no fa, al nord tampoc no es dibuixen grans paisatges ni jugaran a les bones casseroles. 

El Camps s’encaparra a dir que som els millors del món, els valencians, gràcies a la seua política, però no sembla que tinga la poció magistral de l’equip de creatius de la Damm. Aquells sí que tenen estrella, que ací baix, Mr. Francisco, n’hi ha que heu nascut estrellat. I Montilla, aquest no tampoc no l’empara la creació ni el discurs: doncs no diu que fora de la ruta que ell marca, tothom està ben equivocat…

[Per cert, al web dels creatius VillarRosàs és prohibit el català?]

Hem eixit plovent dels Masos d’Albentosa, a la ratlla de l’Aragó, que és com vam arribar, fa quatre dies. Havíem apuntat algunes frases, per fer conserva dels moments que hem passat durant el cap d’any. La conserva és una cosa que va anar desapareixent de les nostres cases fa temps, així que ara els apunts del bloc ens serviran per recordar que va passant, cada any que ens trobem els amics. L’objectiu és ser tothom el cap d’any del 2010, i si faltés algú, que no fem broma, ens comprometíem a ballar-li davant la foto sense tristesa, amb bon vi i bona joia. Sembla que havíem begut, per això, per recordar-ho ho anava apuntant en un paper:
-L’any que ve passarem la prova del cotó.
-És un goig acabar l’any fent colla (fer colla com els de Bétera que deia Sanchis Guarner).
-Sort que 2009 s’ha acabat, pegueu-li foc.
-Com cada cap d’any, el present és allò més important. Ja veurem què passa l’any que ve.
-Cada cap d’any els grans més infants, i els infants més grans.

A Bétera també plovia quan hem arribat. Buidem maletes, omplim les paneres de la roba bruta i comencem a enllestir tants propòsits com ens hem fet: ens mirem a l’espill, ens girem de gaidó, ens pesem, tornem a mirar la bàscula… Ui, el primer dels propòsits no serà fàcil.

De matí som a Mora de Rubielos, un poble amb un encant especial, malgrat que l’han vestit d’una fúria comercial per la roba d’hivern que ens torba, que som davant les estacions d’esquí de la serra de Gúdar, i sembla que som a Suïssa, a Andorra, qui-sap-lo. Al forn hi ha un rètol serigrafiat que deixa entendre qui som els visitants, els turistes ocasionals a l’hivern: davant una bandera amb blau diu: productes típics. Davant una quatribarrada sense diu, productes típics. Vaja que saben llengües a Mora, i la fornera tampoc no té la culpa de l’embolic de noms entre valencians i valencians (com que els catalans tenen uns altres embolics, aquest no el fan notar gaire).
De vesprada pugem a Rubielos de Mora, que és un poble germà del primer, però aquest ha conservat un major encant, amb tot de palaus i cases senyorials, fins i tot acollia el general Cabrera i els seus, i altres nobles de bon viure. Ací el trànsit turístic és més de passejar, malgrat el fred, som a un grau, malgrat que havíem arribat amb tres, i si hem de triar, potser que tornarem primer per aques poble, amb la llum natural del dia.
Ai, no ens hauríem de morir mai, hem escoltat que deia algú, sobretot si el viure és aquest deixar anar el temps entre menges, poblets farcits d’una màgia noble, lectures amb petites dosis (Apa, que ha llegit ‘Les esponeroses figueres’ un article de Ferran Zurriaga a Mètode -possiblement la millor revista de ciència dels Països, editada per la Universitat de València, ens demana quantes classe de figues diferents hi ha a Mallorca, ens ho diu i ens quedem parats: “figuera moruna, que adorms el sentit, nirvana de lluna, sensual de la nit.”
És veritat, no ens hauríem de morir mai.

Diu Ferran que ací va prendre el primer bany Jaume I. Nosaltres ens mirem el riu des de la primera línia de trinxeres, reconstruïdes perquè apamem el grau de mala sort que vam tenir en aquella batalla. La manera com va redactada la informació al metacrilat ja put a una intencionalitat determinada. Resseguim el camí verd (quina ironia!) per a bicicletes i caminants que baixava de les mines de ferro cap a Sagunt. Passem l’aqüeducte del tren vell, el túnel que travessa la serra, passegem el poble enmig d’un fred persistent, abrigats de tanta inclemència, pel temps i per una guerra hostil, com totes ls guerres, malgrat que la guerra civil espanyola defensava el retorn a la ignorància, a una època rància, fosca, contra la raó i la modernitat que apuntava aleshores aquesta banda d’Europa. Ja sabem qui va guanyar i qui va perdre. Malgrat que van perdre tots, i van perdre molt. Supose que portem uns setanta o vuitanta anys de retard, encara, en termes quantitaius, malgrat que n’hi ha que ens volen fer pensar que ja hem recuperat una part del tresor perdut. Ben al contrari, no hem avançat ni un pam. Des d’aquesta reconstrucció de la història, la pèrdua és irreparable. Irrecuperable, fins i tot. La victòria incivil encara plana contra una part important de la societat, i sobretot contra el front mediterrani.