La patronal espanyola, carronyera com és, insisteix a voler fer negoci amb les pensions i ens vol tenir en el mercat laboral fins el moment de la mort, encara que aquesta ens arribe en edat nonagenària. Una altra cosa serà que els mateixos que ens hi volen sentenciar arribat el moment vulguen contractar-nos en aquella edat plagada d'alifacs.
Ara sé què amaga en realitat l'acrònim CEOE: Confederación Española de Organizaciones Esclavistas. Gentussa deshumanitzada.
No sé si en algun moment als responsables polítics i a l'entorn electoral d'Izquierda Unida els havia passat pel cap aspirar a ser l'Syriza espanyola. M'imagine que no, a la vista dels fets. Però jo –digueu-me baina– havia especulat per a mi, i en alguna conversa entre amics, la possibilitat que Izquierda Unida assumira el paper de pal de paller d'una esquerra alternativa, àmplia, que aprofitara el ressò –i el probable èxit electoral segons les enquestes– de la coalició grega contrària a la política d'ajustaments salvatges que exigeixen les institucions polítiques i financeres europees. Però ja està clar que no, que Izquierda Unida potser pensa que està en imparable ascens electoral mentre empoma vots desencisats del PSOE redundant del PP i no li calen aventures de més gran envergadura.
I vist el vicepresident andalús Valderas, d'Izquierda Unida, dient «senyor amo, nosaltres també hem fet els ajustos que volia», està clar que no els ha passat pel cap la fórmula Syriza ni de lluny. Si el gest d'Esquerra Unida d'Extremadura, quan davant la disjuntiva d'haver de triar entre el PP original i el PP emboscat que és el PSOE va decidir llavar-se les mans i que s'apanyaren entre ells, si aquell gest l'haguera fet avui, podríem pensar que EU pensava a ser aqueixa alternativa aglutinadora. Però en comptes de triar fer política des del carrer i amb el carrer ha triat fer política des de les institucions i, com ha anunciat el vicepresident Valderas, contra el carrer.
I si no estava prou clara la cosa, que ni per equivocació els havia passat pel cap, això d'Syriza, a Astúries fan conxorxa de govern amb el PSOE i, de més a més, s'avenen a donar pàtina esquerranosa al rovell neofalangista d'UPyD afegint-lo al pacte.
Aquest proper divendres, 18 de maig, a les 20'00, Manel Arcos presentarà el seu llibre Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833), a la seu de l'Associació d'Amigues i Amics de caMot de Xàtiva (c/ Jacint Castanyeda). I jo li faré la introducció. Esteu convidats.
Però la prova més evident que el govern de la Generalitat (de Catalunya) també ens escanya, sobretot amb les autopistes, l'aporta aquesta altra notícia, també d'avui, que recull l'amenaça de conseller Puig dient que farà complir la llei a qui se salte el peatges. A mitjan amenaça deixa caure unes llàgrimes de bagassa per a dir que «entén l'empipament i la indignació de molts usuaris d'autopistes catalanes, perquè comparteix amb ells l'evidència que "també amb els peatges" Catalunya pateix un "greuge comparatiu" amb la resta d'Espanya». No em fotràs, tort, que per un ull t'hi veus! Perquè al final de la notícia ens trobem amb l'explicació de la martingala: «També ha insistit [Puig] que l'import de la multa que es pugui acabar imposant en cap cas serveix per pagar a les concessionàries, ja que els diners se'ls queda Trànsit, de manera que si les responsables de les autopistes volen recuperar l'import del peatge han de presentar una demanda davant dels tribunals.»
En resum, el govern escanyapobres d'Artur Mas aprofitarà la situació per a fer calaix amb les multes, i després, com que s'estimen «un huevo», es repartirà el botí amb Albertis i companyia com a bons companyons.
Ja pot ploricar Puig que comprèn la indignació de la gent, que la bona gent farà bé de cagar-se en la seua «comprensió». No pot ser més mesquina i miserable l'actuació del govern Mas.
Diem que volem la independència, entre d’altres motius, perquè sense la paparra d’Espanya viurem millor: «Espanya ens escanya!» Ho diu l’esquerra independentista i també –si n’hi ha, que diuen n’hi ha– la dreta independentista. Mentrestant, la dreta que governa la Generalitat de Catalunya que diu que és «catalanista» fa bollir l’olla i mareja la guatla i les perdius amb això de la hisenda pròpia, el pacte fiscal i etcètera. La dreta espanyola diu que «ná de ná». Però a l’hora de retallar drets i serveis públics una i l’altra s’ho apanyen a la manera de «te quiero un huevo».
Espanya ens escanya i Catalunya –els Països Catalans– viurem millor el dia que ens arrancarem del coll la paparra espanyola. I si aleshores no viurem en el país de Xauxa, ens hi acostarem a muntó. Perquè lliures del paràsit espanyol que se’ns beu la sang tot el que hi ha a Catalunya –als Països Catalans– serà per als catalans. I es farà servir en benefici dels catalans i del seu benestar. Perquè l’Estat del Benestar porta les nostres quatre barres al llom. Sí o sí?
O potser no?
Els gestos (dels) polítics diuen molt de les seues intencions, a quina pàtria –a quins ciutadans– serveixen. L’afer de les autopistes de peatge ha deixat Artur Mas en evidència. Fabra i Bauzá ja sabem de quina pàtria –de quina paparra en el seu cas– són abrandats servidors. Fet i fet, al País Valencià la independència serà d’esquerres o no serà. Són faves comptades. Perquè la dreta valenciana, i tots els empresaris valencians, adoren ulls a cegues la paparra, i ben gustosament s’hi deixen xuplar la sang. No debades han callat durant anys que l’AP7 afegeix un sobrecost als productes que exporten per carretera, que són la majoria. Tanmateix, han agraït l’autovia gratuïta Madrid-València –l’A-3– que només és útil per a dur madrilenys a les platges valencianes, on practiquen l’ostentós turisme de «playa, paseo y pipas», i recentment han aplaudit l’AVE a Madrid on polítics, empresaris i cabassets fematers en general van a fer-hi sovintejades genuflexions colonials.
Espanya és una paparra sí, i també l’AP7.
Però, ai, que la gestió de l’AP7 que ens escanya està en mans de catalans (Oh, Dio...!). És una empresa catalana. Així doncs, el greuge de les autopistes de peatge no ens l’infligeix Espanya. El benefici d’aquest espoli va a butxaques que tenen, majoritàriament, noms i cognoms catalans i seu social catalana; fins i tot n’hi ha que donen suport –i no només de paraula– a partits que diuen que són «catalanistes».
En la pel·lícula de Ken Loach El vent que agita l'ordi, l’argument de la qual ens trasllada als orígens de l’IRA, durant un debat molt intens i aclaridor entre aquells membres fundadors, algú diu –la meua mala memòria potser desdibuixa detalls de l’escena– que no se’n refia dels independentistes de dreta, i exclama, citant un text potser fundacional de l’organització armada irlandesa, que allò que hi ha a Irlanda ha de ser dels irlandesos i ha de contribuir al benestar dels irlandesos. Rebutja la col·laboració amb els independentistes de dreta perquè si un dia aquesta dreta governava una Irlanda independent «només canviaria l’accent dels qui manen i el color de la bandera».
Artur Mas podia haver fet un gest que visualitzara un futur de benestar per als catalans sense la paparra espanyola, quins beneficis immediats s’aconseguirien amb la independència. Per exemple, un país lliure per fi d’uns peatges que hem pagat i repagat durant decennis a manera d’infame impost colonial. Podia haver brandat Artur Mas la falç amb què segar les cadenes de l’oprobi anomenat AP7, aquesta humiliant extorsió que patim els ciutadans de Guardamar a Salses. Tanmateix, Artur Mas ha amenaçat la ciutadania rebel que s’ha oposat a l’oprobi i ha fet costat a la causa dels espoliadors.
El gest (polític) de Mas és també diàfan, però: ens avisa que si ell i els seus arriben a governar una Catalunya independent canviaran les banderes que onejaran a les autopistes de peatge, però no desapareixeran les paparres. Fet i fet, Mas (CiU) ho ha dit –ara i sempre– de moltes maneres que no està a favor de la independència de Catalunya: la seua lleialtat és de classe i només de classe. Per això s’avé i pacta amb el partit catalanofòbic de Fabra i de Bauzá contra el benestar dels ciutadans de Catalunya, sense remordiments, i defensa la legitimitat de l’espoli dels catalans que hem de travessar el nostre país pagant tot de peatges.
No només és Espanya qui ens escanya. No pagaria la pena la independència si només servira per a canviar de paparres.
El PP ha lliurat el carnet a l'afiliat 142.000 del País Valencià (Comunidad Valenciana, que en diuen ells). 142.000 còmplices de la ruïna econòmica i moral del País Valencià. Amb C de còmplice: caciquisme, corrupció, censura, castellanització, clientelisme, cutrerío i componendas... A l'olor del dot acudeix el borinot. A l'olor dels dinerets de la corrupció, la nova militància del PP. Però ja no queda botí per als nous. O sí? Encara poden rebaixar-nos més el sou, destruir més serveis públics i anar regalant-ho als nous còmplices. Els vells, de moment assaciats, es miren amb orgull de classe i casta com les noves generacions esmolen l'eina, com allarguen la fondària de les àvides butxaques: «¡Nos vamos a forrar!»
Aquest matí me n'entre a la faena i un company, i no dels més "polititzats", em pregunta, encuriosit (i no gens irònic, que ací està la gràcia):
-Ha guanyat Sarkozy o l'altre Sarkozy?
No responc immediatament. Em passa pel cap que qui era la gran esperança del PSF contra Sarkozy era aquell femeller que s'allotjava en suites de 1000 euros al dia i feia sopars de 600. Finalment, responc:
Per justificar les bondats de la privatització del servei públic de salut dels valencians, el president Alberto Fabra ha dit que és importat de Suècia, i que allí funciona de categoria. Desconec com funciona el model suec de sanitat pública: mai no l’he hagut de menester. Els suecs, però, tenen una fama guanyada. Com els espanyols en tenen una altra, també de ben guanyada. Vull dir: el model suec si funciona a Suècia serà perquè els suecs són com són: polítics, metges, ciutadans en general… I els espanyols (inclosos, ai, els valencians –i tots els catalans en general– en tant que administrativament espanyols) som com som (o com ens obliguen a ser, assimilats «por justo derecho de conquista»). I si prenem el País Valencià com a exemple, i les comunitats autònomes de Madrid i les dues Castelles i etcètera, el model de gestió política és de corrupció absoluta. Per tant, importar el model suec al País Valencià és un fracàs anunciat. Com deia aquell: la bicicleta és bona si el ciclista és bo; tant se val la qualitat de la bicicleta si qui ha de moure els pedals ha nascut gos malfaener
A banda d’això, la privatizació –l’expropiació!– d’un servei públic demostra la incompetència del polític que l’executa. En primer lloc, avui dia amb els resultats a la mà és possible afirmar que la privatització d’un servei públic comporta deteriorament de la qualitat i encariment abusiu. Són faves comptades.
Afirmar que la privatització suposa millorar la gestió i l'estalvi equival a confessar públicament la incompetència dels polítics que tenien la responsabilitat de la gestió d’aqueix servei públic. ¿Quina és la responsabilitat –posem aquest cas com exemple– del conseller de sanitat, dels directors generals, subdirectors i secretaris, fins i tots els gerents d’hospital, tots els quals càrrecs per designació política? No han tingut cap responsabilitat en la mala gestió de la sanitat pública? Només cobraven i prou? En política –en política democràtica, ai!– quan un polític es declara incompetent, s’hi escau la dimissió. Tanmateix, ja sabem que aquesta paraula no forma part del vocabulari polític d’aquests verals meridionals. Potser a Suècia sí, però ací no.
Alberto Fabra confirma, doncs, que si naixen més inútils rebenten. Fabra i tots els qui la fan com Fabra: inútils, incompetents, corruptes, lladres, manipuladors… Però els hem de pagar el jornalot i els cotxes oficials, veges tu quin cas… I també el botí a les empreses privades, que ja preparen els sacs per al saqueig als pressupostos públics.
Ha passat a Xàtiva, en vigílies del 14 d’abril, Dia de la República. Esquerra Unida presenta una moció perquè aqueix dia onege la bandera republicana en la façana de la Casa de la Ciutat. EU té dos regidors a l’Ajuntament xativí, els mateixos que Compromís. El PP hi té majoria absoluta. El resultat final és previsible. Què se’n fuig del guió? Que els regidors de Compromís s’hi abstenen.
L’argument de l’abstenció, a posteriori de la polèmica: «Com a nacionalistes valencians, no podíem votar a favor de penjar en el balcó cap bandera espanyola, fóra republicana o monàrquica (l’actual oficial) […] El nostre vot, per tant, va ser un vot d’afirmació nacionalista valenciana, de coherència amb el que diuen els estatuts del nostre partit que consagren el País Valencià com a la nostra nació, i no cap altra.»
És un argument raonable i coherent. Una cosa serien les aportacions positives d’aquella efímera i tràgica república, el reconeixement innegable que cal retre a tantes persones que al seu caliu actuaren amb coratge democràtic i honradesa, cosa que pagaren amb patiments i fins i tot amb la vida, però, com argumenten els regidors de Compromís, la bandera republicana no deixa ser al capdavall, una bandera espanyola. De l’Espanya que, invariablement, governe qui governe, ens subjuga des de fa més de 300 anys.
Aquest seria, doncs, un exemple de coherència per part de Compromís. No obstant això, el vaixell de la seua coherència fa aigua per uns altres clavills. Sobretot, el soci principal de la coalició, el BNV.
Fa uns anys va emprendre un viratge «nacional» que l’ha dut a acceptar com a propis símbols i solucions espanyoles al conflicte valencià. Començant per la bandera: accepten i consideren pròpia la senyera tricolor, la blavera. I cal recordar que si és oficial és perquè així ho pactaren els principals partits espanyols que negociaren l’estatut valencià. És la bandera oficial de la Comunidad Valenciana, la que porta associada l’himne del «per a ofrenar noves glòries a Espanya». Bandera consensuada entre espanyols contra la senyera que fins aleshores havia simbolitzat la lluita per recuperar els drets valencians; contra la senyera històrica de l’antic Regne de València, contra el símbol del País Valencià modern: la senyera de les quatre barres. La bandera que aleshores i ara uneix i defineix els habitants de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Pel que representava [Països Catalans] i pel que encara representa malgrat tantes defeccions, els espanyols no la volien ni en pintura de mascara i imposaren la franja blava diferenciadora. Tant se val si amb el blau és la bandera de la ciutat de València: és una bandera pactada i enarborada pels espanyols per oposar-la a una realitat política que temien i temen, que detestaven i detesten: els Països Catalans. És, doncs, una bandera espanyola que serveix a la consolidació de l’imaginari simbòlic i polític dels espanyols. La bandera oficial de la Comunidad Valenciana és tan espanyola, doncs, com la tricolor republicana. I ara diré: salvant les distàncies. Les distàncies de l’imaginari simbòlic i polític que, per les seues particulars conseqüències històriques, ambdues representen.
També és un pacte entre espanyols la creació de l’AVL que ha fragmentat la unitat del català. Un pacte que va comptar amb la complicitat de Jordi Pujol quan encara no havia estat il·luminat per un sorprenent colp de claror independentista que l’ha fet caure –o això vol fer creure– del cavall espanyol. Quan la va pactar amb aquell Eduardo Zaplana, Jordi Pujol era tan espanyol com el «mític» moreno de Cartagena. El BNV es va afegir al pacte amb la confiança que podia col·locar entre els acadèmics algun aspirant de la seua corda. Cal recordar que els membres de l’AVL foren elegits per quota política i no per mèrits lingüístics. Tanmateix, el BNV no va rebre la recompensa que esperava d’aquell pacte. És voler dir, que l’AVL és també una bandera espanyola. I tanmateix, el BNV –Compromís– defensa a tota ultrança l’existència i les conseqüències de l’acadèmia secessionista. En paraules de Rodrigues Fagim: «o destino da língua fica baixo a direcção dos seus verdugos».
De banderes d’Espanya, doncs, n’hi ha més de dues.
No em ruboritza cap ni un penediment quan sent que em puja pel cos com una mena d’alegria, sompeta alegria, si pense en la nacionalització argentina de Respol. Ja sé que la Cristina Fernández no ho ha fet per cap impuls de justícia social, que també se’n refot a muntó dels argentins. Tot plegat, és clar, una febrada de populisme barat. Però em posa content. Que es fota Repsol.
Que es fota igual que ens hem fotut nosaltres quan ha passat al contrari. Vull dir, quan empreses públiques que hem sostingut amb els nostres impostos ens les han expropiades –privatitzades– per regalar-les a les empreses amigues del govern de torn. Ho fan –diuen, i parlen foradat– perquè així hi ha haurà més competència, la gestió serà més eficient –o siga que declaren que els polítics són uns inútils que no saben gestionar una empresa– i en conseqüèncià s’abaratirà el producte. Així passaren a mans privades Hidroeléctrica, Campsa-Repsol, Telefónica... I ara tot ho paguem més car. Això sí, aquestes empreses incorporen generosamentpolítics i familiars seus a la llarga llista de consellers en nòmina.
I alerta, que ja han començat a expropiar-nos la sanitat i l’ensenyament públics. Ens deixaran a la intempèrie, i tot seguint l’inhumà model made in USA faran negoci amb les nostres necessitats més bàsiques.
Ningú no ens fa costat quan patim aquestes expropiacions. I els mitjans de comunicació, quan això passa, no solen indignar-se gaire, com ara fan, com gallines escarotades, clamant per Repsol. Ben al contrari, donen suport total a aquestes privatitzacions. Potser tot pensant que les noves empreses derivaran una part del benefici per untar-los amb alguna molla de publicitat.
Així doncs, a la guerra com en la guerra: Que es fota Repsol!
Quina gràcia em fa –d’aqueixa mena de gràcia que et trau un ull– quan sent a dir algú, com si tinguera més raó que un sant, que les grans fortunes no se les ha de collar. És contraproduent –diuen– exigir-los, als milionaris, una major contribució fiscal i esplugar-los la llémena per saber on tenen entaforats els seus diners, siga en toleradíssims paradisos fiscals, legalíssimes SICAV o discretíssimes bosses de fem atibacades de bitllets de 500 euros. Esgrimeixen que si els collem «se n’aniran». Com si no se n’hagueren anat prou, si per amagar els seus diners no paren en torreta. Ells, els diners els necessiten –ens diuen– «per a crear riquesa». Sobretot per a disfrutar-se-la ells. Si els collem, fugiran amb els seus diners –els pocs que mouen per ací– per posar-los o fer-los córrer en altres llocs més permissius amb la injustícia social.
I no parlem de la manera com s'han fet rics. Que tothom sap que els diners no fan llavor, sinó que creixen en la suor dels treballadors. No obstant això, no són els treballadors qui cullen el fruit del seu esforç, sinó el capitalista, que sense doblegar el crepó omple a caramull bons cabassos d'euros.
Ja tenen sort ells, els rics, que poden anar-se’n amb els seus diners. Se’n poden anar i no els passarà res. Nosaltres, en canvi, no podem fugir. Els nostres –pocs– diners estan massa controlats per la hisenda pública. I ja els tenim «invertits» a curt termini tot just ens els han acabat d’ingressar al compte bancari. No podem fugir, doncs. No tenim diners suficients per a fugir impunement com els rics. Els nostres salaris no gaudeixen de tanta «comprensió» política i fiscal.
Si un dia tenim la sort de ser ciutadans d’un règim polític i social democràtic, jo proposaria que ningú no poguera fugir amb els seus diners. I si ho feia, que ni ell ni ningú de la seua família poguera entrar al nostre país sota cap concepte, ni tan sols un d’humanitari: que visquera fins a la fi dels seus dies allà on tan a gust ha colgat els seus diners. Perquè tots hi viuríem a escot, i no a escaqueig com ara i ací viuen els rics.
En aquest règim polític sota el qual ens eixarreten, a nosaltres ens toca pagar i quedar-nos-hi, tant si volem com si no volem. Poc o menys com en una colònia penitenciària. Tanmateix, no som nosaltres, ni de bon tros, els delinqüents, sinó els vigilats «contribuents».
Diu el fill de puta Wert, menistro espanyol d'Educació (sic), que s'han d'apujar les taxes universitàries, que paguem molt poc. Ara que estem aclarint els comptes de la declaració de renda amb l'estat mafiós, que ens cobra i no ens dóna res en canvi, li explicaré al fill de puta Wert d'on ix l'altre 85% de la matrícula universitària. A qui vol fer creure eixe miserable paràsit de la política que l'Estat té una màquina de fer diners que ho paga tot? Som nosaltres els qui paguem i és l'Estat -central i autonòmic- qui ens ho roba. No hi ha receptes de franc, ni sanitat pública de franc, ni ensenyament públic de franc: ho paguem amb els nostres impostos. I si encara paguem matrícules i taxes i altres imposicions no són «copagaments« sinó «repagaments». Fill de puta Wert, menistro senyoret que diu més mentides que alena i alena més que un porc. Fill de puta!
Nota aclaratòria: Tinc dos fills fent estudis universitaris. Sense beques. Dels dos salaris que entren a casa, un se'n va a pagar aquests estudis. I cada any, quan demanem les respectives beques de residència, ens les deneguen amb l'argument que excedim el límit de renda. Un carter i una mestra. Per això li dic al menistro Wert fill de puta amb totes les paraules. Fill de puta ell i qualsevol altre politicastre paràsit i gos malfaener que li faça costat. Perquè estic fart que em roben i damunt que em prenguen per babau.
L’article publicat al DGS, i posteriorment penjat en aquest blog, Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa, ha generat algunes opinions contràries. Sobretot per part de persones que creuen que el castellà ha mantenir algun grau d’oficialitat en una Catalunya independent (i en un futur –tant de bo!– en uns Països Catalans independents).
Tot i que el terme no em plau gaire, a l’article m’he definit com a «independentista identitari». Dic que ho sóc perquè vull que la meua llengua i la meua cultura tinguen futur, i és en aquesta aspiració que fonamente el meu independentisme (a banda d’això, em considere d’esquerres, que és una definició d’universalitat, en la mesura que aspire a viure en un món –sencer– socialment just, en drets i en oportunitats). Les consideracions econòmiques –l’espoliació espanyola–, tot i ser importants en el nostre cas no són motivadores per se d’un anhel d’independència. Al capdavall, ens governen, tirànicament, això que ara en diuen Els Mercats. Potser serem independents un dia de la tirania espanyola i de la seua secular espoliació; però també caldria alliberar-nos de l’espoliació –o explotació humana– que és inherent al capitalisme.
L’article, el remate amb una referència a la història del gaèlic irlandés, el qual, a pesar de la independència d’una part d’Irlanda ara fa 90 anys que va donar-li estatus legal de llengua pròpia d’Irlanda, el manteniment de l’anglès en un nivell semblant ha propiciat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocès lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l’anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l’altre.
Em fa l’efecte, doncs, que aquesta qüestió s’ha abordat –en els comentaris a l’article– més des d’un cantó emocional més que no «científic». És per això que els convide a una breu lliçó de sociolingüística picant ací. De la lliçó, però, en destacaré prèviament aquestes informacions:
Sobre el bilingüisme: «En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.»
Sobre la disglòssia i el castellà com a llengua pròpia dels Països Catalans: «Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya, un poc a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte lingüístic.» (la negreta és meua).
I ho sent, però és així: Si voleu fer truites haureu de trencar ous, o sense sang no es poden fer botifarres. O també: No es pot anar a missa i revoltejar. I encara aquesta altra: Bo és a missa anar, però millor casa guardar. I encara més: Qui a dos amos vol servir, a un o altre ha de fallir. I acabe el rastre citant el Tirant: Qui a molts serveix, no serveix a ningú.
«Tot idioma és recipient i vehicle de la cultura singular i diferenciada a la qual pertany. Inclou i sintetitza allò que podríem anomenar, si convé amb una certa ampul·lositat, “herència genètica col·lectiva”. En la llengua literària de García Márquez, de Cesare Pavese, de Joyce o d’Enric Valor s’hi expressa un tarannà particular en què ha deixat la seua empremta la història, el clima, el paisatge, la religió o les formes de producció seculars. El lèxic, la fraseologia, la tradició oral –cançó, endevinalla, rondalla o “sussoït”–, tot plegat contribueix a dotar l’idioma d’una textura cultural pròpia i “intraduïble”, si més no de manera literal. Tot idioma és vehicle de la cultura a què pertany, alhora que compartiment tancat, però de parets poroses i permeables. Aquest compartiment, amb la seua evolució particular, ha donat una fauna i una flora també particular, adaptada al medi i capaç d’expressar les múltiples circumstàncies que han afectat la vida d’aqueix territori. Amb aquesta mena de metàfora intente explicar que cada llengua conforma un ecosistema únic i distint: i aquesta llengua és l’única que pot explicar el contingut genuí del compartiment, és a dir la història, el clima, els costums, la mítica... Què succeeix quan una altra llengua, que expressa un altre contingut cultural, interfereix i contamina la llengua autòctona?
No hi ha cultures bilingües. Per més que des de l’opinió política, i des de tribunes intel·lectuals pusil·lànimes, s’intente fer creure que el bilingüisme és una situació de bondat social, la realitat ho desmenteix rotundament. La realitat ja no parla de llengües en contacte (visió positiva d’allò que diuen que és el bilingüisme) sinó de llengües en conflicte (situació diglòsica que s’expressa en termes de substitució lingüística, és a dir en termes de cultura dominant i cultura dominada, de vencedors i de vençuts).»
De tant en tant, apareix en els mitjans «nostrats» algun article que «reflexiona» sobre la necessitat que té l’independentisme de fer-se escoltar en castellà, fins i tot d’incorporar la llengua dels espanyols a la Catalunya independent. I val a dir que de seguida hi ha qui s’apunta a lloar el valor i la intel·ligència de la proposta. El penúltim que ha alçat una altra d’aquestes polsegueres ha estat el periodista Eduard Voltas: En castellà també, sisplau…
Diuen que cal la «transversalitat», que amb l’independentisme «identitari» no en tenim prou, que és necessari també l’independentisme basat en arguments estrictament econòmics. D’això se’n diu popularment «conèixer el rei per la moneda». I qui coneix el rei per la moneda, qui actua mogut per l’interès particular –econòmic–, sol ser un suport voluble i evanescent, dels que canvien de bàndol segons quina siga l’oferta del mercat. És com quan truques a Telefònica per dir-los que te’n vols donar de baixa i tot seguit et fan una contraoferta, i per allò de no moure els mobles de casa, i per més fàstic que et faça la companyia, te’n desdius i continues amb Telefónica. Per la moneda. Qui diu Telefónica diu Espanya i Catalunya.
No dic jo que no siga útil sumar vots a favor de la independència ni que siguen vots volubles i interessats. Tota pedra fa paret. Però jo sóc «independentista identitari». No dic que no siga important acabar amb la secular espoliació espanyola. És importantíssim. Però no és aquest el motiu pel qual aspire a la independència dels Països Catalans. No conec el rei per la moneda, jo. Sóc independentista perquè crec que la independència dels Països Catalans és l’única opció que pot garantir la continuïtat del català i de la cultura catalana. Més i tot, com a valencià, quan pense la nació catalana en termes de Països Catalans no contemple la possibilitat d’incloure-hi les comarques castellanoparlants, siguen les de nou empelt o les històriques. No crec en les nacions bilingües i no tinc constància que aquestes comarques valencianes tinguen cap interès de ser-ho tampoc.
Faig ara un exercici de política-ficció –a tall d’exemple– i m’imagine Artur Mas avui mateix, en una Catalunya indepedentent, alliberada de l’espoli espanyol. I estic convençut que la seua política econòmica i social no seria gaire diferent de la que ha posat en pràctica ara, sent virrei espanyol a Catalunya. Com deia aquell, en una Catalunya independent els corruptes ja no serien els corruptes espanyols, sinó els nostres corruptes. Quina ganga! De moliners mudarem, però dels lladres no escaparem... Una sangonera és una sangonera, en bassa espanyola o en bassa catalana.
Si m’interessa la independència, la de Catalunya primer i en un futur –sisquera que fóra prompte, ai!– dels Països Catalans, és per poder continuar escrivint articles en català amb normalitat i amb dignitat, convertida en la llengua pròpia d’un país lliure i sobirà. Si la independència inclou haver de mantenir el castellà als Països Catalans, tant se val la independència. Tant se val aturar l’espoli si a la fi condemnen el català a morir a la irlandesa.
Des de la coherència independentista, això de les autonomies me la bufa. Tanmateix, reclamar més autogovern, més autonomia, en un altre temps va formar part del nostre anhel polític. Sobretot els qui ens teníem per ciutadans de nacionalitats històriques. Encara que això de las «nacionalidades históricas» –dit ara així, en castellà del redactat original– formara part de la nomenclatura espanyola d’aquell «café para todos». I el País Valencià també era «nacionalitat històrica», tot i que en aquell moment els qui més hi creien tenien en ment i en l’horitzó més aviat una nació: els Països Catalans. Però les autonomies, malgré lui, suposaven un avenç després de tants anys d’España Una. I els qui ens teníem per «nacionalitat històrica», com ara els valencians, volíem ser-ho com cal, accedint a l’estatut per la via de l’article 151 de la constitució espanyola: autonomia de primera classe.
Duran i Lleida, posant-se a l’altura dels calçotets de Rajoy, diu que caldria passar no ja el ribot sinó la hoz –que no la falç– per les autonomies hispàniques i deixar vives només les «històriques». A saber: Galícia, País Basc, Catalunya (estricta) i Andalusia. Als valencians i als illencs que ens donen pel sac. Gran patriota –espanyol–, el Duran i Lleida. O siga botifler. I paradigma del paràsit de la política. No se li coneix una altra professió que la de fer discursos parlamentaris sense substància i fer de puta i de Ramoneta en tota mena de negociacions polítiques. Ho repetiré: paràsit i botifler. I de més a més, ignorant en grau superlatiu.
Deu pensar Duran i Lleida que la història dels catalans –inclosos valencians i illencs– comença amb els pactes de la transició i el «Ja sóc aquí!« d’en Tarradellas. Abans d’això hi havia el no-res històric i per la gràcia de la constitució espanyola de 1978 esdevenen «nacionalitats històriques», aqueixes a les que Duran i Lleida mantindria l’estatus preeminent.
Si és per estatut d’atonomia espanyol abans de l’actual constitució, val a dir que la guerra i el franquisme van impedir que els valencians en tinguérem un de semblant al català i al basc. També caldria que algú explicara a Duran i Lleida que a Andalusia li «regalaren» l’accés a l’estatut d’autonomia de primera classe atès que no haver aconseguir de superar els tràmits previstos per la llei, ja que la província d’Almeria va votar-hi en contra. Els valencians, però, fórem objecte d’una infame estafa política: després d’aconseguir el suport de més 90% dels ajuntaments –de llarg, moltíssim més que els que exigia el tràmit legal–, els principals partits espanyols decidiren suspendre el procés en marxa per accedir a l’estatut al mateix nivell que Catalunya, País Basc i Galícia, ocultaren aquella documentació i ens reballaren al perol on es rebollia el «cafè para todos».
No sé si el paràsit de la política Duran i Lleida coneix la història de l’antiga Corona d’Aragó. M’imagine que no gaire perquè representa ser un polític estàndard, és a dir que no aprecia gaire el coneixement i la cultura. Deu ignorar, per tant, els lligams històrics, lingüístics, econòmics i culturals que han vinculat els habitants d’aquests territoris que actualment anomenem –no pas debades– Països Catalans. A Duran i Lleida, com a paradigma de paràsit polític, li plau més la moda, els restaurants cars i les suites de luxe. I de la història recent, que en teoria hauria de conèixer perquè l’ha viscuda, sembla com si se n’haguera oblidat. Serà perquè oblidar i no tenir conviccions forma part dels seus «mèrits» com a polític. Sobretot si el que li interessa de la política és viure d’ella. I a gosades que viu bé, el senyoret, com si fóra la Marquesa del Potet.
És una senyora ben conreada, na Christine Lagarde, presidenta de l'FMI. Com totes i tots els qui formen part d’aquesta fàbrica de misèria massiva, d’explotació humana. Físicament deu desgastar-se poc, no debades treballa sota cobert. I amb la fotrada de cobra pot pagar-se els millors metges, els millors balnearis, i si li vinguera de gust els més trempats gigolós, de la mateixa manera que el seu antecessors Dominique Strauss-Kahn es pagava les més fines putes i àpats de 6oo euros per cobert, vi i champange a banda. Ben conreada està na Christine Lagarde, dic, presidenta de l'FMI. A la seua edat, moltes treballadores i treballadors d’arreu del món estan tan desgastats que difícilment arribaran a cobrar gaires mesos la jubilació. Això en els països on –encara– hi tenen dret, que en bona part del món jubilen de cos present.
Diu aquesta senyora tan conreada, successora de DSK, que viure massa temps posa en perill el sistema –econòmic–, que caldria augmentar el passiu de les pensions i creixerà el dèficit públic, i com això va en contra del sistema –econòmic– cal allargar la vida laboral. Podria haver dir que el pressupost per a institucions polítiques i econòmiques inútils o la descomunal despesa mundial en armament o que la cobdícia dels Mercats i els beneficis desorbitats de les grans empreseses mutinacionals van contra el sistema –econòmic–… Però no ha dit res d’això. Madame Lagarde, tan ben conreada, com tots els seus antecessors en el càrrec, ha dit que el perill per al sistema –econòmic– és la longevitat humana.
I nosaltes que ens pensàvem que la major esperança de vida de les persones era un gran avenç per a la humanitat! I ara resulta que no ho és, que viure tant de temps posa en perill el sistema –econòmic–. Viure massa no és un bé de Déu, que dirien els creients, és una desgràcia per al sistema –econòmic–. I tot de sobte m’assalten el pensament aquelles novel·les i pel·lícules apocalíptiques sobre l’obsolescència humana programada. Dit en paraules entenedores i no de neollengua: exterminar-nos en arribar a una determinada edat, mecànicament o per control genètic. No ens ho posaran tan fàcil, però: patirem i patirem fins a l´ultim dels nostres dies. Esterem en disposició laboral permanent durant tota la joventut, la maduresa i la decreptitud, si hi arribem. O no esteren en tal disposició en arribar a vells, i no perquè ja haurem pogut jubilar-nos sinó perquè les lleis que vol madame Lagarde ens ho impediran, però malviurem sense feina i sense sou perquè ninguna empresa voldrà contractar un humà vell i rovellat i morirem de misèria sota qualsevol pont o claveguera.
Apocalíptic? Una realitat actual, visible en qualsevol carrer de qualsevol ciutat per a tothom qui tinga ulls humans en la cara.
Si la nostra longevitat és vista com un problema per la sistema –econòmic–, aleshores el sistema –economic– és un problema per a les persones. Fet i fet, tant se val que justifiquen la nostra misèria, el nostre extermini, amb paraules de nobels d’economia o amb una citació del Mein Kampf. Tant se val. És la mateixa execrable mentalitat. És la mateixa deshumanització. Per a la Humanitat el sistema –econòmic– és el problema. I madame Lagarde, tan ben conreada, s’haguera avingut molt bé amb Heinrich Himmler. No debades l’FMI, el Banc Mundial, el BCE i etcètera senten i demostren el mateix menyspreu per la vida de les persones que aquella criminal SS.
L’acte, en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme llençades als fossars comuns del Cementeri general de València, es celebrarà el diumenge 15 d’abril a les 12 hores. Porta principal del Cementeri.
En una nova demostració d’aquest estat d’excepció cada vegada menys aparent, l’Ajuntament de València ataca amb prohibicions, obstruccionisme i censura l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades als fossars comuns del Cementeri General.
Aquesta vegada, com any rere any, a més de no entrar als quadres del fossar, prohibeix, que s’interprete la Muixeranga, l’Himne de Riego i Fosses del silenci, es a dir, tota la música.
Prohibeix la música, segons el seu comunicat: "per no alterar la tranquil·litat dels visitants del Camposanto, per ser lloc recolliment i pau". No es pot homenatjar amb música als morts d’un genocidi, perquè “intranquilitza” els vianants. El seu únic homenatge ha de ser el silenci, com la llosa amb la què cobreixen els seus assassinats. Així de delicats són amb alguns i tan poc amb tots els altres, que han de suportar com se’ls trenquen les orelles per la gran potència dels altaveus de la capella instal·lada al centre del cementeri, obligant-los a escoltar tot el repertori de la litúrgia i culte catòlic. No dóna cap raó per no entrar en els quadres de la fossa, serà llavors per no poder fer la ofrena floral al lloc on van llançar els seus cossos. Curiós: diuen "herba" al lloc de la ignomínia. Els morts poden ser silenciats però l’herba que els cobreix és intocable.
El poder només vol silenciar, reprimir i acabar amb els drets més elementals. Pretén imposar el seu vergonyós monòlit, erigit sobre les víctimes per glòria dels seus botxins, i fer callar qualsevol discrepància per la via de l’autoritarisme més ranci.
En el Cementeri de València l'Ajuntament autoritza que s'interprete la música en tota mena d'esdeveniments: soterraments, homenatges diversos... menys quan es tracta de les víctimes llençades a les fosses comunes. El greuge comparatiu és palés. Només sembla haver hi una conclusió: per a les "nostres autoritats" aquestes víctimes no mereixen que les hi recorde. Deu de ser perquè eren dels perdedors, i per tant, pobres i excloses.
No hauria pogut desitjar millor destí terrenal: bisbe d’Alcalá de Henares, en la Meseta profunda de castellans vells i originals, espanyolíssims. Juan Antonio Reig Pla, natural de Cocentaina (el Comtat), paradigma de botifler valencià. Franquistapor la gracia de Dios i homofòbic con dos cojones; ensotanats, però: (Ai, mare, què li penja al frare? La sotana!). Tan bon punt va ser nomenat bisbe de la novíssima diòcesi de Sogorb-Castelló va reduir-hi l´ús públic del català a la mínima expressió: ¡Arriba España! Tot i amb això, encara que s’hi esmerce com la més servil de les criadetes sense paga sempre serà un espanyol assimilat i no de pura cepa. No debades quan Reig Pla s’expressa en la llengua del castellaníssim arquebisbe Mayoral no pot negar la seua vertadera procedència lingüística. Ja li pot pegar tort, però en l’accent –de Cocentaina– porta la penitència. Potser per això és catalanofòbic: perquè no ha pogut exterminar la seua originària catalanitat i no pot presentar-se arreu com un espanyol sense màcula. Aneu a saber, com sol passar sovint, si l’altra fòbia seua expressa també un intent d’exterminar la seua vertadera sexualitat, la qual tan escandalosament rebutja sentenciant-la a les flames de l’Infern. Tant de bo hi creguérem nosaltres, que hi ha un Infern on s’abrasiran els hipòcrites i tota la mala gent. Reig Pla s’hi socarraria. I seria doblement, perquè els de Cocentaina, com els de Xàtiva, ja naixen «socarrats».
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
