Fred?, què sabreu vosaltres del fred!
Entre a cals pares per la porta del darrere, que encara comunica al carrer, com fa gairebé cent anys. Ells trastegen davant les piques de fora, amb una aigua freda que de veure-la em tomba d’esquena. La porta del corral és de bat a bat, la finestra de la porta principal que obri al carrer també és de bat a bat, les finestres de la cuina, de la cambra, que s’obrin al corral, són de bat a bat- Res, com un airet fresquet de la muntanya. És deu de gener, som a dos graus, potser fa tres o quatre graus dalt zero. Em queixe, els dic que no estan bé, que fa un fred que pela, que com pot ser que no sàpien que som a l’hivern. Em miren estranyats, mentre vaig tancant finestres i portes i prove d’encendre una estufa de gas Superser, es pensen que no toque gaire, que m’he trastornat.
– No fa fred, home, no exageres.
Definitivament són d’una altra pasta. No hi ha més raons sinó les seus raons. No ens entenem, almenys pel que fa a la temperatura.
– La culpa del fred que sentiu la té l’estufa, us amorreu davant l’estufa i després no podeu anar enlloc, ni eixir al carrer -diu mon pare, que prova d’encendre l’escalfador de gas perquè jo puga rentar la paella-. No fa gens de fred, home, enguany n’ha fet menys que mai.
Sí, és això que ens passa, ens amorrem a l’estufa, i a més coses, que ens amorrem, i no podem eixir al carrer sense queixar-nos.
Mon pare va tot l’any en màniga curta. A l’hivern, per eixir de casa, s’hi deixa caure al damunt un jaqueta d’entretemps i au! a còrrer!
És cert, definitivament són d’altra pasta. Jo intente seguir el seu exemple, però què vols que et diga. Em gele!