Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana
|
|
albinyana |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 18:55h
Vicent Partal i el seu llibre 'A un pam de la independència'. Una manera com una altra de parlar de les coses.
albinyana |
diumenge, 12 de maig de 2013 | 13:16h
 Foto: Jordi Casanova Eren només tres o quatre coses les que volia dir per a fer la introducció a la presentació del llibre de Vicent Partal 'A un pam de la independència' a Ontinyent. Però encara que n'eren poques, mes les vaig apuntar en un paperet per a no quedar-me engrunsat en alguna qüestió i perdre el fil. Vaig començar demanant disculpes. Dues en concret. Una, pel fet que l'acte coincidira, en dia i hora, amb la presentació del nou número de la revista Alba. Quan vam saber de la coincidència ja era impossible de modificar les agendes. L'altra, perquè la distribuïdora no va dur a la Llibreria els exemplars del libre que tenia encomanats per a poder vendre allà mateix: Vicent en duia sis o set que van desparéixer en un instant i molts dels assistents van haver de quedar-se sense. Sembla que com que ja s'ha esgotat la segona edició, la tercera encara no estava a punt. Potser haurem de fer una altra presentació per a la gent que va anar a la de l'Alba, i amb llibres per als altres... Ara, he d'afegir una altra disculpa. Quan vam acabar, discretament i amb humor em van estirar les orelles. Amb raó. No havia esmentat ni donat les gràcies a l'Extensió Universitària per acollir l'acte, amb tanta amabilitat com ho van fer, i per mostrar-nos als membres de Mesvilaweb l'aula-museu de l'Escola Republicana de la mà sàvia i entregada de Carmen Agulló. Moltíssimes gràcies.  L'acte en si, crec que va anar molt bé. Jo n'estic content. Molta gent, tot i la coincidència que va restar-nos públic mútuament (algú encara va acudir després al sopar) i moltes intervencions (vaig haver de dir prou, que les persones han de tancar el local). En tindre'l a punt, publicarem el vídeo amb la presentació completa perquè en pugueu ser també públic. Després la tertúlia alimentària, el sopar, molt animada. Com he dit se'ns van incorporar alguns dels promotors de la revista Alba, i els temes es multiplicaven: TV3, quins estats reconeixeran la nova república, quina constitució, llengües... I encara quedava el camí fins a Bétera. A punt d'arribar, va aparéixer la pegunta que una volta ja ens havíem fet: quants anys fa que ens coneixem? Vicent diu que comença a estar cansat de nosaltres, però cadascú té la seua creu... i la seua encara serà duradora.
albinyana |
dimarts, 7 de maig de 2013 | 00:57h
 Havia anat amb la idea de fer servir el twitter per a explicar alguna cosa i donar la notícia en directe, però la tecnologia i jo tenim relacions no sempre amistoses i divendres va optar per no acompanyar-me. Ho vaig comprovar ben prompte, de manera que vaig abandonar la tasca informativa abans de començar-la. Així que quan Ximo va anunciar que ens havien donat a VilaWeb Ontinyent el Premi Benicadell, vaig començar directament les maniobres per a alçar-me de la cadira, però una mà i un comentari em feren seure de nou: mira! A la pantalla va començar a veure's un vídeo que em sonava haver vist ja, encara que m'equivocava. Per allà corrien els amics de la redacció de Barcelona, i en un moment va aparéixer Vicent, parlant com si explicara algun conflicte internacional de fronteres o algun pleit d'escons i votaes. I dic parlant 'com si...' perquè m'havia quedat en blanc i no sé pràcticament res del que xarrava. Literalment, em vaig quedar embalostiat (valga la paraula i amplieu vocabulari). Crec recordar que va referir-se a Teo de Perpinyà i Mar d'Alacant (el mapa sempre al cap), i es veu que al final es va encomanar a Natzari perquè ens vigilara i no abusàrem de la celebració. Quan es va acabar vaig tornar a la realitat i vam anar a recollir el premi. Vaig buscar de seguida Ximo per a agrair-li el text que havia llegit i ens vam saludar efusivament: m'havia fet patir, mai no l'havia vist tan nerviós. Com divendres, toca donar les gràcies. Ho vaig fer, però ho vull fer també ara als companys de la redacció pel vídeo. Un gran regal. I més coses encara. Solitari va ser el grup que féu un concert breu i molt celebrat per la qualitat musical. No els havia sentits mai, i això que eren allà per mi! La bona qüestió és que quan van acabar de tocar van demanar-nos si podien fer-se una fotografia amb nosaltres. Em va sorprendre: crec que mai m'havien demanat una cosa així, però ja no venia d'ací. Després va vindre el temps de la tertúlia, el gintoniquet i una història que estan embastant per Bocairent molt interessant però que de moment mut i callosa, que ve la rabosa.
albinyana |
divendres, 3 de maig de 2013 | 00:25h
L'anècdota es fa categoria. 'Aquí no queremos subnormales' deia aquella dona en el seu castellà postís del PP socarrat. No volia 'subnormales' al seu centre d'estudis, i sembla que és una cosa compartida ideològicament: no en volen a casa seua, i ara es veu que tampoc als carrers, als bars, a les fàbriques (en queden?). No en volen enlloc. Millor amagadets, a casa, pobrets. Que no es vegen. Que no ens vegen. Mentre seguim escoltant les seues proclames grandiloqüents, des del govern van tancant portes i agranant-nos cap a l'exclusió. Retallen per la línia de punts, els de sutura, per la junta dèbil de la dependència. Sembla que no fem de bon veure. Potser havíem cregut que servíem per a alguna cosa de profit, fins i tot n'hi ha qui pensàvem que servíem per a viure. Però ens equivocàvem. Segons ells ens equivocàvem, i molt. Més enllà de permetre'ls que puguen fer ostentació de caritat, quina utilitat tenim? Però estiguen vostés tranquils, senyores i senyors. No els farem cap escarn, que sabem que és una cosa lletja. Ja sabem que es preocupen molt pels seus veïns i pels seus xiquets, que no tenen cap culpa que vostés siguen com són. No cal que patisquen pels seus. Pels nostres ja sabem que no ho fan, perquè les seues decisions són l'escarn diari que els deixa sense els medicaments vitals, sense els suports bàsics, sense els centres on es formarien com a persones. No patisquen. Si és això que volen, tornarem a deixar de ser persones, però no ens demanen que creguem que vostés ho han estat mai. Publicat a VilaWeb Ontinyent
albinyana |
dimarts, 30 d'abril de 2013 | 22:50h
Es veu que l'altre dia un grup de diputats del PP van armar un canyaret a les Corts quan es van trobar amb l'exposició que commemora l'Estatut d'Autonomia. Ja n'ha parlat molta gent i han dit el que tocava: que en realitat el que els va fer por era comprovar que encara que l'havien volguda amagar i manipular, no havien pogut canviar la història que ara tenien davant dels nassos. Es van fer els ofesos, van gesticular com en una pel·licula de cinema mut i més d'un va entreveure que se'ls acaba el xavo. També es va fer l'ofesa la setmana passada la consellera d'Educació, M. José Català, quan la diputada Albiol es va referir al valencià com al 'nostre català'. No sé (no crec) si es va esquinçar els vestits en oir aital atreviment, però sembla que es va sentir ferida en l'orgull patri. Ja ho veiem, que aquests representants nostres tenen la pell molt fina quan es tracta de les 'senyes d'identitat' del poble valencià, una sensibilitat extrema que els fa reaccionar de manera desmesurada en creure intuir la més mínima agressió a un nom, un color, una definició... i para de comptar. Un patriotisme epidèrmic. No pots dir País Valencià, però a qui escriu Levante no li diran res; no pots dir català, però si la policia et duu a comissaria per parlar en valencià ja t'apanyaràs. Perquè em sembla que cap diputat del PP no ha armat cap de canyaret, ni la consellera no s'ha ofés perquè Miquel Gironès haja estat agredit per la policia espanyola per parlar en valencià. Ni (que jo sàpia) s'ha interessat pel cas, encara que això li entra en el jornal.
albinyana |
dimarts, 30 d'abril de 2013 | 00:48h
 S'acaba el mes d'abril i comença una abarinto de quinze dies de vida social en què alguna part de protagonisme em tocarà i a què estaria bé que m'acompanyàreu: · Divendres 3, sopar de presentació de la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida i lliurament del Premi Benicadell. A Bocairent. ·Dissabte 4, presentació de la novel·la 'El vol de l'Esparver' al Palau d'Otos. A les set de la vesprada. · Divendres 10, presentació del llibre de Vicent Partal 'A un pam de la independència', a l'Extensió Universitària d'Ontinyent, col·legi Lluís Vives. A les vuit de la vesprada. Els qui sou de Mesvilaweb rebreu informació d'una activitat pròpia. · Dissabte 11, primera conferència del cicle dedicat a la Guerra Civil, organitzada des de l'IEVA. Serà a Albaida, a càrrec de Carmen Agulló. A més, visitarem el refugi. · Dijous 16, presentació del llibre 'Caminaràs entre elefants. Un retrat de Mònica Oltra', de Ferran Torrent, amb l'autor, la diputada i la periodista Amàlia Garrigós. I amb la musica de Pau Miquel Soler. Organitzat des de MUNTIS. Al Teatre Echegaray d'Ontinyent a les vuit de la vesprada. De moment, prou.
albinyana |
dissabte, 27 d'abril de 2013 | 01:48h
Ens relacionàvem de manera intermitent, quan les nostres inquietuds i activitats es trobaven en algun punt en comú. Ell en tenia moltes, i encara costa d'escriure el passat verbal. Ell en tenia moltes, dic, per això no era gens difícil que en una cosa o altra acabàrem coincidint junts o propet. Una volta, amb més gent, ens vam guanyar un tros de cel cristià defensant un edifici religiós però històric. O històric però religiós. Ell des de la seua fe sense integrismes, jo des d'un agnosticisme militant amb fe, encara, en el futur. Diuen que va ser no res. Es va morir, simplement. Vull dir que va ser un instant, esdevingut etern per a ell. Assegut dalt de l'escenari, mentre acabava d'assajar una obra de teatre amb els companys del grup, va deixar de ser-hi sense temps a res, en una mort d'arrapa-i-fuig, brutalment veloç. L'oratge m'ha permés anar al soterrar: ha deixat de ploure a temps. No m'agraden aquests rituals, la fila caòtica que hui era llarguíssima per a donar el condol als familiars mascles a la porta de l'església, mentre dins, el cos present espera que acabem de passar d'un en un amb el 't'acompanye en el sentiment' murmurat. Però hi he anat. Em dolia no fer-ho, no tindre aquest gest no sé si útil, però sí social. Que descanse en pau. I si és allà on ell creia, que intercedisca pels qui no podem deixar de ser descreguts.
albinyana |
divendres, 19 d'abril de 2013 | 00:13h
Esperança Costa publicava dissabte passat un bon i celebrat article sobre la violència política al País Valencià, molts anys consentida i a la qual cap poder polític ni mediàtic de l'estat no li ha volgut aplicar el terme 'terrorisme'. Només una observació faré a l'article: l'anomenada 'Batalla de València' no va ser una 'disputa motivada por cuestiones meramente simbólicas'. Darrere les qüestions simbòliques hi havia els projectes de què havíem de ser els valencians: un país modern i amb dignitat pròpia, o una regió subalterna. Oficialment, administrativament, legislativament, no hem deixat de ser un territori genuflex, autoenganyat, amb una consciència de poble esmicolada. Però no triturada. Per això aquella llarga batalla ens va deixar una violència latent, vigilant. No fóra cas...
albinyana |
dimarts, 16 d'abril de 2013 | 01:06h
Conta Alexandre Dumas que Sant Goar era un eremita que vivia a la vora del riu Rin, al lloc on hi ha la població que duu el seu nom, i que es dedicava a passar la gent d'una riba a l'altra. A banda d'això, tenia una certa obsessió per convertir els infidels al cristianisme, per la qual cosa es lamentava de no poder ajudar en aquesta tasca l'emperador Carlemany que es trobava en aquell moment combatent sarraïns. Un dia, mentre duia a la barca un desconegut va assaltar-lo una idea que, segons l'escriptor francés, li va semblar una inspiració divina, per la qual cosa no va dubtar a posar-la en pràctica. Va preguntar al desconegut de quina religió era, i en saber que es tractava d'un herètic, sense deixar-lo reaccionar el va batejar amb un grapat d'aigua. Immediatament, per a aprofitar l'estat de gràcia en què es trobava el nou cristià involuntari, el va tirar al riu 'que se'l va endur fins al paradís'. A la nit, l'ànima del traspassat es va aparéixer a Sant Goar per a donar-li les gràcies per haver-lo enviat a la felicitat eterna. L'aparició el va omplir de goig, i des d'aquell moment es va dedicar a convertir els descreguts que pujaven a la barca. Diu Dumas que van ser pocs els dies en què no aconseguia alguna conversió. I que quan el viatger era cristià, l'eremita el convidava a un got de vi. La cosa no s'acaba ací. El propi emperador va anar a visitar-lo, assabentat d'aquestes peripècies, i li va fer dos regals molt especials. Un tonell de vi que mai no s'acabava i un collar màgic amb unes propietats molt concretes. Com el tonell, el collar era obra del famós Merlín, i li serviria per a identificar els infidels. Sant Goar s'havia queixat que a causa de la seua fama ja ningú no li reconeixia no ser cristià, per això Carlemany li va regalar el collar. El sant convidava tot lo món a beure un glop de vi amb el collar posat: si el viatger era cristià, no passava res, però si no ho era, el collar li premia fortament el coll i l'ofegava. Sant Goar sempre tenia a punt un vas amb aigua, i així, mentre el pobre infidel moria, el batejava i l'enviava al cel. La història, la llegenda més ben dit, m'ha causat impressió. Sembla que el sant real no era un assassí en série, però en la versió fantàstica que era encara viva en el segle XIX no se li fan retrets. Al contrari. 
albinyana |
dilluns, 8 d'abril de 2013 | 20:17h
El 5 de maig de 1981, Bobby Sands moria a la presó de Maze a causa de la vaga de fam que havia iniciat 66 dies abans. Fins al 20 d'agost d'aquell mateix any, nou presos més militants de l'IRA i de l'INLA van morir també pel mateix motiu. Margaret Thatcher era llavors la primera ministra del Regne Unit. La seua intransigència va convertir en màrtirs, a ulls dels republicans irlandesos, aquells presos, i els grups armats van vore incrementades les donacions econòmiques que rebien i el nombre de militants actius. Un any després, el fill de la dirigent britànica va estar sis dies perdut al desert quan corria el París-Dakar. La Dama de Ferro, la polític inflexible que va deixar morir deu homes a la presó, plorà en públic. El 1984, Léo Ferré dedicava en els concerts la cançó 'Thank you Satan' a Bobby Sands i retreia a Thatcher les llàgrimes. .../... Per tot això i més encara Per la soledat dels reis I el riure dels caps de morts La manera de burlar la llei I perquè no em facen callar I puga cantar-te En aquest món on els morrions No els han fets per als gossos... Merci Satan !
albinyana |
dilluns, 8 d'abril de 2013 | 18:28h
M'arriba un full electrònic de la llibreria Tres i Quatre que comença dient: 'Vicent Partal + Francesc Mompó: què relaciona Partal i Mompó?'. Jo sí que ho sé:  I més coses, perquè tots dos vindran a la Vall el mes de maig a presentar els seus llibres. Francesc Mompó la novel·la 'El vol de l'Esparver' (4 de maig a Otos) i Vicent Partal 'A un pam de la independència' (10 de maig a Ontinyent). Aneu actualitzant l'agenda.
albinyana |
dissabte, 6 d'abril de 2013 | 01:13h
Els qui som de poble, els qui tenim els pobles com a espais vitals i visitem les ciutats amb una assiduïtat volgudament escassa, observem que els habitants de les urbs tenen una característica pròpia que els trastoca la noció de distància física. Per a ells, la llunyania urbana és quasi inexistent. Quan diuen que algun lloc de la ciutat és a prop, ve a ser com si anares de punta a punta del poble; si t'asseguren que no està molt lluny, és com si a més hagueres de recórrer mig terme; i quan et diuen que està un poc lluny, és quan penses que allò deu estar allà on brama la tonyina. És un trastorn de la percepció poc important. De fet, sembla que els qui el pateixen no en són conscients i fan vida normal. Però l'altre dia vaig topar amb una persona que deu ser víctima d'aquest trastorn en un grau superlatiu. La veu en off explicava una notícia que parlava d'alguna cosa que m'és impossible d'especificar perquè no li estava posant cappatró. Era Canal 9 i deien alguna cosa de poc d'interés sobre algun animal o alguna planta del mar valencià, o... té igual. La bona qüestió és que va acabar la peça informativa amb la frase '...i tot això ben prop d'ací: a les illes Canàries'. Prop? Les Canàries prop d'ací? Després de la sorpresa inicial em va vindre la peresa de parar-me a pensar com és que la persona que havia redactat allò trobava que els 2.200 km o més que ens separen són poca cosa. Roma és molt més a la mà. L'única solució ràpida que vaig trobar a l'enigma és que devia haver estudiat geografia en un mapa del temps espanyol, dels que posen les Canàries al costat de Múrcia.  O això, o que l'espanyolitat que adjudiquen a aquelles illes distorsiona la noció de distància.
albinyana |
dimarts, 2 d'abril de 2013 | 00:21h
 És a través d'Alexandre Dumas (pare) que he sabut de l'existència de lo Martegue, una població occitana de la Provença que hi ha qui anomena 'la Venècia provençal'. El poble es troba en una illa a la vora de l'estany de Bèrra, enmig d'un estret, i segons la descripció que en fa l'escriptor francés en el segle XIX, 'els canals tallen els carrers i a les cantonades hi ha barques com en altres llocs trobaríem els carruatges'. Una visió poètica, la de l'autor, que s'acaba en referir-se als habitants. Dumas diu que 'martegau' (ell escriu 'martigao'), el gentilici d'aquells vilatans és, per mèrits propis i en aquella regió, sinònim d'ignorant, de persona amb poques llums. I ho diu sense evitar el menyspreu de referir-se a l'idioma del país com a 'patois provençal'. La història que ve a continuació no m'ha semblat res de l'altre món, coses d'un sant local i de relíquies religioses. Espere que els contes que vindran seran més interessants. O almenys, que tinguen alguna curiositat com aquesta dels martegaus.
albinyana |
dijous, 28 de març de 2013 | 01:00h
Sempre he dit que, mentre no em gite, és hui. És a dir, que encara que el rellotge diga que hem entrat en dijous 28, jo em considere en dimecres 27, el dia en què es compleixen vint anys de la mort d'Estellés. Ep! I encara que posem que és 28: voleu dir que després de tants anys un dia dalt o baix li fa res?
En realitat, sobren les excuses davant tanta bellesa:
albinyana |
dijous, 28 de març de 2013 | 00:55h
 En broma, en broma, porte en dansa l'organització de set actes, un parell dels quals de data inquieta. Especialment un, que es resisteix a quedar-se fix en cap requadret del calendari. És impossible evitar que algun de tots coincidisca amb alguna altra activitat més o menys interessant. Però d'això a ser jo mateix qui em contraprograme.... doncs ha faltat l'aire. Un poc més i en pose dos el matex dia. Sort que he reaccionat a temps. |
Accés de l'autor  Els espectacles que t'oferim: Com contractar-los? |
|
