Ulisses20

Bétera, el camp de túria

‘Un entre tants’

0

Una xarxa cooperativa de mestres a favor de les noves tecnologies per l’aprenentatge en valencià, vet ací la definició que ells mateix pressenten en obrir el seu bloc. Entusiastes, innovadors, apassionants de l’ensenyament, que volen fer gran una xarxa de docents que vulguen compartir experiències, reflexions, treball en equip i en cooperació, a partir de les noves tecnologies, sobretot per fer visible la llengua, la societat, les bones pràctiques…, i tot això que abans fóra més difícil, gairebé impossible, perquè n’hi havia qui manegava i ens deixava fora, als valencians sobretot, ara són ells, nosaltres, qui manegarem i treballarem per compartir i millorar el nostre treball a l’escola. N’hi ha cinc objectius principals, que ja anirem descabdellant. Avui han fet la sisena jornada de treball a la nostra escola, i el tast de com treballen i què fan paga la pena en tots els sentits. N’hi ha de joves i de grans, però comparteixen plegats la il·lusió de no perdre més trens, de posar a primera fila l’escola amb les noves tecnologies. Ells assumeixen el repte del futur, que veuen seu, enfortint la xarxa social dels mestres valencians que aposten per les noves tecnologies, també perquè el guix ja no els és romàntic, ni necessari.

Post: el concepte Gertrudisme ja l’explicarem també, en un altre apunt. 
Més informació

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sí, podem? (2)

0

‘No legitima res’, ‘No és vinculant’, ‘És una radicalització’, ‘El sobiranisme no va enlloc’, ‘Determinada premsa en fa un gra massa’… Algunes perles de polítics i de mitjans. N’hi ha més, i encara de pitjors. No sé si els fa por, tot plegat, perquè siga quin siga el resultat, la consulta ja és molt important. Ara, ningú no ens l’organitzarà mai, una cosa així, sempre l’haurem de pagar nosaltres, passe el que passe. I ves que n’haurem de pagar molts, de referèndums, tantes vegades com calga. Fins i tot n’hi haurà que caldrà amagar-los, clandestinament. Però trobe que ja no hi ha passes enrere. 
L’estatut s’ha fet vell, qualsevol estatut. I el federalisme, amb Espanya, encara és més utòpic que no la independència. Però, que faran a partir d’ara si mai guanyava la independència? N’hi ha molts que perdrien el paper, la feina, el sou, amb una hipotètica independència. Entre més exemples, molts polítics. Molts jutges! La Guàrdia civil! Els militars…
Amb la independència, voleu dir que els gestors dels cinemes s’atrevirien a oferir una quota màxima del vuit per cent, per al cinema en català?
Diumenge serà una festa a molts pobles, i ves que hem estat a punt de pujar a veure què passava, però ens havien convidat massa tard, que ja teníem els deures programats i les feines encarregades. Amb tot, segur que seguirem amb passió què passa, diumenge, al nord. I què diran alguns mitjans també.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Repensar l’escola, segons l’escola cooperativa

1

Anit, les cooperatives d’ensenyament del sud vam fer una declaració pública, a favor de l’escola. Volia ser un posicionament davant la societat, però no sé si els mitjans s’estan per allò que no és notícia (no hi havia notícia d’alarma, ni d’accident, ni de càstig… Que és el que molts mitjans consideren notícia d’escola, exclusivament). No, anit presentàvem una declaració a favor de l’escola, perquè cal repensar l’educació, si volem una escola inclusiva que atenga la funció socialitzadora des d’un model d’escola reflexiu, de col·laboració, on l’afecte siga també bàsic, en l’educació bàsica. Afecte a l’escola infantil, sí, però també a secundària. Potser que no siga encara l’escola que som, però sí que és l’escola que volem. És la primera part d’una declaració que anirem explicant en diversos apunts. Almenys que els blocs se’n facen ressò, si els altres mitjans són torpalls. Més enllà del debat de l’escola pública i l’escola cooperativa, volem compartir l’experiència, la nostra, que no és ni minsa ni vulgar, per col·laborar a millorar l’escola de tothom, vet ací l’objectiu. El primer.

‘La memòria dels sentiments’

2

Anit es va presentar a Bétera el treball ‘La memòria dels sentiments’, un recull de balls i cançons tradicionals del Camp de Túria fet per l’Associació Cultural l’Aljama, que aprofitava el seu cinqué aniversari per oferir-nos tot de sorpreses de gran interés.

La nit va començar amb la intervenció de la colla de balls i danses de Sant Joan de Labritja, que tornaven la visita que els de Bétera els havien fet l’any passat. Discursos i balls mediterranis, recuperació de vestits, lloes i intercanvi de regals. Home, els valencians no tenim tantes oportunitats d’aquestes trobades de fonètica tan diversa com bella, amb aquella naturalitat, i normalitat, que vam viure anit plegats a Bétera.
L’encontre va continuar amb un discurs del mestre Ferran Zurriaga, que ha prologat el treball d’una memòria que va perdent-se, malgrat l’ingent treball de l’Aljama, per tornar als valencians una identitat força difuminada. Com deia el mestre, som una comarca de transició, i això encara ens fa més vulnerables, a favor de la cultura dominant. Però anit, la recuperació i l’encontre volia normalitzar la música i el ball, de la faena i de la festa, dels valencians del XIX i del XX. Romanços, acudits, nadales, masurques, jotes, cant d’estil… L’efecte Pep Botifarra s’escampa i s’enforteix en aquets treball impagable de l’Aljama: el llibre i el doble CD a compte de deu euros és un regal fantàstic, a favor de la cultura i dels valencians mateix.
Més informació 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El cine Martín (2)

2

M’he despertat a mitjanit, o de matinada, que l’insomni el provocava una cort de porcs estacats fins a mitja cuixa, amb tot de roses, bosses, papes, salses (també reparteixen salses per mejar-nos les creïlles fregides), botelles de cocacola obertes, vessades per damunt d’aquelles butaques amples, esplèndides… Quina llàstima de cinema, després, i quina guerra perduda, doncs. Una vesprada al Kinèpolis -una mena de ciutat d’inútils sense tap-, pot carregar-se la feinada de deu anys d’escola, sense exagerar, que diria Xavi Castillo.
Quan érem xiquets, a Bétera anàvem al cine Martín i al cine la Penya, potser era l’únic moment, en apagar els llums, que podíem trencar tanta uniformitat, i la repressió s’escapava en aquells rots i eixides del tot vulgars, i com redolaven les ampolletes de llimonà i de sarsa, cine avall, amb aquell soroll de vidre, i després, podien caure des de dalt xiclets, pipes, i altres armes d’un comportament homínid tan primitiu i burlesc d’una època, perquè les pel·lícules eren la cosa menys important, la majoria de les vegades.
Ens pensàvem que després, en morir-se la bèstia, la ràbia desapareixeria. I això d’anit, en un cinema que és un comerç brutal contra el mateix cinema, ens va destapar l’ase dels colps, els nostres instints tardofranquistes. Au, tots a fer l’haca: la ràbia s’hi ha quedat instal·lada, la portem als gens, a la pell, perquè d’una altra manera no s’entén un comportament tan salvatge, irracional i pocapena.

Jo ja havia fet broma del focus d’espanyolisme d’un espai d’aqueixa mena: ataquen la llengua i ataquen l’escola. I el país, directament. A través d’Internet llegesc que 22 sales de cinema a Catalunya fan la mateixa pel·lícula en valencià. No diu en quantes la fan en castellà. Això no ho diu, ni el percentatge que representa. A València, el 0% de sales també fan la pel·lícula en valencià, Planeta51. Avancem com un ferrari, Francisquet, cap a l’infern, de cap a les calderes de PePe Botero. I malgrat tot, avancem.
Ah, el cine Martín, quins records, la infantesa…, que els anys van destorbant-nos més que no pensem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xe quins porcs!

1

Porcs? En realitat venim del cinema, d’aquestes multisales dins un espai comercial pensat perquè els corders ens comportem com ells volen: no anem al cinema, no, la vesprada comporta un seguit de complements que són difícils de rebutjar. Un colp tenim les entrades, que ja hem lliurat, passem obligadament per una sala amb tot d’aparadors preparats perquè ningú no puga escapar-se de la temptació. De primer m’he sorprés, caram què considerants, els del cinema, ara ens conviden a agafar tot el que volem. Però de seguida ja veus, al final, les caixeres que esperen la nostra innocència, cal passar per caixa, i ja veus tota una gernació que ve a berenar al cinema, no venim a veure la pel·lícula, que això és secundari. M’ho agafe amb humor, perquè venim amb una colla de sis xiquets, som dos adults, que semblem pares separats que ens toca el diumenge de responsabilitat pels nostres fills. Comence a cridar que compte en obrir les llaunes de tonyina, no siga que l’oli vesse i taquem algú de les files de davant, i sobretot, quan obriu les anxoves, no suqueu el pa. Naturalment que la gent es girava alarmada, però ja comprovaven que la cosa anava de per riure.
Sort que el so és tan amplificat que no ens escoltem, tot de rosegadors i bevedors xuclant de les palletes, fent aquelles infernals aspiracions tan sirolloses. Després que ha acabat la pel·lícula i han encés els llums, hem descobert les porcateres: no podeu imaginar quin camp de batalla, per damunt els seients, per sota, pels passadissos, un autèntic femer que ens retrata, ens alliçona, malgrat que no n’aprenem. 
I ves que la pel·lícula m’havia divertit, que ho he passat molt bé, però això és secundari, o ni això, segons que ens programen tots aquests directors de sales de cinema que programen com hem d’anar al cinema, com ens hem de comportar, que no enganyem ningú, que és perquè ens albarden. Això del Planet51 té el seu interés, i molta gràcia: si un d’aquells alienígens ens visités de veritat, després de la pel·lícula, segur que ens desintegrava amb la seua arma, per porcs. I per inútils.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aminatu Haidar (2)

0

Apenes som dues-centes persones davant l’Ajuntament de Xirivella. De primer llegeixen un text consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal (PSOE, PP, EU), a favor d’Aminatu i de la seua lluita, que és la lluita pel Sahara i la seua independència. Després, és el representant de l’Associació TALHA en favor del poble Sahrauí, amb seu a Xirivella, malgrat que treballa l’àmbit comarcal, qui fa un comunicat més contundent. Al final, es convida als representants polítics que han consensuat el primer comunicat perquè afegisquen unes paraules des del seu posicionament polític particular. És curiós, que no vol dir nou, que tot es fa en un colonial castellà, excepte el representant d’EU, i la referència és sempre Espanya, el marc estatal, no n’hi ha cap referència a una lluita similar, ni paral·lela, cap paraula, sobre els colons en aquest assentament en territori valencià. 

Enmig dels discursos, algú fa saber que Aminatu és camí de l’Al-Aiun en un vol que, després les notícies ja confirmaran on ha anat a parar. Tampoc cal dir que les banderes que s’hi havien repartit, entre els assistents a la concentració, també eren en castellà, ‘Sahara Libre’. Vaja, ni paral·lelisme, ni referència, ni voler entendre que la lluita per la independència dels pobles passa necessàriament per la claredat d’idees i de posicionaments: o s’està a favor o en contra. No li val aquests sí, aquests no. En tot cas, si hi ha casos de més colonials i carpetovetònics, el que patim nosaltres des de ponent n’és un. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aminatu Haidar

1

La dona arriba a l’aeroport d’Al-Aaiun, que és la capital del Sahara, i es nega a omplir una fitxa policial que l’obliga a declarar que és marroquina. Per això és expulsada del país, i va començar fa dies una vaga de fam en una de les Illes Canàries. Fa anys que la dona va patir una tortura brutal, durant molt de temps va ser torturada, vexada, agredida, per declarar-se en rebelia, per demanar la independència del seu país, perquè no vol viure sinó la dignitat mínima de les persones.
Us imagineu que arribem al camp d’aviació de Manises i ens neguem a acceptar allò que diu sobre la nacionalitat, la fitxa policial (el DNI què és, sinó això!)…, suposeu què passaria si ens neguem a acceptar aquella obligació, la nacionalitat imposada? Vols dir que, respectuosament, seríem expulsats del país? Llavors, a quin país ens n’hauríem d’anar? Potser fóra un no-país? Hi ha res que ho siga, un no-país? 

Ara mateix comença una concentració a moltes poblacions a favor dels que lluiten per la independència dels seus, pel territori, per la dignitat. Representats en la persona d’Aminatu, aquesta dona forta i valenta, de tant coratge per la vida i els seus, els independentistes ens concentrem, per la nostra pròpia dignitat realment, no solament per la dona. Amb la humiltat i la força que transmet ella, que a penes si li sabem escriure el nom.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els 164 de Nàquera

3

Pugem a Serra per enllestir una part de l’exposició dels Moriscos, que demà viatjarà cap a Benifairó on començarà l’Aplec de joves excursionistes dels Països Catalans. Passem per Nàquera, pel nou desviament. A una banda i l’altra de la carretera tot de cartells reclamen la construcció de l’escola. “Farts de barracons, aules dignes, l’escola ja!”, són alguns dels eslògans que pengen de la muntanya, a les tanques, a les baranes dels ponts: finalment hi ha aquella pancarta que diu, “164 xiquets als barracons, prou”. Nàquera també necessita un jutge de torn que vulga traure la pols a la documentació, a la més recent, per esbombar què ha passat amb tanta urbanització, PAIs, i negociets particulars, mentre els 164 habitants en edat escolar són en barracons. 

Arribem a Serra. L’exposició és en una saleta petita, vint-i-dos panells embotits, a la tercera planta, que cal tenir ganes de pujar, i començar a engolir-nos tot allò encaixadet en uns quants metres quadrats. Au, demà cap a la Valldigna, a veure si els joves que vindran a conèixer el sud del país, entre més activitats, apamen que va passar al Camp de Túria fa quatre-cents anys. Se m’ha acabat la bateria de la màquina i no he pogut retratar el moment. Agafem l’espart, les fruites, el llibre del Ferran, el cordell i baixem cap a Bétera. La conversa va i torna sobre la crisi, les brigades municipals, la taronja, i cent cinquanta euros que van rodant de mà en mà, com una mena de rondalla de la qual mengen catorze i el de la bengalé. Me’n vaig a nadar per prescripció mèdica, quines ganes. I quina gràcia de medicines, ara.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Confiances i secrets

0

Em telefonen de bon matí, a l’escola, encara sense temps d’haver-me assegut al despatx. ‘La inspecció’ em gesticula Empar de darrere el vidre de la secretaria, amb un gest que li entenc de seguida; al poble, durant la postguerra, si arribava el cotxe de la fiscalia, la notícia corria com la brama.
Despenge; de l’altra banda, efectivament, tinc la persona que em lliga directament a l’Administració: Si?, Albert? Sí. M’han cessat! Com? Ja no sóc la teua inspectora. Però… No n’hi ha peròs, no m’han deixat dir res. M’acaben de cessar i volia que ho saberes, què?, que he treballat molt a gust amb vosaltres…  
No sé quantes coses m’han passat pel cap. Aquella decisió em dolia profundament, sobretot perquè és la primera vegada en deu anys que tenia una inspectora que em parlava en valencià, m’escrivia exclusivament en valencià, dominava la llengua, li preocupava allò que feia, s’interessava per l’escola… 
Li he agraït el treball, el valor de comunicar-me el comiat, fins i tot li he dit que ara afegia una altra raó a favor de la manifestació de la vesprada, pels carrers de València. Penge el telèfon, de veritat que m’ha dolgut la decisió, en molts sentits, a meitat de curs, però de l’Administració, què voleu, em sembla que aquesta vegada algú ha de pagar favors a algú altre, perquè no s’entén res de res. Quan la corrupció arriba fins al capdamunt del poder, pensar el pitjor i encertar-la de ple no és tan rocambolesc.
Finalment no he pogut baixar a València, malgrat que he seguit amb interés què passava, i a penes si he anat refent-me del colp del matí, que he tingut veritables moments d’eufòria amb el treball dels alumnes, avui especialment, entre lectures de rondaies mallorquines i treballs voluntaris a canvi del propi esforç de la xicalla. Home, un pic que teníem una inspectora templada, li he confiat finalment, abans de penjar i d’acomiadar-nos. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Novembre

0

Fer balanç, o dissabte, avui que ens ha arribat el fred de colp, amb una tria dels vídeos que va penjant-nos Sime al seu bloc, amb ‘l’amor és Déu en barca’, per començar aquell concert, quants dies han passat?, excels homenatge als valencians oblidats, els moriscos, títol també d’un documental que ha guanyat un dels premis grossos de l’Inquiet. Faig un repàs i trobe que he fet anys, cinquanta, que vaig començar el mes visitant unes cooperatives d’Andalusia, però en la seua majoria,  els esforços, els apunts, les emocions, els he dedicat al concert de Llíria, per bé que vam començar el mes amb aquella màgia de conversa a casa, amb els homes de l’Olleria, després del concert a Bétera de Pep Botifarra i el sopar a cals Vicent. Això dels blocs també ens val de recordatori, collons que havia oblidat que havia fet tants anys, un mes que hem acabat rebent un regal extraordinari en forma de premi a l’escola, en el lliurament a can Micalet, per un treball que eixirà publicat el 2010, que és com la segona part d’aquell Kúbric irrepetible, l’Odissea. Això dels blocs també és una autèntica Odissea, com la vida dels valencians, almenys els que no representem la majoria però voldríem…, era bo el lema del Carles aquella nit: ‘Som, volem i podem’ (que és com una replica triple d’en Barack)… Quin mes, impagable en tants sentits, la nova maqueta a Vilaweb, hem venut el gros de les clemenules (fins i tot les hem cobrades), n’hi ha per continuar explicant un llibre, de gruix reduït però d’un interés particular en el meu cas, de tantes varietats de grocs i d’ocres perquè res ni ningú no hi trobara les faltes, les absències. Bé, els balanços tenen aqueixa pega, van caient en una certa angoixa, com un pler. Sort que ja volteja el rellotge del Mont de Pietat, al camí València, que també té les hores comptades. Una fusió?, amb qui haurem de fusionar-nos, els valencians, per sobreviure en un món tan global? Amb els espanyols prou que ens va malament, durant tres-cents anys que continuen espoliant-nos, que no ens consideren dels seus, així que aneu triant equip, o socis per al nou viatge, n’hi ha que ja fan maletes, per enviar a pastar fang l’enemic, que nosaltres ens quedem, en tot cas que se’n vagen ells, els forasters o foravilers… Però no havíem quedat que avui féiem balanç? O féiem net?

Publicat dins de General | Deixa un comentari