Ulisses20

Em telefonen de bon matí, a l’escola, encara sense temps d’haver-me assegut al despatx. ‘La inspecció’ em gesticula Empar de darrere el vidre de la secretaria, amb un gest que li entenc de seguida; al poble, durant la postguerra, si arribava el cotxe de la fiscalia, la notícia corria com la brama.
Despenge; de l’altra banda, efectivament, tinc la persona que em lliga directament a l’Administració: Si?, Albert? Sí. M’han cessat! Com? Ja no sóc la teua inspectora. Però… No n’hi ha peròs, no m’han deixat dir res. M’acaben de cessar i volia que ho saberes, què?, que he treballat molt a gust amb vosaltres…  
No sé quantes coses m’han passat pel cap. Aquella decisió em dolia profundament, sobretot perquè és la primera vegada en deu anys que tenia una inspectora que em parlava en valencià, m’escrivia exclusivament en valencià, dominava la llengua, li preocupava allò que feia, s’interessava per l’escola… 
Li he agraït el treball, el valor de comunicar-me el comiat, fins i tot li he dit que ara afegia una altra raó a favor de la manifestació de la vesprada, pels carrers de València. Penge el telèfon, de veritat que m’ha dolgut la decisió, en molts sentits, a meitat de curs, però de l’Administració, què voleu, em sembla que aquesta vegada algú ha de pagar favors a algú altre, perquè no s’entén res de res. Quan la corrupció arriba fins al capdamunt del poder, pensar el pitjor i encertar-la de ple no és tan rocambolesc.
Finalment no he pogut baixar a València, malgrat que he seguit amb interés què passava, i a penes si he anat refent-me del colp del matí, que he tingut veritables moments d’eufòria amb el treball dels alumnes, avui especialment, entre lectures de rondaies mallorquines i treballs voluntaris a canvi del propi esforç de la xicalla. Home, un pic que teníem una inspectora templada, li he confiat finalment, abans de penjar i d’acomiadar-nos.