Pugem a Serra per enllestir una part de l’exposició dels Moriscos, que demà viatjarà cap a Benifairó on començarà l’Aplec de joves excursionistes dels Països Catalans. Passem per Nàquera, pel nou desviament. A una banda i l’altra de la carretera tot de cartells reclamen la construcció de l’escola. “Farts de barracons, aules dignes, l’escola ja!”, són alguns dels eslògans que pengen de la muntanya, a les tanques, a les baranes dels ponts: finalment hi ha aquella pancarta que diu, “164 xiquets als barracons, prou”. Nàquera també necessita un jutge de torn que vulga traure la pols a la documentació, a la més recent, per esbombar què ha passat amb tanta urbanització, PAIs, i negociets particulars, mentre els 164 habitants en edat escolar són en barracons.
Arribem a Serra. L’exposició és en una saleta petita, vint-i-dos panells embotits, a la tercera planta, que cal tenir ganes de pujar, i començar a engolir-nos tot allò encaixadet en uns quants metres quadrats. Au, demà cap a la Valldigna, a veure si els joves que vindran a conèixer el sud del país, entre més activitats, apamen que va passar al Camp de Túria fa quatre-cents anys. Se m’ha acabat la bateria de la màquina i no he pogut retratar el moment. Agafem l’espart, les fruites, el llibre del Ferran, el cordell i baixem cap a Bétera. La conversa va i torna sobre la crisi, les brigades municipals, la taronja, i cent cinquanta euros que van rodant de mà en mà, com una mena de rondalla de la qual mengen catorze i el de la bengalé. Me’n vaig a nadar per prescripció mèdica, quines ganes. I quina gràcia de medicines, ara.
“…oblidareu les valls nevades d´on vinguéreu i la terra,l´aigua i l´aire que nodriren els vostres besavis, pedreu la memòria de les planes seques i rogenques de verda vinya i grisa olivera que foren bressol de les vostres mares i de les mares de les vostres mares.
Us rebordonireu com la planta a què se li nega l´aigua i el sol reseca. Es podriran i encongiran les vostres arrels que ja no us sustentaran. I les vostres branques seran fluixes i rèptils perquè no hi ha arbre que bé s´enlaire cap al cel si manca d´arrels profundes, sanes i fortes.
Confondrà els vostres pensaments i les vostres raons i oblidareu per sempre més la vostra nissaga; els nets no coneixeran les paraules dels avis ni els fills les dels pares, i caureu en la més gran de les misèries, ço és no sabreu distingir amics d´enemics perquè així és com Al-là el pare dels bons creients, us conduirà a la vostra fi. Sereu molls i complaents,blans i dòcils amb els vostres botxins i us tornareu esquerps i hostils contra els vostres germans. Tota la força se us n´anirà blasmant la vostra pàtria antiga i els vostres llinatge i sang. Només contra ella sereu roca ferma i pedra codissa mentre que us tornareu argila blana entre els dits dels vostres enemics, que us formaran i emmotllaran al seu caprici i voluntat, i ni tant sols us serà concedit acabar sabent que acabareu . Al vent de ponent, que ara maleïu,li obrireu les vostres cases,com si fou brisa nova i neta. I quan els vostres enemics us pixaran al damunt direu que plou i que és bona pluja…, no sereu pinya premuda sinó magrana molla i frèvola, i us podrireu primer que res pel cap, però després el mal passarà al coll i al pit i arribarà fins a l´últim extrem del vostre cos maleït.
Morireu en un aiguabarreig…sense conèixer la dignitat de la lluita i de la solidaritat…com l´hem coneguda nosaltres…els tagarins de la Xarquia
d´al-Andalus”
( Profecia d´Ahmed Xubudi, últim alfaqui de Manzal, nom cristià Àngel Ferrer)
Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència ?
Salut mestre, i força al canut.